Arxiu d'etiquetes: Barcelona (nascuts a)

Massagué i Solé, Joan

Deixa un comentari

(Barcelona, 30 abril 1953 – )

Bioquímic. Obtingué el doctorat en farmàcia per la Universitat de Barcelona l’any 1978. Professor i investigador a centres universitaris i mèdics dels EUA.

La seva contribució científica principal ha estat el descobriment d’un mecanisme que inhibeix la multiplicació cel·lular mitjançant un factor hormonal que actua a través de receptors de la membrana cel·lular i que controla l’expressió d’uns gens els productes dels quals aturen la divisió cel·lular.

Ha estat distingit amb diversos premis i guardons, entre els quals la Medalla Narcís Monturiol al mèrit científic i tecnològic de la Generalitat de Catalunya (1994), el premi Ciutat de Barcelona (1995) i la Medalla d’Or de la Universitat de Barcelona (1995).

Masriera i Rubio, Miquel

1 Resposta

(Barcelona, 11 gener 1901 – 22 agost 1981)

Científic i escriptor. Fill d’Artur Masriera i Colomer. Obtingué el doctorat a Madrid i amplià estudis a l’Escola Politècnica Federal de Zuric, on realitzà un intens treball d’investigació (estudi sobre les fosfinimines).

Col·laborador científic de “La Vanguardia”. Fou el primer que exposà les teories de Spengler sobre el relativisme històric, així com també la teoria de la relativitat d’Einstein. Fou professor de química i de física a la Universitat de Barcelona (1926-39).

Publicà les obres: Contribución al estudio de las fosfiniminas (1924), Una nueva reacción del ácido fórmico (1930), La enseñanza de la química técnica i La materia no existe.

Masriera i Rosés, Lluís

4 Respostes

(Barcelona, 17 gener 1872 – 21 octubre 1958)

Orfebre, pintor, escenògraf i comediògraf. Fill de Josep Masriera i Manovens, i germà dels argenters Josep Masriera i Rosés (Barcelona, 1870-1918) i Ricard Masriera i Rosés (Barcelona, 1878-1946).

Estudià a París, Londres i Ginebra, ciutat on fou deixeble de l’especialista en esmalts Lossier, amb qui aprengué sobretot la tècnica dels esmalts translúcids, cosa que en féu possible el renaixement a Barcelona, on des del segle XVII no se’n produïren. En els treballs d’orfebreria adoptà l’estil modernista i aconseguí obres molt apreciades.

Com a pintor pràctica un naturalisme efectista i conreà el paisatge, el retrat, els temes religiosos i la natura morta. També desenvolupà les seves activitats en el terreny del teatre, en el qual fundà i dirigí la companyia Belluguet, que assolí molts èxits al país i a l’estranger. Fou president de l’Associació Artística de Joieria i Plateria.

Fou el pare de l’arquitecte Joan Masriera i Campins (Barcelona, segle XX).

Masriera i Colomer, Artur

5 Respostes

(Barcelona, 16 juliol 1860 – 25 novembre 1929)

Escriptor i historiador. Fill de Salvador Masriera i Vidal i germà d’Enric. Interessat per la poesia, prengué part als jocs florals, i es presenta al certamen celebrat a Montpeller, on fou proclamat mestre en gai saber amb La Piràmide. Col·laborà a la secció literària del “Diario de Barcelona” (1900-05) i a “La Vanguardia”.

Traduí autors clàssics (Èsquil i Teòcrit) i redactà un Diccionari de Diccionaris (1916-17) en què donava en cinc llengües l’equivalència de cada paraula. Fou un dels principals redactors de l’Enclicopedia Espasa.

A més de nombrosos estudis publicats a la premsa, és autor d’unes vint-i-cinc obres, entre les quals cal esmentar Perles catalanes i llegendes (1878), Poesies líriques, històriques, bíbliques i populars (1879), la llegenda Júlia (1880), Cobles en llaor de Sant Jordi (1884-1915), El catalanismo literario en las regiones (1913) i Barcelona isabelina y revolucionaria (1930).

Fou el pare de Miquel Masriera i Rubio.

