Arxiu d'etiquetes: eclesiàstics

Ferran -varis bio-

1 Resposta

Ferran  (Catalunya ?, segle XIII)  Fill natural de Jaume I el Conqueridor i de mare desconeguda. Estudià a París. El 1248 fou nomenat abat de Montaragó.

Ferran  (Catalunya, segle XIII – 1251)  Fill de Jaume I de Catalunya i de Violant d’Hongria. Morí a molt tendra edat.

Bartomeu Ferran  (Barcelona, segle XV – després 1475)  Mestre campaner. Treballà per a la seu de Vic i d’altres temples. També fou canoner.

Jaume Ferran  (Barcelona, segle XVI – 1621)  Jesuïta. És autor de l’obra De repudio sinagogue i d’altres.

Joan Ferran  (Catalunya, segle XVII)  Doctor en teologia a la universitat de Barcelona. Publicà dos opuscles concepcionistes en català (1648). Hom l’ha identificat amb l’autor d’una Cançó lírica premiada en un certamen en honor de santa Eulàlia, del 1686.

Josep Ferran  (Barcelona, 2 gener 1924 – 2 març 2000)  Ballarí. Formà part de l’Original Ballet Russe i d’altres companyies. Fou professor de dansa a Cannes.

Fenollet i Girgós, Guillem Ponç de

Deixa un comentari

(Xàtiva, Costera, segle XV – Osca, Aragó, 1465)

Eclesiàstic, doctor en decrets i conseller reial. Canonge i sacrista de Barcelona.

Fou bisbe d’Osca i de Jaca (1458-65) per nomenament del papa Calixt III. Amb aquest càrrec assistí a les Corts de Fraga de 1460.

Fou membre de la comissió de tractadors d’aquesta assemblea, en les lluites de Joan II de Catalunya i Carles de Viana.

Fenollet i de Canet, Hug de

5 Respostes

(Catalunya Nord, segle XIV – València, 1356)

Prelat i jurista. Fill de Pere de Fenollet i d’Urtx, i germà de Pere. Estudià lleis a Lleida i després en fou professor a la mateixa ciutat.

Essent canonge d’Elna figurà entre els partidaris de Pere III el Cerimoniós, del qual aviat fou conseller (1344-54), contra Jaume III de Mallorca. Reconegué, a instàncies del rei, la primogenitura de la infanta Constança (1347).

Fou nomenat bisbe de Vic (1346-48) i de València (1348-56), on combaté les doctrines dels beguins. Reuní un sínode (1350) i presidí un consell reial (1354-55), quan Pere III era a la campanya de Sardenya.

Fou senyor de Puçol. Llegà notables obres d’orfebreria a la catedral de Vic.

Un altre germà seu fou Ponç de Fenollet i de Canet  (Catalunya Nord, segle XIV)  Canonge de Vic.

Feliu i Centeno, Antoni

Deixa un comentari

(Barcelona, 1728 – Santiago, Cuba, 1791)

Prelat. Fou arquebisbe de Santiago de Cuba entre 1789 i 1791.

Esteve i Joan, Josep

Deixa un comentari

(València, 1550 – Aiora, Vall de Cofrents, 1603)

Eclesiàstic i canonista. Fou professor de filosofia a Siena, canonge de Sogorb, degà de València i bisbe de Viesti, Itàlia (1586-94) i d’Oriola (1594-97). En morir era arquebisbe electe de Tarragona.

Dedicà a Sixt V el tractat De potestate coactiva quam Romanus Pontifex exercet in negotia saecularia (Roma, 1586), i és autor, entre altres tractats, d’una Paranaesis (1590) als catòlics francesos sobre Enric de Borbó. Deixà inèdit un Lexicon ecclesiasticum vocum, phrasum ac rituum veteris ecclesiae catholicae e graecis latinisque patribus.

Estalella i Sivilla, Antoni

Deixa un comentari

(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 1844 – Terol, Aragó, 1896)

Eclesiàstic. Fou canonge de Barcelona (1881). El 1894 fou consagrat bisbe de Terol, on impulsà obres benèfiques.

Publicà un Manual novísimo de piedad i una traducció del Kempis.

Espés -varis/es bio-

Deixa un comentari

Anna d’Espés  (Ribagorça, segle XV – segle XVI)  Filla i hereva de Ramon d’Espés. Portà en dot (1515) la baronia d’Alfajarín i el càrrec de gran camarlenc d’Aragó al seu marit Blasco d’Alagón, primer comte de Sástago, i llurs descendents portaren el cognom d’Espés en primer o en segon lloc indistintament. foren germanes seves Beatriu i Elisabet.

Antoni d’Espés  (Catalunya, segle XV – Osca ?, Aragó, segle XV)  Prelat. Fou bisbe d’Osca. El 1481 assistia a les Corts de Calataiud.

