Arxiu d'etiquetes: Barcelona (nascuts a)

Artís i Gener, Avel·lí

10 Respostes

(Barcelona, 28 maig 1912 – 7 maig 2000)

“Tisner“  Escriptor, pintor i dibuixant. Fill d’Avel·lí Artís i Balaguer.

Durant la República col·laborà amb dibuixos i caricatures a diversos diaris i popularitzà el pseudònim de Tisner. Amb el seu amic i després cunyat Pere Calders va dirigir la darrera època de “L’Esquella de la Torratxa”.

“El camí és dur i sembla que no meni enlloc, però en el fons d’aquest hi ha aquesta cosa meravellosa que és la llibertat de Catalunya” (Avel·lí Artís i Gener “Tisner”)

El 1939 s’exilià a Mèxic, on va tenir una destacada actuació en els cercles culturals de l’exili català, i el 1965 va tornar a Catalunya.

De les seves moltes novel·les algunes obtingueren importants premis. Ha publicat les seves memòries en quatre volums, amb el títol de Viure i veure (1989-91).

També ha participat activament en el ressorgiment del Centre Català del Pen Club i en la formació de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, d’on el 1991 fou elegit president. Ha fet nombroses traduccions al català.

“Nosaltres ja hem manifestat la predeterminació i ens volem determinar. Volem definir la nostra condició nacional i no hi ha déu que la pugui contradir” (Avel·lí Artís i Gener “Tisner”)

El 1982 fou candidat a senador per Nacionalistes d’Esquerra.

El 1992 hom publicà el primer volum de la seva obra completa. L’any 1997 fou guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

Arquer i Saltor, Jordi

2 Respostes

(Barcelona, 20 març 1907 – Perpinyà, 12 abril 1981)

Polític i escriptor. Durant la dictadura de Primo de Rivera, intervingué en l’acció clandestina, relacionat amb els grups independentistes de Francesc Macià. Fou detingut nombroses vegades.

Caiguda la Dictadura fou membre del CADCI, promogué la creació del Cercle d’Estudis Marxistes (1927) i contribuí a la fundació del Partit Comunista Català (1928), del Bloc Obrer i Camperol (1930), dirigent del Sindicat Mercantil; propugnador de l’Aliança Obrera (1933) i un dels fundadors del POUM (1935).

En esclatar la guerra civil (1936-39) fou un dels organitzadors i caps de la columna del POUM que operà al front d’Aragó. Visqué tràgicament els esdeveniments del maig de 1937. El 1939 s’exilià a Mèxic i a França.

Fou traductor, prologuista o anotador d’obres com El comunisme i la qüestió nacional i colonial (1930) i Crítica del programa de Gotha (1936) i autor, entre d’altres, de: De Pi i Margall al comunisme (1931), Los comunistas ante el problema de las nacionalidades ibéricas (1931), L’evolució del problema agrari a Rússia. Des de la servitud feudal al Comunisme (1934), Las interpretaciones del marxismo (1937), de l’opuscle El futur de Catalunya i els deures polítics de l’emigració catalana (Mèxic 1943), etc.

Col·laborà també en la premsa d’esquerres. L’any 1977 tornà temporalment a Catalunya.

Arnella i París, Jaume

Deixa un comentari

(Barcelona, 5 maig 1943 – )

Cantant i instrumentista. La seva carrera professional començà el 1967 amb el Grup de Folk, formació amb la qual enregistrà dos discs. Posteriorment formà part de grups emblemàtics de l’escena de la música popular catalana com Els Sapastres, la Cobla Cotofluix i l’Orquestrina Galana.

El 1973 inicià la seva carrera en solitari col·laborant assíduament amb el pianista Rafael Sala. A partir del 1987 s’ha dedicat a cantar romanços tradicionals i de composició pròpia.

De la seva àmplia discografia cal destacar Cançons de vi i de taberna (1975), Eròtica monàstica (1995) i La raó al desig (1997), sobre texts de poetes catalans contemporanis. El 1991 rebé el Premi Nacional com a Intèrpret de Música Tradicional.

Enllaç web:  Jaume Arnella

Arimany i Coma, Miquel

2 Respostes

(Barcelona, 10 setembre 1920 – 1 juliol 1996)

Escriptor, editor i traductor.

