(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 1844 – Terol, Aragó, 1896)
Eclesiàstic. Fou canonge de Barcelona (1881). El 1894 fou consagrat bisbe de Terol, on impulsà obres benèfiques.
Publicà un Manual novísimo de piedad i una traducció del Kempis.
Anna d’Espés (Ribagorça, segle XV – segle XVI) Filla i hereva de Ramon d’Espés. Portà en dot (1515) la baronia d’Alfajarín i el càrrec de gran camarlenc d’Aragó al seu marit Blasco d’Alagón, primer comte de Sástago, i llurs descendents portaren el cognom d’Espés en primer o en segon lloc indistintament. foren germanes seves Beatriu i Elisabet.
Antoni d’Espés (Catalunya, segle XV – Osca ?, Aragó, segle XV) Prelat. Fou bisbe d’Osca. El 1481 assistia a les Corts de Calataiud.
Beatriu d’Espés (Franja Ponent, segle XV – segle XVI) Muller de Juan de Lanuza. Filla de Ramon d’Espés i germana d’Anna i d’Elisabet d’Espés.
Bernat d’Espés (Catalunya, segle XIV – segle XV) Partidari de Jaume II d’Urgell. El 1409 s’embarcà cap a Sardenya amb l’expedició que hi duia Pere Torrelles i que obtindria, poc temps després d’arribar a l’illa, la gran victòria de Sanluri.
Camil d’Espés (Franja de Ponent, segle XIV – segle XV) Partidari de Jaume II d’Urgell, en els parlaments catalans de 1410-12, juntament amb Bernat, Guerau i Ivany d’Espés.
Elisabet d’Espés (Franja de Ponent, segle XV – segle XVI) Muller d’Alfons d’Aragó, comte de Ribagorça. Era filla de Ramon d’Espés i germana d’Anna i de Beatriu d’Espés.
Guerau d’Espés (Ribagorça, segle XIV – segle XV) Partidari de Jaume II d’Urgell. El 1411 assistia al famós parlament d’Alcanyís, on serien designats els compromisaris de Casp per a l’elecció del nou rei.
Guerau d’Espés (Lleida, 1524 – 1572) Diplomàtic i cavaller. Pertanyia a l’orde de Calatrava. Fou ambaixador de Felip II de Catalunya davant la cort anglesa.
Ivany d’Espés (Franja de Ponent, segle XIV – segle XV) Partidari de Jaume II d’Urgell, juntament amb Bernat, Guerau i Camil d’Espés, als parlaments catalans de 1410-12.
Pere d’Espés (Lleida, segle XIII – segle XIV) Cavaller. Serví el rei Jaume II el Just. El 1312 fou comissari reial per a la restitució de la Vall d’Aran, que havia estat retinguda per França.
Ramon d’Espés (Franja Ponent, segle XIV) Serví Pere III el Cerimoniós en la guerra dels Dos Peres (1358) i potser és el mateix que prengué part activa a la cort del 1383.
Joan d’Espés (Lleida, segle XV – València, segle XVI) Cavaller. Ciutadà de Lleida i veí de València. Convingué amb l’emperador Carles I de Catalunya unes capitulacions per a la conquesta de Nova Andalusia (Veneçuela).
Joan d’Espés (Catalunya, segle XV – Gaeta, Itàlia, 1503) Cavaller. Sobresortí a les guerres d’Itàlia en temps de Ferran II el Catòlic. Morí al frustrat setge de Gaeta que dirigí Bernat de Vilamarí.
Joan d’Espés (Saragossa, Aragó, segle XV – la Seu d’Urgell, Alt Urgell, 24 octubre 1530) Prelat. Fou nomenat bisbe de Girona (1507-08) i d’Urgell (1515-30). La seva governació fou encertada, sobretot pel que fa a la reorganització econòmica de la diòcesi. A la seva mort, fou succeït per Pedro Jordan d’Urries i, poc després, per Francisco d’Urries.
(Barcelona, 1729 – 1791)
Eclesiàstic i historiador. Ingressà a l’orde benedictí i fou abat de Sant Pau del Camp (1785-91).
