(Castella ?, vers 1080 – Catalunya, vers 1105)
Comtessa de Barcelona. Filla petita del Cid i primera muller de Ramon Berenguer III de Barcelona, amb el qual es casà, vers el 1098.
El comte degué cercar en aquest matrimoni un nou camí per al triomf de les seves ambicions ponentines.
Tingué una filla, Ximena, que fou casada amb el comte Bernat III de Besalú (1107) i a la qual fou concedit en dot el comtat d’Osona, i després amb Roger III de Foix.
(Segòvia, Castella, 14 setembre 1401 – València, 6 setembre 1458)
Reina de Catalunya. Era la filla primogènita d’Enric III de Castella i de Caterina de Lancaster.
El 1406 fou concertat el seu matrimoni amb l’infant Alfons (el futur rei Alfons IV el Magnànim), fill de Ferran I d’Antequera, que se celebrà a València el 1415.
Les desavinences entre la reina i el seu marit i la seva manca de salut sembla que influïren en el poc interès del rei a tornar als seus regnes peninsulars, d’on estigué absent des del 1432 fins a la seva mort, el 1458.
El govern d’aquests regnes recaigué, doncs, en la reina, com a lloctinent del seu marit, tant en el primer viatge a Itàlia (1420-23) com en el definitiu del 1432, bé que del 1436 al 1453 tingué a càrrec seu només el govern de Catalunya, mentre que els altres regnes eren encomanats al seu cunyat Joan, rei de Navarra.
Mitjançà en les guerres entre Castella i la corona catalano-aragonesa, i fins i tot arribà, el 1429, a acudir al camp de batalla, per tal d’obtenir una treva.
Hagué d’enfrontar-se amb greus problemes: l’empresonament del rei, que calgué rescatar, a Ponça, el 1435, les bandositats nobiliàries, les lluites per obtenir el poder municipal a Barcelona entre els partits de la Busca i de la Biga, la difícil qüestió de la recuperació del patrimoni reial, les reivindicacions dels remences, els enfrontaments entre ciutadans i forans a Mallorca i les dificultats econòmiques, que intentà de solucionar concedint mesures proteccionistes (com la constitució Havents a cor del 1422), mentre que, alhora, havia de negociar a les Corts les constants peticions del rei de subsidis per a les seves guerres d’Itàlia.
No tingué fills.
(El Pobo de Dueñas, Guadalajara, Castella, 1575 – Madrid, 1651)
Eclesiàstic. Bisbe de Girona (1628-32) i de Barcelona des del 1632, convocà els sínodes de 1634, 1635, 1636 i 1638.
Amb els bisbes de Vic i Urgell, evità que amb el Corpus de Sang (1640) els revoltats cremessin el palau del lloctinent, però el seu consell que aquest, comte de Santa Coloma, no abandonés la ciutat, va ocasionar la seva mort.
En morir també el successor, duc de Cardona, va ésser nomenat lloctinent el bisbe Manrique, la qual cosa va provocar que fos expulsat de Barcelona el 1642, seu que restà vacant fins al 1656.
(Lleó, Castella, 2 abril 1727 – Girona, 20 gener 1796)
Bisbe de Girona (1775-96), on fou el promotor de la il·lustració. Amplià l’hospici (1776), on creà càtedres de gramàtica, retòrica i dibuix.
Fundà l’hospici d’Olot, amb escoles per al poble. Féu construir la capella neoclàssica de Sant Narcís, a l’església de Sant Feliu.
Enriquí el seminari amb una biblioteca, amb noves càtedres i amb el dret (des del 1795) de concedir graus acadèmics.
(Manzanal del Puerto, Lleó, Castella, 31 agost 1866 – Madrid, 22 desembre 1918)
Eclesiàstic. Arquebisbe de Tarragona (1913-18). Del 1907 al 1918 fou senador del regne.
Col·laborador en diversos diaris, deixà, a més, gran quantitat d’obres sobre temes històrics, polítics, eclesiàstics, apologètics i científics.
Fou membre de les acadèmies de la Llengua, de la Historia, de les Ciències Morals i Polítiques, de les Belles Arts, de les Bones Lletres, etc.
(Ciudad Rodrigo, Castella, 4 febrer 1891 – Sevilla, Andalusia, 6 setembre 1966)
Pintor i escultor. Format primer com a escultor amb Miquel Blay a Madrid, i després a Barcelona i a París.
Es donà a conèixer (1915) a les Galeries Dalmau de Barcelona, on després exposà sovint. El mateix any féu una fecunda estada a Girona.
Creà l’anomenat planisme, estil dins el qual féu algun paisatge del port de Barcelona.
(Castella segle XIV – Catalunya, segle XV)
(o Joana de Gandia) Comtessa de Cardona. Filla menor de Pere, marquès de Villena, i de Joana, filla del rei Enric II de Castella.
El 1391 es casà amb Joan Ramon Folc I de Cardona, nomenat comte de Cardona el 1400. Sembla que rebé en dot els llocs ribagorçans de Calassanç i Açanui, els quals els deixà, en morir, al seu fill Hug.
Fills seus foren Joan Ramon Folc II, també comte; Jaume, bisbe i cardenal; Pere, frare de l’Hospital; Joana, muller de Bernat Gilabert de Centelles; Anton, bisbe d’Elna; Hug, casat amb Blanca de Navarra; i Violant, muller de Felip Albert.
Un cop vidu, el seu marit tornà a casar-se, amb Beatriu de Pallars.
(Toledo, Castella, 6 novembre 1479 – Tordesillas, Castella, 12 abril 1555)
“la Boja” Reina de Catalunya-Aragó (1516-55). Filla dels Reis Catòlics i casada amb l’arxiduc Felip el Bell (1496), fill de Maximilià d’Àustria.
Poc després de néixer el seu fill Carles començà a mostrar símptomes de bogeria. Morta Isabel la Catòlica (1504), es plantejà el problema de la successió a Castella. En la concòrdia de Salamanca (1505) s’acordà el govern conjunt de Felip, Ferran II el Catòlic i Joana.
Per la concòrdia de Villafàfila (1506) Ferran es retirà a Catalunya-Aragó. Felip fou proclamat rei, i es declarà la incapacitat de la reina. Mort Felip (1506), Ferran tornà a ocupar el poder (1506-16), fins que l’assumí el fill de Joana, Carles I de Catalunya.
L’aixecament comuner (1520) la reconegué com a sobirana en la lluita contra Carles.
(Viguera, Castella, segle XVI – Barcelona, després 1557)
Humanista. S’establí a Barcelona, on fou professor de fills de famílies benestants, divulgà els nous mètodes pedagògics de Nebrija, sobretot en l’edició d’obres d’altri, la majoria en llatí.
Escriví De prosodia (1514) i alguns poemes llatins.
(Castella, 1792 – 1858)
Militar. Durant la primera guerra carlina, destacà en l’acció de Peracamps, fet que li valgué el comtat d’aquest nom.
Capità general de València (1838-39) i de Catalunya (1840-42). Reprimí l’aixecament popular de Barcelona i bombardejà la ciutat (desembre de 1842).
Dades dels Països Catalans 