Arxiu d'etiquetes: Barcelona (nascuts a)

Boix, Xesco

1 Resposta

(Barcelona, 3 febrer 1946 – Malgrat, Maresme, 21 juliol 1984)

(Francesc Boix i Masramon)  Músic, cantant i animador d’espectacles infantils.

Influït profundament per la música de Pete Seeger, va fundar el Grup de Folk (1966). Més tard va dedicar-se a la cançó i a l’ensenyament musical infantil amb el grup Ara Va de Bo, i posteriorment actuà tot sol com a animador d’espectacles per als més petits.

La seva tasca divulgadora de cançons i contes populars per a la mainada és recollida en una vintena de discs i diversos llibres.

El desembre de 1985 se li oferí un gran homenatge pòstum al parc de la Ciutadella de Barcelona.

Bohigas i Guardiola, Oriol

4 Respostes

(Barcelona, 20 desembre 1925 – 30 novembre 2021)

Arquitecte i urbanista. Fill de Pere Bohigas i Tarragó. Titulat el 1951, tècnic diplomat en urbanisme (1961) i doctor el 1965. Cofundador del Grup R (1953-63), membre destacat de l’anomenada escola de Barcelona i, juntament amb Josep M. Martorell i D. Mackay, de l’estudi MBM.

De les seves obres cal esmentar l’edifici de la Mútua Metal·lúrgica, el de l’editorial Destino, tallers de “La Vanguardia”, escoles Thau, Garbí i Sant Jordi, conjunt d’apartaments a Benicassim, remodelatge del teatre Poliorama, parc de la Creueta del Coll, fàbrica Piher, avantprojecte de la Vila Olímpica, etc. Fou jurat de la Biennal de Milà (1957) i guanyà diversos anys el premi FAD al millor edifici i la Delta de plata (1961).

Ha estat professor i director (1977-90) de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, delegat de l’Àrea d’Urbanisme (1980-84), càrrec des d’on planejà les línies mestres de la futura Barcelona i començà les grans intervencions urbanes que culminaren en la remodelació de la ciutat per als Jocs Olímpics de 1992, i regidor de Cultura (1991-94).

Investigador i crític de l’arquitectura, ha publicat entre d’altres obres Barcelona entre el Pla Cerdà i el barraquisme (1963), Arquitectura modernista (1968), Les escoles tècniques superiors i l’estructura professional (1968), Contra una arquitectura adjectivada (1969), Arquitectura española de la Segunda República (1970), Polémica d’arquitectura catalana (1970), Proceso y erótica del diseño, etc.

Fou col·laborador de les revistes “Cuadernos de Arquitectura” i “Serra d’Or”.

Bofill i Poch, Artur

4 Respostes

(Barcelona, 13 abril 1846 – 16 juny 1929)

Naturalista i geòleg. Fou el fill de Pere Nolasc Bofill i Mascaró. Després de cursar estudis de ciències naturals, es va decantar per les branques de paleontologia i geologia. El 1887 va passar a dirigir el Museu Geològic de Barcelona -aleshores anomenat Museu Martorell- i, al cap de poc, la Junta de Ciències Naturals.

Féu algunes expedicions als països del nord d’Àfrica a la recerca de materials geològics i malacològics. Preocupat per la divulgació dels coneixements, es va prodigar en conferències, cursos i articles. El 1896 va ser nomenat secretari perpetu de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona.

Col·laborador en diversos treballs amb naturalistes de renom com Francesc Carreras i Candi, Joan Baptista d’Aguilar-Amat i Jaume Almera, com la Geografia General de Catalunya, el Mapa geològic de la província de Barcelona.

Entre les seva producció bibliogràfica cal destacar obres com ara Catálogo de los moluscos testáceos del llano de Barcelona (1879), Nova fauna malacològica terrestre i d’aigua dolça de Catalunya (1898), Estudi sobre la malacologia de les valls pirinenques (en set volums, 1901-21) i El Noguera Ribagorzana Vallis clausa (1909).

Bofill i Leví, Ricard

11 Respostes

(Barcelona, 5 desembre 1939 – 14 gener 2022)

Investigador en arquitectura i en disseny de ciutats. Estudià a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona (1956) i a la de Ginebra (1957-61). El 1961 creà el Taller d’Arquitectura de Barcelona, format per professionals de diferents àrees, que ha portat a terme nombrosos projectes arquitectònics i urbanístics a Espanya i altres països. Acaparà l’atenció internacional els anys seixanta, amb els projectes de Barri Gaudí, a Reus, Xanadú, a la Costa Blanca, i el 1964 guanyà el premi FAD pel bloc de pisos al carrer Nicaragua de Barcelona.