Membre (1762-91) de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, hi presentà treballs d’història eclesiàstica catalana i, des del 1785, la presidí.
(Ribagorça, segle XIII – 1301)
Senyor del castell i baronia d’Erill, de la vall de Boí, d’Orrit, d’Areny i d’altres extensos dominis. Fill de Guillem (II) d’Erill.
El 1277 es rebel·là, amb el comte de Foix i altres nobles, contra Pere II de Catalunya. Vençut pel rei a Balaguer (1280) fou empresonat a Lleida i indultat el 1281, en canvi de lliurar en garantia les seves possessions al rei. Des d’aleshores esdevingué un fidel servidor de la monarquia.
El 1282 participà en l’expedició reial a Barbaria i a Sicília i fou un dels quaranta nobles que garantiren els pactes del desafiament de Bordeus.
El 1297 lluità al Pallars contra la invasió d’Arnau d’Espanha i del comte Roger Bernat III de Foix.
El seu germà fou Guillem (III) d’Erill i de Coserans (Ribagorça, segle XIII – segle XIV) Ardiaca dels Prats i de Pallars, a la seu d’Urgell. Cedí (1302) la baronia d’Erill al seu cosí germà Guillem (IV) d’Erill i de Castellvell.
Antoni d’Erill (Catalunya, segle XVII) Fill i hereu de Margarida d’Erill i del Maino. El seu nom real era Antoni Vicentelo de Lecca i d’Erill. Comte d’Erill i que també heretà la baronia d’Orcau per mort sense descendència masculina (1681) d’Oleguer d’Erill-Orcau i de Montfar.
Arsenda d’Erill (Ribagorça, segle XIII) Senyora d’Erill. Filla de Ramon d’Erill. Sembla que dels seus fills, Guillem (II) i Sibil·la d’Erill, que prengueren el seu cognom, sorgiren els successius membres del llinatge baronial, que apareix sovint Roger com a segon nom.
Berenguer Roger d’Erill (Catalunya, segle XIV) Noble. El 1387, amb Arnau d’Erill, complí les ordres del nou rei Joan I el Caçador de vigilar els passos de França perquè no pogués escapar-hi la fugitiva reina Sibil·la de Fortià, detinguda al cap de pocs dies a Sant Martí Sarroca.
Berenguera d’Erill (Ribagorça, segle XII) Filla de Ramon (III). Dividí el patrimoni familiar amb el seu oncle Arnau (I) d’Erill.
Bernat d’Erill (Ribagorça, segle XII) Senyor de Saidí. Fill de Ramon (II) i germà de Pere (II). El 1153 fou un dels testimonis de la compra per Ramon Berenguer IV de Barcelona dels drets que posseïa Gènova, com a recompensa dels mèrits de conquesta, sobre el terç de la ciutat de Tortosa. Testà (1157) abans d’emprendre un viatge a Jerusalem.
Bernat d’Erill (Ribagorça, segle XIII) Possiblement germà de Guillem (I) i Berenguer d’Erill.
Bertran d’Erill (Ribagorça, segle XIV) Noble. Devia pertànyer a la branca dels senyors de Selgua, que com a tals intervenien de preferència a la política d’Aragó. El 1347 secundà el moviment de la Unió aragonesa, organitzat aleshores per l’infant Ferran contra l’autoritat de Pere III el Cerimoniós.
Felip Joan d’Erill (Ribagorça, segle XV) Fill d’Arnau Roger d’Erill-Talarn i de Botella. Després de la guerra contra Joan II li foren retornats la totalitat de les seves heretats, les senyories de Selgua i Terreu.
Francesc d’Erill (Catalunya, segle XVII) Baró d’Orcau i eclesiàstic. Cosí germà de Margarida d’Erill i del Maino. Hagué d’exiliar-se durant la guerra amb França (1640).
Francesca d’Erill (Ribagorça, segle XV – Catalunya, segle XV) Dama. Fou muller de Guillem Hug de Rocabertí, baró de Cabrenys. Fills seus foren Dalmau, Pere i Bernat Hug de Rocabertí i d’Erill.
