Arxiu d'etiquetes: Barcelona (nascuts a)

Mercader, Maria

Deixa un comentari

(Barcelona, 6 març 1918 – Roma, Itàlia, 26 gener 2011)

(Maria Mercader i Forcada)  Actriu del teatre i del cinema. Iniciada al cinema el 1936 amb Molinos de viento, de R. Pi, la seva carrera està vinculada a partir del 1939 amb Itàlia.

Unida sentimentalment a Vittorio de Sica, col·laborà en alguns dels seus films, cal destacar especialment Un garibaldino al convento (1941) i La puerta del cielo (1946).

Retirada el 1951, el 1986 va reaparèixer, a Barcelona, en el muntatge teatral Savannah Bay, de M. Duras. El 1980 publicà el llibre de memòries Mi vida con Vittorio de Sica.

Meifrèn i Roig, Eliseu

2 Respostes

(Barcelona, 24 desembre 1857 – 5 febrer 1940)

Pintor. Deixeble d’Antoni Caba, no s’ajustà a les normes del mestre ni va acusar-ne la influència. Després d’una estada a París, exposà amb freqüència a Madrid i a Barcelona i participà en certàmens nacionals i estrangers.

A més d’alguns quadres de gènere dels primers temps, la major part de la seva obra consisteix en paisatges i marines, especialment de la Costa Brava i de les Illes Balears. Fou membre del grup modernista i freqüentà Els Quatre Gats.

És considerat un dels introductors de l’impressionisme a Catalunya, encara que la seva obra és més colorista que no pas impressionista.

Meer i Kindelán, Ramon de

5 Respostes

(Barcelona, 11 gener 1787 – Madrid, 5 novembre 1869)

Militar i baró de Meer. Liberal, fou nomenat capità general de Catalunya (1837), i mostrà de bon principi la seva tendència favorable als elements moderats. Fou combatut pels membres progressistes de la Diputació.

Comandà les forces armades reialistes de la primera guerra carlina i, després de la pèrdua de Berga, promogué la creació d’un Consell Superior Central de Catalunya (agost 1837). Durant les eleccions d’octubre, a causa de l’agitació del Principat, declarà l’estat de setge (setembre 1837); ocupà Barcelona el 14 d’octubre, episodi que representà el triomf del partit moderat i la seva candidatura.

Max -dibuixant-

2 Respostes

(Barcelona, 17 setembre 1956 – )

(Francesc Capdevila i Gisbert)  Dibuixant i guionista d’historietes. Participà en el moviment underground dels anys 1970 a través de les publicacions “El Rrollo enmascarado”, “Matarratos”, “Butifarra”, i posteriorment col·laborà amb “El Víbora”, “Complot” i “Rumbo Sur”, entre altres.

Coetàniament realitzà també cartells, postals, serigrafies, etc. Els seus personatges més famosos són Gustavo i sobretot Peter Pank.

Entre els àlbums publicats destaquen Gustavo contra la actividad del radio (1982), El Carnaval de los Ciervos (1984), Peter Pank (1985), Mujeres fatales (1989), La biblioteca de Turpin (1990) i Pankdinista (1991).

Matute i Ausejo, Anna Maria

1 Resposta

(Barcelona, 26 juliol 1926 – 25 juny 2014)

Escriptora en castellà. Narradora realista, professà una estètica, amb residus romàntics, que cerca un equilibri entre la relació lírica i el testimoni objectiu. Ha rebut els premis Café Gijón (1953), per Fiesta al noroeste, Planeta (1954), per Pequeño teatro, el Nacional de Literatura (1958), per Los hijos muertos, el Nadal (1959), per Primera memoria, i el Fastenrath (1969), per Los soldados lloran de noche (1964).

Altres llibres: Los Abel (1948, la seva primera obra), En esta tierra (1956), La trampa (1969), La torre vigía (1971), El río (1974), Cuentos completos (1978), Olvidado rey Gudú (1996). També ha conreat el conte infantil: Los niños tontos (1956), Caballito loco (1962), El palizón de Ulises (1965), Algunos muchachos (1968) o El pie descalzo (1985, premi Nacional de Literatura Infantil).

Entre els anys 1974-75 aparegueren les seves Obras completas. El 1996 ingresà a la Real Academia Española de la Lengua.

Mateo i Martínez, Josep Lluís

1 Resposta

(Barcelona, 23 abril 1949 – )

Arquitecte. Fou editor de la revista “Quaderns d’Arquitectura i Urbanisme” (1981-90), i professor de l’ETSAB des del 1984. L’any 1991 fundà l’oficina MAP Arquitectes.

L’allunyament respecte de consideracions formals es materialitzà en edificis que generalment són caixes rectangulars, els quals, més que definir entitats nítides, creen i transmeten energia.

