(València, 1510 – Skiki, Japó, 3 octubre 1570)
Missioner jesuïta. Després d’ensenyar a València i Mallorca, fou destinat a Nova Espanya (1538), i passà a les Filipines l’any 1542.
A Goa ingressà al noviciat dels jesuïtes, admés per Francesc Xavier (1548), amb el qual entrà al Japó, on restà fins a la mort, treballant en l’organització de les primeres comunitats cristianes.
(Alcoi, Alcoià, 1510 – València, 5 febrer 1572)
Humanista. Estudià medicina a València, on a partir del 1539 estigué vinculat a la universitat com a catedràtic de gramàtica i retòrica.
La seva Grammaticae latinae institutio (1546), tot i la rivalitat que trobà amb la gramàtica de Nebrija, fou reeditada més de quaranta vegades fins al segle XIX, trenta de les quals a Mallorca.
Edità texts de Ciceró, de Georg Cassander, i el seu Methodus oratoriae (1568). Poesies seves, en llatí i en castellà, figuren en edicions de l’època.
(València, vers 1510 – Bocairent, Vall d’Albaida, 21 desembre 1579)
“Joan de Joanes” Pintor. Fill de Vicent Macip. Juntament amb Morales, és un dels més afortunats creadors de temes religiosos del Renaixement espanyol; menys precís que el seu pare en les formes, prefereix un cert esfumat, que dóna a les seves figures una típica blanesa leonardesca.
Té un colorit lluminós i, en general, reacciona contra els efectes de perspectiva arquitectònica propis del principi de segle, mentre que el paisatge és un element decoratiu més, sense el caràcter narratiu del segle anterior.
Un dels temes que representà amb més freqüència és el Sant Sopar, de la qual es conserven diverses versions, totes amb una certa influència de la de Leonardo de Milà. Un altre tema molt repetit és el del Salvador Eucarístic, representació de Crist, de mig cos, amb la Sagrada Forma a la mà dreta i el Sant Grial a l’esquerra.
Fou també un dels pintors renaixentistes marians més importants, amb obres com l’Assumpció de la Mare de Déu, la Immaculada i la Coronació. Altres obres seves són Les esposalles místiques del venerable Agnesi, la sèrie de La vida de Sant Esteve, pintada per a l’església d’aquesta devoció a València i l’excel·lent retrat de Lluís de Castella, senyor de Bicorp.
L’obra de Macip exercí una gran influència a la pintura valenciana del segle XVI. Al seu taller, que continuà actiu després de la seva mort, treballaren els seus fills Dorotea i Margarida Joanes i Vicent Joan Macip.
(Manacor, Mallorca, segle XV – Palma de Mallorca, segle XVI)
Notari. Descendia de la família del beat i escriptor homònim. S’establí a la capital mallorquina. Fou conseller del regne de Mallorca.
Conreà la poesia. Fou escrivà del concurs poètic celebrat el 1502 en honor del seu il·lustre avantpassat.
Era pare d’Antoni Llull i Cases (Palma de Mallorca, 1510 – Besançon, França, 1582) Eclesiàstic. Preceptor dels fills dels senyors de Baume, esdevingué vicari general de Besançon, en ésser-ne nomenat arquebisbe un d’ells. Deixà diversos manuals de retòrica i part d’una correspondència amb Erasme, Pierre de la Ramée i altres personalitats.
(Tortosa, Baix Ebre, 1510 – vers 1574)
Escriptor i humanista. Donzell i després cavaller, era fill del ciutadà de Tortosa Pere Joan Despuig i besnebot del cardenal Ausiàs Despuig i del mestre de Montesa Bernat Despuig.
Procurador de Tortosa el 1548, l’any següent fou procurador general de la baronia de Carles i Alfama, per la ciutat de Tortosa, per a judicar les causes de la baronia dins la ciutat.
Casat el 1530 amb Marianna Curto, tingué tres filles, una de les quals es casà amb Anníbal Aldana, fill de l’heroi de Pavia Joan Aldana.
Autor de l’obra més original del segle XVI, Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, comentaris crítics i de caràcter molt erudit en els quals, en un estil àgil i directe, defensa Tortosa, Catalunya i la llengua catalana contra les acusacions fetes per la guerra sostinguda contra Joan II.
