(Segua La Grande, Cuba, 9 maig 1860 – París, França, 17 gener 1912)
Metge. Cursà la carrera a Barcelona, però exercí a França. S’especialitzà en urologia i introduí noves tècniques en les operacions de ronyó.
Descobrí la colibacilúria, coneguda avui amb el nom de malaltia d’Albarrán. Millorà el citoscopi.
Eren fills d’Eusebi Güell i Bacigalupi, i també germans d’Isabel, Joan Antoni i Eusebi Güell i López.
Claudi Güell i López (Comillas, Cantàbria, 14 setembre 1879 – Barcelona, 21 juny 1918) Industrial. El 1911 Alfons XIII li concedí el vescomtat de Güell.
Francesca Güell i López (Versalles, França, 8 octubre 1885 – Barcelona, 18 febrer 1976) Pintora. El 1947 va adquirir la part principal del monestir de Sant Jeroni de la Murtra.
Maria Cristina Güell i López (Barcelona, 8 desembre 1876 – 13 maig 1957) Fou la muller de Josep Bertran i Musitu.
Maria Lluïsa Güell i López (Comillas, Cantàbria, 1873 – Pau, França, 8 maig 1933) Pintora i pianista. Passà temporades a París i va col·laborar a la revista “Feminal”.
Santiago Güell i López (Sant Sebastià, País Basc, 29 juliol 1883 – Sitges, Garraf, 3 agost 1954) Empresari i polític. El 1911 fou agraciat amb la baronia de Güell. Fou president del Comitè Olímpic Espanyol i dels Segons Jocs Mediterranis.
(Benifairó de les Valls, Camp de Morvedre, 12 gener 1901 – París, França, 8 agost 1987)
Polític, conegut amb el pseudònim de Julià Gorkin. Secretari de les Joventuts Socialistes de València, fou un dels fundadors de la Federació Comunista de Llevant. Al començament de la Dictadura de Primo de Rivera s’exilià a París, on fou membre del PC francès i col·laborà estretament en la direcció del PCE.
El desembre de 1929 declarà les seves simpaties trotskistes, col·laborà assíduament a “La Vérité” i formà part de l’oposició comunista d’Espanya fins al mes de juny de 1931, en què retornà a Espanya i s’afilià al Bloc Obrer i Camperol.
Dirigent del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) des del 1935, durant la guerra civil fou el director nominal de “La Batalla”. Fou detingut amb altres dirigents del POUM al juny de 1937. Exiliat a diversos països d’Europa i Amèrica després de la guerra, el 1948 abandonà el POUM i ingressà al PSOE.
És autor de novel·les, com Días de bohemia (1930) i La muerte en las manos (1957); de peces de teatre, La guerra estalla mañana (1934) i Fantasmas de la Historia (1961), i de diversos assaigs històrics, polítics i testimonials, entre els quals destaquen Caníbales políticos (1941), Ainsi fut assassiné Trotsky (1948), Espanya, primer ensayo de democracia popular (1961), El proceso de Moscú en Barcelona (1974) i El revolucionario profesional (1975).
(Barcelona, segle XIX – París, França, 1897)
Banquer. Resident a París, el 1892 disposà en el seu testament la construcció a Barcelona de l’Hospital de Sant Pau.
(Forcalquier, França, 1180 – vers 1242)
Comtessa de Forcalquier (1209). Filla de Renyer de Sabran i néta i hereva de Guillem VI de Forcalquier.
Es casà (1193) amb el comte Alfons II de Provença, i a la mort d’aquest (1209) transferí a Ramon Berenguer V de Provença, fill seu, el comtat de Forcalquier. Posat aquest sota la tutela del rei Pere I de Catalunya, Garsenda es retirà al monestir de la Cella.
És coneguda la relació amorosa que tingué amb el trobador Elies de Barjols, i ella mateixa és autora d’algunes poesies amoroses.
(Provença, França, segle XIII – 1268)
Dama. Filla d’Alfons II de Provença, pertanyent al casal de Barcelona, i de Garsenda de Forcalquier. A la mort del seu pare (1209), ella era de poca edat.
Es casà, temps després, amb el vescomte de Bearn Guillem II de Bearn, el qual morí a la conquesta de Mallorca. Fill d’aquest enllaç seria el comte Gastó VII de Bearn, amb nom del qual Garsenda s’ocupà de la governació del comtat. En restar vídua, el rei Jaume I el Conqueridor prengué a favor d’ella diverses mesures de protecció econòmica.
Fins al 1247 fou partidària dels anglesos en la lluita d’aquests contra França. Havent canviat de partit, el seu fill caigué presoner dels anglesos i fou alliberat gràcies a la reina Elionor, muller d’Enric III d’Anglaterra, que era neboda de Garsenda.
(Catalunya, segle XI – Narbona, França, segle XI)
Filla de Bernat I Tallaferro de Besalú. El 1010 es casà amb Berenguer, vescomte de Narbona.
(Girona, segle XVII – Leucata, Llenguadoc, 1637)
Mercader. Era clavari del banc municipal. Figurà com a alferes a la companyia de la ciutat mobilitzada per participar a la campanya del Rosselló.
Durant el setge de Leucata (1637) salvà la bandera de la ciutat de caure en mans enemigues. Morí en aquella acció de guerra.
(Tolosa, Llenguadoc, 1864 – París, França, 1929)
Hispanista. Fundà i dirigí la “Revue Hispanique” (1894-1933), on publicà la majoria dels seus treballs d’investigació, com la reedició de la versió francesa de la Disputa de l’ase, d’Anselm Turmeda (1911) i d’Els mestres de València, de Gaspar Guerau de Montmajor (1915). També és autor d’un Abrégé de grammaire catalane (1902).
Estudià les antigues traduccions catalanes de la Bíblia i en projectà l’edició, que restà limitada a alguns fragments.
(Madrid, 1909 – París, França, 22 novembre 2000)
Pintor. Format a Madrid i París (1935), s’establí després a Barcelona.
En un estil relacionable amb el de Grau i Sala, conreà escenes romàntiques i il·lustrà llibres. Posteriorment ha evolucionat vers un tachisme colorista i amable.
Dades dels Països Catalans 