(Palma de Mallorca, 1232/33 – Tunis, Tunisia, 29 juny 1315)

Escriptor, filòsof, místic i missioner. Pensador i home d’acció, és una de les figures més considerades de la cultura medieval cristiana. Era fill d’una família noble, procedent de Barcelona, i instal·lada a Mallorca després de la conquesta de l’illa per Jaume I. Pel llibre del repartiment de Mallorca (1299) se sap que els seus pares foren el barceloní Ramon Amat, anomenat Llull, i la seva muller, Isabel d’Erill.

A l’edat de 14 anys serví Jaume I com a patge. Més endavant fou nomenat preceptor de l’infant Jaume, de qui arribà a ésser senescal i majordom. D’ençà del 1257 apareix casat amb Blanca Picany, de la qual tingué dos fills: Domènec i Magdalena. En l’època cortesana de la seva vida, entre els 25 i els 32 anys, era afeccionat a compondre versos amorosos, segons ens diu, a l’estil dels trobadors que coneixia. A 30 anys, segons notícies que oscil·len entre la història i la llegenda, experimentà una decisiva transformació espiritual que el mogué a dedicar tot el seu esforç a la conversió dels infidels.

Amb esperit de croada, deixà tots els béns, trencà els lligams familiars i inicià una vida nova. Féu penitència i apostolat, i durant nou anys (entre el 1265 i el 1274) estudià l’àrab i el llatí i es dedicà també a l’estudi de la teologia cristiana i de la musulmana. Després d’un recés al puig de Randa, al centre de l’illa, va escriure Ars magna o Ars compendiosa inveniendo veritatem, obra clau de la filosofia lul·liana. Estigué relacionat també amb el monestir cistercenc de la Real. Després de prendre la determinació de dedicar-se totalment a propagar el cristianisme, el 1275 nomenà un administrador de la seva fortuna i es lliurà totalment a la vida contemplativa. Un cop acabada l’etapa de formació, s’abocà a la vida activa i féu diversos viatges i estades a Montpeller, Roma, París, Barcelona i Gènova.

Al principi de la seva tasca apostòlica, fundà el monestir de Miramar, on, seguint la seva idea missionera, tretze frares estudiaren llengües orientals. Decebut per la ineficàcia de les seves activitats, es refugià temporalment a la composició de poemes com Lo Desconhort i el Cant de Ramon, o de llibres com Arbre de Sciència. El 1311, en ocasió del concili de Viena del Delfinat, escriví el poema Lo consili. En dit concili s’acordà de posar en pràctica la idea lul·liana d’incloure en els plans d’estudi l’ensenyament de les llengües orientals. Segons els darrers estudis, data del 1314 la seva estada a Tunis i, encara que la tradició assegura que morí en un naufragi, prop de la costa mallorquina, se sap per un opuscle de controvèrsia, signat i datat a Tunis, que l’any 1315 es trobava en aquesta ciutat.

La producció lul·liana comprèn les zones més diverses de la vida i la cultura humanes. La seva producció, molt copiosa (unes 243 obres), fou escrita en català, en llatí i en àrab; d’aquesta última llengua, però, no se n’ha conservat cap obra. Llull, creador del català literari, és el primer que escriví llibres de filosofia i ciència en una llengua romànica, en el moment en què el vehicle d’aquestes matèries era només el llatí. Ho féu amb la intenció d’arribar a les classes populars, ja que el llatí només era comprès, llavors, per una minoria selecta.

No utilitzà la llengua d’una manera funcional, sinó que, sense deixar de banda l’efecte estètic, seleccionava els mots segons una rigorosa significança semàntica. En la prosa es val del català col·loquial, mentre que en vers se serveix d’un català aprovençalat, dualitat idiomàtica no gens estranya en la literatura medieval catalana i que havia d’arribar fins al principi del segle XV. Des d’un punt de vista lingüístic, mostra en la prosa una perfecció total, ja per la rigorosa arquitectura mental, conseqüència de l’estudi de les disciplines filosòfiques, ja per la coneixença de la sintaxi llatina, que li ofereix gran nombre de solucions.

El pensament místico-filosòfic de Llull, un dels més importants de l’edat mitjana, ha d’ésser explicat a partir d’una sèrie de pressupòsits que invaliden, en gran part, la seva importància com a filòsof. Entre aquests pressuposits hi ha: 1) la creença segons la qual la filosofia depèn de la teologia; 2) la correspondència entre l’ontologia i la lògica (identitat de les nocions metafísiques i lògiques), i 3) la unió mística (vida contemplativa) com a resultat i com a finalitat de la filosofia. El Llibre de la contemplació en Déu conté el nucli de la filosofia lul·liana, i és a partir d’aquesta obra que arrenquen la lògica (Ars magna o Ars generalis) i la mística (Llibre d’Amic e Amat).