(Solsona ?, Solsonès, vers 1510 – Perpinyà, 1578)
Prelat. Pertanyia a l’orde de predicadors, del qual fou provincial i lector a la catedral de Tarragona.
Assistí al concili de Trent (1562) com a teòleg del bisbe de Girona, Arias González. El 1568 fou nomenat bisbe d’Elna.
Deixà escrites dues obres de gran difusió: Doctrina cristiana utilíssima a tots los fels cristians (1561) i Llibret intitulat Directorium curatorum (1566).
(Cisneros, Castella, 1455/56 – Montserrat, Bages, 27 novembre 1510)
Eclesiàstic reformador.
Fou prior (1493) i abat (1499-1510) de Montserrat. La va anar distanciant de la de San Benito de Valladolid per les seves exigències econòmiques i centralitzadores, i el 1510 sostragué temporalment Montserrat de l’obediència a l’abat de Valladolid.
Escriví constitucions per a les cinc seccions de la seva comunitat (monjos, ermitans, preveres, donats i escolans) i un cerimonial monàstic adaptat a les tradicions del santuari.
El seu gradual arrelament al país es també palès per una carta adreçada en català als consellers d’Igualada.
Construí una nova biblioteca i montà una impremta al monestir, on, entre altres coses litúrgiques i ascètiques, féu estampar el seus Directorio de las horas canínicas i Exercitatorio de la vida espiritual (1500) en doble versió, castellana i llatina, que foren uns dels primers llibres impresos en castellà a Catalunya.
(Vic, Osona, 9 octubre 1510 – Barcelona, 13 novembre 1570)
Bisbe de Barcelona (1561-70). Fill de Joan Caçador, nebot de Guillem Caçador i successor del seu oncle Jaume en la mitra barcelonina.
Ocupà diversos càrrecs civils i fou elegit diputat de la generalitat (1563). Va assistir al concili de Trento (1563), assessorat pel lul·lista Joan Lluís Vileta.
Com a bisbe de Barcelona procurà l’aplicació del concili: renovà la pràctica sinodal, decretà l’erecció del seminari -que no tingué efecte-, reactiva la reforma dels religiosos i publicà el seu ordinari i el breviari i presidí el concili de Barcelona (1569) en nom de l’arquebisbe de Tarragona, Gaspar Cervantes de Gaeta.
S’enfrontà amb el poder reial, tot i ésser canceller de Catalunya, en defensa de la jurisdicció eclesiàstica malmesa per Felip II.
Va escriure Ordinarium Barcinonense.
(Mòdica, Itàlia, vers 1510 – Valladolid, Castella, 1565)
Dama. Neboda per línia il·legítima d’Anna I de Cabrera.
Es casà (1515) amb Luis Enríquez (que prengué el nom d’Enríquez de Cabrera), nebot de Fadrique Enríquez, marit d’Anna I, el qual ratificà el 1530 el casament i els hi fou traspassada l’herència (comtat de Mòdica, entre altres).
Residiren sempre a Castella i el govern dels dominis fou confiat a procuradors i governadors forasters, llevat els vescomtats de Cabrera i de Bas, que foren confiats al germà d’Anna II, Antic de Cabrera.
(Gandia, Safor, 28 octubre 1510 – Roma, Itàlia, 30 setembre 1572)
Primer marquès de Llombai. Lloctinent de Catalunya, duc de Gandia, tercer general de la Companyia de Jesús. Era fill de Joan de Borja i Enríquez i de Joana d’Aragó (filla d’Alfons d’Aragó, bastard de Ferran II).
A disset anys entrà al servei de Carles V, que li atorgà el títol de marquès de Llombai. Es casà amb Elionor de Castro, dama portuguesa, cambrera de l’emperadriu (1529).
El 1539 fou nomenat virrei de Catalunya. Durant el seu virregnat, fins al 1543, s’hagué de preocupar principalment del bandolerisme, de la defensa contra la pirateria i de reforçar la frontera francesa per la guerra amb aquest país.
Morta la seva muller, va ingressar als jesuïtes (1546), de la qual va ésser comissari general d’Espanya i de les Índies i elegit general el 1564. Fundà el Col·legi de Gandia, convertit després en la Universitat de Gandia, primer centre d’estudis superiors dels jesuïtes.
Fou canonitzat l’any 1671.
Dades dels Països Catalans 