Isabel d’Erill (Ribagorça, segle XIII – Illes Balears ?, segle XIII) Dama. Era casada amb Ramon Llull, i fou la mare del famós escriptor i beat del mateix nom.
Margarida d’Erill (Catalunya, segle XV) Monja d’Alguaire. Filla d’Arnau d’Erill i d’Anglesola i germana de Pere Arnau, a la mort del qual s’emparà dels seus béns, en detriment del seu nebot Arnau Roger d’Erill-Talarn i de Botella.
Pere Arnau d’Erill (Catalunya, segle XV) Senyor de Selgua i Terreu. Fill d’Arnau d’Erill i d’Anglesola i iniciador de la línia. A la seva mort s’emparà dels seus béns la seva germana Margarida, en detriment del seu nebot Arnau Roger d’Erill-Talarn i de Botella.
Pere Joan d’Erill (Catalunya, segle XV) Noble. Potser era un fill del Joan Roger d’Erill executat en captiveri després de la batalla de Rubinat. Era casat amb Joana de Cardona.
Ponç d’Erill (Ribagorça, segle XII) Senyor de Sant Llorenç. Fill de Ramon (II) d’Erill i germà de Bernat i Pere (II).
Roger d’Erill (Pallars, segle XIII) Noble. Es distingí a les lluites contra les invasions que Arnau d’Espanya, amb tropes gascones, féu al comtat de Pallars.
Berenguer d’Erill (Ribagorça, segle XII) Noble. Entre les seves actuacions militars, destaca la seva participació a la presa de Lleida, el 1149, per les forces combinades de Ramon Berenguer IV de Barcelona i Ermengol VI d’Urgell.
Berenguer d’Erill (Catalunya, segle XII – 1236) Eclesiàstic. Abat de Saidí i bisbe de Lleida (1205-36). Conseller de Jaume I de Catalunya, el va acompanyar en el setge de Borriana.
Berenguer d’Erill (Pallars, segle XIII) Noble. Era un dels principals valedors del comte Nunyó Sanç del Rosselló a les bandositats d’aquest contra l’infant Ferran (I) d’Aragó, oncle de Jaume I el Conqueridor. Com a tal fou figura destacada de les concòrdies de 1226-27. Col·laborà a les campanyes valencianes de Jaume I. Assistí a les corts generals de Montsó (1236). Participà al setge de València (1238). Fou un dels nobles que juraren els convenis de capitulació de la ciutat.
Berenguer d’Erill (Catalunya, segle XIV – Sardenya ?, Itàlia, segle XIV) Noble. El 1347 s’embarcà cap a Sardenya expedició que era delmada al fort revés dels Aidu di Turdu, en lluita amb els Oria.
(Catalunya, segle XVII – Barcelona ?, segle XVII)
Eclesiàstic i llatinista. Era prior de la col·legiata de Santa Anna, a Barcelona.
Escriví el tractat Triumphus veritatis i d’altres obres.
(Borriana, Plana Baixa, 14 maig 1907 – València, 28 novembre 1994)
Cardenal. Féu els estudis eclesiàstics a Tortosa i es doctorà en teologia a València. El 1929 fou ordenat sacerdot i fins al 1938, que fou nomenat rector de Vinaròs, treballà per a l’Acció Catòlica.
Bisbe de Solsona (1945-64), arquebisbe d’Oviedo (1964-69), de Toledo (1969-71), moment en què fou nomenat cardenal, i de Madrid (1972-82). Des del 1971 al 1981 fou president de la Conferència Episcopal Espanyola.
Tingué un paper destacat en la transició del règim franquista a la monarquia parlamentària i fonamentà les bases d’unes relacions de separació i cooperació entre Espanya i l’Estat no confessional postfranquista.
Fou membre de la Real Academia Española (1970) i deixà una abundant producció literària.
(Catalunya, segle IX – segle X)
Fill de Sunyer II d’Empúries i Rosselló. Fou bisbe d’Elna entre 916 i 922, succeïnt al bisbe Riculf, germà de Guifre I el Pilós.
Ell fou succeït pel seu germà Guadall.
Dades dels Països Catalans 