Arxiu d'etiquetes: Barcelona (nascuts a)

Panikkar i Alemany, Raimon

(Barcelona, 3 novembre 1918 – Tavertet, Osona, 26 agost 2010)

Filòsof i escriptor. Ordenat de sacerdot el 1946. Ha estat professor de cultura índia i de religions comparades a Madrid, a Roma, a Harvard i a Nova York. Des del 1972 fou professor de filosofia comparada de la religió i d’història de les religions a la universitat de Santa Barbara (Califòrnia).

Després de jubilar-se (1987), tornà a Catalunya i el 1991 s’instal·là a Tavertet, on continuà la seva obra, que sotmeté a una constant reelaboració i a la divulgació del seu ideari filosòfico-religiós. El 1993 fou nomenat president de la Sociedad Española de las Ciencias de la Religión.

És autor, entre altres, de The Unknown Christ of Hinduism (1964), Kultmysterium in Hinduismus and Christentum (1964), Religión y religiones (1965), The Trinity and the Religious Experience of Man (1973), Culto y secularización. Apuntes para una antropología litúrgica (1979), Paz y desarme mundial (1991, primer premi d’assaig Antonio Machado) i La nova innocència (1991).

Oller i Rabassa, Joan

(Barcelona, 21 maig 1882 – 21 novembre 1971)

Novel·lista. Fill de Narcís Oller, estudià dret i, alhora que exercia la seva professió, es dedicà al conreu de la literatura. Col·laborà a “La Creu del Montseny”, setmanari en què publicà els seus primers escrits, a “La Renaixensa”, a “La Ilustració Catalana” i “De tots colors”.

Seguint la línia del seu pare, continuà prenent per arguments temes de la burgesia barcelonina, que desenvolupà a través d’una òptica realista. La seva obra més reeixida Quan mataven pels carrers (1930), se centra en el problema d’un període de la vida política de Barcelona. Altres novel·les anteriors de tipus realista són La carretera (1897), premiada als Jocs Florals, i La rosella (1904).

Posteriorment, bé que amb variants, seguí la línia psicològico-realista. Cal recordar, entre d’altres, les novel·les La barca d’Isis (1933), Amb el bec i amb les dents (1936), Home endins (1952), La maltempsada (1962), sobre la guerra civil, alguns volums de contes i l’assaig Víctor Català (1967).

Nonell i Monturiol, Isidre

(Barcelona, 30 novembre 1872 – 21 febrer 1911)

Pintor i dibuixant. No féu estudis sistemàtics en cap institució oficial, sinó que es formà amb preferència al costat de mestres independents, el més remarcable dels quals va ésser Lluís Graner, que tenia com a models gent pobra, models que impressionaren Nonell i que, llevat de la darrera etapa de l’obra d’aquest, són les úniques persones que figuren en els seus quadres.

Les primeres obres són paisatges, que va fer amb el grup Sant Martí, del qual també formaven part els pintors Ricard Canals i Joaquim Mir. El 1893 va fer la primera exposició, davant la indiferència general, indiferència i fins i tot oposició que durà fins a l’exposició que l’any 1910 va realitzar al Faianç Català, la qual va marcar el seu primer èxit públic.

El 1894, durant una estada de tres mesos a Caldes de Boí, pintà i dibuixà la sèrie dels cretins, que exposà tot seguit a Barcelona. El 1895 conegué Picasso, amb qui establí una estreta amistat i, preocupat pels problemes de la matèria, realitza algunes innovacions. A partir del 1897 féu diverses estades a París, on el marxant Ambroise Vallard li preparà algunes exposicions i on residí durant un quant temps.

nonell1

L’ambient dels Quatre Gats féu més propícia la realització del seu treball i li donà un cert encoratjament enfront dels fracassos repetits que tenia la seva obra en les exhibicions públiques, cosa que encara feia més retret el seu caràcter.

L’exposició del 1903 va ésser també un altre fracàs. El pintor, completament marginat, optà per contestar, quan l’interrogaven sobre la pròpia obra, amb la frase, que ha esdevingut cèlebre, “jo pinto i prou”. Tanmateix, això no és veritat, perquè, si bé l’obra de Nonell marcà la introducció a Catalunya dels problemes formals que havien aparegut arreu (n’és un exemple el divisionisme cromàtic que caracteritza les obres del període de les gitanes i dels retrats), aquests mateixos problemes li venien proposats per la recerca d’una millor expressió plàstica del drama humà que plasmava en les pròpies teles.

