Arxiu d'etiquetes: Barcelona (nascuts a)

Bonaplata i Corriol, Josep

5 Respostes

(Barcelona, 1795 – Bunyol, Foia de Bunyol, 2 juny 1843)

Industrial. Fill d’un impressor d’indianes de Barcelona, s’associà amb Joan Vilaregut i establí a Sallent (Bages) una fàbrica amb els primers telers mecànics de cotó. A fi de millorar-la, viatjà a Anglaterra per conèixer-ne el procés industrial i per comprar maquinària.

Demanà autorització al govern espanyol per a importar-la i constituí el 1832 la societat en comandita Bonaplata, Rull, Vilaregut i Cia. en la qual participaven també tres germans —Salvador, Ramon i Narcís— per dedicar-se a la filatura i al tissatge del cotó, amb una foneria i un taller mecànic adjunts, aplicats a la construcció de màquines. Aquesta instal·lació industrial utilitzà per primera vegada a Catalunya i a l’estat espanyol la màquina de vapor com a font d’energia i ha estat considerada com el moment més significatiu en l’inici del procés d’industrialització català.

La fàbrica, instal·lada al carrer dels Tallers de Barcelona, tingué pocs mesos de vida: inaugurada al novembre de 1833 fou cremada durant els avalots de l’agost de 1835. Josep Bonaplata abandonà Barcelona i creà una foneria a Madrid, amb l’ajut del govern, i amb la col·laboració dels seus germans Ramon i Narcís.

El seu gendre, Valentí Esparó i Giralt bastí un taller de maquinària, aprofitant la part de la fàbrica Bonaplata que no fou destruïda, i fou una de les bases de La Maquinista Terrestre y Marítima.

Boix i Raspall, Josep Maria

3 Respostes

(Barcelona, 27 febrer 1887 – 9 abril 1973)

Jurista. Catedràtic de dret mercantil (1920) a la facultat de dret de Barcelona, de la qual fou degà del 1933 al 1936. El 1914 professà un curs de legislació social a la Universitat de Barcelona.

Fou un dels fundadors del Comitè de Dret Marítim de Barcelona, del qual fou vicepresident el 1954. Col·laborà amb Francesc Moragas, i el succeí en el càrrec de director de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis.

Després del 1939 fou empresonat, exclòs de la direcció de la Caixa i també, temporalment (1940-52), de la seva càtedra. La Caixa acordà, l’any 1979, després de la seva mort, la seva total i plena rehabilitació.

La intensa labor feta en el camp universitari i de l’estalvi popular al Principat és completada per una continuada preocupació social mantinguda des de la seva joventut. Ha estat secretari de la comissió organitzadora de la Setmana Social celebrada el 1910, secretari de l’Acció Social Popular el 1916 i director de “Revista Social”.

Publicà Régimen legal de las asociaciones en España (1915), Ahorro social (1947), Derecho Mercantil (1950), Cajas de Ahorro (1951) i Moción para la reforma del Derecho Marítimo positivo español (1957).

Fou el pare de Josep Maria, d’Emili Maria i de Maur Maria Boix i Selva.

Boix, Xesco

1 Resposta

(Barcelona, 3 febrer 1946 – Malgrat, Maresme, 21 juliol 1984)

(Francesc Boix i Masramon)  Músic, cantant i animador d’espectacles infantils.

Influït profundament per la música de Pete Seeger, va fundar el Grup de Folk (1966). Més tard va dedicar-se a la cançó i a l’ensenyament musical infantil amb el grup Ara Va de Bo, i posteriorment actuà tot sol com a animador d’espectacles per als més petits.

La seva tasca divulgadora de cançons i contes populars per a la mainada és recollida en una vintena de discs i diversos llibres.

El desembre de 1985 se li oferí un gran homenatge pòstum al parc de la Ciutadella de Barcelona.

Bohigas i Guardiola, Oriol

4 Respostes

(Barcelona, 20 desembre 1925 – 30 novembre 2021)

Arquitecte i urbanista. Fill de Pere Bohigas i Tarragó. Titulat el 1951, tècnic diplomat en urbanisme (1961) i doctor el 1965. Cofundador del Grup R (1953-63), membre destacat de l’anomenada escola de Barcelona i, juntament amb Josep M. Martorell i D. Mackay, de l’estudi MBM.

