Arxiu d'etiquetes: Barcelona (nascuts a)

Miravitlles i Torras, Lluís

Deixa un comentari

(Barcelona, 1930 – 26 abril 1995)

Científic. Llicenciat en farmàcia, ciències químiques i físiques i exactes per la Universitat de Barcelona. Membre del CSIC, el 1968 s’integrà a la comissió de Selenologia de la NASA i el 1972 a l’Associació Astronàutica Espanyola com a vicepresident. Col·laborà amb Televisión Española en diversos programes de divulgació científica, amb films com Las galaxias i Misterios al descubierto.

Fou delegat de relacions públiques de l’ajuntament de Barcelona, director general de promoció del turisme, director general de la cadena hotelera HUSA i adjunt a la presidència i director del departament de comunicació i imatge del grup CIRSA. Membre de l’Acadèmia de Medicina de Barcelona, estava en possessió de l’Orden Alfonso X el Sabio i la medalla al Mérito Militar de primera classe.

Miralles i Moya, Enric

Deixa un comentari

(Barcelona, 25 febrer 1955 – Sant Feliu de Codines, Vallès Oriental, 3 juliol 2000)

Arquitecte. Professor (1985) i catedràtic (1996) de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona. El 1984 obrí el seu propi estudi, que des del 1993 comparteix amb Benedetta Tagliabue.

Entre les seves obres, sovint premiades, destaquen el cementiri d’Igualada (1996), les instal·lacions olímpiques de tir amb arc de Barcelona (1991) i diversos treballs ambientals, com els de la Rambla de Reus o de l’avinguda Icària de Barcelona.

Entre els projectes internacionals destaquen l’edifici del nou Parlament escocès d’Edimburg (1999) i el nou edifici per a l’Institut Universitari d’Arquitectura de Venècia. El 1996 rebé el Lleó d’Or de la Biennal veneciana.

Mir i Trinxet, Joaquim

31 Respostes

(Barcelona, 6 gener 1873 – 27 abril 1940)

Pintor. Inicialment es preparà a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, però aviat abandonà tot estudi sistemàtic per deixar-se emportar pel seu temperament plàstic, que va abocar amb passió en el paisatgisme; dins aquesta especialitat es convertí en un dels millors artistes de l’època. A la fi del segle XIX col·laborà amb dibuixos al carbó dins el setmanari “L’Esquella de la Torratxa”.

El 1902 va fer un viatge a Mallorca que determinà el tomb decisiu i de fixació de la seva pintura dins la línia de l’impressionisme, molt personal, que caracteritzà la seva obra futura. Teles com La cala encantada són la manifestació de la poderosa incorporació de la llum descoberta a Mallorca en el paisatge plàstic.

Posteriorment pintà el paisatge del Camp de Tarragona i de la Cerdanya, amb una lluminositat i un colorit més atenuats. Moltes d’aquestes obres atenyen tal cromatisme compositiu que apropa en certa manera l’obra de Mir a l’informalisme posterior. Tanmateix, Mir no prescindí mai de l’anècdota, bé que l’oferí vista sempre a través del seu temperament, impregnat de l’exclusiva visió cromàtica de les coses.

Es diferència dels impressionistes francesos en el fet que construeix amb el color i només la llum desdibuixa la imatge concreta. Va obtenir diferents premis i exposà a l’estat espanyol i a l’estranger. Destaquen els seus quadres L’hort del rector, El goig de la Irene, La nuvolada i Cova de la llegenda.

Mir i Capella, Marc

Deixa un comentari

(Barcelona, 7 març 1851 – Sant Sadurní d’Anoia, Alt Penedès, 29 desembre 1903)

Tècnic agrònom i viticultor. Estudià a Barcelona i a la Granja-escola de Fontinell (Alt Empordà), on es graduà de perit agrònom. Introduí a la seva comarca moltes innovacions en el conreu de la vinya, importades de l’estranger, i contribuí a regenerar els ceps destruïts per la fil·loxera.

