Arxiu d'etiquetes: pensadors/es

Fuster i Ortells, Joan

(Sueca, Ribera Baixa, 23 novembre 1922 – 21 juny 1992)

Poeta, periodista, pensador i assagista. Publicà assaigs d’estètica, crítica i història literària, i anàlisis sociològiques i polítiques del País Valencià, i és considerat l’intel·lectual valencià més important del segle XX i un dels màxims autors en llengua catalana.

Després dels seus primers llibres de poemes, inicià amb El descrèdit de la realitat (1955) la seva brillant etapa d’assagista dins un humanisme crític, el punt culminant de la qual fou Nosaltres els valencians (1962), que, junt amb Qüestions de noms i El País Valencià, publicades el mateix any, són peces essencials per a entendre la identitat nacional de València i dels Països Catalans.

Va ésser col·laborador habitual de diaris i de revistes, activitat que abandonà a principi dels anys 1980. Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1975) i de les Valencianes en la seva primera edició (1981); doctor honoris causa per les universitats de Barcelona (1984), Autònoma de Barcelona (1985) i de València (1985); en aquesta última s’incorporà el 1983 com a professor no numerari, i el 1986 obtingué la càtedra d’Història Social de la Llengua Catalana, càrrec que exercí fins que es jubilà (1987).

Esplugues, Miquel d’

Veure> Miquel d’Esplugues (religiós, crític i pensador).

Societat Catalana d’Estudis Clàssics

(Catalunya, 1980 – )

(SCEC)  Societat filial de l’Institut d’Estudis Catalans. Constituïda per fomentar el conreu regular i rigorós de la filologia, la literatura, l’art i el pensament clàssics dins l’àmbit de Catalunya. La integren uns cent-vuitanta membres (1987) i és regida per una junta.

La seva activitat se centra preferentment en l’organització de conferències, cicles i altres actes culturals, així com en la publicació d’una revista d’investigació (“Ítaca”, des del 1985).

Enllaç web: Societat Catalana d’Estudis Clàssics

lul·lisme

(Europa, segle XVII)

Referent a Ramon Llull. Nom genèric que reben les diverses formes de pensament derivades de l’obra de Llull, des de les que li són pròpies fins a les atribuïdes.

Encara vivint el filòsof, ja a l’octubre de 1313, hi ha documentat a París un grup que continuava treballant en les seves obres entorn de la cartoixa de Vaubert i reconeixent per capdavanter Thomas Le Myésier, que vers el 1330 publicà les seves diverses síntesis lul·lianes i la primera constituïa una summa adaptada als estudis d’arts i de teologia de la universitat de París, amb inspiració, com les obres de Llull, antiaverroista, i per tant conservadora.

Ja abans que s’arribés a publicar l’obra de Le Myésier, a València havia un grup lul·lià, actiu entre el 1317 (Art de confesió) i el 1338 (Art memorativa, de Bernat Garí, dissortadament perduda), de forta tendència popular i catequística.

Cal remarcar l’influx del Llibre de l’orde de cavalleria de Ramon Llull en el Libro del caballero y del escudero, de Juan Manuel. La influència lul·liana continuà, difusa, en monestirs i entre clergues seculars durant tot el segle XIV; les obres antilul·lianes de Nicolau Eimeric i del canceller de la universitat de París, Jean Gerson, demostren la seva vigència als centres universitaris de Lleida i de París; el 1368 Gonzalo Sánchez de Uceda, traduí al castellà, a València, el Llibre del gentil e los tres savis.

El 15 d’octubre de 1393 el rei Joan I concedia a Tomàs Exemeno no sols llicència d’explicar “la art e doctrina filosòfica del doctor e gran filòsof cathalà Ramont Llull” (amb excepció de la teologia), sinó també d’usar per a aquest fi unes cambres del Palau Reial de Barcelona.

