Pintor i dibuixant. Publicà els primers dibuixos, gravats al boix per Abadal, a la Guía satírica de Barcelona (1854), de Manuel Angelon. Destacà en la il·luminació de retrats, però sobretot com a dibuixant caricaturista.
Satiritzà la majoria de polítics de la seva època, així com els personatges més coneguts de Barcelona. Il·lustrà els Singlots poètics de Pitarra i altres obres populars.
Com a pintor destacà en escenes marítimes i camperoles.
(Gràcia, Barcelona, 25 juny 1871 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 10 gener 1945)
Polític i advocat. Germà d’Enric. Estudià dret a la Universitat de Barcelona. El 1901 fou elegit regidor de Barcelona com a regionalista i del 1902 al 1905 fou tinent d’alcalde.
Defensà Jacint Verdaguer, quan aquest fou perseguit i en fou marmessor, sobre el qual escriví Mossèn Cinto (1945) en l’exili mexicà. Diputat a corts per Lleida, en fou elegit tres cops. El 1913 esdevingué senador.
Defensor dels acusats pel complot de Garraf i dels familiars de Macià quan els foren confiscats els béns, fou degà del Col·legi d’Advocats de Barcelona, governador civil de Barcelona (1932), alt comissari d’Espanya al Marroc (1933), ministre de Governació del govern Casares Quiroga (13 maig – 18 juliol 1936).
El 1936 exercí provisionalment la presidència de la Generalitat fins que foren alliberats els consellers empresonats l’octubre de 1934. El 1939 s’exilià a Mèxic.
Dedicat de bon principi a la literatura medieval catalana, se centrà en estudis d’erudició i adoptà un mètode estilístic, conseqüència dels quals són la tesi doctoral La poesia de Lluís Icart (1958), Literatura catalana antiga del s XIII (1961) i del s XV (1963), l’edició de Boscán (1957) i la De la poesía heroico-popular castellana (1959).
A partir del 1959 s’ha dedicat a l’assaig i a la crítica i s’ha especialitzat en literatura catalana contemporània, adoptant el mètode històrico-sociològic; n’és una mostra l’obra Poesia catalana del segle XX (1963), feta amb la col·laboració de Josep Maria Castellet.
Ha fundat l’“Antologia Catalana”, col·lecció en la qual ha publicat alguns dels seus estudis més importants com a pòrtic d’antologies, com Poesia catalana de la Restauració (1966), Poesia catalana romàntica (1967) i Poesia catalana neoclàssica i preromàntica (1968).
Entre les obres posteriors destaquen Una cultura en crisi (1971), Lectures crítiques (1975), Antologia de la poesia catalana (1979, amb Josep M. Castellet), La literatura catalana d’avantguarda 1916-1938 (1983), Dalí i els morts (1991), Les metamorfosis de Barcelona (1992) i Fragments de memòria (1997). Fou també director, a partir del setè volum, de la Història de la literatura catalana iniciada per Martí de Riquer.
Autor del llibre de versos D’aquesta Terra (1966), fou professor de ciència política a la facultat de dret de la Universitat Autònoma de Barcelona.
Ha publicat la tesi doctoral Lliga Catalana. Un estudi d’estasiologia (1972), Ideari de Francesc Pi i Margall (1965), El sistema de partits polítics a Catalunya (1972), Derecho constitucional (1988) i El socialisme de la llibertat (1992), i ha editat els Escrits de Salvador Seguí (1975).
Escriptora en castellà. Germana de Terenci Moix. Poetessa avantguardista, destacà per la utilització del collage: Baladas para el dulce Jim (1969), Call me Stone (1969), No Time for Flowers, etc.
S’ha dedicat especialment a la narrativa, que reflecteixen el seu entorn i tenen una càrrega autobiogràfica: Julia (1969), Walter, ¿por qué te fuiste? (1973), Ese chico pelirrojo a quien veo cada día (1973), La maravillosa ciudad (1976), Las virtudes peligrosas (1985), Vals negro (1995).
També ha escrit literatura infantil i ha fet entrevista (24 por 24, 1973).
(Ramon Moix i Messeguer) Escriptor en català i castellà. Germà d’Anna Maria. Es donà a conèixer amb els relats La torre dels vicis capitals (1968, premi Víctor Català) i les novel·les Onades sobre una roca deserta (1969, premi Josep Pla) i El dia que va morir Marylin (1969), obres que significaren un trencament amb els clixés temàtics de la narrativa catalana tradicional.
De la producció posterior, on predominen els motius eròtics i la utilització del mite amb marcat accent autobiogràfic, es destaquen: Mundo macho (1971), Amami, Alfredo (1984), No digas que fue un sueño (1986, premi Planeta), El sueño de Alejandría (1988), El peso de la paja (1990), Garras de astracán (1991), El sexe dels àngels (premi Ramon Llull de narrativa, 1992), Venus Bonaparte (1994), Mujercísimas (1995), El amargo don de la belleza (1996).