Membre del partit conservador, fou alcalde de Sant Sadurní (1881-83) i diputat provincial (1890-1903), intentà d’apaivagar les agitacions degudes a les reivindicacions dels rabassaires.

A iniciativa seva es crearen els concursos d’empeltadors, s’establiren els camps d’experimentació i intervingué en l’organització del Primer Congrés Vitícola, que se celebrà a Sant Sadurní el 1898, i participà en els successius, celebrats a diferents ciutats catalanes. Contribuí a la divulgació dels coneixements agrícoles entre els pagesos.

Publicà “Resumen de Agricultura”, revista que dirigí i fundà amb altres “Revista de Agricultura” (1888). Col·laborà, a més, a “La Protección Nacional” i, amb escrits de caire literari, a “La Renaixença” i “La Comarca del Noya”.

Miquel i Planas, Ramon

4 Respostes

(Barcelona, 7 agost 1874 – 26 juliol 1950)

Bibliòfil i erudit. Va desplegar una intensa activitat cultural com a editor de textos antics: Novel·lari català dels segles XIV-XVIII (1908-16), Històries d’altre temps (1905), Nova Biblioteca catalana (1908), Bibliografia (1911-22), Nova Col·lecció artística catalana (1905) i Pequeña colección del Bibliógrafo, que arribà a tenir 14 volums.

Fou president de l’Institut Català de les Arts del Llibre i de l’Associació de Bibliòfils, així com secretari de l’Acadèmia de la Llengua Catalana i de l’Ateneu Barcelonès, membre de l’ABLLB i mantenidor dels Jocs Florals de Barcelona. Va dirigir “Revista d’Ex-Libris” i “Bibliofília” i va exercir la crítica literària a “Joventut” i a “Revista Catalana”.

De la seva obra de creació, molt crítica amb l’estètica noucentista, destaca la novel·la La llegenda del llibreter assassí de Barcelona (1928).

Millet i Maristany, Fèlix

4 Respostes

(Barcelona, 29 desembre 1903 – 23 febrer 1967)

Polític, financer i mecenes. La seva actuació en el camp econòmic -i especialment en el de les assegurances- fou veritablement remarcable. Dirigí “El Matí”, durant la darrera etapa d’aquest diari catòlic, i col·laborà també a d’altres publicacions periòdiques. Es distingí com a gran organitzador de la Federació de Joves Cristians de Catalunya, de la qual havia d’ésser president.

A partir del 1939 fou un dels primers a ajudar com a mecenes la represa de la cultura catalana, a través de la Benèfica Minerva. El 1947 fou secretari general de la Comissió Abat Oliba. Després residí a Madrid i s’incorporà al món de les finances.

En retornar a Barcelona, fou president, des del 1951 fins a la seva mort, de l’Orfeó Català, que havia fundat el seu oncle Lluís Millet i Pagès. Impulsà obres culturals catalanes: Obra del Ballet Popular, Secretariat dels Orfeons de Catalunya, Esbart Verdaguer, etc, i fou el principal fundador i president d’Òmnium Cultural.

Milans del Bosch i Carrió, Joaquim

2 Respostes

(Barcelona, 6 juny 1854 – Madrid, 3 agost 1936)

Militar. Nebot de Llorenç Milans del Bosch. Lluità en la Tercera Guerra Carlina, a Melilla (1893) i a les Filipines (1897-98). El 1907 ascendí a general de brigada i el 1913, mentre servia a l’Àfrica, a general de divisió.

Fou capità general de Catalunya (1918-20); en aquest període tingué lloc la vaga general de la Canadenca, empresa que ell mateix havia contribuït a crear.

