(Catalunya, 1976 – 1980)
Grup polític de centre-dreta, catòlic i catalanista. Fundat per Antoni Miserachs (el qual l’abandonà el 1977).
Vinculat en principi a la Federación Popular Democrática de Gil Robles, aviat se’n deslligà.
Obtingué migrats resultats electorals els anys 1977 i 1979, i cessà la seva activitat el 1980.
(Catalunya, 31 juliol 1936 – maig 1937)
Organisme político-administratiu de la Generalitat de Catalunya.
Creada a causa de les circumstàncies sorgides amb la guerra civil i malgrat l’article 14 de la constitució de la Segona República Espanyola, segons el qual, l’exèrcit, la marina de guerra i la defensa eren d’exclusiva competència de l’estat espanyol.
Funcionà fins a la centralització de poders efectuada pel govern central de la República, després del Fets de Maig de 1937. Foren consellers de defensa el militar Felip Díaz i Sandino i l’anarco-sindicalista Francesc Isgleas.
Creà un secretariat general, que assumí les funcions del Comitè Central de Milícies Antifeixistes (després de la seva dissolució), l’Exèrcit Popular de Catalunya i l’Escola Popular de Guerra.
Tenia una forta representació a la Comissió d’Indústries de Guerra, dirigia el Consell de Sanitat de Guerra i publicava un butlletí.
(Catalunya, 28 abril 1931 – 1939)
Organisme de la Generalitat de Catalunya.
Constituït amb el nom de Departament d’Instrucció Pública, que el 19 de desembre de 1932 prengué la denominació de Departament de Cultura. Sota la direcció del conseller de Cultura, era el màxim òrgan rector de la política cultural de la Generalitat.
Com a primera providència, emparant-se en el decret del govern de la República sobre bilingüisme, el 29 d’abril de 1931 es creà el Comitè de la Llengua (decret de la Generalitat del 4 de maig de 1931), que preparà nous textos escolars, organitzà cursets de formació accelerada de professor de català, promocionà càtedres de català a les Escoles Normals de l’estat, etc.
Al cap de poc temps es creà el Consell de Cultura, principal òrgan gestor del Departament. Per un decret del 4 de desembre de 1933 foren traspassats a la Generalitat els serveis de Belles Arts; un altre decret de la Generalitat (2 juny 1936) establí les seccions de Biblioteques, Arxius, Museus i Excavacions, sota la dependència del Departament de Cultura. Durant aquells anys es constituïren, també, el Comitè de la Ràdio i els Serveis de Cinema.
En contacte amb organismes internacionals, participà a la reunió prèvia del Congrés del CIRPAC (Moscou, 1933), al Congrés Internacional de l’Ensenyament Tècnic (Barcelona, 1934), i ajudà materialment i moralment l’obra cultural dels ateneus populars.
Arran dels fets del 19 de juliol de 1936, la Generalitat adquirí més capacitat de decisió, i l’obra escolar prengué gran volada a través, sobretot, del CENU (Consell de l’Escola Nova Unificada).
En el camp de la cultura popular, cal fer esment de l’extensió del servei de Biblioteques, ampliat amb el servei de Cultura al Front, propulsat per la Comissió de les Lletres Catalanes, organismes dependents del Departament, de l’organització de la Setmana de l’Infant, de la Setmana d’Activitats Femenines, etc. Fou creada, a més, la Junta de Relacions Culturals per tal de coordinar les activitats de les institucions científiques i literàries i dirigir contactes interculturals amb altres països.
Per la projecció internacional aconseguida, cal recordar l’Exposició d’Art Medieval, organitzada per la Comissaria General de Museus (París, 1937).
(Catalunya, 1919)
Recopilació de costums jurídics del Principat. Publicats per l’Oficina d’Estudis Jurídics de la Mancomunitat de Catalunya.
El primer volum és dedicat als Usos i costums del bon pagès (1919), i el segon, a Costums sobre termenals (1921).
(Catalunya, 1974 – 1 novembre 1976)
(CSC) Organització política.
Sota la direcció de Joan Reventós esdevingué, juntament amb altres grups, el Partit Socialista de Catalunya-Congrés.
