(Maó, Menorca, 1782 – França, 1860)
Metge. Estudià i residí molt de temps a França, després de fer estades a Mèxic i Mallorca. Deixà inèdit un tractat molt extens de fisiologia.
El 1820 publicà a París unes Reflexions sur l’instinct, et sur la perversion dans quelques maladies.
(Millars, Rosselló, 9 desembre 1806 – Montpeller, França, 10 juny 1886)
Magistrat i erudit. Fou procurador reial a Perpinyà (1843), conseller (1847) i president de l’audiència de Montpeller (1849), i més tard (1874), de la de Chambéry, a Savoia. El 1877 es retirà a Montpeller. Durant onze anys representà Ceret al consell general dels Pirineus Orientals.
És autor de diversos estudis històrics i literaris sobre el Rosselló, d’entre els quals Le Roussillon aux premiers temps de sa réunion à la France (1882), Les anciens châteaux forts des Corbières roussillonnaises (1882) i La voie romaine en Roussillon (1880), publicats a Montpeller.
(Estagell, Rosselló, 26 febrer 1786 – París, França, 2 octubre 1853)
Científic. Germà d’Esteve. D’idees polítiques liberals, participà en les revolucions de 1830 i 1848, i fou ministre de l’Interior i de la Marina a la Segona República. Professor de l’Escola Politècnica, director de l’Observatori de París i secretari perpetu de l’Acadèmia de Ciències.
Passà uns anys als Països Catalans (1806-09) realitzant treballs geodèssics. Féu notables investigacions d’astronomia, física, mecànica, òptica, electricitat, magnetisme, meteorologia i geografia i descobrí els fenòmens de la polarització cromàtica, de la imantació del ferro per un corrent elèctric i detectà el punt d’Aragó.
Publicà unes memòries i llibres de divulgació científica (Astronomie Populaire, 1846).
Fou el pare del pintor Alfred Aragó.
(Perpinyà, 9 febrer 1802 – París, França, 7 març 1892)
Polític i escriptor en francès. Germà de Francesc. Traslladat de jove a París, col·laborà amb Balzac a L’héritière de Birague (1822), però, davant el poc èxit de l’obra, es decanta pel teatre i esdevingué un popular autor de vodevils.
Paral·lelament tingué una significació activa en les lluites del partit republicà, i a causa de la seva actuació, el 1849, hagué d’exiliar-se deu anys. El 1870 fou alcalde de París.
(Ceret, Vallespir, 18 octubre 1775 – Montpeller, França, 19 desembre 1833)
Metge. Estudià a Montpeller i a París. Fou catedràtic de terapèutica, de medicina legal i de química a la universitat de Montpeller, de la qual esdevingué degà.
Escriví diversos tractats mèdics, especialment sobre les aigües termals del Rosselló i de les comarques veïnes, publicats entre 1827 i 1840.
(València, 19 febrer 1770 – París, França, 8 agost 1848)
Polític i educador. Participà en la Guerra Gran (1793-95). El 1802 esdevingué secretari particular de Carles IV de Borbó, i l’any següent, conseller d’Índies. Durant la invasió napoleònica, fou un destacat afrancesat i amb Josep I fou conseller d’estat (1808) i fou un dels inspiradors de la política interior. Escriví una Representación a Fernando VII d’un gran interès per al coneixement del pensament dels afrancesats.
Exiliat a França (1814), obrí un gimnàs a París (1818). Considerat un dels fundadors de la gimnàstica moderna, publicà llibres sobre el tema, com la Gymnastique normale, militaire et civile (1824) i Manuel d’éducation physique, gymnastique et morale (1830).
Retornat a la península, el 1839 rebé el títol de comte de Sotelo.
(Perpinyà, 10 agost 1829 – París, França, 29 abril 1883)
Polític, periodista i literat. Portà una intensa activitat política bonapartista i antirepublicana tant en col·laboracions a periòdics i l’assaig polític (La Commune, 1871, etc) com amb l’agitació i l’actuació directa.
Conreà també la narració (Joan de l’Aiguille, 1869) i el drama històric (Maurice de Saxe, 1870, estrenat a a la Comédie Française).
(Perpinyà, 1812 – França ?, 1865)
Metge. Professor de cirurgia a la facultat de medicina de Montpeller, autor de diverses obres mèdiques.
Amb el nom d’operació d’Alquié, hom ha descrit una tècnica de fixació de la matriu mitjançant escurçament dels lligaments rodons.
(Segua La Grande, Cuba, 9 maig 1860 – París, França, 17 gener 1912)
Metge. Cursà la carrera a Barcelona, però exercí a França. S’especialitzà en urologia i introduí noves tècniques en les operacions de ronyó.
Descobrí la colibacilúria, coneguda avui amb el nom de malaltia d’Albarrán. Millorà el citoscopi.
(Rigardà, Conflent, 1939 – París, França, 3 desembre 1987)
Polític. Membre, primer, del sindicat Force Ouvrière i, després, del Parti Socialiste Français, fou expulsat d’aquest darrer l’any 1976 i evolucionà cap a posicions de centredreta.
Batlle de Bolquera el 1977 i de Prada el 1983, senador el mateix any, esdevingué president del Consell General dels Pirineus Orientals el 1982, en un moment que la descentralització donava poders importants a aquesta institució.
Molt sensible a la problemàtica catalana, participà en el Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana, féu gestions per obtenir la creació d’una llicenciatura de català a la Universitat de Perpinyà, donà un suport decidit a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada i mantingué bons contactes de col·laboració amb la Generalitat de Catalunya.
Dades dels Països Catalans 