(França, 11 gener 1951)
Llei de la República Francesa, per afavorir l’estudi de les llengües i els dialectes locals.
Al Rosselló foren creats diversos cursos de català als liceus i als col·legis d’ensenyament secundari. Igualment a les universitats (en particular a la de Montpeller). Tanmateix, no ha donat cap aplicació a l’escola primària.
El 1966 fou millorada quant a l’ensenyament superior, i el 1970, quant al secundari.
(Provença, França)
Territori centrat en la ciutat de Forcalquier. La filla i hereva del comte Guillem Bertran I, Adelaida de Forcalquier, es casà amb el comte Ermengol IV d’Urgell; en morir el seu pare (1096), Adelaida retornà al comtat amb el seu fill segon, en que fou nomenat hereu (Guillem V de Forcalquier), fet que vinculà el casal d’Urgell al comtat de Forcalquier.
El 1193 el comte Guillem VI de Forcalquier accedí a casar la seva néta i hereva Garsenda amb el futur Alfons II de Provença, fill d’Alfons I de Catalunya-Aragó.
Morts Guillem III i Alfons II de Provença el mateix any (1209), els comtat de Provença i de Forcalquier s’uniren definitivament en el fill d’Alfons i Garsenda, Ramon Berenguer V de Provença.
(Llenguadoc, França, 1097 – )
Important abadia cistercenca (Santa Maria de Fontfedra), al vessant septentrional de les Corberes, al sud-oest de Narbona.
Fou fundada pel vescomte Eimeric I de Narbona i el seu patrimoni s’estengué fins a la Fenolleda i el Principat de Catalunya; les abadies de Poblet (1153) i de Vallbona d’Elna (1242) en foren filials i funda el monestir femení de l’Eula a la diòcesi d’Elna.
El 1764 li fou suprimit el títol abacial, i les seves rendes foren unides a la seu de Perpinyà.
S’hi refugià i hi morí, el 1870, Antoni Maria Claret.
(Occitània, França)
Territori situat entre l’Alvèrnia i el Llenguadoc.
Gilbert I tingué dues filles, i, en morir (vers 1110), la seva dona Gerberga casa l’hereva, Dolça de Provença, amb Ramon Berenguer III de Barcelona, fet que uní el vescomtat de Gavaldà al patrimoni dels comtes barcelonins.
Alfons I de Catalunya el cedí al seu fill segon, Alfons II de Provença. Fou inclòs entre els territoris als quals renuncià Jaume I de Catalunya pel tractat de Corbeil, el 1258.
(París, França, abril 1940 – Catalunya, 1977)
(FNC) Organització política. Creada per un grup de catalans exiliats per a l’organització de la lluita contra el franquisme i en defensa dels drets nacionals de Catalunya.
Si bé en principi va propugnar la lluita armada, el 1946 es va constituir un partit polític i va començar a actuar a l’interior, principalment a la Universitat. Va participar en l’Assemblea de Catalunya i, a partir del 1976, en el Consell de Forces Polítiques, amb la defensa d’un ideari socialista de caràcter independentista.
El 1977 s’incorporà a la candidatura del Pacte Democràtic per Catalunya. La progressiva pèrdua de militants, però, i la manca de resultats electorals acabaren marginant l’organització del mapa polític de la Catalunya autònoma del postfranquisme.
(Corbeil, Illa de França, 11 maig 1258)
Acord signat entre Lluís IX de França i Jaume I de Catalunya.
Per aquest tractat el rei francès renunciava als seus drets sobre Catalunya (com a successor dels carolingis) i Jaume I els seus drets sobre el Llenguadoc i Provença, amb l’única excepció de Montpeller, l’Omeladès i el Carladès.
Paral·lelament va ésser decidit el matrimoni de la princesa Isabel, filla de Jaume I, amb Felip, hereu de Lluís IX.
(Catalunya, 1284 – 1 octubre 1285)
Guerra iniciada per Felip III de França. Fou un intent fracassat d’invasió militar de Catalunya tirat endavant per un exèrcit croat francès. L’objectiu era l’entronització a la corona catalano-aragonesa de Carles de Valois, fill del rei francès.
