(Toledo, Castella, 1818 – Mataró, Maresme, 1898)
Historiador. De família barcelonina, des dels quatre anys residí a Girona. Fou secretari de l’ajuntament (1863) i arxiver municipal (1872-88).
Publicà monografies sobre temes gironins: Inundaciones de Gerona (1861), origen d’una polèmica notòria, El ducado y el principado de Gerona (1881), La festividad del Corpus en Gerona (1883), La música en Gerona (1886) i Bandos y bandoleros en Gerona (1890), la seva obra més important.
(Lleó, Castella, 6 juliol 1920 – Barcelona, 1 març 1995)
(César Rodríguez Álvarez) Futbolista. Havent jugat només a un club escolar, ingressà el 1940 al F.C. Barcelona, que el cedí primer al Sabadell i al Granada. Guanyà amb el Barça cinc lligues i una copa entre el 1944 i el 1952.
Gran rematador, especialment de cap, fou considerat el davanter centre més tècnic del futbol espanyol de l’època. Fou l’ídol del Barça, club al qual s’integrà plenament.
Fou dotze vegades internacional entre el 1945 i el 1952.
Jugà després a la Cultural Leonesa, al Perpinyà i a l’Elx, on s’inicià com a entrenador, i passà després al Saragossa, al Barça i a l’Hèrcules d’Alacant.
(Trujillo ?, Castella, 1512 – Tarragona, 17 octubre 1575)
Arquebisbe de Tarragona (1568-75). El 1570 fou creat cardenal. No arribà a la seu tarragonina fins al 1572.
Aviat es destacà per la seva activitat: hi celebrà un concili provincial (1572-74), creà la Universitat de Tarragona (1572), per a la qual féu successives donacions fins a un total de vint mil lliures catalanes; obtingué del papa Pius V la supressió del convent d’Escornalbou, les rendes del qual foren destinades a la creació d’un seminari conciliar (1575); fundà també una casa de provació i noviciat de la Companyia de Jesús (1575).
Féu traduir al català els seus Avvertimenti per les persone ecclesiastiche… (Roma, 1568), impresos a Barcelona el 1573 per difondre l’esperit del concili de Trento.
En el seu testament (octubre 1575) deixà regulats minuciosament les rendes i el funcionament de la Universitat de Tarragona, fet que impedí que fos abolida per Felip V de Borbó.
(Ciudad Rodrigo, Castella, 25 juny 1700 – Barcelona, 17 febrer 1773)
Enginyer militar. Comandant del cos d’enginyers a Catalunya i inspector general a Madrid.
Al Principat dirigí la reforma i ampliació del castell de Montjuïc (1751), la construcció del castell de Figueres (1752), intervingué en el projecte de la capella de la Universitat de Cervera (1751) i fou el responsable del projecte definitiu de la Barceloneta.
(Ciudad Real, Castella, 10 juny 1833 – Madrid, 13 octubre 1911)
Doctor en farmàcia i llicenciat en ciències naturals.
Catedràtic de química orgànica de la facultat de farmàcia de la Universitat de Barcelona (1860-96), de la qual fou rector (1876-96).
La seva intervenció fou decisiva per a finalitzar la construcció i de l’edifici de la universitat i per a iniciar la de l’Hospital Clínic i la facultat de medicina.
(Torrijos, Toledo, Castella, 20 gener 1553 – Palerm, Sicília, Itàlia, 17 desembre 1601)
Lloctinent de Catalunya (1592-96). Marquès d’Elx i senyor de Crevillent.
Durant el seu govern, el bandolerisme assolí un moment crític amb les infiltracions d’hugonots i la revolta de Joan Cadell (1592). Actuà de forma autoritària prescindint sovint de les constitucions.
Per pressió de la duquessa de Cardona, Joana d’Aragó, fou nomenat virrei de Sicília.