Pintura profundament psicològica, l’obra de Nonell es a l’inici del sentit que el color adquirí amb l’expressionisme i amb l’informalisme. Dels colors terrosos clars de l’obra inicial passà a les masses cromàtiques blaves, negres i rogenques, i arribà, durant el darrer període de l’obra, a una coloració a base de roses clars. A més del color, s’interessà sempre per les possibilitats plàstiques de la matèria.

Fou també un dibuixant ple d’expressió, com ho demostren sobretot els dibuixos publicats a la revista “Pèl & Ploma”.

Després de la seva mort, l’obra de Nonell ha estat cada cop més valorada, fins al punt que fou presentada a l’exposició parisenca de “Les Sources du XX siècle” (1960).

Montoliu i de Togores, Manuel de

(Barcelona, 30 abril 1877 – 18 maig 1961)

Crític i historiador de la literatura. Fill de Plàcid-Maria de Montoliu i de Sarriera i germà de Cebrià.

Format a Barcelona, estudià filologia a la universitat de Halle. Fou lector de castellà i català a Hamburg, director de l’Institut de Filologia de Buenos Aires (1925) i professor de la universitat i d’altres centres de Barcelona, com les Oficines Lexicogràfiques de l’IEC.

montoliu_togores1

La millor part de la crítica literària que publicà a “El Poble Català”, “La Vanguardia” (1910-16) i “La Veu de Catalunya” fou recollida en el Breviari crític (1926-31, 4 vols). Com a crític demostrà una notable preparació filològica i literària. Influït per De Sanctis, Vossler i els positivistes, fou autor de treballs monogràfics, com Estudio de literatura catalana (1912), Manual d’història crítica de la literatura catalana moderna (1922) i el recull dels seus articles sobre Pin i Soler, Maragall, la influència de Goethe a Catalunya, Aribau i el seu temps i els estudis sobre Yxart i Víctor Català.

Uns altres estudis són El alma de España y sus reflejos en la literatura del Siglo de Oro (1942) i una història de la literatura catalana en volums monogràfics sobre els trobadors, Llull i Arnau de Vilanova, les quatre grans cròniques, Eiximenis i Bernat Metge, poesia i novel·lística dels segles XIV i XV, Ausias March, Aribau, la Renaixença i els Jocs Florals i Verdaguer.

Montanyès i Moliner, Josep

(Barcelona, 25 octubre 1937 – 10 novembre 2002)

Actor i director de teatre. Es va formar a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual i a l’Institut del Teatre de Barcelona. Ha intervingut en nombrosos muntatges i ha dirigit, entre molts altres, Antígona (1978), de Salvador Espriu, Un lloc entre els morts de Maria Aurèlia Capmany, El manuscrit d’Alí Bei (1988), de J.M. Benet i Jornet, Kean de J.P. Sartre i A. Dumas, L’hostal de la Glòria de Josep Maria de Sagarra per al Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya, entre d’altres.

Com a actor ha interpretat diverses obres de S. Espriu, de Shakespeare i de Joan Oliver. Ha estat director de l’Institut del Teatre (1981-88) i formà part de l’equip de direcció del Teatre Lliure.

Monserdà i Vidal, Dolors

(Barcelona, 10 juliol 1845 – 31 març 1919)

Escriptora. Filla de Josep Monserdà i Roger i germana d’Enric . Començà a escriure en castellà i aconseguí un cert relleu mitjançant la col·laboració en el diari “La Alianza de los Pueblos”.

L’amistat amb la poetessa Josepa Robert Massanès i amb Miquel Victorià Penya influí d’una manera decisiva en la seva formació literària. Col·laborà, amb el grup d’escriptors catalans del darrer quart del segle XIX, a “La Renaixença”, “Lo Gai Saber” i “La Ilustració Catalana”.

Després d’alguns intents teatrals (Teresa o un jorn de prova, 1875), a partir del 1893 conreà la novel·la, prenent per tema la burgesia barcelonina enriquida amb la industrialització. Amb un llenguatge col·loquial, realista, costumista, les seves obres són un reflex de l’època des de l’angle conservador.

Escriví les novel·les La Montserrat (1893), La família Asparó (1900), La fabricanta (1904), La Quitèria (1906) i Maria Glòria (1917). Autora del quadre de costums Del món (1908). Els seus versos foren recollits en el Llibre de Poesies (1911). Publicà també Orientacions per a la dona catalana (1911) i Tasques socials (1926).

Signava les obres Dolors Monserdà de Macià, ja que era casada amb l’argenter Joan Macià.

Monlau i Roca, Pere Felip

(Barcelona, 29 juny 1808 – Madrid, 18 febrer 1871)

Científic, metge i escriptor. Cirurgià (1833), catedràtic d’història i literatura (1840-44), catedràtic de psicologia a Madrid (1848), professor de geografia a l’Acadèmia de Ciències de Barcelona, catedràtic d’higiene a Madrid (1854), director del Museu Arqueològic Nacional (1867) i membre de diferents acadèmies, és un dels metges més importants del segle XIX.