Aquesta croada era motivada per la incorporació de Sicília, el 1282, als territoris de Pere II el Gran, incorporació que no va acceptar ni França ni el papat. El papa Martí IV va fer donació a Carles dels reialmes de Pere II i el coronà a Roma (1284).
L’exèrcit croat, que era molt nombrós, va iniciar la seva marxa des de Tolosa. Jaume II de Mallorca es va posar al costat de la coalició capeto-angevina. Tot i així, algunes places del Rosselló van haver de ser reduïdes per la força, com fou el cas d’Elna.
Pere II va acudir al coll de Panissars amb la intenció d’aturar l’invasor, però, conscient que no s’hi podia enfrontar, va retirar-se. Girona va suportar un llarg setge, del 27 de juny fins al 10 de setembre. Quan capitulà, era evident que l’exèrcit croat havia perdut tota la capacitat ofensiva i estava, a més a més, delmat per la lluita i per les malalties.
D’altra banda, l’almirall Roger de Lloria esclafà l’armada francesa al golf de Roses, el 3 i 4 de setembre, de manera que el proveïment per mar de l’exèrcit invasor restava del tot anul·lat. El 13 de setembre els francesos iniciaren una penosa retirada.
El mateix Felip III se’n tornava malalt a causa d’una epidèmia que s’havia propagat durant el setge. Les forces de Pere II no van estar pas d’empaitar-los. L’1 d’octubre va caure damunt la reraguarda francesa al coll de Panissars i hi feren una gran mortaldat.
Felip III va morir a Perpinyà, víctima de la malaltia, i les pretensions de Carles de Valois sobre Catalunya-Aragó van ser desestimades pel tractat d’Anagni, el 1295.
(Cambrai, França, 10 desembre 1508)
Aliança formada per Ferran II de Catalunya, Lluís XII de França, el papa Juli II i l’emperador Maximilià I contra Venècia.
Ferran II hi intervingué per tal de recuperar els ports de Bríndisi, Òtranto, Gal·lípoli, Trani i Polignano, pertanyents al regne de Nàpols i que havia hagut d’hipotecar a Venècia.
Ho assolí (1509) gràcies a l’acció de l’almirall Bernat II de Vilamarí i de Ramon de Cardona-Anglesola, cap de l’exèrcit catalano-aragonès a Itàlia, i a la victòria dels francesos a Agnadello, èxit que contribuí a dissoldre la lliga i a crear, a instàncies del papa, una aliança antifrancesa, a la qual Ferran II també s’adheria (la Santa Lliga).
(Brinhòlas, Provença, França, 19 febrer 1291)
(o de Tarasco) Acord signat entre Alfons II de Catalunya, Carles de Salern i el papa Nicolau IV, sobre la possessió de Sicília.
Segons les seves clàusules, Alfons II deixaria d’ajudar el seu germà Jaume II, rei de Sicília, i aniria en croada a Terra Santa. D’altra banda, el papa aixecaria l’excomunió d’Alfons i revocaria la investidura dels regnes catalano-aragonesos a favor de Carles de Valois.
La mort del rei Alfons II (18 juny 1291) deixà sense efecte les clàusules d’aquest tractat, base del d’Anagni (1295).
Si bé tradicionalment s’ha cregut que l’acord va ser signat a Tarascó (Jerónimo Zurita, Ramon Muntaner), Ferran Soldevila va demostrar que ho va ser a Brignoles.
(Bordeus, França, 1 juny 1283)
Desafiament que havia de tenir lloc entre Pere II de Catalunya-Aragó i Carles d’Anjou, oncle de Felip III de França, després de les Vespres Sicilianes.
Acusat d’haver atacat a traïció, el rei Pere desafià a Carles a batre’s en duel. El combat s’havia de celebrar en un lloc neutral, Bordeus, domini del rei d’Anglaterra, però aquest refusà de presidir el combat i lliurà el control de la ciutat al rei de França, fet que impossibilità la realització.
Malgrat tot, Pere II es presentà a Bordeus el 31 de maig, disfressat per evitar d’ésser empresonat, i féu redactar, davant el senescal d’Anglaterra, una acta notarial de la seva compareixença.
Dades dels Països Catalans 