(Toledo, Castella, vers 564 – Tarragona, 13 abril 585)
(o Hermenegild) Rei visigot usurpador (583?-584). Fill del rei Leovigild i de Riquilda i germà de Recared.
Casat amb Ingunda, princesa catòlica, es convertí al catolicisme, i fugí als voltants de Còrdova, on fou fet presoner.
Davant la seva negativa d’abjurar la nova religió, fou exiliat a València i poc després tancat a la presó de Tarragona, on fou decapitat.
El papa Gregori el Gran el considerà màrtir del catolicisme. Festa: 13 d’abril.
(Castella, 1474 – Gandia ?, Safor, 1539)
Muller de Joan de Borja, duc de Gandia. Cosina germana de Ferran II de Catalunya.
Es casà a Barcelona el 1493. Fou duquessa de Gandia i de Sessa i princesa de Teano i Tricàrico.
Un quant temps després d’ésser assassinat el seu marit, l’any 1497, professà en el convent de Santa Clara de Gandia (1512) i n’arribà a ésser abadessa (1530).
Fou l’àvia del futur sant Francesc de Borja.
(Castella, 1450 – Catalunya, 1520)
Germanastra de la reina Joana Enríquez, muller aquesta de Joan II el Sense Fe.
El 1467 fou convingut el seu casament amb Joan Ramon Folc de Cardona, conestable d’Aragó i hereu de Joan Ramon Folc III. El matrimoni se celebrà el 27 de març de 1467; els casà Pero de Urrea, arquebisbe de Tarragona, i fou dotada pels reis amb 15.000 florins i les viles d’Elx i de Crevillent.
El 1486 el seu marit heretà els comtats de Cardona i el 1491 rebé els títols de duc de Cardona i marquès de Pallars.
Fill seu fou Ferran I de Cardona.
(Valladolid, Castella, 25 gener 1425 – Madrid, 11 desembre 1474)
“l’Impotent“ Rei de Castella i Lleó (1454-74).
En política exterior reforça les bones relacions amb Catalunya-Aragó durant el regnat d’Alfons IV. En canvi, estigué oposat a Joan II de Catalunya per les intromissions en les lluites castellanes, intervingué en les guerres civils aragoneses (1452-58), on féu costat al príncep Carles de Viana i, més tard, en la guerra contra Joan II.
A la mort del príncep de Viana, la Generalitat de Catalunya li oferí la corona amb l’obligació de respectar els Usatges, les constitucions i els altres drets de Catalunya i d’acceptar la concòrdia de Vilafranca (agost 1462).
Enric s’hi avingué i envià com a lloctinent Juan de Beaumont, però la seva política, especialment en l’aspecte militar, esdevingué ineficaç. Fins que Castella acceptà la sentència arbitral de Baiona, i Enric renuncià a la corona catalano-aragonesa (juny 1463).
(Castella, vers 1145 – Catalunya, 1220)
(dita Elvira de Subirats) Comtessa regent d’Urgell (1209-20). Filla de Manrique de Lara i d’Ermessenda de Narbona.
Fou muller del comte Ermengol VIII d’Urgell, que la deixà regent vitalícia del comtat en nom de llur única filla, Aurembiaix.
Pere I de Catalunya es comprometé a protegir-les contra les pretensions del vescomte Guerau IV de Cabrera sobre el comtat.
El 1212 es casà amb Guillem de Cervera, senyor de Juneda.
Fundà (1204) el monestir de monges cistercenques de Sant Hilari de Lleida.
(Castella, vers 1307 – Castrojeriz, Castella, 1359)
Reina de Catalunya. Filla de Ferran IV de Castella i de Constança de Portugal.
Casada amb Alfons III el Benigne (1329), vidu de Teresa d’Entença, conspirà en favor dels seus fills Ferran i Joan amb donacions territorials, que comprenien gairebé tot el regne de València, i que, després de la protesta d’una delegació valenciana, dirigida per Francesc de Vinatea, foren revocades (1332).
Després d’haver fracassat la revolta de la Unió Valenciana contra Pere III el Cerimoniós, fugí a Castella (1335) i donà suport a Pere I el Cruel.
Passat el seu fill Ferran al bàndol del rei català, Pere el Cruel feu matar primer el seu germà, l’infant Joan, i poc després també Elionor, que havia estat tancada a la fortalesa de Castrojeriz.
(Castella, 1202 – Burgos, Castella, 1244)
Reina de Catalunya. Filla d’Alfons VIII de Castella i germana de Ferran III el Sant.
Es casà el 1221 amb Jaume I el Conqueridor quan aquest tenia només tretze anys. El 1229 el rei Jaume obtingué el divorci al·legant el seu parentiu, ja que ambdós eren besnéts d’Alfons VII de Castella.
El seu fill Alfons d’Aragó fou, tanmateix, declarat hereu de la corona catalano-aragonesa, però morí abans que el seu pare, el 1260. Elionor se’n tornà a Castella i morí al monestir de Las Huelgas.
(Medina del Campo, Castella, 2 maig 1402 – Toledo, Castella, 19 febrer 1445)
Reina de Portugal. Filla de Ferran I d’Antequera i d’Elionor d’Alburquerque.
Fou reina en casar-se (1428) amb el futur Eduard I de Portugal. Restà vídua el 1438, i fou regent del seu fill Alfons V.
(Aldeadávila de la Ribera, Castella, 1374 – Medina del Campo, Castella, 16 desembre 1435)
Reina de Catalunya (1414-16). Anomenada La Ricahembra. Filla del comte Sanç de Castella i de Beatriu de Portugal.
Muller de Ferran I d’Antequera (1395), després del compromís de Casp (1412), accedí al tron. A la mort del seu marit (1416), fou proclamat rei de Catalunya el seu primogènit Alfons IV el Magnànim.
Acusada de conspirar contra Joan II de Castella (1430), fou empresonada a Tordesillas, i les seves terres, confiscades i lliurades al conestable Álvaro de Luna.
(Ciudad Rodrigo, Castella, 6 novembre 1889 – Tarragona, 30 setembre 1963)
Arxiver, bibliotecari i historiador. Dirigí diverses biblioteques de l’estat, entre les quals, la provincial de Tarragona (1942-63).
La seva obra és fonamental per a l’estudi de la miniatura medieval a la península Ibèrica: Catálogo de los manuscritos catalanes de la Biblioteca Nacional (1931), El escritorio y la primitiva biblioteca de Santes Creus (1952), entre d’altres.
Fou membre corresponent (1961) de l’Institut d’Estudis Catalans.
Dades dels Països Catalans 