La seva arquitectura és de línia expressionista amb un destacat joc de volums. Des de l’any 1970 se li deuen diversos complexos residencials a França, com la urbanització de l’àrea propera a la Tour Montparnasse (1979) i Les arcades, a prop de Versalles. Destaca també el nou santuari de Meritxell a Andorra (1973-78) i l’edifici Walden 7 a Sant Just Desvern (1970-75).

El 1985 realitzà una exposició al Museu d’Art Modern de Nova York. Entre 1986 i 1991 inicià diversos projectes per a la renovació de Barcelona amb motiu dels Jocs Olímpics, com l’Institut Nacional d’Educació Física (INEF), l’ampliació de l’aeroport del Prat i l’edifici del Teatre Nacional de Catalunya.

Boadella i Oncins, Albert

4 Respostes

(Barcelona, 29 juliol 1943 – )

Mim, actor i director teatral. Als deu anys es traslladà a París, a casa d’un germà seu escultor, on estudià. Passà després pel centre dramàtic d’Estrasburg i retornà a Barcelona, a l’Institut del Teatre.

Es va iniciar com a mim i el 1962 fou un dels fundadors de la companyia Els Joglars. Des d’aleshores, la seva trajectòria i evolució són pràcticament les d’aquesta companyia, amb un estil personal i provocador.

Dels seus espectacles, creats sempre a partir d’idees pròpies, destaquen Àlies Serrallonga (1974), La torna (1977), Teledeum (1983), El Nacional (1994), Ubú president, etc. (1995). Fora dels espectacles d’Els Joglars ha dirigit el muntatge del Teatre Lliure Operació Ubú (1981).

L’any 2007 va anar a viure i a treballar a Madrid.

Blume i Carreras, Joaquim

1 Resposta

(Barcelona, 21 juny 1933 – serra de Valdemecas, Conca, Castella, 29 abril 1959)

Gimnasta. Campió diverses vegades, el 1949 obtingué el campionat absolut d’Espanya i de Catalunya, i el retingué durant deu anys consecutius; assolí el títol individual en totes les especialitats.

Participà en l’olimpíada d’Hèlsinki i es classificà entre els millors gimnastes del món. Als Jocs Mediterranis (1956) aconseguí sis medalles d’or i una de bronze.

El 1957 guanyà el campionat absolut en la Copa d’Europa (París), on va vèncer els millors especialistes del continent, entre els quals el rus Titov, en les anelles, el poltre d’anelles, les paral·leles i en la puntuació total.

Va morir en accident d’aviació. A títol pòstum li fou atorgat (1960) el Trophée Taher Pacha del Comitè Olímpic Internacional, i el centre esportiu d’alt nivell d’Esplugues de Llobregat porta el seu nom (Residència Blume).

Bertrand i Serra, Eusebi

2 Respostes

(Barcelona, 22 desembre 1877 – 4 juny 1945)

Industrial tèxtil cotoner i polític. Heretà del seu pare Manuel Bertrand i Sales (1848-1911) i de la seva mare Flora Serra i Casanovas, unes fàbriques a Manresa i a Molins de Rei, que modernitzà i amplià fins a comprendre tot el procés productiu del cotó. L’empresa Bertrand i Serra, arribà a ser una de les primeres del món en el seu ram.

Membre fundador de la Lliga Regionalista, dirigent del sometent i diputat a corts per Puigcerdà (1907-23), càrrec des del qual aconseguí notables millores per a la comarca, com el camp de golf i l’Hotel del Golf, la carretera de la collada de Toses i el ferrocarril entre Ripoll i la Tor de Querol. Fou conseller del Foment del Treball Nacional i de l’Institut del Foment del Conreu Cotoner i una de les personalitats dirigents de la Lliga Catalana.

Durant la guerra civil col·laborà en la reconstrucció de les fàbriques afectades, i un cop acabada adquirí plantacions de cotó a Andalusia i el control de fàbriques con la Colònia Güell, impulsà empreses financeres, presidí la Catalana de Gas i Electricitat SA i fou conseller de La Maquinista Terrestre i Marítima SA.