Beatriu d’Espés  (Franja Ponent, segle XV – segle XVI)  Muller de Juan de Lanuza. Filla de Ramon d’Espés i germana d’Anna i d’Elisabet d’Espés.

Bernat d’Espés  (Catalunya, segle XIV – segle XV)  Partidari de Jaume II d’Urgell. El 1409 s’embarcà cap a Sardenya amb l’expedició que hi duia Pere Torrelles i que obtindria, poc temps després d’arribar a l’illa, la gran victòria de Sanluri.

Camil d’Espés  (Franja de Ponent, segle XIV – segle XV)  Partidari de Jaume II d’Urgell, en els parlaments catalans de 1410-12, juntament amb Bernat, Guerau i Ivany d’Espés.

Elisabet d’Espés  (Franja de Ponent, segle XV – segle XVI)  Muller d’Alfons d’Aragó, comte de Ribagorça. Era filla de Ramon d’Espés i germana d’Anna i de Beatriu d’Espés.

Guerau d’Espés  (Ribagorça, segle XIV – segle XV)  Partidari de Jaume II d’Urgell. El 1411 assistia al famós parlament d’Alcanyís, on serien designats els compromisaris de Casp per a l’elecció del nou rei.

Guerau d’Espés  (Lleida, 1524 – 1572)  Diplomàtic i cavaller. Pertanyia a l’orde de Calatrava. Fou ambaixador de Felip II de Catalunya davant la cort anglesa.

Ivany d’Espés  (Franja de Ponent, segle XIV – segle XV)  Partidari de Jaume II d’Urgell, juntament amb Bernat, Guerau i Camil d’Espés, als parlaments catalans de 1410-12.

Pere d’Espés  (Lleida, segle XIII – segle XIV)  Cavaller. Serví el rei Jaume II el Just. El 1312 fou comissari reial per a la restitució de la Vall d’Aran, que havia estat retinguda per França.

Ramon d’Espés  (Franja Ponent, segle XIV)  Serví Pere III el Cerimoniós en la guerra dels Dos Peres (1358) i potser és el mateix que prengué part activa a la cort del 1383.

Espés, Joan d’ -varis-

Deixa un comentari

Joan d’Espés  (Lleida, segle XV – València, segle XVI)  Cavaller. Ciutadà de Lleida i veí de València. Convingué amb l’emperador Carles I de Catalunya unes capitulacions per a la conquesta de Nova Andalusia (Veneçuela).

Joan d’Espés  (Catalunya, segle XV – Gaeta, Itàlia, 1503)  Cavaller. Sobresortí a les guerres d’Itàlia en temps de Ferran II el Catòlic. Morí al frustrat setge de Gaeta que dirigí Bernat de Vilamarí.

Joan d’Espés  (Saragossa, Aragó, segle XV – la Seu d’Urgell, Alt Urgell, 24 octubre 1530)  Prelat. Fou nomenat bisbe de Girona (1507-08) i d’Urgell (1515-30). La seva governació fou encertada, sobretot pel que fa a la reorganització econòmica de la diòcesi. A la seva mort, fou succeït per Pedro Jordan d’Urries i, poc després, per Francisco d’Urries.

Escofet i de Roger, Francesc d’

Deixa un comentari

(Barcelona, 1729 – 1791)

Eclesiàstic i historiador. Ingressà a l’orde benedictí i fou abat de Sant Pau del Camp (1785-91).

Membre (1762-91) de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, hi presentà treballs d’història eclesiàstica catalana i, des del 1785, la presidí.

Erill i de Coserans, Bernat Roger (I) d’

3 Respostes

(Ribagorça, segle XIII – 1301)

Senyor del castell i baronia d’Erill, de la vall de Boí, d’Orrit, d’Areny i d’altres extensos dominis. Fill de Guillem (II) d’Erill.

El 1277 es rebel·là, amb el comte de Foix i altres nobles, contra Pere II de Catalunya. Vençut pel rei a Balaguer (1280) fou empresonat a Lleida i indultat el 1281, en canvi de lliurar en garantia les seves possessions al rei. Des d’aleshores esdevingué un fidel servidor de la monarquia.

El 1282 participà en l’expedició reial a Barbaria i a Sicília i fou un dels quaranta nobles que garantiren els pactes del desafiament de Bordeus.

El 1297 lluità al Pallars contra la invasió d’Arnau d’Espanha i del comte Roger Bernat III de Foix.

El seu germà fou Guillem (III) d’Erill i de Coserans  (Ribagorça, segle XIII – segle XIV)  Ardiaca dels Prats i de Pallars, a la seu d’Urgell. Cedí (1302) la baronia d’Erill al seu cosí germà Guillem (IV) d’Erill i de Castellvell.