De les seves obres cal esmentar l’edifici de la Mútua Metal·lúrgica, el de l’editorial Destino, tallers de “La Vanguardia”, escoles Thau, Garbí i Sant Jordi, conjunt d’apartaments a Benicassim, remodelatge del teatre Poliorama, parc de la Creueta del Coll, fàbrica Piher, avantprojecte de la Vila Olímpica, etc. Fou jurat de la Biennal de Milà (1957) i guanyà diversos anys el premi FAD al millor edifici i la Delta de plata (1961).

Ha estat professor i director (1977-90) de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, delegat de l’Àrea d’Urbanisme (1980-84), càrrec des d’on planejà les línies mestres de la futura Barcelona i començà les grans intervencions urbanes que culminaren en la remodelació de la ciutat per als Jocs Olímpics de 1992, i regidor de Cultura (1991-94).

Investigador i crític de l’arquitectura, ha publicat entre d’altres obres Barcelona entre el Pla Cerdà i el barraquisme (1963), Arquitectura modernista (1968), Les escoles tècniques superiors i l’estructura professional (1968), Contra una arquitectura adjectivada (1969), Arquitectura española de la Segunda República (1970), Polémica d’arquitectura catalana (1970), Proceso y erótica del diseño, etc.

Fou col·laborador de les revistes “Cuadernos de Arquitectura” i “Serra d’Or”.

Bofill i Poch, Artur

4 Respostes

(Barcelona, 13 abril 1846 – 16 juny 1929)

Naturalista i geòleg. Fou el fill de Pere Nolasc Bofill i Mascaró. Després de cursar estudis de ciències naturals, es va decantar per les branques de paleontologia i geologia. El 1887 va passar a dirigir el Museu Geològic de Barcelona -aleshores anomenat Museu Martorell- i, al cap de poc, la Junta de Ciències Naturals.

Féu algunes expedicions als països del nord d’Àfrica a la recerca de materials geològics i malacològics. Preocupat per la divulgació dels coneixements, es va prodigar en conferències, cursos i articles. El 1896 va ser nomenat secretari perpetu de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona.

Col·laborador en diversos treballs amb naturalistes de renom com Francesc Carreras i Candi, Joan Baptista d’Aguilar-Amat i Jaume Almera, com la Geografia General de Catalunya, el Mapa geològic de la província de Barcelona.

Entre les seva producció bibliogràfica cal destacar obres com ara Catálogo de los moluscos testáceos del llano de Barcelona (1879), Nova fauna malacològica terrestre i d’aigua dolça de Catalunya (1898), Estudi sobre la malacologia de les valls pirinenques (en set volums, 1901-21) i El Noguera Ribagorzana Vallis clausa (1909).

Bofill i Leví, Ricard

11 Respostes

(Barcelona, 5 desembre 1939 – 14 gener 2022)

Investigador en arquitectura i en disseny de ciutats. Estudià a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona (1956) i a la de Ginebra (1957-61). El 1961 creà el Taller d’Arquitectura de Barcelona, format per professionals de diferents àrees, que ha portat a terme nombrosos projectes arquitectònics i urbanístics a Espanya i altres països. Acaparà l’atenció internacional els anys seixanta, amb els projectes de Barri Gaudí, a Reus, Xanadú, a la Costa Blanca, i el 1964 guanyà el premi FAD pel bloc de pisos al carrer Nicaragua de Barcelona.

La seva arquitectura és de línia expressionista amb un destacat joc de volums. Des de l’any 1970 se li deuen diversos complexos residencials a França, com la urbanització de l’àrea propera a la Tour Montparnasse (1979) i Les arcades, a prop de Versalles. Destaca també el nou santuari de Meritxell a Andorra (1973-78) i l’edifici Walden 7 a Sant Just Desvern (1970-75).

El 1985 realitzà una exposició al Museu d’Art Modern de Nova York. Entre 1986 i 1991 inicià diversos projectes per a la renovació de Barcelona amb motiu dels Jocs Olímpics, com l’Institut Nacional d’Educació Física (INEF), l’ampliació de l’aeroport del Prat i l’edifici del Teatre Nacional de Catalunya.

Boadella i Oncins, Albert

4 Respostes

(Barcelona, 29 juliol 1943 – )

Mim, actor i director teatral. Als deu anys es traslladà a París, a casa d’un germà seu escultor, on estudià. Passà després pel centre dramàtic d’Estrasburg i retornà a Barcelona, a l’Institut del Teatre.

