(Girona, 1822 – Vic, Osona, 1881)
Bisbe de Vic (1876-81) i escriptor. Ordenat a Roma (1845), fou professor al seminari de Girona.
Llatinista, compongué himnes i poemes religiosos, com Maria Virgo, seu de vita Beatae Mariae Virginis (1881).
Antoni Colomer (Vic, Osona, 1833 – Ocaña, Castella, 1902) Bisbe missioner dominicà. Acabà els estudis a Manila i fou destinat al Tonquín oriental, on succeí Pere Almató com a vicari provincial. El 1871 fou designat bisbe titular de Themiscira i coadjutor. Passà després a Ké-Roi, encarregat del vicariat septentrional, del qual publicà una ressenya històrica (1892). És autor, també, de diverses pastorals i de Carta… de la toma de Dan-Song por los franceses (1884).
Gaspar Colomer (Mataró, Maresme, segle XIX – Manila, Filipines, 1900) Jesuïta. Residí durant molts anys a les Filipines, on hi féu una destacada tasca d’ordre docent.
Jaume Colomer (Grècia, segle XIV) Militar. Fou figura destacada de la Grècia catalana, fins al temps de la dissolució d’aquesta. Passades a la sobirania de Venècia les restes del ducat d’Atenes (1388) i de Neopàtria (1390), Colomer restà a Grècia, com molts altres dels catalans. En 1393-94, a les ordres d’un venecià, fou segon cap de la reeixida resistència de l’Acròpolis d’Atenes contra un atac dels turcs.
Joan Pau Colomer (Catalunya, segle XVII) Heraldista. Deixà inèdit un estudi titulat Nobiliario de Cataluña.
Llucià Colomer (Perpinyà, segle XVII – Illes Balears, 1640) Escriptor. Residí bastants anys a València i a Xàtiva. Es tornà cec ja de gran. Escriví diversos llibres de poesies llatines i el tractat De Casu et Fortuna. També és autor de l’estudi De Grammatica, en quatre volums.
(Barcelona, 1731 – 1787)
Religiós mercedari i escriptor. Era membre de l’Acadèmia de Bones Lletres.
Assolí una gran fama com a orador sagrat.
(Terrassa, Vallès Occidental, 21 febrer 1861 – 20 desembre 1894)
Escriptor. Col·laborà amb treballs humorístics en diverses publicacions.
Escriví per al teatre algunes obres còmiques: Remei de gelosia (1881), Els amors d’un guerrero (1882), Qüestió de faldilles (1883), etc.
Antoni Coll (Catalunya, segle XV – segle XVI) Argenter. Juntament amb el seu fill Joan Coll realitzà (1507), seguint el disseny de Pere Joan Palau, la creu d’or, esmalts i perles, d’estil gòtic florit, de la seu de Girona, contractada el 1503.
Antoni Martí Coll (Reus, Baix Camp, segle XVII – segle XVIII) Musicòleg i frare franciscà. Sojornà a Madrid, on publicà el seu Arte de canto llano (1714). El reedità el 1719, amb l’afegitó d’un Arte del canto de órgano. Escriví encara d’altres obres.
Francesc Coll (Petra, Mallorca, segle XVIII – Amèrica del Sud, 1799) Frare dominicà. Durant tretze anys es dedicà a una intensa tasca evangelitzadora a l’Amèrica del Sud. Escriví una relació dels seus viatges, que ha restat inèdita.
Gaspar Coll (Palma de Mallorca, 1757 – 1826) Jurista. Publicà diverses obres de caràcter jurídic.
Gaspar Ferran Coll (Palma de Mallorca, 1826 – 1855) Escriptor. És autor de poemes i obres teatrals en castellà.
Josep Sebastià Coll (Catalunya, segle XIX – Madrid ?, segle XIX) Metge. Ensenyà a l’Escola de Medicina de Madrid. Publicà tres estudis professionals, dos d’ells de caràcter didàctic.
Lluís Coll (Palma de Mallorca, 1656 – 1694) Lul·lista franciscà. És autor de poesies i escrits de caràcter religiós, així com traductor al llatí de l’obra catalana de Ramon Llull.
Martí Coll (Illes Balears, segle XVIII – Madrid ?, 1760) Botànic i jesuïta. Publicà diversos estudis. Assolí gran fama a Madrid pels seus coneixements mèdics, que determinaren la concessió al seu favor del grau de doctor en medicina. Fou membre de la Real Academia Médica de Madrid. Ingressà als jesuïtes com a llec, per bé que més tard fou ordenat sacerdot.
Pere Coll (Barcelona, 1595 – Catalunya, segle XVII) Músic. Fou organista a l’església de Santa Maria del Mar de Barcelona i a la catedral de Tarragona.
Vicent Coll (Quart de Poblet, Horta, segle XVIII – València, 1805) Escriptor i religiós agustí. Era professor de filosofia i teologia. Fou prior del convent de Rocafort i rector del de Sant Fulgenci, del seu orde. És autor de sermons i de traduccions de clàssics llatins. També escriví poesia. El 1790 li fou editada a València l’obra titulada El héroe de piedad.
(Barcelona, 1835 – 1898)
Escriptor. D’arrel popular, publicà poesies: Escardots (1876), obres curtes de teatre i articles per a “La Campana de Gràcia”.
(València, 1888 – Barcelona, 1967)
Editor i escriptor en castellà. Visqué a València i a Madrid, on posà en pràctica la política de Blasco i Ibáñez i dels grups republicans. Fundà l’editorial Cervantes i tendí cap al valencianisme polític.
El 1920 s’instal·là a Barcelona, on traslladà l’editorial. És considerat l’inspirador de la festa de la Diada del Llibre (1923).
Publicà Socialismo, sindicalismo y georgismo (1912), El fascismo (1922), etc.
(Lleida, 1600 – Catalunya, segle XVII)
Jurista i escriptor.
Publicà algunes obres jurídiques, així com un Memorial en defensa de la llengua catalana. L’obra tenia el propòsit d’assegurar almenys l’idioma del país al camp de la predicació religiosa.
(Terrassa, Vallès Occidental, 1870 – Madrid, 9 desembre 1918)
Escriptor i periodista carlí. Col·laborà a “El Correo Catalán” i “El Correo Español”, del qual fou redactor en cap.
Publicà La República en 191… (1911), novel·la política molt popular al seu temps, Sátiras políticas (1913), La Peregrinación de la Lealtad (1913) i Vida de don Jaime de Borbón (sd).
Veure> Jaume Sitjó i Carbonell (eclesiàstic i escriptor català, segle XIII-1351).
Dades dels Països Catalans 