La seva granja, La Ricarda, del Prat de Llobregat fou considerada una instal·lació modèlica. Fou president del Primer Saló de l’Automòbil de Barcelona i gran afeccionat a la música, president honorari vitalici de la Junta Directiva del Gran Teatre del Liceu.

Bertran, Jordi

Deixa un comentari

(Barcelona, 1952 – )

Músic i titellaire. El 1977 entrà al Grupo Taller de Marionetas de Pepe Otal i el 1978 passà al Col·lectiu d’Animació de Barcelona dirigit per Carles Cañellas. El 1979 confundà amb Teia Moner el grup Els Farsants, que deixà el 1987 per formar companyia pròpia i adreçar-se principalment al públic adult. Hi han col·laborat distingits titellaires, ha actuat per Europa, Asia i Amèrica, ha fet titelles per televisió, ha participat en importants festivals d’arts escèniques d’arreu del món i ha intervingut en dues pel·lícules (Scene Through a Bubble, Països Baixos, 1988; i El sueño de la lagartija, España, 1996).

De la seva producció destaquen Antologia (1987), Poemes visuals (1994), Supermonstres (1997) i L’avar (2000). Ha obtingut, entre atres premis, el Sebastià Gasch (FAD, 1987), el de la Crítica Serra d’Or (1988), el premi especial del XII Festival Performance d’Acteur (Cannes, 1991) i el premi del jurat del Poppenspelfestival Meppel (Països Baixos, 1998).

Enllaç web:  Companyia Jordi Bertran

Bergnes de les Cases, Antoni

11 Respostes

(Barcelona, 1801 – 17 novembre 1879)

Hel·lenista i editor. Germà de Joana. De formació autodidàctica, a partir del 1837 va exercir de professor de grec i després de catedràtic a la Universitat de Barcelona, on posteriorment, del 1868 al 1875, va ocupar el càrrec de rector.

Com a impressor, dirigí l’editorial que portà el seu nom (1830-43), de la qual són conegudes unes 265 produccions, caracteritzades per l’elegància i la varietat de tipus; són importants les traduccions estrangeres fetes per ell mateix i l’edició d’una Història de la imprenta (1831).

Publicà la revista “El Vapor” (1833) i va impulsar l’edició del Diccionario Geográfico Universal, i fundà i dirigí les revistes “El Museo de las Familias”, “La Abeja”, primers òrgans de premsa familiar.

Per revalorar els estudis hel·lènics publicà la seva Nueva Gramática Griega (1833). D’acord amb la Societat Bíblica de Londres, hi publicà la versió catalana del Nou Testament (1832).

Home d’idees liberals, europeista, fou senador el 1872. Va tenir un paper destacat en la introducció del romanticisme a la Península. Va escriure El Progreso (1873). Per bé que no s’acabà de comprometre amb la Renaixença, el 1861 va ser mantenidor dels Jocs Florals.

Benguerel i Llobet, Xavier

6 Respostes

(Barcelona, 3 agost 1905 – 19 desembre 1990)

Escriptor. Va publicar les seves primeres novel·les molt jove: Pàgines d’un adolescent (1929) i Suburbi (1936). En teatre va escriure El casament de la Xela (1937). La guerra civil i l’exili a Xile van alterar la seva producció narrativa Sense retorn (1939), La màscara (1947) i novel·lística L’home dins el mirall (1951) i La família Rouquier (1953). De retorn a Catalunya (1954), va publicar el recull de narracions El desaparegut (1955) i la novel·la El testament (1955).

El 1967 va iniciar amb Gorra de plat un típus de novel·la històrica i testimonial que va continuar amb Els vençuts (1969), 1939 (1973), Icària, Icària… (premi Planeta 1974) i El caçador invisible (1980). També va publicar dos volums de memòries: Memòries (1905-1940) (1971) i Memòria d’un exili. Xile, 1940-1952 (1982). La seva obra poètica va ésser recollida a Aniversari (Poesia 1925-85) (1987).

El 1984 va obtenir el premi Lletra d’Or amb Apassionata, i el 1988 va ser guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Va traduir, entre altres obres i autors, les Faules completes de La Fontaine. Durant cert temps prengué amb el també escriptor i editor Joan Sales la direcció de la important col·lecció catalana de novel·la El Club dels Novel·listes.

Fou el pare del compositor Xavier Benguerel i Godó.