(Barcelona, 8 març 1841 – 20 juny 1904)

Polític i escriptor. Fill d’un ric industrial, estudià la carrera de Dret i el 1868 s’afilià al partit demòcrata, del qual passà, no gaire temps després, al partit federal. Dirigí el diari “El Federalista” i el convertí (1869), en portaveu oficial dels federals barcelonins amb el nom d’“El Estado Catalán”, alhora que reafirmava la seva actitud independent davant la direcció central del partit.

Ja des del 1869 era la figura més important del republicanisme barceloní i d’ell depenia, en gran proporció, l’orientació general del grup. Presidí la primera manifestació proteccionista (1869), que havia estat convocada pel Foment de la Producció Nacional, i organitzà la reunió dels vint-i-dos representants de Catalunya, Aragó, València i les Balears a Tortosa (1869), on fou signat el primer pacte federal.

Dedicat a organitzar les forces republicanes arreu de Catalunya, no es presentà a les eleccions per a diputat fins al 1873. Intentà d’estructurar el republicanisme a base de fer dels clubs òrgans determinants de la línia política i de les persones que havien de dur-la a terme. Però aviat tingué una preocupació més directa pel país, gràcies a la influència de Frederic Soler, i l’any 1870 fundà amb d’altres, l’entitat “La Jove Catalunya”. El 1873 es traslladà a Madrid, on continuà publicant “El Estado Catalán”, però decebut per les brutícies de la vida parlamentària, tornà aviat a Catalunya.

Des d’aleshores s’incorporà al catalanisme; l’any 1879 fundà el primer periòdic en llengua catalana, el “Diari Català”, i el 1880 organitzà el primer Congrés Catalanista, del qual sortí la campanya de defensa del Dret civil català. Però no deixà el partit federal fins que, l’any 1881, després de fer un viatge de propaganda pel Principat amb Pi i Margall, es declarà en disconformitat amb les idees d’aquest. Preocupat per donar una dimensió política al moviment catalanista, es posà en contacte amb el grup de “La Renaixença” i fundà amb ells el Centre Català, entitat íntegrament catalanista, apolítica de primer, però que anà adquirint, cada cop més, un aire liberal.

En el segon Congrés Catalanista (1881), s’imposà la idea d’Almirall de polititzar el catalanisme. Fruit d’aquesta orientació fou el Memorial de greuges, que Almirall redactà quasi totalment i, a més, formà part de la comissió que el presentà a Alfons XII a Madrid (1885). L’any següent publicà Lo Catalanisme. Allí valorà la llengua com a lligam d’unitat dels catalans i com a fet diferencial en relació a la resta de les regions peninsulars, i formulà la doctrina del particularisme o descentralització administrativa per comarques o regions naturals: s’hauria de constituir un organisme autònom, les Corts Catalanes, integrat per representacions de comarques i entitats econòmiques, i no pas per partits polítics. Declarà no ésser separatista, però no per manca de dret, sinó per no ésser convenient.

El 1887 els elements més conservadors del Centre Català i el Centre Escolar Catalanista el deixaren i fundaren la Lliga de Catalunya, que des d’aleshores portà la direcció del moviment catalanista. El 1896 fou elegit president de l’Ateneu Barcelonès.

Altres obres seves són: La República Federal española: datos para su organización (1868), L’Espagne telle qu’elle est (1886), Particularisme i regionalisme (1901).