(Catalunya, 11 abril 1934 – 8 setembre 1934)
Disposició aprovada pel Parlament català, basada en el projecte redactat per Pere Coromines.
Pretenia d’estructurar en el camp català una nova classe de petits propietaris que posés fi a l’absentisme. Establia un criteri de diferenciació entre parceria i arrendament segons la participació del propietari en l’explotació. Assenyalava el caràcter emfitèutic del contracte de rabassa morta.
La llei fixava els temps del contracte en un mínim de sis anys i establia el caràcter de les explotacions, el conreu de les quals esdevindria hereditari en cas que morís el titular. El desnonament dels pagesos era interdit, per la qual cosa el contracte resultava pràcticament vitalici, excepte en el cas que el propietari passés a ocupar-se directament de l’explotació, però encara així era obligatori d’advertir-los amb dos anys d’antelació i pagar-los una indemnització per les millores a la finca i una altra equivalent a cada any de renda per cada sis que hagués durat el contracte.
El preu de l’arrendament no superaria el 4% del valor de la terra i seria calculat per unes juntes arbitrals que dirimirien els conflictes. L’accés a la propietat era previst per als pagesos que haguessin conreat la terra divuit o més anys.
Aquesta llei de tipus reformista no fou acceptada, però, per les dretes catalanes, que a través de la Lliga Catalana i de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre lluitaren perquè fos anul·lada; recorregueren al govern republicà i aconseguiren que aquest impugnés la llei davant el Tribunal de Garanties Constitucionals, que en decidí l’anul·lació, puix que estimà que el Parlament de Catalunya s’havia extralimitat amb les funcions legislatives reconegudes per l’Estatut d’autonomia.
Es considera que aquest fou un dels diversos factors de la crisi politico-social que menà als fets del Sis d’octubre (1934) a Catalunya.
(Catalunya, 17 febrer 1934 – 1939)
Organisme creat per la Generalitat, en aplicació de la llei de bases de la Cooperació per a Cooperatives, Mutualitats i Sindicats Agrícoles.
Deixà de funcionar a conseqüència de l’estructuració adoptada pel departament d’economia el 2 d’octubre de 1936.
El 16 de juliol de 1937 reprengué l’activitat, destinada a l’aplicació de l’organització cooperativa de consum, al control de la distribució dels productes de primera necessitat, a la regularització de les cooperatives de producció, creades des del 19 de juliol de 1936, i a perfeccionar i coordinar les mutualitats de Catalunya.
(Catalunya, segle XIV – 1714)
Organisme de govern. Es constituí amb el nom d’Audiència i Consell i estava format pel canceller, el vicecanceller i disset jutges integrats en tres sales. Durant una primera època, fou el tribunal suprem de Catalunya.
Quan fou creat el Consell d’Aragó (1494) i aparegué l’administració virregnal a Catalunya (1521) sota el regnat de Carles V, el Consell Reial esdevingué l’òrgan essencial de govern, sense deixar les funcions de tribunal suprem de justícia.
(Catalunya, 6 abril 1914 – 1923)
Organisme polític executiu format pel president de la Mancomunitat i vuit consellers, elegits per l’assemblea.
La forma d’elecció permetia que cada una de les quatre províncies del Principat hi fos representada, i que la majoria hi tingués cinc representants, i les minories, tres. Els càrrecs, retribuïts, eren elegits per dos anys, coincidint amb la renovació de les diputacions provincials.
El funcionament era assessorat per diferents comissions tècniques.
(Catalunya, 1937 – 1939)
Organisme projectat per la Generalitat de Catalunya, amb la finalitat d’orientar i controlar la urbanització de les ciutats i les comarques de Catalunya, a partir de l’aprovació d’un Estatut urbanístic.
Dependent de la conselleria d’economia, havia d’ésser formada per representants de les federacions immobiliàries regionals, de les caixes immobiliàries, de l’associació d’enginyers i dels sindicats de metges i d’arquitectes de Catalunya.
La municipalització de la propietat urbana (11 juny 1937) fou el primer pas cap a la creació d’aquest consell.
Dades dels Països Catalans 