Arxiu d'etiquetes: Catalunya (pol)

Comissariat de la Casa Obrera

3 Respostes

(Catalunya, 13 juny 1932 – 19 març 1934)

Institució creada per la Generalitat de Catalunya.

Fusionada, el 19 de març de 1934, amb l’Institut contra l’Atur Forçós per tal d’estudiar i fixar normes sobre higiene, arquitectura, moblament, expropiació de sòl i finançament de la casa obrera, i elaborar un pla urbanístic de Catalunya, començant pel de Barcelona i afores, que restà formalitzat el 1934 en el pla Macià.

El 1933, el president Francesc Macià inaugurà un grup de cases pilot al carrer de Torras i Bages, i fou iniciada la construcció de la Casa Bloc.

Era integrat per una àmplia representació ciutadana.

Ciutadans pel Canvi

Deixa un comentari

(Catalunya, 1998 – 13 desembre 2011)

Moviment polític. Creat per Pasqual Maragall per tal d’agrupar diversos sectors socials aliens a la dinàmica política partidista, però interessats a promoure un canvi de govern a la Generalitat de Catalunya.

Funciona a partir de diverses plataformes sectorials i territorials. Pasqual Maragall aconseguí que la formació es presentés en coalició amb el PSC a les eleccions al Parlament de Catalunya del 1999, i obtingué 16 diputats.

A l’octubre de 2000 creà un govern alternatiu al de la Generalitat, encapçalat pel mateix P. Maragall, amb l’objectiu de dur a terme una política d’oposició més contundent, mitjançant la crítica i la presentació de propostes alternatives davant les actuacions del govern de Jordi Pujol.

Centristes de Catalunya-UCD

4 Respostes

(Catalunya, 1978 – 1984)

(CC-UCD)  Partit polític. Constituït com a coalició electoral estable (1979-83) entre la UCD catalana, Unió de Centre de Catalunya (UCC) i el grup d’A. Cañellas i Balcells, Unió Democràtica Centre Ampli, i obtingué 12 diputats i 4 senadors en les eleccions legislatives espanyoles del 1979.

Pel desembre de 1979 es transformà, a Girona, en partit unificat i autònom dins la UCD estatal. El 1980 assolí 18 escons al Parlament de Catalunya on féu costat al govern de Jordi Pujol. Fou dirigit per Antoni Cañellas.

Sofrí una sèrie continuada d’escissions fruit de la crisi d’UCD (1982) en benefici del Centro Democrático y Social, d’Alianza Popular i de Convergència Democràtica de Catalunya i, després de les consultes electorals del 1982 i 1984 -generals i autonòmiques- restà sense representació parlamentària.

CC -moviment nacionalista-

2 Respostes

(Catalunya, 1954 – 1964)

Sigles d’un moviment parapolític nacionalista català -amb el significat de Crist-Catalunya, Catalans Cristians o Catòlics Catalans-, sorgit a l’escalf de les organitzacions eclesials -escoltisme, Congregacions Marianes, Montserrat– més arrelades al país.

Inspirat ideològicament per Raimon Galí i dirigit per Frederic Roda (1955-57) i Xavier Muñoz i Pujol (1957-62), sobretot es dedicà a tasques de reflexió i conscienciació, per bé que el sector més activista, encapçalat per Jordi Pujol, organitzà (1959-60) la campanya de l’afer Galinsoga, els fets del Palau de la Música Catalana, etc.

Després de la separació del grup de J. Pujol, CC esdevingué (1962) Comunitat Catalana i assumí un programa socialitzant, i el 1964 es convertí en el Partit Força Socialista Federal, que es dissolgué en 1968-69.

Aliança Obrera

8 Respostes

(Catalunya, 1933 – 1936)

Pacte d’acció revolucionària establert com a rèplica del triomf electoral de les dretes en les eleccions de novembre de 1933.

Inspirat pel Bloc Obrer i Camperol, agrupà les federacions catalanes del PSOE i de la UGT, la Unió Socialista de Catalunya, la Unió de Rabassaires i l’Esquerra Comunista.

