(Las Palmas, Canàries, 1927 – Madrid, 1999)
Tenor. Format a València i a Barcelona, amplià estudis a Milà amb Mercè Llopart.
El 1958 es presentà al Liceu de Barcelona, on ha actuat amb molta freqüència, així com també a València.
(Nájera, Rioja, 1 agost 1743 – València, 22 desembre 1807)
Militar. Defensà, a la Guerra Gran, el castell de Roses (1794), que finalment hagué d’abandonar el febrer de 1795.
Fou capità general de Catalunya (1799-1800) i de València (1803-07).
Eren fills d’Eusebi Güell i Bacigalupi, i també germans d’Isabel, Joan Antoni i Eusebi Güell i López.
Claudi Güell i López (Comillas, Cantàbria, 14 setembre 1879 – Barcelona, 21 juny 1918) Industrial. El 1911 Alfons XIII li concedí el vescomtat de Güell.
Francesca Güell i López (Versalles, França, 8 octubre 1885 – Barcelona, 18 febrer 1976) Pintora. El 1947 va adquirir la part principal del monestir de Sant Jeroni de la Murtra.
Maria Cristina Güell i López (Barcelona, 8 desembre 1876 – 13 maig 1957) Fou la muller de Josep Bertran i Musitu.
Maria Lluïsa Güell i López (Comillas, Cantàbria, 1873 – Pau, França, 8 maig 1933) Pintora i pianista. Passà temporades a París i va col·laborar a la revista “Feminal”.
Santiago Güell i López (Sant Sebastià, País Basc, 29 juliol 1883 – Sitges, Garraf, 3 agost 1954) Empresari i polític. El 1911 fou agraciat amb la baronia de Güell. Fou president del Comitè Olímpic Espanyol i dels Segons Jocs Mediterranis.
(Las Palmas de Gran Canaria, 21 octubre 1934 – Olot, Garrotxa, 31 juliol 2018)
Pintor. Fill d’un fabricant olotí d’imatgeria, es formà a l’Escola de Belles Arts d’Olot i freqüentà la penya Cràter d’art. Exposà per primera vegada (essencialment paisatges) l’any 1953.
Un contacte, a Mallorca (1956), amb Anglada i Camarasa i altres pintors, el féu derivar per un cert temps cap a una pintura informalista. Quan retornà a la figuració havia trencat del tot amb la tradició olotina i des d’aleshores la seva pintura, que defuig la lluminositat, sembla prendre model de les escoles nòrdiques.
Ha realitzat també il·lustracions de caire comercial.
(Pamplona, Navarra, 1901 – Quito, Veneçuela, 1992)
Filòsof. Es doctorà a la Universitat de Barcelona, d’on fou catedràtic de filosofia de les ciències (1934), hi introduí la logística.
Exiliat el 1939, exercí sobretot a Veneçuela, i fou considerat un dels filòsofs més importants en llengua castellana.
(Ceuta, 1823 – Saragossa, Aragó, 1882)
Militar carlí. Durant la tercera guerra carlina succeí Lizárraga en el comandament de les forces carlines del Centre (Maestrat). Cap a la fi de la guerra obtingué un èxit incomplert a Llucena, però fou derrotat pel general Esteban a Montlleó.
Després travessà l’Ebre (juliol 1875), però, en ésser rebutjat per les forces governamentals, es dirigí cap a l’alt Segre. A despit dels esforços de Francesc Savalls, Joan Castells i el mateix Dorregaray, les forces del general Martínez de Campos, ocuparen la Seu d’Urgell.
Després se n’anà cap a Navarra.
(Tazaconte, Canàries, vers 1594 – Barcelona, 1652)
Marí. Fou almirall de l’armada d’Índies. Prengué part en la Guerra dels Segadors i morí en una nau davant Barcelona.
(Múrcia, 1864 – Madrid, 1938)
Polític conservador. Ministre de governació al govern Maura.
La seva intervenció en la repressió dels fets de la Setmana Tràgica (juliol 1909) fou durament criticada i el govern Maura caigué immediatament.
(Zafra, Extremadura, vers 1512 – Lisboa, Portugal, 1584)
Escriptor. Ingressà a Montserrat el 1534.
És autor d’un Libro de la vida y conversión de Santa María Magdalena (Barcelona 1549), d’un gran interès literari i doctrinal.
(Villapedre, Astúries, 26 agost 1751 – Santa Maria de Sisla, Toledo, 15 setembre 1825)
Eclesiàstic. El 1820 va ser nomenat bisbe de Tortosa, però quatre anys després va ser reclòs al convent de Santa Maria de Sisla, on morí.
Dades dels Països Catalans 