Maspons i Labrós, Maria del Pilar

1 Resposta

(Barcelona, 4 desembre 1841 – 31 gener 1907)

Escriptora, coneguda amb el pseudònim de Maria de Bell-lloc. Germana dels bessons Francesc i Marià. Formà part des de molt jove del grup d’escriptors catalans que en el decenni 1870-80 destacaren en el moviment literari català, i col·laborà en revistes com “La Renaixença”, “Lo Gay Saber” i “La Veu de Catalunya”.

En les seves proses sap conjugar l’amor a la terra i l’esperit religiós, i també el folklore inserit dins les descripcions locals, tema constant en la seva obra.

És autora de Llegendas catalanas (1875), Vigatans i Botiflers (1879), novel·la històrica, i Elisabeth de Mur (1880-1915).

Fou premiada en els Jocs Florals de Barcelona i va publicar dos llibres de poemes: Salabrugas (1874) i Poesías Catalanas (1888).

Maspons i Casades, Oriol

1 Resposta

(Barcelona, 23 novembre 1928 – 12 agost 2013)

Fotògraf. Residí un temps a París. De nou a Barcelona, treballà com a fotògraf per a una casa editorial. Feia també fotografies de mostres d’arquitectura, així com d’altres per a portades de discos i per a il·lustració de llibres.

El Museu d’Art Modern de Nova York li comprà tres fotografies, fet que el converteix en el primer professional del país amb tres obres en aquella institució. També li n’adquirí una l'”Annual Photography” (1959).

“El Photography Year Book” li publicà obres en 1961, 1963, 1964 i 1966. En 1964 l’havia nomenat Star Photographer i li havia publicat quatre pàgines de retrats femenins i dues de text.

Ha sigut un dels professionals catalans més sol·licitats.

Maspons i Anglasell, Francesc de Paula

5 Respostes

(Barcelona, 22 juliol 1872 – Bigues, Vallès Oriental, 26 gener 1966)

Jurista i polític. Es dedicà a l’estudi del dret civil català i fou director de l’Oficina d’Estudis Jurídics de la Mancomunitat, on dirigia i publicava el Costumari Català. President de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Barcelona durant sis anys, representà la Generalitat de Catalunya al Congrés de Nacionalitats Minoritàries de Ginebra (1931). Del 1927 al 1931 presidí el Centre Excursionista de Catalunya.

Té publicats molts treballs de caràcter jurídic, històric i econòmico-social. Obres seves són Qüestions civils estudiades segons nostre dret per Lluís de Peguera (1913), Col·lecció documentada de les sentències del tribunal suprem referides a Catalunya (1926-27), El testament parroquial (1927), Les minories nacionals i la Societat de nacions (1929), Tornant de Ginebra (1929), Estatut interior de Catalunya. Vot particular (1932), L’aplicació de l’Estatut de Catalunya (1932), La Generalitat de Catalunya i la República Espanyola (1932), L’esperit del dret públic català (1932), La Llei de la família catalana (1935) i Crisi de l’edat moderna (1956).

Maseras i Galtés, Alfons

3 Respostes

(Sant Jaume dels Domenys, Baix Penedès, 23 febrer 1884 – Tolosa, Llenguadoc, 27 octubre 1939)

Escriptor. Fill de metge, havia de seguir la carrera del pare, però abandonà els estudis i, molt jove encara, debutà en el món literari: a la fi del 1899 ja freqüentava Els Quatre Gats, on probablement féu amistat amb Picasso, que el retratà.

El 1900 aparegueren a “Joventut” i “Catalunya Artística” les seves primeres publicacions, i el 1901 dirigí, juntament amb E. Alfonso, la revista “Auba”. Residí llargues temporades a París, on durant la Dictadura de Primo de Rivera fou corresponsal de “La Veu de Catalunya”.

Conreà la novel·la (Edmon, 1908; La fi d’un idil·li, 1908; L’adolescent, 1909; Ildaribal, 1915; A la deriva, 1921), la poesia (Delirium, 1907; La llàntia encesa, 1926), el conte (Contes fatídics, 1911; La ratlla, 1929), el teatre (L’hereu, 1929; Guerau i Marta, 1932) i la narració (Sota el cel de París, 1910). Tota la seva obra és bàsicament romàntica. Invocació i altres poemes (1938) és potser la més personal.