El moviment aliancista s’estengué per tot Espanya i, particularment, a Astúries, on la participació de la CNT i del PCE el reforçaren considerablement.

Agrícola Experimental

Deixa un comentari

(Catalunya, 1987 – )

Empresa creada per la Presidència de la Generalitat.

Les seves finalitats són la gestió i l’aprofitament d’exportacions agràries, forestals i piscícoles i, en general, del que es relaciona amb aquests objectius.

Administració, Promoció i Gestió

Deixa un comentari

(Catalunya, 1984 – 2010)

(ADIGSA)  Empresa creada per la Generalitat. Té el seu origen en la inicialment denominada Santa Maria de Gallecs SA, empresa creada amb l’objecte d’urbanitzar terrenys en el terme d’aquesta població.

El 1992, ja en la condició d’empresa pública, els seus principals objectius consistien en l’administració del patrimoni d’habitatges de promoció pública de l’Institut Català del Sòl, en la promoció de vendes de parcel·les i habitatges d’aquest Institut i, per compte propi, en l’adquisició d’habitatges i solars de protecció oficial i la seva alienació, i en actuacions referides a la rehabilitació d’habitatges.

L’any 2010 quedà absorbida per l’Agència de l’Habitatge de Catalunya.

Esquerra Republicana de Catalunya

111 Respostes

(Catalunya, 19 març 1931 – )

(ERC)  Federació de grups polítics d’ideologia republicana. Es constituí després d’una conferència d’esquerres celebrada al Cercle Republicà de Barcelona, pels elements restants de l’antic Partit Republicà Català, pel grup del setmanari L’Opinió, per Estat Català i altres republicans. Fou presidida per Francesc Macià i formaren part del seu directori Lluís Companys, Marcel·lí Domingo, J. Lluhí i Vallescà, Humbert Torres i Jaume Aiguader.

La seva doctrina afirmava el dret de Catalunya a regir-se amb plena sobirania i la posterior federació amb els altres pobles ibèrics regits democràticament. Participà en les eleccions a regidors municipals del 12 d’abril de 1931 i obtingué un gran triomf (25 actes). Això decidí Companys i Macià a proclamar, dos dies després, la República. El triomf d’Esquerra es repetí en les eleccions a les Corts Constituents de la República en aconseguir 32 actes de diputats.

Capdavantera en la defensa de l’Estatut, Esquerra obtingué 34 diputat en el primer Parlament de Catalunya. A partir d’aleshores, la seva política anà lligada a la del govern de la Generalitat, amb les presidències de F. Macià i Ll. Companys. Durant l’any 1933 obtingué les carteres ministerials de Marina (Ll. Companys), Comunicacions (Miquel Santaló) i Treball (Carles Pi i Sunyer), en el tercer govern Azaña, el primer govern Lerroux i el govern Martínez Barrios, respectivament.

En produir-se l’agitació rabassaire, Esquerra impulsà la llei de contractes de conreu, el seu rebuig a les corts de la República, per inconstitucional, provocà la retirada dels seus diputats en senyal de protesta. Els fets del 6 d’octubre de 1934 significaren la suspensió de l’Estatut (1934-36), però arran de la seva victòria en les eleccions de diputats a les corts (16 febrer 1936), Esquerra tornà al govern de la Generalitat.

La separació d’Estat Català de la federació (maig 1936) li permeté de portar, durant la guerra, dins el govern de la Generalitat, una política d’equilibri entre la pressió dels anarcosindicalistes (CNT–FAI) i dels comunistes del PSUC.