Ars magna, la seva obra filosòfica més influent, redactada amb una intenció apologètica (polèmica amb l’averroisme), és un mètode ideal per demostrar, mitjançant “raons necessàries”, l’existència de Déu i deduir-ne els atributs. Redueix els conceptes essencials a símbols i en cerca les relacions possibles. Llull dóna regles d’aplicació que possibiliten l’ús i la interpretació de les taules, i, mitjançant aquest ús i aquesta interpretació, la solució lògico-matemàtica dels problemes religiosos. Encara que es mou en l’ambient d’una lògica no-aristotèlica, no arribà a una lògica formal, si bé, en aquest camp, influencià Leibniz en dos aspectes importants: l’intent de mecanitzar els processos deductius i la substitució del llenguatge per símbols. En l’obra mística de Llull l’amor preval sobre la memòria i l’enteniment.

La concepció metafísica de Llull, simbolitzada en el dibuix de l’arbre (Arbre de Sciència, 1296), imprescindible per comprendre’n la teologia, és d’arrel platònico – aristotèlico – augustiniana: l’home, mitjançant la seva ànima i la seva raó, arriba fins a continguts metafísics (Déu).

Altres obres d’interès filosòfic són: Començament de filosofia; Ars demonstrativa, Ars inveniendi: extractus et reunificationes, Ars inveniendi particularia in universalibus: liber propositionum secundum artem demonstrationum.

Excel·lí en totes les branques de la ciència llavors coneguda; les seves condicions poètiques són admirables sobretot en el Llibre d’Amic e Amat, que forma part del llibre cinquè de Blanquerna, i en Arbre de filosofia d’amor (1298). Transcendeixen en el seu corpus poètic obres autobiogràfiques com Lo Desconhort (1295) i el Cant de Ramon (1299). Lo Desconhort està relacionat amb el gènere trobadoresc del partiment o tençó, i, més concretament, amb el desconhort de què parlen les lleis d’amor. El Cant de Ramon és un índex patètic de la seva vida.

Dins el conjunt d’obres rimades hi ha el Plant de Nostra Dona Santa Maria (1275), escrit en sèries monorimes de versos alexandrins. Se serveix per a l’obra poètica de les tècniques trobadoresques i sobretot trasllada el tema diví a l’esquema de l’amor cortès.

L’obra narrativa de Llull sorgí simultàniament amb l’aparició en la societat medieval de gustos per nous gèneres literaris, com ara la novel·la. D’aquests gèneres se serví com a mitjans de divulgació dels seus ideals reformadors, i hi assolí un dels moments més reeixits de la seva producció.

Blanquerna, conegut també amb el títol de Llibre d’Evast e Blanquerna, escrit probablement entre el 1278 i el 1289, és l’obra més important de Llull, refosa moltes vegades i l’única que dóna una estructura perfecta, resolta en un pla d’idealització contemplativa. Dins l’àmbit de la novel·lística del seu temps (és la primera novel·la catalana), excel·leix per la seva originalitat i els guanys expressius que assoleix per a aquest gènere, i, en alguns aspectes, per la seva aportació de temàtica moderna.

Altres obres seves en prosa, en forma més o menys dialogada, són el Llibre del gentil e dels tres savis (v 1275) i Fèlix o llibre de les meravelles (1288), obra que conté a manera d’enciclopèdia les lliçons de les coses escrites en la forma didàctica de preguntes i respostes, del qual el Llibre de les bèsties (vers 1286) és el volum VIII.

El Llibre de les bèsties, que és una narració en forma de faula, esdevé una sàtira política i manté una certa semblança amb el Calila e Dimna, si bé tota la intenció de l’obra lul·liana és la divulgació del cristianisme, totes les obres de clara intenció didàctica pertanyen al camp de la prosa. És important es aquest sentit la Doctrina pueril (vers 1278), on s’encara amb la problemàtica de l’educació; hi dedica seixanta-set capítols a la instrucció religiosa i reserva els altres a la formació moral i profana. Altres llibres importants: Proverbis de Ramon o Llibre de proverbis (1296) i el Llibre de mil proverbis (1302), de caràcter popular.

Dins el conjunt de les seves obres didàctiques, n’hi ha que ofereixen un interès narratiu evident, com ara el Llibre de l’orde de Cavalleria (1275), que, dividit en set capítols, tracta de l’origen i de la noblesa de la cavalleria. Encara que aquest llibre, més que una disquisició moral, és una elucubració utòpica.