(Nàpols, Itàlia, 16 novembre 1457 – 23 setembre 1508)
Reina d’Hongria. Filla de Ferran I de Nàpols i d’Isabel de Chiaramonte. Es casà el 1475 amb Matias Carvi, rei d’Hongria.
A la mort d’aquest monarca (1490) féu nomenar rei Ladislau VII Jagellon, amb qui es casà i per qui fou repudiada el 1502. Beatriu es va retirar a Nàpols els últims anys de la seva vida.
(Mallorca, vers 1440 – Inca, Mallorca, 1508)
Funcionari reial i jurista. Fill de Mateu de Malferit. Supervisor reial de l’exèrcit de Gonzalo Fernández de Córdoba a Itàlia (1495), i intervingué en els pactes de repartiment de Nàpols.
Signà a Blois el matrimoni per poders entre Ferran II el Catòlic i Germana de Foix (1505). El 1506 visità Nàpols amb els monarques. Morí essent vicecanceller de la corona catalano-aragonesa.
(Catalunya, 1233 – 1508)
Antiga demarcació administrativa. Consta la seva existència el 1233, com a sots-vegueria de la vegueria de Vilafranca. Dins el segle XIV desaparegué momentàniament, i reaparegué després del 1381, data en què Igualada passà a ésser carrer de Barcelona i a formar part de la vegueria de Barcelona.
El 1467 la integraven Capellades, Castellolí, Claramunt, Espoia, l’Espelt, Òdena, Orpí, la Torre de Claramunt, Tous i Vilanova del Camí. El 1508 el duc de Cardona en féu desmembrar els termes dels castells d’Òdena, Montbui i Claramunt, que foren inclosos a la vegueria de Manresa, però l’escissió fou transitòria, així com la unió feta a la sots-vegueria d’Igualada de Rubió, Jorba i Copons, que retornaren a la vegueria de Cervera.
(Catalunya, vers 1430 – Xàtiva, Costera, 26 novembre 1508)
Darrer comte de Pallars Sobirà (1451-91). Fill d’Arnau Roger IV i de Joana de Cardona.
Durant la guerra contra Joan II va esdevenir el principal baró del partit pactista, contrari al rei. Cap de l’exèrcit de la Generalitat durant la revolta, es va caracteritzar per l’energia en la repressió del moviment remença (1462), addicte al rei Joan II el Sense Fe, i per la gran voluntat de lluita malgrat la inferioritat dels mitjans de què disposava.
Presoner dels reialistes durant cinc anys (1465-70), va ésser rescatat en el moment en què quasi tot el país, cansat de lluitar, estava disposar a pactar amb el rei. Se sumà als partidaris de la guerra a ultrança, però quan Barcelona es va retre al rei, la facció partidària de la capitulació el va expulsar de la ciutat.
Exclòs de la capitulació de Pedralbes per voluntat expressa de Joan II (1472), es va refugiar en els estats pirinencs, on lluità contínuament amb els seus veïns de Castellbó i Urgell, fins que Ferran II el Catòlic encarregà (1484) al comte de Cardona la conquesta del Pallars (acció completada el 1498).
El comtat fou donat al de Cardona (1491) amb el títol de marquès, però Hug Roger, aliat amb el monarca francès Carles VIII, continuà amenaçant constantment les fronteres.
Després passà a Itàlia, on va ésser fet presoner pel Gran Capità (1503). Va morir sense fills, tancat al castell de Xàtiva.
(Riudellots de la Creu, Pla de l’Estany, 1507 – 1508)
Aplec de cançons nadalenques conservat a la Biblioteca de Catalunya (manuscrit 111).
Conté 36 poesies, gairebé totes recollides de la tradició oral per Bartomeu Rovirola. Ultra les peces de tema nadalenc, hi abunden les llaors i les invocacions a la Mare de Déu.
Dues d’elles desenrotllen temes de la Passió. Quatre, almenys, es relacionen amb el teatre nadalenc. Hi fou incorporada, a més, una peça popular burlesca. Una de les poesies sembla d’origen aragonès, una altra és llatina, i una tercera és farçida (escrita en llatí i amb comentaris en català); la resta és en català.
Ha estat editat per Enric Claudi Girbal (1889-92), per Ernest Moliné i Brasés (segurament el 1906) i per Josep Romeu (1949).
(Cambrai, França, 10 desembre 1508)
Aliança formada per Ferran II de Catalunya, Lluís XII de França, el papa Juli II i l’emperador Maximilià I contra Venècia.
Ferran II hi intervingué per tal de recuperar els ports de Bríndisi, Òtranto, Gal·lípoli, Trani i Polignano, pertanyents al regne de Nàpols i que havia hagut d’hipotecar a Venècia.
Ho assolí (1509) gràcies a l’acció de l’almirall Bernat II de Vilamarí i de Ramon de Cardona-Anglesola, cap de l’exèrcit catalano-aragonès a Itàlia, i a la victòria dels francesos a Agnadello, èxit que contribuí a dissoldre la lliga i a crear, a instàncies del papa, una aliança antifrancesa, a la qual Ferran II també s’adheria (la Santa Lliga).
(Barcelona, vers 1449 – 1508)
Humanista. Fou tresorer a Palerm (1460), cònsol dels catalans a Sicília (1479); va ocupar càrrecs al Consell de Cent de Barcelona (1480-86).
La seva importància radica en les traduccions dels clàssics com Comentaria tria primo bello punico (1472), d’Aretino, sobre la versió italiana de Leonardo Bruni, i la dels quinze llibres de la Metamorfosi (1494), d’Ovidi, dedicada a la infanta Joana d’Aragó, filla dels Reis Catòlics.
Obres originals seves són Rahonament entre Francesc Alegre y Esperança, retòrica elucubració amorosa en forma epistolar. Del mateix estil són Sermó d’amor i Requesta d’amor recitant una alteració entre la voluntat i la Raó. Més interessant és el Somni recitant lo procés d’una qüestió enamorada, obra de caràcter al·legòric d’influència italiana que és una breu divulgació amb cites d’autors clàssics i humanistes.
La seva prosa d’estil retòric i retorçat, plena d’inversions de tipus llatinitzant, representa la crisi de l’humanisme a Catalunya.
Dades dels Països Catalans 