Durant la Dictadura de Primo de Rivera fou governador civil de Barcelona (1924-30), amb adhesió completa al programa polític del dictador: clausurà el camp del Futbol Club Barcelona i l’Orfeó Català (1925), suprimí entitats excursionistes i culturals, clausurà el Foment Català de Sallent (1925) i imposa reiterades suspensions i multes a diaris i revistes catalanes. Fou destituït en caure Primo de Rivera.

Milà i Camps, Josep Maria

1 Resposta

(Barcelona, 7 juny 1886 – Esplugues de Llobregat, Baix Llobregat, 25 maig 1955)

Polític i financer. Representant dels monàrquics conservadors i dels sectors oligàrquics, fou diputat i, més tard, president de la diputació de Barcelona durant la Dictadura de Primo de Rivera.

Fins al 1925 dirigí la junta liquidadora de la Mancomunitat de Catalunya. Membre de la junta que organitzà l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929. Alfons XIII de Borbó li concedí el títol de comte del Montseny. El 1939 fou nomenat novament, però per poc temps, president de la diputació barcelonina.

Mestres i Oñós, Apel·les

20 Respostes

(Barcelona, 28 octubre 1854 – 19 juliol 1936)

Dibuixant, músic i escriptor. Germà d’Arístides. Des de jove es familiaritzà amb les obres d’art.

Començà a escriure per als jocs florals seguint la línia romàntica, però també triant nous interessos, entre escèptics i realistes, posteriorment desenvolupada en tota la seva obra. Representà una reacció contra el corrent floralista, mantingut en uns motlles massa arqueològics.

Com a poeta es decantà per un romanticisme delicat i sentimental, alhora influït per l’actitud vital de Clavé, amb autèntics moments realistes. En la lírica es percep la influència de les tradicions de Heine i dels lírics xinesos. Els seus poemes, en un to col·loquial i sense arcaismes, canten el passat i la jovenesa.

Els llibres Balades (1889), Idil·lis (1889), Liliana (1907) i Rondalla d’amor (1910) són cants a l’amor. L’aspecte perdurable de la seva producció són les cançons recollides de la tradició popular, totes aptes per a ésser musicades.

Tot i pertànyer a la generació floralesca -fou proclamat mestre en gai saber l’any 1908-, s’inserí en el corrent modernista i formà part del grup de “L’Avenç”. Redactor de “Catalunya Artística” (1899-1902), també fou col·laborador de “L’Esquella de la Torratxa” i de “La Campana de Gràcia”, on escriví i dibuixà molt.

En el seu teatre poètic, característic per la fantasia i la preferència atorgada a temes i tipus de marina, sobresurten Nit de Reis (1905), L’avi (1909), La Rosons (1915), La barca dels afligits (1916) i La barca vella (1927).

Magnífic il·lustrador de textos, conreà diversos gèneres amb copiosa producció. Cal esmentar el llibre folklòric Tradicions (1895) i els de memòries Records i fantasies (1906) i Història viscuda (1929). Escriví gairebé un centenar d’obres i fou un dibuixant hàbil i popular.

Mercè i Varela, Andreu

1 Resposta

(Barcelona, 1918 – 30 gener 2011)

Periodista i advocat. Cronista esportiu de premsa (“El Matí”, “La Vanguardia”, “Tele/eXprés”, etc) i corresponsal (“L’Equipe”, “Tribunne de Lausanne”, “Sports Illustrated”, “Life”, “ABC”, i de l’agència United Press International), ha centrat la seva activitat en la literatura esportiva.

És autor de més de deu llibres, altament especialitzats i d’un gran nivell tècnic, sobre l’olimpisme i l’esport en general (Olimpiada 1976, 1976, etc), i ha dirigit també l’Enciclopèdia Mundial del Futbol. Així mateix ha participat en diverses comissions, entre les quals hom pot destacar la Comissió de Premsa del CDI. Fou cap de premsa, a Barcelona, en els campionats mundials de Futbol (1982), i membre de l’associació internacional, amb seu a Mònaco, Esports contra violència.