(Zafra, Extremadura, vers 1512 – Lisboa, Portugal, 1584)
Escriptor. Ingressà a Montserrat el 1534.
És autor d’un Libro de la vida y conversión de Santa María Magdalena (Barcelona 1549), d’un gran interès literari i doctrinal.
(Villapedre, Astúries, 26 agost 1751 – Santa Maria de Sisla, Toledo, 15 setembre 1825)
Eclesiàstic. El 1820 va ser nomenat bisbe de Tortosa, però quatre anys després va ser reclòs al convent de Santa Maria de Sisla, on morí.
(Villanueva de la Serena, Extremadura, 2 abril 1892 – Barcelona, 12 juliol 1957)
Escriptor i traductor. De jove residí a Catalunya -el seu pare fou governador civil de Girona– i fou amic de Josep Carner i de Josep M. de Sagarra -de qui féu la traducció de La corona d’espines i de L’estudiant de Vic, entre altres-. Traduí obres de Joan Maragall.
Fou redactor de “La Publicidad”, corresponsal d'”El Sol” de Madrid i secretari general de l’Exposició Internacional de Barcelona (1929).
Publicà poesia postsimbolista: Meditaciones líricas, Elegía a Roma, Misisipí, obres de teatre i novel·les.
Artur Sedó li comprà un important fons de teatre que ell mateix catalogà.
(Cartagena, Múrcia, 14 juny 1899 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 16 octubre 1984)
Dirigent sindical i polític. Es traslladà a Barcelona amb la seva família a l’edat de cinc anys.
Obrer d’arts gràfiques, el 1912 ingressà a la Federación Gráfica Española de la UGT, i el 1919, a l’Agrupació Socialista de Barcelona, de la qual fou secretari (1926). S’apartà, tanmateix, de l’Agrupació, atesa la negativa valoració que aquesta féu de la qüestió catalana. Fou també secretari de la federació catalana de la UGT (1928-33).
Instaurada la Segona República, promogué, des de la federació catalana del PSOE, la unificació de les forces socialistes de Catalunya, i en fusionar-se, el 1933, aquesta organització amb la Unió Socialista de Catalunya fou elegit vicepresident del nou partit.
Quan es produí l’escissió de la UGT de Catalunya, que ell encapçalà, passà a ésser president de la Unió General de Sindicats Obrers de Catalunya (1934). Regidor de l’ajuntament de Barcelona (gener-octubre 1934), fou empresonat arran dels fets del 6 d’octubre, però tornà a l’ajuntament pel febrer de 1936.
Després de la guerra civil, s’exilià, el 1939, i s’instal·là a la ciutat de Mèxic. S’hi integrà a la vida catalana dels residents en aquest país i participà amb remarcable empenta en les seves activitats, sobretot en aquelles de caire nacionalista.
Escriví unes memòries inèdites: La muralla invisible.
(Las Palmas de Gran Canaria, 7 febrer 1887 – 6 febrer 1938)
Pintor, conegut simplement com a Néstor. Autodidacte. Establert a Barcelona, fou alumne de Eliseu Meifrèn, i aviat s’obrí camí pel seu decorativisme -el 1908 hom ja el destacava en algunes publicacions-. Viatjà per França, Bèlgica i Anglaterra.
El 1911 exposà al Faianç Català de Barcelona, conjuntament amb Laura Albéniz, Ismael Smith i Marià Andreu. El 1914 exposà a Madrid, on s’instal·là. Després d’un període de silenci, tornà a exposar, el 1924.
Influït per Walter Crane, Brangwin i Anglada i Camarasa, portà el seu fantasiós barroquisme a límits extrems de complexitat compositiva, d’imaginació temàtica i de viu colorisme.
Conreà també l’aiguafort i la pintura mural (n’hi ha exemples representatius a Barcelona i a Santa Cruz de Tenerife). Té un museu dedicat a Las Palmas, al Pueblo Canario, que ell creà.
(Navarra, vers 1322 – València, 29 abril 1347)
Reina de Catalunya-Aragó. Filla de Felip III d’Evreux i de Joana II de Navarra.
Es casà amb Pere III el Cerimoniós (1338) a Alagó. Tingueren cinc fills, dels quals només sobrevisqueren Constança, que fou reina de Sicília, i Joana, que es casà amb el comte Joan I d’Empúries.
(Vigo, Pontevedra, Galícia, 4 octubre 1765 – Lujan, Argentina, 19 maig 1819)
Militar. Durant la guerra del Francès sobresortí pels seus mèrits. El 1808 manava el batalló lleuger de voluntaris de Tarragona, destacat a Navarra.
Amb un centenar d’homes pogué anar a Saragossa, on participà a les dues defenses, i el 1809 ja era mariscal de camp. En 1810-11 era comandant general d’Aragó. El 1814 fou nomenat governador militar de Tortosa.
Ascendit a capità general el 1815, fou nomenat també president de la Reial Audiència de Xile.
El 1817 caigué presoner dels independentistes de San Martín. Morí en captiveri, després d’un primer empresonament en condicions bastant dures a Punta San Luis.
(Marañón, Navarra, 1773 – Vilanova d’Almassà, Matarranya, 9 novembre 1826)
(dit el Trapense) Guerriller absolutista. Desertor de l’exèrcit (1817), es refugià a la Trapa de Santa Susanna, d’on, suprimit el monestir el 1821, passà a Poblet.
L’abril de 1822 dirigí una guerrilla a l’Espluga de Francolí, i participà en la conquesta de la Seu d’Urgell, per instal·lar-hi la regència.
Després del 1823 es convertí en el braç armat de la facció més ultra del reialisme, i fou portat, per tal que fos vigilat, de nou a la Trapa de Santa Susanna (febrer 1826), on morí.
(Alburquerque, Badajoz, Extremadura, 10 març 1805 – Cuba, 30 setembre 1867)
Militar. Liberal, participà en la primera guerra carlina a la Sénia, on es distingí en rebutjar una partida carlina, i al País Basc.
Durant la guerra dels Matiners (1846-49) ascendí a general, després de la defensa de Terrassa i d’haver derrotat les partides de Mur i de l’anomenat Estudiant de Poza. Fracassà en l’atac a Avinyó (1848) i fou pres pels carlins.
Alliberat en un bescanvi de presoners, passà com a comandant general de província a Tarragona (1849), Girona (1849) i Cuba (1850).
Fou, successivament, capità general d’Aragó, Castella la Vella, País València (1866) i Cuba (1866-67).
(Pamplona, Navarra, 17 maig 1806 – Gènova, Itàlia, 13 desembre 1870)
Polític i advocat. Des del 1835 exercí d’advocat a Barcelona, i es lligà als interessos industrials catalans. Diputat a corts per Lleida, defensà el projecte de construcció del canal d’Urgell.
Situat a l’oposició durant el decenni moderat de 1844-54, fou empresonat durant uns quants mesos. El 1854, amb el triomf de les forces progressistes, fou nomenat governador civil de Barcelona: afavorí el diàleg entre les associacions obreres i els patrons, i endegà els primers contractes col·lectius del bienni.
És considerat un dels capdavanters de l’estadística a Espanya. És autor del famós Diccionario geográfico, estadístico e histórico de España y sus posesiones de ultramar (1845-50).
Dades dels Països Catalans 