(Barcelona, 1828 – 1894)
Religiós escolapi. Ocupà diversos càrrecs al seu orde, del qual fou vicari general (1875).
Ès autor dels llibres Sermones, Trabajos pedagógicos i Tratado de urbanidad, aquest darrer traduït a diversos idiomes.
(Reus, Baix Camp, 21 setembre 1845 – Barcelona, 29 desembre 1910)
Religiós escolapi. Durant uns vint anys visqué a Cuba. Després residí a l’Argentina.
És autor d’un bon nombre d’obres per a l’ensenyament escolar.
(Duesaigües, Baix Camp, 1861 – Barcelona, 1931)
Religiós escolapi. Fou provincial de l’orde a Catalunya, Cuba i Mèxic. Ocupà d’altres càrrecs.
Publicà diverses col·laboracions periodístiques i dos llibres de text escolar.
(Mataró, Maresme, 1767 – 1848)
Religiós escolapi. Fou provincial del seu orde.
Sobresortí com a publicista i escriptor religiós.
Jofre (Provença ?, França, segle XII – Tortosa, Baix Ebre, 1165) Eclesiàstic. Abat de Sant Ruf d’Avinyó. Prengué part en el reconquesta de Tortosa i en fou el primer bisbe (1148). Redactà les constitucions per al govern de la diòcesi.
Arnau Jofre (Perpinyà, segle XIV) Ciutadà. El 1344 fou un dels representants de la seva ciutat a l’assemblea parlamentària de Barcelona, que Pere III el Cerimoniós convocà per tal de decidir-hi la sort del desposseït Jaume III de Mallorca.
Gaspar Jofre (Catalunya, segle XVI) Prelat. Fou bisbe de Sogorb. El 1552 assistí a la represa del concili de Trento.
Gaspar Jofre (Igualada, Anoia, segle XVI – segle XVII) Jurista. Fou poeta en català. Li ha estat atribuïda una poesia amorosa remarcable per a l’època.
Josep de Maria Santíssima Jofre (Sant Hipòlit de Voltregà, Osona, 1812 – Cuba ?, 1890) Religiós escolapi. Residí a Roma i a Cuba. Ocupà alts càrrecs dins el seu orde. És autor de diversos escrits.
Nicolau Jofre (País Valencià, segle XV) Cavaller. Acompanyà Alfons IV el Magnànim a la seva expedició del 1420 cap a Còrsega i Nàpols.
Andreu Ferrer (Palma de Mallorca, 1715 – Itàlia ?. 1801) Religiós jesuïta. Passà a Itàlia l’exili forçat per l’expulsió del seu orde. Escriví en castellà diverses obres piadoses.
Antic Ferrer (Catalunya, segle XV) Cavaller. Prengué les armes contra Joan II el 1462. Fou un dels qui juraren la sobirania del rei de Castella, que aquest no havia d’acceptar. Pel febrer de 1463 fou nomenat membre de la Junta de recuperació de presoners.
Bonifaci Ferrer (Catalunya ?, segle XIV) Jurista. Serví Pere III el Cerimoniós. Realitzà alguns serveis diplomàtics. El 1344-45 fou ambaixador del rei a la cort papal de Roma.
Esteve Ferrer (Catalunya, segle XVI) Eclesiàstic. Publicà una Vida de Santa Eulàlia de Barcelona (1549).
Esteve Ferrer (Castelló d’Empúries, Alt Empordà, 1664 – Vic ?, Osona, 1744) Eclesiàstic. Escriví un llibre de meditacions. Fou canonge de la seu de Vic, on féu construir la capella dels Dolors.
Francesc de la Concepció Ferrer (Barcelona, 1773 – 1821) Religiós escolapi. Assolí bon prestigi en l’ensenyament de matemàtiques. El seu zel per assistir als malalts de l’epidèmia de febre groga li produí el contagi i la mort.
Gregori Ferrer (València, segle XVI – 1604) Poeta i prevere. Mestre en arts (1578) i catedràtic de filosofia (1588). Ingressà (1592) a l’Acadèmia dels Nocturns amb el nom d’Industria, on llegí diverses composicions poètiques, en general de tema religiós, i discursos. Gaspar Guerau de Montmajor el descriví en la seva Breu descripció dels mestres universitaris (1586).