(Burgos, Castella, 1460 – Esparreguera, Baix Llobregat, 26 gener 1536)
Abat de Montserrat (1512-36). Anà a Montserrat el 1493 amb el grup de monjos reformadors de Valladolid presidits per García Jiménez de Cisneros, el qual, després del breu abadiat de Pedro Muñoz (1510-12), fou succeït per ell en el càrrec abacial.
Engrandí l’església i els edificis del santuari eclesiàstic, i hi instal·là una impremta (1518-26).
És autor del Libro de la historia y milagros hechos a invocación de Nuestra Señora de Montserrat (1536-37), i probablement del Compendio breve de exercicios espirituales (1520), reeditats una vintena de vegades dins i fora de la Península Ibèrica en diverses llengües europees.
Lleó X li encomanà (1513) la reforma dels convents de monges de Barcelona i la congregació de San Benito de Valladolid, i la revisió i publicació del cerimonial i de les seves constitucions (Burgos, 1521; Barcelona, 1528).
(Valladolid, Castella, 1889 – Barcelona, 1979)
Dirigent obrer. Residí a Barcelona (des de 9 anys hi treballà de tipògraf), on fou membre fundador de la CNT, participà en la vaga general de l’agost de 1917 i col·laborà a “Solidaridad Obrera”, amb el pseudònim d’Ángel Rojo.
El 1925 substituí Maurín en la direcció de “La Batalla”, però fou empresonat poc temps després, acusat, falsament, de pertànyer a la direcció del Partit Comunista. Alliberat el juliol de 1928, formà part del Comitè Regional de Catalunya de la CNT; membre del grup dels trentistes i dirigent de la Federació Obrera d’Unitat Sindical, organització sindical del POUM.
Durant la guerra civil tornà a la CNT, i pel gener de 1939 s’exilià a França. Retornà a Barcelona, on morí després de veure publicats els seus Recuerdos de un cenetista (dos volums, 1976-78).
(Valladolid, Castella, 1884 – Barcelona, 7 juny 1921)
Dirigent sindicalista. Treballador d’arts gràfiques a Barcelona.
Milità a la CNT, dins la línia sindicalista de Salvador Seguí. Col·laborà sovint a “Tierra y Libertad”. Fou elegit secretari nacional de la CNT el 1920.
Detingut el mateix any, fou posat en llibertat la matinada del 7 de juny de 1921 i assassinat en sortir de la presó Model de Barcelona.
(Castella, 1385 – Santa Maria de Nieva, Castella, maig 1441)
Reina consort de Sicília i després reina propietària de Navarra i comtessa de Nemours. Filla de Carles III de Navarra i d’Elionor de Castella.
Muller de Martí I el Jove (1402), hereu de Martí I l’Humà i rei de Sicília, del qual tingué un fill (1406), Martí, que morí infant.
Governà durant les expedicions del seu marit, en una de les quals aquest morí (Sardenya, 1409). Blanca romangué a Sicília com a vicària i lloctinent reial (1409-15). No aconseguí de dominar els barons de l’illa, que es dividiren en dues faccions rivals.
La situació es complicà en morir el rei Martí l’Humà; aleshores Blanca fou cobejada pels que pretenien deslliurar Sicília de la corona catalano-aragonesa, mentre que els palermitans pretenien de casar-la amb el baró de Chiusa, per tal d’iniciar una dinastia sicíliana. Bernat IV de Cabrera intentà així mateix d’apoderar-se d’ella.
El 1419 fou concertat el seu matrimoni amb l’infant Joan (futur Joan II de Catalunya), fill de Ferran I d’Antequera. Les bodes se celebraren a Pamplona el 1420 i s’anaren a viure a Castella. Tingueren quatre fills: Carles, príncep de Viana (1421), Joan (1422-24), Blanca d’Aragó (1424) i Elionor d’Aragó (1426).
L’any 1425, a la mort del seu pare, heretà Navarra i el 1441 morí deixant el país dividit entre els partidaris del seu marit Joan II i els del seu fill Carles de Viana, que acabà amb l’esclat de la guerra civil que assolà Navarra i que s’enllaçà amb la revolució catalana i la guerra contra Joan II.
Dades dels Països Catalans 