Arxiu d'etiquetes: titellaires

Anglès

(Catalunya, segle XIX – segle XX)

Nissaga de titellaires iniciada per Jaume Anglès i Pallejà.

Vigués i Mauri, Ezequiel

(Terrassa, Vallès Occidental, 10 abril 1880 – Barcelona, 21 novembre 1960)

Titellaire. Va treballar a Londres i a París, on va néixer la seva vocació pel teatre de titelles.

El 1931 va tornar a Catalunya, on introduí el titella francesa i adoptà el nom de Didó, que popularitzà recorrent viles i pobles amb el seu petit teatre ambulant.

Autor de les obres que representava, pòstumament li fou editat el recull Teatre de putxinel·lis (1975).

Vergés, Titelles

(Barcelona, segle XX – )

Nissaga de titellaires. Iniciada per Sebastià Vergés i Prats (1900-1974), que, havent après l’ofici amb Jaume Anglès i Vilaplana, fundà Putxinel·lis Vergés amb el seu germà Antoni (1909-1990) i la seva muller, Isabel Cadena (1905-1997).

Els seus fills Sebastià (1929-25 maig 2014) i Martí Vergés i Cadena (1931-2014) s’afegiren al grup, que viatjà per tot Catalunya i treballà de forma estable al Turó Parc, el Tibidabo i diversos locals barcelonins: Els Quatre Gats (1939-45), el Poble Espanyol de Montjuïc (1940-58) i Can Jorba (1949-63).

Pioners dels espectacles de titelles per televisió, han fet també obres per a adults (La guerra de la Independència, Batalla Naval, L’enderrocament de l’Infern, etc).

El 1973, la secció de titelles de l’Institut del Teatre atorgà a Vergés i Prats el Premi d’Honor a la trajectòria artística, i el mateix any debutà Sebastià Vergés i Martínez (1958- ).

Els Vergés disposen de tres companyies, que combinen obres i putxinel·lis de la primera generació amb produccions totalment noves, com La Laia i l’avi Vicenç (1998) i Els Pastorets, fum, fum, fum (1999), interpretada per més de quaranta titelles i amb decorats dels germans Salvador.

Enllaç web: Titelles Vergés

Teatre de la Claca

Veure> Putxinel·lis Claca (teatre de titelles i ninots).

Rocamora, Els

(Barcelona, 1982 – )

Companyia de titellaires de fil. Creada per Carles Cañellas (Barcelona, 1954), alumne de Pepe Otal.

Per la companyia han passat molts artistes d’aquesta especialitat, i ha presentat nombrosos espectacles. Ha participat en més de 240 festivals internacionals.

Entre els guardons rebuts, destaquen el premi al millor espectacle de la 2a Mostra de Teatre de Titelles de l’Estat espanyol (1985), la menció especial del jurat del XVII Festival Internacional de Teatre de Sitges, el premi de teatre de la Biennal d’Art Jove Barcelona (1985), el Premi de reconeixement a la Carrera “La Luna d’Argento 2004” del Festival Internacional de Teatre de Titelles “La Luna è Azzurra” de San Miniato (Pisa) i el Guardó a la Millor Animació al “11th. World Festival of Puppet Art 2007” de Praga.

Actualment la companyia és coneguda com Rocamora Teatre.

Enllaç web: Rocamora Teatre

Putxinel·lis Claca

(Catalunya, 1968 – 1988)

Grup de titellaires i teatre amb ninots. Fundat per Joan Baixes i Teresa Calafell.

Des dels seus primers treballs han mantingut una exigència plàstica i un gran rigor en la planificació de l’estructura dramàtica.

Entre les seves obres cal destacar: Les trifulgues d’En Pinotxo (1968), Breu record de Tirant lo Blanc (1970), Calaix de Sastre (1971), El Drac del Castell dels Moros (1975), Nyaps (1975), Mori el Merma (1978), Les aventures d’Hèrcules a l’Atlàntida (1982), Peixos Abissals (1985), Laberint (1986) i Clacabaret (1987).

Tenen en el seu haver nombroses distincions.

El 1988 cessaren les seves actuacions.

Pi i Olivella, Juli

(Figueres, Alt Empordà, 1853 – Barcelona, 1920)

Titellaire.