Guerau Ferrer (Catalunya, segle XVI) Argenter. Féu el seu joiell de passantia el 1508. El 1513 acabà una custòdia per a la seu de Lleida. És autor de la creu dita de Torroella (1515), de la seu de Barcelona.
Guillem Ferrer (Palma de Mallorca, segle XVII – segle XVIII) Escultor. Demostrà especial encert en les imatges religioses.
Guillem Ferrer (Palma de Mallorca, 1759 – 1833) Polígraf. Estudià a Montpeller. Conreà la literatura, la música i la pintura. Excel·lí especialment en aquest darrer art, conreant sobretot els temes religiosos i més encara, el retrat. Entre els seus deixebles hi hagué el notable pintor Agustí Buades.
Joan Bartomeu Ferrer (Catalunya, segle XIV – segle XV) Patró de galera. Com a tal participà en l’expedició de Pere de Torrelles a Sardenya (1409). El 1412 defensà heroicament la vila de l’Alguer, amb els seus habitants i els ballesters de la seva galera, d’un important atac dut a terme pel vescomte de Narbona.
Joan Francesc Ferrer (Barcelona, segle XVII) Mercader. És autor d’un Catàleg dels Consellers de Barcelona, des de 1249 a 1668.
Josep Ferrer (València, segle XVII – 1682) Franciscà. És autor d’obres filosòfiques en llatí.
Josep Ferrer (Palma de Mallorca, 1715 – segle XVIII) Pintor. És autor d’obres de caràcter religiós.
Lleonard Ferrer (València, vers 1623 – 1695) Matemàtic i astrònom. Professà a l’orde augustinià (1641). Catedràtic de matemàtiques a la universitat de València. Publicà diverses obres astrològiques vinculades amb esdeveniments polítics de l’època i de la monarquia entre el 1677 i el 1690.
Lluís Ferrer (Catalunya, segle XIX) Escriptor. Fou redactor del diari “El Constitucional”. Escriví diversos llibres sobre fets d’actualitat.
Miquela Ferrer (País Valencià, segle XVIII – 1804) Artista. Fou nomenada acadèmica de mèrit de l’Acadèmia de Sant Carles (1777).
Pere Ferrer (Illes Balears, segle XVII – segle XVIII) Pintor. Conreà la pintura de caràcter religiós.
Pere Joan Ferrer (Illes Balears, segle XVIII – 1747) Pintor. Deixeble de Guillem Mesquida. Conreà els temes religiosos. Donat a l’alcoholisme, la seva carrera es veié en gran part frustrada.
Plàcid Ferrer (Barcelona, segle XVII – Montserrat, Bages, 1645) Músic. El 1642 prengué l’hàbit al monestir de Montserrat, on hi morí.
Simó Ferrer (Barcelona, 1751 – segle XVIII) Enginyer naval. Dirigí les obres del port de Barcelona. Fou un dels més competents de l’època en la seva especialitat.
Vicenç Ferrer (Barcelona, segle XVI – 1632) Monjo benedictí. Ingressà al monestir de Montserrat el 1589. Fou abat de Sant Pere de Galligants i de Sant Miquel de Cuixà.
(Moià, Moianès, 1810 – Mataró, Maresme, 1876)
Religiós escolapi. De jove sojornà a Amèrica.
Fundà, el 1852, el col·legi de Valldèmia de Mataró. Fou bon orador.
(Mataró, Maresme, segle XIX – 1898)
Religiós escolapi. Reuní una notable col·lecció de monedes, sobretot de catalanes i romanes.
(Peralta de la Sal, Llitera, 11 setembre 1557 – Roma, Itàlia, 25 agost 1648)
Eclesiàstic, educador, fundador i sant. Estudià jurisprudència i filosofia a la Universitat de Lleida i teologia a les de València i Alcalá de Henares.
Ordenat sacerdot (1583), ocupà diversos càrrecs a les diòcesis de Lleida i l’Urgell.
A Roma, on fou preceptor de la família Colonna, fundà una escola gratuïta (1597), origen de la Congregació Paulina de Nostra Senyora de l’Escola Pia, elevada el 1621 a orde religiós (escolapis).
Dades dels Països Catalans 