(Barcelona, 1960 – )
Actriu. Va fer part dels seus estudis a Itàlia i després va intervenir, entre altres, en l’espectacle Pel davant i pel darrera (1986).
Ha actuat assíduament amb la companyia del Teatre Lliure i també en cinema i en programes de la Televisió de Catalunya.
(Barcelona, 1643 – 15 desembre 1714)
Poeta. Identificat amb el Rector de Bellesguard. Fou premiat en el certamen celebrat a Barcelona el 1697 amb motiu de la pau de Rijswijk.
Es conserven, manuscrites, nombroses composicions seves -algunes recollides en compilacions com La curiositat catalana– de caràcter satíric i humorístic, que li donaren una notable, bé que efímera, popularitat.
El 1703 participà en l’edició de les obres de Vicent Garcia, L’harmonia del Parnàs, de la qual redactà la dedicatòria a l’Acadèmia Desconfiada.
(Barcelona, segle XIV – 1422)
Jurista. Membre de la família patrícia de Barcelona, ciutat de la qual fou conseller segon (1404) i conseller en cap (1408-09).
Al servei de Benet XII intervingué com a advocat en el concili de Pisa i assessorà Martí I el Jove en la campanya de Sardenya (1409).
Fou l’únic dels tres compromissaris de Catalunya que atorgà el vot a Ferran I d’Antequera a Casp, el qual, quan la sentència del Compromís de Casp el proclamà rei (1412), el nomenà tot seguit vice-canceller.
(Barcelona, 29 agost 1918 – 7 abril 1975)
Baríton. El 1943 es presentà al Liceu de Barcelona amb Rigoletto, de Verdi. Actuà als Països Catalans i a l’Amèrica Llatina.
Posteriorment fou una de les primeres figures interpretant sarsueles.
Va fundar l’Agrupació Lírica Joan Gual, destinada a la formació de nous talents lírics.
(Barcelona, 1905 – 1987)
Pintor i esmaltador. Fill d’Adrià Gual i Queralt. Es formà sota el mestratge artístic del seu pare i estudià també a l’Escola Superior dels Bells Oficis.
Féu la seva primera exposició individual a Barcelona, el 1929, on presentà vidres esmaltats i ceràmica. Obtingué una medalla d’or a l’Exposició Internacional de Barcelona del mateix any.
La seva primera exposició de pintura fou el 1947. És molt notable la seva sèrie d’obres sobre temes bíblics, concebudes per a il·lustració. Ha publicat alguns treballs de crítica.
El seu germà fou Adrià Gual i de Sojo (Barcelona, 1912 – segle XX) Escriptor i advocat. Ha donat moltes conferències sobre temes teatrals. És autor de dues comèdies i una farsa escènica. Ha publicat nombrosos escrits de caràcter jurídic.
(Barcelona, 28 maig 1907 – 12 març 1984)
Compositor de sardanes. Estudià a l’Escola Municipal de Música.
És autor de les sardanes titulades L’enamorada, La nit de Nadal, El nostre Montserrat, A la meva mare i Sospir; de sardanes corals com Nit; de l’obra de concerts per a cobla Adéu, Maria, de diversos lieder i de corals.
(Barcelona, 24 juny 1830 – 19 juliol 1908)
Pintor. Format a l’Escola de Llotja de Barcelona i a Roma.
Participà diversos anys a les exposicions de Barcelona amb obres de tipus religiós. Aixó no obstant, excel·lí sobretot en el retrat d’estil romàntic.
Viatjà per molts països d’Europa i d’Amèrica, i durant un quant temps visqué a Cuba, on fou administrador de finques.
(Barcelona, 1873 – Arenys de Munt, Maresme, 1 agost 1936)
Industrial i polític. Membre del segon congrés de la Confederació Patronal celebrat a Barcelona. Presidí la Federació Patronal Catalana (1919-20), en plena línia amb els obrers.
Elements no identificats l’agrediren el 5 de febrer de 1920.
Morí assassinat.
(Barcelona, 27 octubre 1930 – Madrid, 26 desembre 2018)
Director cinematogràfic. Es va formar al Centro Sperimentale della Cinematografia e Roma.
Els seus primers films, Noche de verano (1962), El espontáneo (1963) i Una historia de amor (1966), s’acrediten per una visió estilitzada de la realitat espanyola, mentre que Acteón (1965) desenvolupa un tema místic.
Entre els seus films posteriors cal esmentar No debe profanarse el sueño de los muertos (1974), premiada al Festival de Sitges, La trastienda (1975), La siesta (1976), Cartas de amor de una monja (1978), El timbaler del Bruc (1981, estrenada en català) i La punyalada (1989), sobre l’obra homònima de Marià Vayreda, amb que guanyà el 1990 el premi Nacional de Cinematografia de la Generalitat de Catalunya.
(Barcelona, 22 juny 1911 – 14 abril 1975)
Pintor. Fill de Joan Grau i Miró.
De formació autodidàctica, es traslladà a París el 1936. Amb influències de Bonard i Vuillard, fou un dels membres principals de l’Escola de París.
Pintor elegant i amb un gran sentit cromàtic, realitzà també decoracions teatrals i cartells.
Es casà amb la també pintora Àngels Santos i Torroella, i foren pares de Julià Grau i Santos.
Dades dels Països Catalans 