Pere Romeu el contractà per a actuar a Els Quatre Gats, on es féu contertuli i amic de Picasso, S. Rusiñol, R. Casas, P. Gener i altres artistes i intel·lectuals de renom.

Diversos autors escriviren obres per al seu teatre de putxinel·lis.

Quan Els Quatre Gats tancà, donà el seu nom al teatret amb el qual actuà per tot Catalunya.

El seu titella més cèlebre fou l’anomenat Perico.

Els seus darrers anys tingué al seu càrrec les sessions infantils de titelles al Turó Park.

Fou germà de Balbina Pi i Olivella (Barcelona, 1858 – agost 1896)  Actriu teatral. Ingresà a la companyia catalana del teatre Romea el 1877, on estrenà obres de Frederic Soler, Ubach i Vinyeta, Conrad Roure i altres autors. Obtingué èxits notables com a dama jove i, anys després, també com a actriu de caràcter.

Otal, Pepe

(Albacete, Castella, 8 agost 1946 – Càller, Itàlia, 25 juliol 2007)

(José Antonio Otal Montesinos) Titellaire. Després d’estudiar enginyeria industrial a Saragossa i belles arts a València, el 1972 ingressà a l’Institut del Teatre de Barcelona per cursar direcció d’actors, si bé el 1973 s’integrà al departament de teatre de titelles, dirigit per Harry V. Tozer, amb qui trencà el 1974.

Amb la voluntat de popularitzar el missatge social del titella de fil mitjançant les representacions al carrer, el mateix any fundà el Grupo Taller de Marionetas, de composició oberta i artísticament eclèctic, on el 1977 coincidí amb Carles Cañellas, Teo Escarpa, Luis Fellini i el llavors músic Jordi Bertran. El grup participà activament en l’Assemblea de Treballadors de l’Espectacle, amb seu al Saló Diana de Barcelona.

Presentà, entre altres espectacles, La Leyenda del conde de Barcelona (1975), Juan sin miedo (1976), Sombras Chinas (1978), El circo de las marionetas (1979), El cabaret de las marionetas (1980), El Apocalipsis según San Juan (1983), Makoki (1988), Cuento de madera (1990), en què el personatge de Pinotxo esdevé una reflexió sobre el suïcidi, Rigoletto (1997), El holandés errante (1998), Don Giovanni (2000) i La Divina Comedia (2006).

Marduix

(Barcelona, 1976 – )

Companyia de titelles. Formada per Joana Clusellas (Barcelona 1941) i Jordi Pujol (Barcelona 1946).

Les seves produccions, nascudes al taller teatre de Sant Esteve de Palautordera, són majoritàriament adaptacions de rondalles, cançons, llegendes i mites de la tradició popular catalana, si bé han tractat també altres temes, especialment en els muntatges per a adults.

Actuen a Catalunya i arreu de l’estat espanyol i han participat en diversos festivals nacionals i internacionals.

Entre els seus espectacles destaquen Romanços de lluna plena (1980), Interludi per a un laberíntic amor (1981), De com Sant Francesc va amansir el llop (1986), A l’ombra del Canigó (sobre el poema de mossèn Jacint Verdaguer, 1987), Tirant lo Blanc (de Joanot Martorell, 1989), El garrofer de les tres taronges (homenatge a Joan Miró, 1993), La paitida del Gorg Negre (1994), La perla (llegendes del Montseny, 1996), Auca d’Ester sense hac (de Salvador Espriu, 1998), Estudis per a un autoretrat (sobre el món creatiu del pintor targarí Joan Minguell, 1999), El planeta b 612 (sobre El Petit Príncep, 2000) i La Creació, formes i música per a 7 dies (2001).

Frankel, Herta

(Viena, Àustria, 24 març 1914 – Barcelona, 18 febrer 1996)

Titellaire i ventríloqua.

Primera ballarina del Teatre de l’Òpera de Viena, durant la Segona Guerra Mundial entrà en una companyia italiana, amb la qual arribà a Espanya en el 1943, s’incorporà a la companyia Els Vienesos, de Franz Johann i Arthur Kaps.

Amb les seves conegudes marionetes col·laborà en diversos programes de TVE entre el 1959 i el 1971.