Arxiu d'etiquetes: Barcelona (nascuts a)

Bergnes de les Cases, Antoni

11 Respostes

(Barcelona, 1801 – 17 novembre 1879)

Hel·lenista i editor. Germà de Joana. De formació autodidàctica, a partir del 1837 va exercir de professor de grec i després de catedràtic a la Universitat de Barcelona, on posteriorment, del 1868 al 1875, va ocupar el càrrec de rector.

Com a impressor, dirigí l’editorial que portà el seu nom (1830-43), de la qual són conegudes unes 265 produccions, caracteritzades per l’elegància i la varietat de tipus; són importants les traduccions estrangeres fetes per ell mateix i l’edició d’una Història de la imprenta (1831).

Publicà la revista “El Vapor” (1833) i va impulsar l’edició del Diccionario Geográfico Universal, i fundà i dirigí les revistes “El Museo de las Familias”, “La Abeja”, primers òrgans de premsa familiar.

Per revalorar els estudis hel·lènics publicà la seva Nueva Gramática Griega (1833). D’acord amb la Societat Bíblica de Londres, hi publicà la versió catalana del Nou Testament (1832).

Home d’idees liberals, europeista, fou senador el 1872. Va tenir un paper destacat en la introducció del romanticisme a la Península. Va escriure El Progreso (1873). Per bé que no s’acabà de comprometre amb la Renaixença, el 1861 va ser mantenidor dels Jocs Florals.

Benguerel i Llobet, Xavier

6 Respostes

(Barcelona, 3 agost 1905 – 19 desembre 1990)

Escriptor. Va publicar les seves primeres novel·les molt jove: Pàgines d’un adolescent (1929) i Suburbi (1936). En teatre va escriure El casament de la Xela (1937). La guerra civil i l’exili a Xile van alterar la seva producció narrativa Sense retorn (1939), La màscara (1947) i novel·lística L’home dins el mirall (1951) i La família Rouquier (1953). De retorn a Catalunya (1954), va publicar el recull de narracions El desaparegut (1955) i la novel·la El testament (1955).

El 1967 va iniciar amb Gorra de plat un típus de novel·la històrica i testimonial que va continuar amb Els vençuts (1969), 1939 (1973), Icària, Icària… (premi Planeta 1974) i El caçador invisible (1980). També va publicar dos volums de memòries: Memòries (1905-1940) (1971) i Memòria d’un exili. Xile, 1940-1952 (1982). La seva obra poètica va ésser recollida a Aniversari (Poesia 1925-85) (1987).

El 1984 va obtenir el premi Lletra d’Or amb Apassionata, i el 1988 va ser guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Va traduir, entre altres obres i autors, les Faules completes de La Fontaine. Durant cert temps prengué amb el també escriptor i editor Joan Sales la direcció de la important col·lecció catalana de novel·la El Club dels Novel·listes.

Fou el pare del compositor Xavier Benguerel i Godó.

Benguerel i Godó, Xavier

4 Respostes

(Barcelona, 9 febrer 1931 – 10 agost 2017)

Compositor. Fill de Xavier Benguerel i Llobet. Inicià els estudis de música a Santiago de Xile. A Barcelona (1954) rebé lliçons de Cristòfor Taltabull, encara que la seva formació és marcadament autodidacta. La seva música arrenca del dodecafonisme i de les tècniques contrapuntístiques.

Obres: Cantata d’Amic i Amat (1959) -estrenada a Colònia el 1960, i que el donà a conèixer internacionalment-, Concert per a dues flautes i cordes, Nocturn dels avisos, Concert per a violí i orquestra, Simfonia per a un Festival, Simfonia per a petita orquestra, Paraules de cada dia (1967), Concert per a orgue (1970), Concert per a guitarra (1971), Concert per a violoncel (1977), Raíces Hispánicas (1978), Astral (1979), Tempo (1983), Quasi una fantasia, Arbor, Destructio, Concert per a perversió, Stella splendens.

La seva òpera Spleen (1981), estrenada a Barcelona el 1984, constituí un esdeveniment pel fet d’ésser una òpera totalment catalana. El 1977 obtingué el premi Luigi Dallapícola. Gran part de la seva extensa obra ha estat enregistrada en disc.

Benet i Jornet, Josep Maria

7 Respostes

(Barcelona, 20 juny 1940 – 6 abril 2020)

Comediògraf. Amb l’obra Una vella coneguda olor (1964), que obtingué el premi Josep M. de Sagarra, inicià un teatre realista i d’ambient barceloní.

Després seguiren: Fantasia per a un auxiliar administratiu (1970), Cançons perdudes (1970), Berenàveu a les fosques (1972), La desaparició de Wendy (1974), Revolta de bruixes (1976), Quan la ràdio parlava de Franco (1980), El manuscrit d’Ali-Bey (1985), Desig (1991), Ai, Carai (1990), Fugaç (1994), E. R. (1995, premi Nacional de Teatre) i Testament (1996).