Col·laborà en molts altres diaris i revistes. Escriví també sobre temes artístics a “Art” i el “Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona”, on publicà sobre el pintor neoclàssic Josep Bernat Flaugier (1933); en col·laboració publicà Fortuny, la mitad de una vida (1932), una notable biografia.

Traduí Molière, Musset, Shakespeare i Leopardi. Signà alguns escrits amb pseudònims: Jordi Casanova, Jaume dels Domenys, Omega.

Fou germà seu Miquel Maseras i Galtés  (Barcelona, 1882 – segle XX) Metge. Destacà pels seus treballs de bacteriologia.

Mas-Colell, Andreu

Deixa un comentari

(Barcelona, 29 juny 1944 – )

Economista. Estudià Ciències Econòmiques a la Universitat de Barcelona i a la Universitat de Valladolid. Després continuà els estudis a la Universitat de Minnesota, on es doctorà el 1972. Treballà com a professor a la Universitat de California, Berkeley del 1972 al 1981, després a la de Harvard fins el 1995, quan es traslladà a la Universitat Pompeu Fabra.

Coautor de Microeconomic Theory (1995), que és el manual de referència sobre microeconomia a les universitats de tot el món. Els seus treballs científics han girat entorn de l’equilibri neo-walrasià. L’any 1998 rebé el premi Rei Joan Carles I d’Economia. El 1993 fou president de la Econometric Society.

Ha estat editor, entre d’altres, de la revista científica “Econometrica”, una de les més influents en economia, entre 1988 i 1992. Des del 2005 és membre de l’Institut d’Estudis Catalans.

Entre l’abril de 2000 i desembre de 2003 fou conseller d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació de la Generalitat de Catalunya durant l’últim govern presidit per Jordi Pujol. Artur Mas el va nomenar conseller d’Economia i Coneixement de la Generalitat, a partir del 29 de desembre de 2010. L’any 2006 obtingué la Creu de Sant Jordi.

Mas i Gavarró, Artur

2 Respostes

(Barcelona, 31 gener 1956 – )

Polític. Llicenciat en ciències econòmiques i empresarials, s’afilià a Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) l’any 1977 i en 1982-92 treballà en empreses comercials i ocupà també (1982-88) diversos càrrecs al departament de comerç, consum i turisme de la Generalitat de Catalunya. Regidor de CiU a l’ajuntament de Barcelona (1987, 1991 i 1995), hi fou portaveu d’afers econòmics del seu grup (1988-91), el 1991 passà a ésser-ne portaveu i el 1993 president fins l’any 1995.

Diputat a la diputació de Barcelona (1991) i al Parlament de Catalunya (1995), president de la Federació de Barcelona de CDC (1996), conseller de política territorial i obres públiques (1995-97) i, posteriorment, d’economia i finances (fins el 2001). Membre (1998) del secretariat permanent de CDC i portaveu del govern de la Generalitat (2000), aquest any fou elegit secretari general de CDC. L’any següent fou nomenat conseller en cap del govern de la Generalitat.

Succeí Jordi Pujol i Soley en la candidatura a les eleccions al parlament català del novembre de 2003, en les quals situà CiU com a primera força -amb majoria relativa- en nombre de diputats, bé que finalment un pacte tripartit PSC–ERC–ICV el deixà a l’oposició. En les eleccions del novembre de 2006 es repetí la situació de la legislatura anterior: tot i que CiU millorà resultats i continuà en primera posició, la reedició del govern tripartit forçà Mas a romandre cap de l’oposició.

Fou nomenat president de CiU en una conferència de la federació al novembre de 2004, amb la qual cosa consolidà el seu lideratge intern, revalidat el 2008. En el terreny parlamentari fou designat cap de l’oposició, i participà personalment en la ponència per a l’elaboració d’un nou estatut català, el text del qual pactà amb el cap de govern espanyol José Luis Rodríguez Zapatero al gener de 2008 abans de la seva tramitació al congrés de diputats.

En les eleccions al Parlament de Catalunya del 28 de novembre de 2010, CiU assolí una majoria folgada (62 escons) que, malgrat no arribar a la majoria absoluta, li permeté accedir a la presidència de la Generalitat, càrrec en el qual fou investit el dia 27 de desembre.

L’abril de 2011 assumí la presidència de torn de l’Euroregió Pirineus-Mediterrània.