Dues obres el situen al centre de la problemàtica del seu temps: Elementos de higiene pública (1847), on postula la dispersió industrial, i Higiene industrial (1856), posterior a la crisi del 1855 i lligada a la realitat sorgida de la revolució industrial.

Els temes i les categories tractats per Monlau (sanitat, treball, producció, habitacles, higiene) són trets de la realitat del capitalisme naixent.

Fou el pare de Josep Monlau i Sala.

Monegal i Nogués, Josep

(Barcelona, 9 juliol 1854 – 29 abril 1931)

Industrial i polític. Germà de Esteve, Ramon i Trinitat. Era cotonaire i fabricant de teixits i filats. Millorà i fomentà el desenvolupament de la fàbrica de teixits que havia fundat el seu pare a l’Ametlla de Casserres i creà la Societat Anònima Tèxtil Monegal.

Fou vocal de la junta de la Cambra de Comerç de Barcelona de 1886 a 1890. Després en seria vocal secretari i més tard (1902) president. Fou alcalde de Barcelona en 1902-03. En 1905 era senador per la província de Barcelona. Fou nomenat senador vitalici en 1908.

Ocupà diversos càrrecs de representació econòmica. En 1928, tornant a ser president de la Cambra de Comerç, organitzà un gran banquet d’homenatge al general Primo de Rivera que fou comentat molt desfavorablement.

Mompou i Dencausse, Josep

(Barcelona, 9 febrer 1888 – Vic, Osona, 16 juliol 1968)

Pintor. Germà de Frederic. Format al marge de les institucions artístiques oficials, completà l’aprenentatge a París. El marxant d’art Dalmau inaugurà la seva galeria (1908) amb una exposició de l’obra de Mompou. Artista inquiet, formà part de diferents grups locals (Els Evolucionistes, Les Arts i els Artistes), i exposà en nombroses manifestacions plàstiques que tingueren lloc a la ciutat (Barcelona vista pels seus artistes, entre d’altres).

La seva pintura, paisatge i figura, és d’un intensa lluminositat i un colorit apassionant; caldria comparar-la amb la de Matisse, a qui s’assembla temperamentalment, bé que no té la intenció formal innovadora de l’artista francès. Més conegut, Mompou presenta una pintura amable i d’una noble pastositat, que s’allunya dels models tradicionals només en la mesura que ho exigeix la necessitat expressiva.

Quadres com ara L’artista i la model (1950), marquen el límit innovador de l’artista: el color al servei del gaudí creador i de la mínima objectivitat exigida per l’art tradicional.

També il·lustrà llibres, com Platero y yo, de J.R. Jiménez (1927), Ballet, de Ricard Permanyer (1949) i, amb color, Paradís, de Tomàs Garcés. Així mateix, conreà amb encert la pintura mural. Finalment, en el camp del ballet, triomfà amb La casa dels ocells (1956) i Perlimpliana.

Mompou i Dencausse, Frederic

(Barcelona, 16 abril 1893 – 30 juny 1987)

Compositor i pianista. Germà del pintor Josep. Estudià piano al Conservatori del Liceu i amplià coneixements musicals a París (1911-14), on estudià amb F. Motte-Lacroix i Samuel Rousseau. Tornà a Barcelona, on visqué durant uns deu anys, fins que s’establí novament a París (1923-41).

En la seva producció, personal i al marge d’escoles, i que gaudí d’un ampli reconeixement internacional, predominen les composicions per a piano i per a piano i veu. Entre la seva obra pianística destaquen Impressions íntimes (1914), Suburbis (1917), Escenes d’infants (1918), Charmes (1921), 10 Preludis (1927-51), Paysages (1942-60) i Música callada (1959-67). Per a veu sobresurten Quatre melodies (1926-28), Comptines (1943), Combat del somni (1942-51), Becquerianes (1972) i Cinc chants sur textes de Paul Valéry (1973).

També és autor d’obres per a guitarra (Suite compostena, 1961) i per a cor, com ara Cant d’Utreia (1962), Cantar del alma (1963) i Propis del temps d’Advent (1973). Compongué també obra simfònica (Variacions sobre un tema de Chopin, 1961) i els ballets Don Perlimplín i House of Birds (1956).

A més de compositor fou també un gran intèrpret de piano, i actuà sovint arreu del món. Entre altres distincions, fou investit doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona, Cavaller de les Arts i de les Lletres pel govern francès, premi Nacional de Música (1979) i membre de la Real Academia de San Fernando de Madrid.