També ha publicat teatre infantil: Taller de fantasia (1970), Supertot (1975), El somni de Bagdad (1977), Dins la catedral (Josafat) (1985), Carlota i la dona de neu (1992), etc.

Fundador i redactor de la revista “Els Marges”, hi ha destacat com a crític literari.

El 1991 va rebre el premi Nacional de les Arts Escèniques de la Generalitat de Catalunya.

Ha estat guionista de diverses sèries de televisió.

Benavent de Barberà i Abelló, Pere

Deixa un comentari

(Barcelona, 8 agost 1899 – Reus, Baix Camp, 12 setembre 1974)

Arquitecte i escriptor. Noucentista influït pel Modernisme, és autor de la cripta del convent de Pompeia i del convent de la comunitat caputxina de Sarrià. Teòric de l’arquitectura, publicà L’home i l’alegria de l’ofici (1934), L’arquitecte i l’home inseparables (1936) i Com he de construir (1934).

Poeta, amb gust per la forma i la metàfora, publicà, entre d’altres, els reculls Flors d’ametller (1918), La rosa i el cristall (1938), Llibre del caminant (1949) i Sobretaula acadèmica (1956). També escriví alguns assaigs, com Homes, homenets i homenassos (1935).

Bellido i Golferichs, Jesús Maria

Deixa un comentari

(Barcelona, 22 novembre 1880 – Tolosa, Llenguadoc, 17 juliol 1952)

Metge, veterinari i polític. Deixeble de Ramon Turró, inicià els seus treballs de fisiologia al laboratori del doctor Coll i Pujol. Catedràtic de fisiologia a Saragossa (1914) i a Granada (1920), i després de farmacologia a Barcelona (1930). Fundà, juntament amb August Pi i Sunyer, l’Institut de Fisiologia i presidí (1919-20) la Societat de Biologia de Barcelona, i dirigí l’escola de sords-muts i subnormals a Vil·la Joana.

La seva tesi d’entrada a l’Acadèmia de Medicina de Barcelona (1925) versà sobre hormonologia. Intervingué en les tasques dels Congressos de Metges de Llengua Catalana i en l’estructuració de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Membre d’Acció Catalana Republicana i catòlic practicant, fou nomenat comissari de cultes pel govern de la República (desembre 1938). L’any 1939 s’exilià a Tolosa de Llenguadoc, on continuà les tasques investigadora i docent. Es dedicà a l’estudi de la fisiologia renal i respiratòria, l’electrocardiografia, etc., i publicà nombrosos treballs sobre aquests temes. Col·laborà, entre d’altres publicacions, a “Quaderns d’estudis polítics, econòmics i socials”, de Perpinyà.

Batllori i Munné, Miquel

3 Respostes

(Barcelona, 1 octubre 1909 – Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental, 9 febrer 2003)

Historiador i erudit. Jesuïta (1928) i sacerdot (1940). Llicenciat en història i dret a la Universitat de Barcelona (1928), on fou deixeble de Jordi Rubió. A la dissolució de la Companyia de Jesús dins l’estat espanyol, passà a Avigliana (Torí), on estudià filosofia; tornà el 1939 i es llicencià en teologia a Oña (Castella). El 1940 fou ordenat sacerdot a Barcelona; l’any següent presentà a Madrid la seva tesi doctoral, Francisco Gustá, apologista y crítico.

Assistent assidu als congressos internacionals de ciències històriques i als d’història de la Corona d’Aragó, formà part del Comitè Internacional de Ciències Històriques i fou membre de l’Institut d’Estudis Catalans i de l’Acadèmia de Bones Lletres, i doctor honoris causa de la Universitat de València (1974), de la Facultat de Teologia de Barcelona (1978), la UNED de Cervera (1992) i la Universitat de les Illes Balears (1994). Des de 1952 fou professor de la Pontificia Universitat Gregoriana de Roma. Ha estat director de la revista “Archivum Historicum Societatis Iesu” (1951-69).

La seva obra, publicada en diverses llengües, supera els dos-cents títols, a part crítiques i recensions, i se centra en la història eclesiàstica i cultural. El mètode emprat, basat en una recerca exhaustiva de fons, ha permès una nova interpretació de personatges i èpoques. Ha publicat obres sobre autors medievals: Arnau de Vilanova (Obres Catalanes d’Arnau de Vilanova, 1947), de Ramon Llull (Obres literàries de Ramon Llull, 1948; Obres essencials de Ramon Llull, 1957); dels Borja (Alejandro VI y la casa real de Aragón, 1958; La correspondència d’Alexandre VI amb els seus familiars i amb els Reis Catòlics); de Jaume Balmes (Balmes i Casanovas, 1959); també ha estudiat l’humanisme als Països Catalans (Il pensiero della Rinascenza in Spagna e Portogallo, 1964), els jesuïtes (La cultura hispano-italiana de los jesuitas expulsos, 1966), el grup il·lustrat valencià i l’escola cerverina (Documents per a la història cultural de Catalunya el segle XVIII, 1970). Ha fet, encara, estudis sobre homes de Mallorca -fruit de la seva llarga estada a l’illa-, com Costa i Llobera (La trajectòria estètica de Miquel Costa i Llobera, 1955), el bisbe Joan Jubí, Jeroni Nadal, etc.