En acabar la guerra passà a la clandestinitat, i formà part de diferents instàncies unitàries, com el Consell de Forces Polítiques (1975) i l’Entesa dels Catalans (1976-79). Després de la mort de Franco tornà a la vida pública, donà suport al president Tarradellas i obtingué uns resultats electorals modestos el 1977, el 1979 i el 1980 (2, 3 i 3 diputats, respectivament). Des del 1976, sota la direcció del seu secretari general, Heribert Barrera, mantingué els seus postulats d’esquerra, de republicanisme i de nacionalisme radical; gràcies a uns millors resultats obtinguts en les eleccions autonòmiques (14 diputats el 1980 i 5 el 1984) accedí a la presidència (1980-84) del Parlament català i al Consell Executiu de la Generalitat, en donar suport al govern de Jordi Pujol.

El 1987 Joan Hortalà substituí Barrera, nomenat president, com a secretari general del partit; dos anys després, Hortalà fou substituït per Àngel Colom. Malgrat la millora de resultats electorals (13 diputat al Parlament català el 1995 i 1 al congrés el 1993 i el 1996), es produí una crisi que desembocà en l’escissió de Colom, que formà un nou partit (Partit per la Independència). J.L. Carod-Rovira es convertí aleshores en el nou secretari general, mentre que Jordi Carbonell substituí Barrera com a president.

Des del 2003 ERC formà part dels dos tripartits que governaren la Generalitat presidits per Pasqual Maragall (2003-06) i per José Montilla (2006-10). El 2009 fou elegit secretari general Joan Puigcercós, el qual dimití el maig de 2011 i fou substituït per Oriol Junqueras.

Enllaç web: Esquerra Republicana de Catalunya

Convergència i Unió

11 Respostes

(Catalunya, 19 setembre 1978 – 18 juny 2015)

(CiU)  Coalició política. Formada per Convergència Democràtica de Catalunya i Unió Democràtica de Catalunya. De signe nacionalista, la coalició guanyà les primeres eleccions democràtiques al Parlament de Catalunya (1980); Jordi Pujol fou, a partir d’aleshores, president de la Generalitat. CiU vencé per majoria absoluta en les eleccions de 1984, 1988 i 1992, i la perdé en les de 1995, bé que continua essent la força política més votada.

Representada prou àmpliament al congrés dels diputats de Madrid, donà suport extern als govern del PSOE (1993-96) i al del Partit Popular (1996-2000).

Arran de discrepàncies pels projectes polítics d’ambdós partits, l’any 2015 fou dissolta la coalició.

Convergència Democràtica de Catalunya

25 Respostes

(Catalunya, 17 novembre 1974 – 8 juliol 2016 )

(CDC)  Partit polític. Sorgit de la fusió del Grup d’Acció al servei de Catalunya, i el grup cristià Acció, que el novembre de 1974 havien format una organització política. Membre de l’Assemblea de Catalunya i del Consell de Forces Polítiques de Catalunya, després de formar la coalició Pacte Democràtic per Catalunya (amb Esquerra Democràtica de Catalunya de R. Trias i Fargas, Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament i Front Nacional de Catalunya) en les eleccions del 1977, integrà al seu si EDC (1978) i Unió de Centre de Catalunya (1981) i formà des del 1978, amb Unió Democràtica de Catalunya, la coalició Convergència i Unió (CiU).

Arrelada a les comarques i amb una bona base en les capes mitjanes urbanes, CDC es convertí en un partit centrista i reformista d’àmplia representativitat. Esdevingué la força majoritària del Parlament de Catalunya després dels triomfs en les eleccions autònomiques del 1980 i, sobretot, amb un caràcter populista i interclassista, en les del 1984. Així, el seu màxim líder i secretari general, Jordi Pujol i Soley, llavors secretari general de CDC, fou elegit (1980) president de la Generalitat. Els èxits successius de la coalició CiU han mantingut Pujol en el govern,

En les del 2010 aconseguí una àmplia majoria i Artur Mas fou nomenat president de la Generalitat. El 1989 Pujol substituí R. Trias i Fargas en la presidència del partit, mentre que Miquel Roca en fou secretari general fins al 1996, en què fou substituït per Pere Esteve.

L’any 2016 passà a denominar-se Partit Demòcrata Català.