Començà, d’aquesta manera, l’escola lul·liana filosòfica de Barcelona que, des d’ací, saltà a Itàlia ja abans del 1425 a Pàdua, on pogué contactar-hi una personalitat com Nicolau de Cusa, el qual veié en el lul·lisme una alternativa a l’aristotelisme decadent, per aquesta raó, l’època del Renaixement fou també la de la màxima difusió del lul·lisme a Europa, fins que, a l’hora de la Contrareforma, portat el catolicisme per la necessitat d’unificar les seves forces en la línia aristotèlico-tomista, el lul·lisme fou cada vegada més mal vist i àdhuc fou titllat d’heterodòxia, cosa que gairebé el féu desaparèixer, malgrat l’atenció amb que l’estudiaren filòsofs com Descartes i, sobretot, Leibniz.

El romanticisme, amb el seu interès per l’època medieval, i, a Catalunya, la Renaixença revifaren l’interès pel lul·lisme, interès que, malgrat uns intents de considerar-lo viu com a filosofia, vinculats a la revifalla de la neoescolàstica (Salvador Bové, Joan Avinyó), es decantà decididament per l’estudi històric, alimentat per institucions com la Maioricensis Schola Lullistica i el Llull Institut de Friburg de Brisgòvia.

La vigència del lul·lisme és palesa en publicacions com ara “Estudios Lulianos” i en la celebració de diversos congressos.

Izquierdo i Capdevila, Joan

(Camprodon, Ripollès, 1752 – Barcelona, 1808)

Religiós augustinià i pensador il·lustrat. Format al col·legi de Barcelona, fou prior de sant Agustí i vicari provincial.

Pertanyia al corrent il·lustrat, i sobresortí com a predicador.

És autor de diversos escrits de filosofia, religió, política i medallística, entre els quals destaquen Philosophiae. Libri quinque publicae arenae expositi (1786), El amigo de los hombres (1797) i El justo elogio (1803).

Escola Apologètica Catalana

(Catalunya, segle XIX)

Grup de pensadors encapçalat per Joaquim Roca i Cornet.

Va publicar la primera revista apologètica de l’Estat espanyol, “La Religión” (1837-41), continuada per “La Civilización” (1841-43).

La influència posterior de Jaume Balmes va ésser decisiva en l’evolució filosòfica i teològica del grup.

Baquero i Vidal, Josep Maria

(Barcelona, 11 juny 1861 – Madrid, 20 gener 1905)

Escaquista remarcable. Es dedicà professionalment a ensenyar física i matemàtiques.

Fou al seu temps el jugador d’escacs més destacat del país. Gaudí de bona consideració internacional.

Sacristán Luzón, Manuel

(Madrid, 5 setembre 1925 – Barcelona, 27 agost 1985)

Pensador i escriptor. Estudià dret i filosofia a Barcelona i lògica a Münster (1954-56). De nou a Barcelona, fou professor des del 1956 de lògica, història de la filosofia, filosofia de la ciència i metodologia a les facultats de filosofia i econòmiques.

La seva activitat política el portà a la direcció del PSUC clandestí i tingué un paper destacat en el moviment universitari català. Les seves idees marxistes li valgueren discriminacions, fins que el 1965 fou expulsat de la Universitat de Barcelona. El 1966 participà en la constitució del Sindicat Democràtic d’Estudiants de Barcelona i en la concepció i redacció del Manifest per una Universitat democràtica. Posteriorment tornà a la docència universitària de la qual, tanmateix, fou expulsat novament el 1973 durant tres anys.

Féu nombroses traduccions al castellà, entre elles l’obra de Lukács, de Marx i d’Engels. Influït per Lukács, sotmeté a crítica l’antiracionalisme de Heidegger (Las ideas gnoseológicas de Heidegger, 1958).

Cercà les bases científiques i lògiques de la racionalitat, no sols davant l’existencialisme, sinó també del neopositivisme (Introducción a la lógica y al análisis formal, 1964). Féu avançar la delimitació de la idea de dialèctica (La formación del marxismo en Gramsci, 1967; Lenin y el filosofar, 1970, etc).