Un bon recull d’articles seus fou publicat amb el títol de Vuit segles de cultura catalana a Europa (1958-59), obra seguida posteriorment per Catalunya en l’època moderna (1971), Galeria de personatges, de Benedetto Croce a Jaume Vicens i Vives (1975) i A través de la història i la cultura (1979), amb que guanyà la Lletra d’Or (1980). Li han estat dedicades miscel·lànies internacionals. Cal assenyalar, també, els estudis sobre Amèrica. El 1993 hom inicià la publicació de la seva obra completa.

Ha rebut nombrosos guardons: Creu d’Alfons X (1984), Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (1985), Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1990), Lluís Guarner (1991) i premi Príncep d’Astúries (1995).

Batlle i Gallart, Carme

Deixa un comentari

(Barcelona, 1931 – )

Historiadora. Deixebla de Jaume Vicens i Vives. Especialitzada en l’estudi de la baixa edat mitjana de Catalunya.

Ha publicat, entre d’altres, La ideología de la “Busca” (1955), La proyectada reforma del gobierno municipal de Barcelona (año 1386) (1962), “La Busca. Aspectos de la reforma municipal de Barcelona (1965), Una familia barcelonesa: los Destorrent (1964), Barcelona a mediados del siglo XV. Historia de una crisis urbana (1976), Els orígens medievals de la Seu d’Urgell (1979), La crisis social y económica de Barcelona a mediados del siglo XV (1973), La caritat privada i les institucions benèfiques de Barcelona al segle XIII (1980) i L’expansió baixmedieval, segles XIII-XV (1988), volum III de la Història de Catalunya dirigida per Pierre Vilar.

Col·laborà des del 1957 a “Índice Histórico Español”, i des del 1966 pertany al comitè de redacció d’aquesta revista. El 1969 contribuí a la fundació dels “Estudis d’Història Medieval” de la Societat Catalana d’Estudis Històrics.

Batista i Roca, Josep Maria

10 Respostes

(Barcelona, 23 juny 1895 – 27 agost 1978)

Historiador, etnòleg i polític. Després de llicenciar-se en dret i en lletres a la Universitat de Barcelona, on fou un dels fundadors de l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya (1917), visqué alguns anys a Londres i Oxford, on féu estudis sobre el lul·lisme i els exiliats catalans del segle XIX. Publicà també Rabindranath Tagore, poeta bengalí (1918).

Fou un dels introductors als Països Catalans de l’escoltisme, i el 1927 fundà l’organització dels Minyons de Muntanya. El mateix any publicà el Manual d’excursionisme, i fou un dels fundadors de la revista “Excursionisme”.

El 14 d’abril de 1931 organitzà amb Pere M. Rossell i Vilar i amb Miquel A. Baltà una mena de guàrdia cívica entorn de Francesc Macià, i fou el creador de l’agrupació nacionalista Palestra.

Exiliat a Anglaterra el 1939, on fou professor d’història al Trinity College de Cambridge, prosseguí la tasca de propagador de la problemàtica i la personalitat de Catalunya.

Promotor de l’Anglo-Catalan Society, del Consell Nacional de Catalunya (del qual fou secretari el 1940) a Londres i fou el principal promotor del Consell Nacional Català, i impulsor de la Unió Federalista de les Comunitats Étniques Europees.

El 1976 tornà de l’exili i prosseguí les seves activitats a favor del nacionalisme català.

Bassegoda i Nonell, Joan

3 Respostes

(Barcelona, 9 febrer 1930 – 30 juliol 2012)

Arquitecte i catedràtic. Fill de Bonaventura Bassegoda i Musté, i germà de Bonaventura. S’ha dedicat especialment a l’estudi i a la difusió de l’obra d’Antoni Gaudí, ha publicat les obres completes de l’arquitecte (en japonès, 1978 i 1985); i, amb G.R. Collins, The Designs and Drawings of A. Gaudí (1983), i ha estat arquitecte de la catedral de Barcelona.

Membre de l’Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi (1972) i de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (1977).

Llibres més importants: Atlas de Historia del Arte, Guia de Gaudí (1970), Los maestros de obras de Barcelona (1972), El Círculo del Liceo (1973), La catedral de Barcelona (1973), Historia de la Arquitectura (1976 i 1984), Història de la restauració de Poblet (1983), La casa Llotja de Mar (1985).

Intervingué en la restauració del monestir de Poblet i del de Pedralbes. Catedràtic d’història de l’arquitectura a l’Escola de Barcelona.