Publicà novel·les –Eduard (1955), Una taca de sol (1968), Gust de pa (1981), La cabra i altres narracions (1984)-, llibres de poesia –D’aire i de foc (1959), Cançons per a no cantar (1978), Petit poema de Catalunya (1978), Paisatges de Catalunya (1979), De foc i d’aire (1980) i Poesia (1938-1983) (1985), on aplega el conjunt de l’obra-, assaigs –Maragall 1860, 1911, 1961 (1964), Per un nou concepte de Renaixença (1965), I els catalans també (1965), L’avantguardisme en la poesia catalana actual (1972), Aspectes de nova observació en l’obra poètica de Jacint Verdaguer (1986)-, la biografia Simbol vivent, biografia de Rafael Tasis (1967), unes memòries Memòries de mi i de molts altres (1993) i una obra de teatre sobre el mite del comte Arnau (1968). Va traduir, entre altres, Oscar Wilde, Paul Valéry i T.S. Elliot.

Autor també d’una dotzena de diccionaris, entre els quals destaca el Diccionari Català General (1966-68), i de diverses obres per a l’aprenentatge de la llengua catalana, així com traduccions de poemes de Carol Wojtyla, i Versions de poesia (1986), que aplega traduccions de poemes.

Editor (Editorial Arimany SA), d’ençà del 1942 de “Llibres d’avui i de sempre”, obres de lèxic, juvenils, etc, i d’“El Pont” (1956 a 1969, miscel·lània, i, a partir d’aquest any, revista mensual).

El 1984 li fou concedida la Creu de Sant Jordi.

Aribau i Farriols, Bonaventura Carles

16 Respostes

(Barcelona, 4 novembre 1798 – 17 setembre 1862)

Escriptor, economista, taquígraf i polític. Iniciador del Romanticisme en català i de la Renaixença amb l’oda La Pàtria (1833). D’idees revolucionàries i innovadores, prengué part en el periodisme, formà part de la Societat Filosòfica (1817), col·laborà a la revolució liberal i fou un dels fundadors d’“El Europeo” (1823), revista que pretenia difondre les idees romàntiques a l’estat espanyol.

A poc a poc, anà evolucionant cap a una ideologia política més moderada, el 1826 passà a Madrid a treballar amb el banquer català Gaspar Remisa, a qui dedicà La Pàtria, i posteriorment es dedicà als negocis privats i al periodisme i ocupà importants càrrecs oficials en l’economia pública mentre defensava els interessos dels industrials catalans.

Amb l’editor Rivadeneyra inicià la col·lecció Biblioteca de Autores Españoles. Escriví -en català i en castellà- poemes, assaigs, crítica literària i estudis d’economia.

Argenter i Giralt, Joan Albert

Deixa un comentari

(Barcelona, 17 febrer 1947 – )

Lingüista. Catedràtic de lingüística general de la Universitat Autònoma de Barcelona i president de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. Fou director de la revista “Límits”, de la qual aparegueren nou números entre el 1986 i el 1990. Féu col·laboracions a la Gran Enciclopèdia Larousse i al Diccionari de la llengua catalana (1995) de l’IEC.

És autor de nombrosos estudis sobre lingüística, sociolingüística i poètica, com De Poètica i Lingüística (1984), Debat sobre la normalització lingüística (1991) i Elementos de lingüística (1996), juntament amb altres autors.

És responsable de la Proposta per a un estàndar oral de la llengua catalana de l’IEC, i editor de les Actes de l’International Workshop on Language, Brain and Verbal Behavior (1999).

Aramon i Serra, Ramon

7 Respostes

(Barcelona, 8 desembre 1907 – 17 juliol 2000)

Filòleg. Format a Barcelona, Madrid, Berlín i Leipzig, col·laborà a l’Oficina Romànica de Lingüística i Literatura i amb Pompeu Fabra a la Universitat Autònoma de Barcelona (1934); fou professor de l’Escola del Parc.

Publicà edicions crítiques de textos medievals en català i provençal (com les del Curial e Güelfa, 1930-33, les Novel·letes exemplars, 1934, el Cançoner dels Masdovelles, 1938, etc.). Escriví l’estimable Bibliografia de la llengua i literatura catalana (1925-1934), Les edicions de texts catalans medievals, Notes sobre alguns calcs sintàctics en l’actual català literari (1957), Frederic Mistral i la Renaixença catalana (1985) i Estudis de llengua i literatura (1997). Es publicà en honor seu la Miscel·lània Aramon i Serra (1979-84), en tres volums, que inicia una segona època dels Estudis Universitaris Catalans.