Es va iniciar com a mim i el 1962 fou un dels fundadors de la companyia Els Joglars. Des d’aleshores, la seva trajectòria i evolució són pràcticament les d’aquesta companyia, amb un estil personal i provocador.

Dels seus espectacles, creats sempre a partir d’idees pròpies, destaquen Àlies Serrallonga (1974), La torna (1977), Teledeum (1983), El Nacional (1994), Ubú president, etc. (1995). Fora dels espectacles d’Els Joglars ha dirigit el muntatge del Teatre Lliure Operació Ubú (1981).

L’any 2007 va anar a viure i a treballar a Madrid.

Blume i Carreras, Joaquim

1 Resposta

(Barcelona, 21 juny 1933 – serra de Valdemecas, Conca, Castella, 29 abril 1959)

Gimnasta. Campió diverses vegades, el 1949 obtingué el campionat absolut d’Espanya i de Catalunya, i el retingué durant deu anys consecutius; assolí el títol individual en totes les especialitats.

Participà en l’olimpíada d’Hèlsinki i es classificà entre els millors gimnastes del món. Als Jocs Mediterranis (1956) aconseguí sis medalles d’or i una de bronze.

El 1957 guanyà el campionat absolut en la Copa d’Europa (París), on va vèncer els millors especialistes del continent, entre els quals el rus Titov, en les anelles, el poltre d’anelles, les paral·leles i en la puntuació total.

Va morir en accident d’aviació. A títol pòstum li fou atorgat (1960) el Trophée Taher Pacha del Comitè Olímpic Internacional, i el centre esportiu d’alt nivell d’Esplugues de Llobregat porta el seu nom (Residència Blume).

Bertrand i Serra, Eusebi

2 Respostes

(Barcelona, 22 desembre 1877 – 4 juny 1945)

Industrial tèxtil cotoner i polític. Heretà del seu pare Manuel Bertrand i Sales (1848-1911) i de la seva mare Flora Serra i Casanovas, unes fàbriques a Manresa i a Molins de Rei, que modernitzà i amplià fins a comprendre tot el procés productiu del cotó. L’empresa Bertrand i Serra, arribà a ser una de les primeres del món en el seu ram.

Membre fundador de la Lliga Regionalista, dirigent del sometent i diputat a corts per Puigcerdà (1907-23), càrrec des del qual aconseguí notables millores per a la comarca, com el camp de golf i l’Hotel del Golf, la carretera de la collada de Toses i el ferrocarril entre Ripoll i la Tor de Querol. Fou conseller del Foment del Treball Nacional i de l’Institut del Foment del Conreu Cotoner i una de les personalitats dirigents de la Lliga Catalana.

Durant la guerra civil col·laborà en la reconstrucció de les fàbriques afectades, i un cop acabada adquirí plantacions de cotó a Andalusia i el control de fàbriques con la Colònia Güell, impulsà empreses financeres, presidí la Catalana de Gas i Electricitat SA i fou conseller de La Maquinista Terrestre i Marítima SA.

La seva granja, La Ricarda, del Prat de Llobregat fou considerada una instal·lació modèlica. Fou president del Primer Saló de l’Automòbil de Barcelona i gran afeccionat a la música, president honorari vitalici de la Junta Directiva del Gran Teatre del Liceu.

Bertran, Jordi

Deixa un comentari

(Barcelona, 1952 – )

Músic i titellaire. El 1977 entrà al Grupo Taller de Marionetas de Pepe Otal i el 1978 passà al Col·lectiu d’Animació de Barcelona dirigit per Carles Cañellas. El 1979 confundà amb Teia Moner el grup Els Farsants, que deixà el 1987 per formar companyia pròpia i adreçar-se principalment al públic adult. Hi han col·laborat distingits titellaires, ha actuat per Europa, Asia i Amèrica, ha fet titelles per televisió, ha participat en importants festivals d’arts escèniques d’arreu del món i ha intervingut en dues pel·lícules (Scene Through a Bubble, Països Baixos, 1988; i El sueño de la lagartija, España, 1996).

De la seva producció destaquen Antologia (1987), Poemes visuals (1994), Supermonstres (1997) i L’avar (2000). Ha obtingut, entre atres premis, el Sebastià Gasch (FAD, 1987), el de la Crítica Serra d’Or (1988), el premi especial del XII Festival Performance d’Acteur (Cannes, 1991) i el premi del jurat del Poppenspelfestival Meppel (Països Baixos, 1998).

Enllaç web:  Companyia Jordi Bertran