(Barcelona, 7 febrer 1857 – 3 gener 1935)
Pintor. Era fill del primer matrimoni de Ramon Martí i Alsina.
Es formà amb el seu pare i a l’Escola de Belles Arts. Obtingué premis importants.
S’especialitzà en temes florals. Part de la seva producció és dedicada a marines.
(Barcelona, 1732 – Bellpuig de les Avellanes, Noguera, 1806)
Historiador. Juntament amb Jaume Caresmar i Jaume Pasqual constituí l’escola de Bellpuig de les Avellanes.
Ingressà en el monestir de Bellpuig el 1755, en fou abat dues vegades (1795 i 1801) i morí essent-ne prior.
De la seva activitat compiladora sobresurten Memorias (1788) de l’arxiu de la col·legiata de Santa Anna de Barcelona, un Extracto de l’arxiu del monestir de Mur, un Estado de la vida canónica de las catedrales y colegiatas de Cataluña i un Diccionari de termes bàrbars o antiquats de la llengua catalana, entre altres estudis, la majoria perduts.
(Barcelona, segle XIV – Catalunya, després 1400)
Teòleg. Frare carmelità. Estudià teologia a París (vers 1380).
El 1400 era definidor i provincial de l’orde a Catalunya. Adreçà al rei de la Corona catalano-aragonesa un escrit on expressava la manera d’acabar el cisma.
És autor d’obres religioses com De Conceptione Mariae semper Virginis i Compendium antiquitatum in honorem ordinis sui.
(Barcelona, 1728 – Faenza, Itàlia, 1778)
Polemista religiós. Jesuïta des del 1747, ensenyà filosofia a Calataiud i a Saragossa.
Durant l’exili visqué a Faenza i intervingué en les polèmiques sobre la supressió de la Companyia de Jesús.
Fou autor de les Lettere di un francese all’autore italiano dell’indifferenza nel secolo XVIII (Venècia, 1776) i d’algunes tragèdies d’un valor molt desigual.
(Barcelona, 1955 – 19 gener 2024)
(Martí Riera i Ferrer) Autor de còmics. Realitzà estudis d’arquitectura i disseny gràfic.
L’any 1982 es féu conegut amb l’obra Taxista per a “El Víbora”, on també publicà més endavant la sèrie La Edad Contemporánea. Col·laborà també a “Rambla”, “Makoki”, i en publicacions estrangeres com “Charlie Hebdo” (França) o “Raw” (EUA).
Gran especialista del blanc i negre, en la seva obra es troben influències dels dibuixants nord-americans clàssics (Chester Gould, etc.) i del cinema negre.
Entre d’altres títols, ha publicat Museo vivo (1987), Terrorista (1989), El 4º poder contra los N.A.D.A. (1990), Taxista segunda parte (1991) i Doctor Vértigo (1991).
(Barcelona, 22 març 1821 – 29 febrer 1896)
Metge. Especialista de les vies urinàries, treballà a l’hospital de la Santa Creu i impulsà la fundació, el 1853, de l’Institut Català de Vacunació.
Publicà diverses obres mèdiques, i els almanacs “El Relámpago Médico” (1860) i “El Relámpago Farmacéutico” (1873).
Fou el pare de Joaquim i d’Adolf Marsillach i Lleonart.
(Barcelona, 3 març 1859 – Caldetes, Maresme, 11 agost 1883)
Crític musical. Fill del metge Joan Marsillach i Parera i germà d’Adolf.
Fou un dels instructors i propagadors de Wagner a la Península i fou membre actiu del patronat del festival de Bayreuth.
Escriví Ricardo Wagner (1878), primera obra publicada sobre aquest compositor a Catalunya.
(Barcelona, 1868 – 1935)
Periodista i escriptor. Fill del metge Joan Marsillach i Parera i germà de Joaquim.
D’idees lerrouxistes, col·laborà a “La Publicidad” i “El Diluvio”, des d’on atacà, amb el pseudònim El Maleta Indulgencias, les tendències catalanistes de l’època.
Els seus articles a “El Diluvio” foren aplegats el 1903 en el llibre Catalanistas en adobo.
Escriví també obres de teatre, com ara El redentor del pueblo (1915).
(Barcelona, 21 setembre 1878 – 6 abril 1956)
Director cinematogràfic. Fou un dels fundadors de la productora Hispano Films, on dugué a terme una considerable tasca com a director.
Pel·lícules: Entre naranjos i Diego Corrientes (1914), Sacrifici, en col·laboració amb Ricard de Baños (1914), i Els misteris de Barcelona (1915), film en vuit jornades, que obtingué un gran èxit de públic i crítica.
(Barcelona, 6 abril 1835 – 7 desembre 1913)
Compositor i organista. Succeí (1863) al seu pare, Josep Marraco i Xauxas, en el càrrec de mestre de capella de la catedral de Barcelona, que exercí fins a la mort.
El 1860 estrenà una Simfonia al Teatre dels Camps Elisis, en honor d’Isabel II de Borbó, composta per encàrrec de l’ajuntament de Barcelona. Autor també de misses de rèquiem (1860; en memòria del general Domingo Dulce, 1869) i un Te Deum (1871).
Fou un gran improvisador a l’orgue.
Dades dels Països Catalans 