Destacà també pels seus volums autobiogràfics: El beso de Peter Pan (1993) i Estraño en el paraíso (1998).
Ha conreat també el teatre i l’assaig, especialment sobre Egipte, cultura popular i mites cinematogràfics.
Fotògraf. Féu estudis de medicina. Dedicat professionalment a l’art de la fotografia des del 1957. Té obres al Museu de Belles Arts de Brussel·les i d’altres han estat reproduïdes a l'”Annual Photography” i al “Photography Year Book”.
Entre els llibres de fotografia que publicà destaquen Barcelona, blanc i negre (1964) i Costa Brava Show (1966), i ha il·lustrat, amb retrats espontanis, els llibres Conversaciones en Cataluña (1966) de Salvador Pàniker, Los cachorros de Mario Vargas Llosa, El arte prerrománico asturiano (1967), Andalucía Barroca (1978), Catalunya des del mar (1982) i Catalunya a vol d’ocell (1991), de Carles Barral, entre d’altres.
La seva obra es sempre un esforç per donar una visió lúcida i veritable, allunyada de qualsevol fantasia.
Pintor i escultor. Estudià comerç obligat pels pares, però una estada a Mont-roig del Camp li desvetllà la vocació per la pintura. Deixeble d’Francesc d’A. Galí, fou membre de l’Agrupació Courbet, i el 1918 celebrà la primera exposició individual a les Galeries Dalmau de Barcelona, on presentà una sèrie d’obres (Molinet de cafè, Retrat d’una nena) produïdes sota la influència de Cézanne i del fauvisme.
Poc després anà a París, on conegué Picasso, Max Jacob, Tzara i el grup dadà, i començà l’etapa miniaturista, que finalitzà amb el quadre La masia (1920), adquirit per Ernest Hemingway. Després creà una sèrie de paisatges que descriuen l’atmòsfera del camp, de l’hort i del corral amb emoció i senzillesa, però que ja demostren la seva passió pels elements estructurals simples i la visió primària que l’autor en té: La granja (1922), Terra llaurada (1923).
El 1924 signà el Manifest Surrealista d’André Breton, tot i que la seva obra, massa personal i complexa, fa de mal adscriure a cap moviment concret. El carnaval de l’Arlequí i El gos que lladra a la lluna són les obres més significatives d’aquesta època. Un viatge a Holanda (1928) li va permetre d’admirar les teles de Vermeer i d’iniciar una sèrie d’Interiors holandesos de temes primaris: Dones i estrelles, Dones i ocells davant la Lluna, Dones assegudes, Gos que borda a la Lluna.
Al costat del Miró de formes bigarrades, poètiques, i colors vius, cap al 1934, i especialment durant els anys de les dues guerres que visqué, apareix el Miró de les teles desolades, lacòniques, de colors elementals (Constel·lacions). Un seguit d’obres importants: Carnaval d’Arlequí (1925), Composició (1933), El port (1945), el situaren entre els pintors més destacats de la plàstica contemporània.
La granja (1922)
Instal·lat a Mallorca (1956), pàtria de la seva esposa, Pilar Juncosa, començà a interessar-se per nous materials i noves tècniques i, en col·laboració amb el ceramista Llorens i Artigas, produí la sèrie de murals de la UNESCO, a París (1957), a les universitats de Harvard (1947) i de Cincinnati (1950) o a l’aeroport de Barcelona.
La seva obra, una de les més difoses de l’avantguarda del segle XX, també inclou escultures (Dama i ocell), tapissos (Sacs, Sobreteixims), il·lustració (El llargandaix de les plomes d’or), etc. Han estat nombroses les exposicions antològiques sobre Miró arreu del món.
Historiador. Estudià lleis a Barcelona i a Madrid. Després d’haver treballat algunes temporades en la secció de manuscrits espanyols de la Biblioteca Nacional de París. Ingressà a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona el 1900 i fou membre de l’Institut d’Estudis Catalans i acadèmic corresponent de l’Academia de la Historia.
Investigà especialment els segles XI-XIII de la història de Catalunya, i són de gran interès els seus estudis sobre els tres primers monarques de la corona catalano-aragonesa i sobre les cases vescomtals catalanes.
(Barcelona, 23 setembre 1907 – Mauthausen, Àustria, 17 novembre 1944)
Polític. Manyà d’ofici i jugador de rugby. S’educà a l’Escola Elemental de Treball. Fou president de la joventut de la Unió Socialista de Catalunya. Destacà en la repressió de l’alçament el 19 de juliol de 1936. Durant la guerra civil fou nomenat conseller de proveïments de la Generalitat (1937), s’incorporà a l’exèrcit.
Exiliat a França el 1939, actuà com a dirigent del PSUC. Detingut a París (1943), fou internat al camp de concentració de Mauthausen. Ferit en un bombardeig aliat, fou rematat a trets per un dels guardians del camp.