Apartat de la universitat pel franquisme, revitalitzà els Estudis Universitaris Catalans i esdevingué membre i secretari general de l’IEC (1942-1989), al qual aportà continuïtat i projecció internacional. Des del 1961 representà la Unió Acadèmica Internacional a les assemblees biennals del Consell de la Filosofia i les Ciències Humanes (UNESCO).

Amb Pere Bohigas i M. Coll i Alentorn, fundà el 1946 la Societat Catalana d’Estudis Històrics, que presidí. Director de la revista “Estudis Romànics” des del 1947. El 1961, per encàrrec de la UNESCO dirigí el Corpus des troubadours. Ha estat nomenat conseller de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes i corresponent de l’Académic des Inscripcions de Belles-Lettres (Institut de France).

El 1982 rebé la Creu de Sant Jordi de la Generalitat, el 1983 el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i el 1990, la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya.

Aragay i Blanchar, Josep

6 Respostes

(Barcelona, 7 agost 1889 – Breda, Selva, 15 gener 1973)

Pintor, ceramista i teòric d’art. Deixeble de F. d’A. Galí rebé la influència de Brangwyn. Noucentista típic, el seu art enllaça el Renaixement italià amb formes de l’art popular català.

Fou responsable de la direcció plàstica de l’“Almanac dels Noucentistes”, col·laborà al “Papitu” i fou un dels fundadors de “Picarol”.

Es retirà a Breda, on fundà un taller ceràmic i hi realitzà les pintures murals del Baptisteri (1925, refetes el 1965). Com a ceramista destaca per la font de rajoles ceràmiques del Portal de l’Àngel.

Publicà El Nacionalisme de l’Art (1920), on preconitzava el disseny industrial i defensava la necessitat d’un art nacional.

Anglada i Sarriera, Dolors

10 Respostes

(Barcelona, 29 octubre 1892 – Tiana, Maresme, 12 setembre 1984)

“Lola Anglada“  Narradora i dibuixant. El seu estil va ser un dels més característics del noucentisme, aplicat al dibuix infantil. Va il·lustrar tots els seus llibres: Contes del Paradís (1920), En Peret (1928), Margarida (1929), Monsenyor Llargandaix (1929) i Martinet (1960).

En d’altres gèneres va publicar La Barcelona dels nostres avis (1949), La meva casa i el meu jardí (1958) i Les meves nines (1983). Va col·laborar, amb Francesc Curet, en la sèrie Visions barcelonines (1925-58) i va il·lustrar llibres clàssics i moderns.

Cal remarcar la seva col·lecció de nines, instal·lada al Museu Romàntic de Sitges.

Amat i de Cortada, Rafael d’

8 Respostes

(Barcelona, 10 juliol 1746 – 15 febrer 1819)

“el Baró de Maldà”  Escriptor i noble. Fou el cinquè baró de Maldà i Maldanell. Estudià al col·legi dels jesuïtes de Cordelles i fou nomenat membre de l’Acadèmia de Bones Lletres.

Representa un cas típic de literatura catalana a l’època de decadència, i la seva obra és un dels grans textos narratius de la llengua catalana. Va dedicar-se a descriure, a manera de diari i en forma de vegades festiva, tots els successos, festes i fets de la vida pública, social i familiar, dels quals havia estat testimoni, i que queden recollits en els 60 volums titulats Calaix de sastre (de 1769 a 1816).

La seva obra està escrita en català perquè utilitza el llenguatge de la conversa popular, i en això segueix la tradició d’escriure en català la literatura de caràcter humorístic. La part de la seva obra on recull circumstàncies personals de viatges i festes porta el títol de Miscelanea diversa. Una de les còpies existents es conserva a l’Arxiu Històric de Barcelona.

La primera mostra de fragments de la seva obra va aparèixer l’any 1919 en una edició de Massó i Torrents. Francesc Curet n’edità una altra, l’any 1934, sobre el teatre d’afeccionats a Barcelona. S’han publicat també fragments de Calaix de sastre amb els títols Un viatge a Vic a l’any 1808 (1925) i El col·legi de la bona vida (1954) d’Alexandre Galí, el qual també ha escrit l’estudi Rafael d’Amat i de Cortada, baró de Maldà (1954).