El tema més constant del seu pensament filosòfic és, precisament la relació entre les ciències positives i la filosofia i concretament la filosofia materialista i dialèctica del marxisme. Considerà que la filosofia caldria estudiar-la en instituts multidisciplinaris, amb la participació d’especialistes de les diverses ciències (El lloc de la filosofia en els estudis superiors, 1967).

Tractà la problemàtica de la universitat actual a Tres conferències sobre la universitat i la divisió del treball (1970-71).

Posteriorment es preocupà de la crisi del model soviètic de socialisme i de la crisi general de la civilització moderna generada pel capitalisme, i el seu pensament es reflectí sobretot en les revistes “Materiales” i “Mientrastanto” (1979), que ell mateix fundà i dirigí.

En conjunt, la seva influència sobrepassa l’obra escrita i s’ha exercit a través d’una prolongada acció sobre diverses generacions universitàries i intel·lectuals.

Pujols i Morgades, Francesc

(Barcelona, 11 agost 1882 – Martorell, Baix Llobregat, 13 febrer 1962)

Escriptor i pensador. Nebot, per línia materna, del bisbe Morgades. Des de molt jove estigué en contacte amb els nuclis barcelonins de la intel·lectualitat noucentista. A 21 anys obtingué la flor natural del Jocs Florals de Barcelona per l’únic llibre de poemes publicat durant la seva vida (1904). Aquest llibre anava precedit d’una introducció de Joan Maragall.

La seva curiositat universal féu que tractes de tota mena de temes (filosofia, moral, política, matemàtiques, música, art, ciències) en articles que publicà en nombroses revistes del primer terç del s XX (“El Papitu” a la seva primera època, revista de la qual fou director el 1912, “Vell i Nou”, “Mediterrània”, “Un Enemic del Poble”, “La Terra”, “La Nova Revista”, “Mirador”, “Arts i Bells Oficis”, etc).

La seva obra de pensament, estructurada, és continguda en les obres Concepte general de la ciència catalana (1918) i Història de l’hegemonia catalana en la política espanyola (1926).

Inventà un corrent filosòfic anomenat successivament hiparxiologia i pantologia, amb els quals intentava posar de manifest l’aportació catalana al pensament universal i, a més, donar una explicació de l’univers que comprengués els conceptes lògics de la nova ciència i els que caracteritzen la religió, és a dir, la totalitat dins una noció empírica de tots els coneixements adquirits per l’home en el seu treball a través dels segles.

Fou secretari, durant un quant temps, de l’agrupació Les Arts i els Artistes, i en arribar a la maduresa, després d’haver passat uns quants anys a l’exili, s’instal·là a Martorell, a la masia coneguda per la Torre de les Hores, on escriví la major part de l’obra fonamental del seu pensament. Tingué una certa popularitat, sobretot pel seu enginy i el seu extens anecdotari.

Cal destacar-ne altres obres: Crítica artística (1921), Medeia (1923), tragèdia, La visió religiosa i artística de Gaudí (1928) i La solució Cambó (1931).

Miquel d’Esplugues (Pere Campreciós i Bosch)

(Esplugues de Llobregat, Baix Llobregat, 10 juliol 1870 – Barcelona, 1 octubre 1934)

Religiós, crític i pensador. Ordenat el 1893, fou nomenat provincial dels caputxins d’Aragó i Catalunya. Dirigí inicialment la Fundació Bíblica Catalana. Fou fundador i director de les revistes “Estudis Franciscans” i “Critèrion” (1925), i col·laborador d’altres publicacions.

Ha deixat una nombrosa producció literària, tant en llibres com en articles doctrinals. Estudis remarcables són: Sant Francesc de Sales: estudi, esperit i màximes (1904), Semblances. En Maragall, el cardenal Vives i Tutó, el bisbe Torras i Bages (1916), Nostra Senyora de la Mercè (1920), estudi de psicologia etnicoreligiosa de Catalunya, El Pare Nostre (1921-23), veritable monument de doctrina apologètica, i Recomencem i aprofitem-nos (1921), entre molts d’altres.