(Santa Cirga, Manacor, Mallorca, 2 febrer 1862 – Palma de Mallorca, 8 gener 1932)

Eclesiàstic, lingüista, folklorista i publicista. Estudià al seminari de Palma on va llicenciar-se en dret canònic. Arribà a vicari general del bisbat. Col·laborà amb articles literaris i polèmics a diaris tradicionalistes. Va dedicar-se, des de jove, a recollir llegendes de tradició oral, usos i costums mallorquines.

El 1885 publicà el seu primer llibre, Les cantarelles, amb el pseudònim de Jordi des Recó, al qual van seguir les Rondayes mallorquines (1896), col·lecció de contes de l’illa que aparegueren en tres volums i seguiren fins a vint-i-quatre i tingueren i tenen un gran èxit popular. Després del seu viatge a Catalunya, va donar a conèixer La lletra de convit (1901), en la qual exposava els propòsits i el mètode per fer el Diccionari de la Llengua Catalana, i inicià un recorregut per tots els països de llengua catalana en recerca de material.

Amb la publicació del “Bolletí del Diccionari” (1901-36) va contribuir als treballs de filologia romànica, especialment de dialectologia catalana, i orientat pel filòleg alemany Schädel començà l’elaboració del Diccionari i organitzà el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906), en el qual fou president de la secció filològico-literària.

El primer fascicle del Diccionari va aparèixer l’any 1926 sota el títol de Diccionari Català-Valencià-Balear, acabat per Francesc de Borja Moll en deu volums.

Autor també de les biografies de Quadrado (1919) i Ramon Llull (1924) i d’un treball de dialectologia Refutación de las doctrinas filológicas del señor Menéndez Pidal (1903), fou un ardent defensor de la Solidaritat Catalana.

Nomenat membre de l’Institut d’Estudis Catalans (1911), en fou elegit president. Se’n separà, però, el 1918 per picabaralles personals i problemes de criteri lingüístic en relació amb les Normes. Tanmateix, s’hi reconcilià el 1928.