Entre les seves obres més rellevants hi ha l’institut de formació professional La Bastida, a Santa Coloma de Gramenet (1985-89), les naus industrials al polígon de l’estació de Puigcerdà (1988-91), els habitatges realitzats a l’Haia (1990-93) i a Torelló (1992-95), la llar d’avis a Campdevànol (1992-95) i el complex multifuncional al carrer de Joan Güell de Barcelona (1989-93).

Matabosch i Soler, Antoni

Deixa un comentari

(Barcelona, 15 maig 1935 – )

Eclesiàstic i teòleg. Estudià a Barcelona, Roma i Bossey (Suïssa), i fou ordenat sacerdot el 1959. Doctor en teologia, llicenciat en història i ciències de la informació i diplomat en teologia espiritual i ecumenisme, s’ha especialitzat en temes relacionats amb el moviment ecumènic.

Ha col·laborat en tota mena d’iniciatives d’acostament entre les esglésies cristianes. Catedràtic de la Facultat de Teologia de Barcelona, on fou degà de la secció Sant Pacià (1979), el 1972 fundà l’Institut de Teologia de Barcelona. Fou delegat episcopal de pastoral universitària, membre del consell de redacció de la revista “Concilium” i col·laborador assidu de diaris i revistes.

Ha publicat La Iglesia y sus esperanzas (1965), Roger Garaudy i el redescobriment de l’home total (1970), Liberación humana y unión de las Iglesias (1975), Divorci i Església (1977), La esperanza cristiana en un mundo conflictivo (1979), etc.

Mata i Garriga, Marta

3 Respostes

(Barcelona, 22 juny 1926 – 27 juny 2006)

Pedagoga. Cursà estudis primaris al grup escolar Pere Vila i començà el batxillerat a l’Institut Escola. Es llicencià en pedagogia el 1957, a la Universitat de Barcelona.

Durant el període 1956-65 treballà a la biblioteca de l’escola Talitha, i al poble de Saifores en qüestions de temps i lleure. Els seus veritables mestres, a través de la seva mare, Àngels Garriga, foren Alexandre Galí i Artur Martorell. L’any 1965 s’incorporà a la Institució Pedagògica Rosa Sensat, de la qual ha estat l’ànima des de la fundació de l’entitat.

De la seva obra escrita cal assenyalar Chiribit (llibre de lectura en castellà, 1963). El país de les cent paraules (1967), Quadres de fonologia catalana per a l’ensenyament de la lectura i l’escriptura (1974), en col·laboració amb Josep M. Cormand, Tris tras (1979), Lletra per lletra (1984) i la sèrie Papalletres (als anys 90).

Membre del PSC-PSOE, fou elegida diputada al congrés (1977) i al Parlament de Catalunya (1980 i 1984).

Massó i Torrents, Jaume

18 Respostes

(Barcelona, 9 novembre 1863 – 11 setembre 1943)

Editor, erudit i escriptor. A divuit anys, formà part del grup fundador de “L’Avenç”, revista de la qual fou director i on exposà les idees del modernisme. També ho féu a través de l’editorial del mateix nom. Fou amb la peça teatral La fada (1897) que es mostrà com un representant d’aquest moviment. Estudiós de la literatura catalana antiga, pertanyia a l’escola de Milà i Fontanals, i es dedicà a la poesia trobadoresca en relació amb la catalana.

Edità, entre altres, la traducció catalana del Decameró i de Gesta Comitum, la “Revista de Bibliografia Catalana” i escriví treballs d’importància capital per a l’estudi de la literatura, com ara la Bibliografia dels antics poetes catalans (1914), base del monumental Repertori de l’antiga literatura catalana (1923). En són altres estudis L’antiga escola poètica de Barcelona (1922) i La cançó provençal en la literatura catalana (1923).

En el camp de la història adquirí relleu com a tractadista d’història medieval amb la Historiografia de Catalunya en català (1906). Una part de la seva obra queda reflectida en el llibre de memòries Cinquanta anys de vida literària (1934). Com a creador publicà Croquis pirinencs (1896), els poemes Llibre de cor (1888) o la novel·la Desil·lusió (1904).

Políticament fou del Centre Català, la Unió Catalanista i del Centre Nacionalista Republicà. Fou membre de l’Institut d’Estudis Catalans.

Massià i Prats, Joan

16 Respostes

(Barcelona, 22 febrer 1890 – 11 juny 1969)

Violinista, pedagog i compositor. Es formà a Barcelona, i més tard al conservatori de Brussel·les (1902), on fou deixeble de Marchot i on guanyà el premi Van Hal (1906). Residí a París i actuà amb èxit a França, a Itàlia i als Països Catalans. Col·laborà amb la pianista Blanca Selva des del 1924.

Fou professor de violí i de música de cambra a l’Escola Municipal de Barcelona. Juntament amb la seva muller, la pianista Maria Carbonell i Mumbrú, fundà l’Associació d’Amics i Deixebles de Joan Massià i Maria Carbonell i que celebra periòdicament concerts públics. Fundà l’Orquestra de Cambra Joan Massià i la dirigí.

Compongué cançons, música de cambra i peces per a piano d’una remarcable qualitat.