Arxiu d'etiquetes: 1991

Alavedra i Comas, Montserrat

Deixa un comentari

(Terrassa, Vallès Occidental, 6 abril 1946 – Barcelona, 4 abril 1991)

Soprano. Especialista en lied, estudià a Barcelona amb Jaume Padrós i Jordi Torra, Madrid i Salzburg, i amb poc més de 20 anys començà a actuar professionalment i aconseguí nombrosos èxits a Viena sota la direcció de B. Paumgartnes i K. Böhm.

Féu recitals arreu del món i enregistraments discogràfics on s’aprecia la bellesa del seu registre vocal.

Establerta als EUA, fou professora de Cant i Dicció a la Universitat de Washington-Seattle.

Roig i Fransitorra, Montserrat

1 Resposta

(Barcelona, 13 juny 1946 – 10 novembre 1991)

Escriptora. Filla de Tomàs Roig i Llop. Fou lectora de català a la Universitat de Bristol. Guanyà el premi Víctor Català amb els contes Molta roba i poc sabó (1971), expressió de les seves vivències generacionals, que lligà amb Ramona, adéu (1972), novel·la més històrica.

Va destacar per les seves entrevistes a “Serra d’Or” i a “Triunfo” i a la televisió, bona part recollides a Retrats paral·lels i Personatges.

De la resta de la seva narrativa destaquen El temps de les cireres (1977, premi Sant Jordi 1976), L’hora violeta (1980), L’òpera quotidiana (1982), L’agulla daurada (1985), La veu melodiosa (1987), El cant de la joventut (1989) i Digues que m’estimes encara que sigui mentida (1991).

També va publicar assaigs: Els catalans als camps nazis (1977), ¿Tiempo de mujer? (1980) i Mujeres hacia un nuevo humanismo (1982).

Pòstumament aparegueren Un pensament de sol i un pessic de pebre. Dietari obert 1990-1991 (1992) i Última crònica (1994).

Menal i Brufal, Pere

Deixa un comentari

(Lleida, 1951 – Cervera, Segarra, 4 abril 1991)

Matemàtic. Llicenciat en matemàtiques per la Universitat de Barcelona (1973), s’incorporà immediatament com a professor al departament de matemàtiques de la Universitat Autònoma de Barcelona, on ocupà el càrrec de catedràtic d’àlgebra des del 1983. El 1987 obtingué el grau de doctor en matemàtiques amb la tesi Sobre radicals finits i linealitat residual de grups nilpotents.

Treballà en grups lineals, anells de grup, anells regulars de von Neumann i C*-àlgebres; publicà més de trenta treballs en reconegudes revistes internacionals de matemàtiques, alguns d’ells en col·laboració amb d’altres prestigiosos algebristes. Fou iniciador impulsor de la teoria dels anells en el nostre país. L’any 1990 fou nomenat editor de la revista “Communications in Algebra”.

Morí en un accident de trànsit.

Marès i Deulovol, Frederic

8 Respostes

(Portbou, Alt Empordà, 18 setembre 1893 – Barcelona, 16 agost 1991)

Escultor, col·leccionista i erudit. Estudià a l’Escola de Llotja i practicà al taller d’Eusebi Arnau. Fou pensionat a París, Brussel·les i Itàlia.

És autor de nombroses escultures, realitzades per a llocs públics i privats de Barcelona (diversos grups de la plaça de Catalunya, monuments a l’escenògraf Soler i Rovirosa i a Francesc Layret, retrat de Aureli Capmany, etc), d’altres ciutats de l’estat espanyol, com Maó, Saragossa i Eivissa, i de l’estranger (monument a Salvador Brau, a Puerto Rico), així com de nombrosos retrats.

Aquestes obres tenen les característiques típiques de l’academicisme de la primera meitat del segle XX. Fou molt important la tasca que portà a terme en la reconstrucció de les estàtues jacents del panteó del monestir de Poblet (1946), molt deteriorades des del 1835, i destacà també com a encunyador de medalles.

Com a col·leccionista, realitzà la meritòria labor de recuperació d’objectes d’art, que, centralitzats en una institució que en porta el seu nom (Museu Frederic Marès), cedí a la ciutat de Barcelona; el museu guarda, entre altres peces, una riquíssima sèrie de talles medievals policromades.

Fou professor (1914), catedràtic (1943) i director (1946-64) de l’Escola de Belles Arts, president de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi des del 1960 i acadèmic de San Fernando.

Publicà Dos siglos de enseñanza artística en el Principado (1964), Port de la Selva. Notas históricas (1972) i Informes sobre los monumentos catalanes (1984).

Llobet i Reverter, Salvador

2 Respostes

(Granollers, Vallès Oriental, 18 novembre 1908 – 23 març 1991)

Geògraf. S’especialitzà en geografia regional: publicà El medio y la vida en Andorra (1947) i El medio y la vida en el Montseny (1947), tesi doctoral, primera a l’estat espanyol sobre les tesis regionals modernes inspirades en P. Vidal de la Blache.

També estudià la geografia agrària de la comarca del Maresme, la urbana de Granollers, les terrasses fluvials del Besòs i el Ter, el peruglacialisme del Ripollès, etc. Amb caràcter general, preferí la geografia física. Col·laborà en la Geografia de Catalunya, dirigida per Solé i Sabarís (sobresurt el capítol de l’explotació del camp).

Fou catedràtic de la Universitat de Barcelona. Des de l’Editorial Alpina impulsà eficaçment la cartografia i la geografia de la muntanya catalana. Fou president de la Societat Catalana de Geografia (1980-86).

Gomis i Serdañons, Joaquim

Deixa un comentari

(Barcelona, 19 setembre 1902 – 12 desembre 1991)

Fotògraf. Començà a interessar-se per la fotografia pels volts del 1920. Molt ben relacionat amb ambients de l’avantguarda catalana, fou membre fundador de l’ADLAN (1932), i després de la guerra civil, del Club Cobalto 49 (1949). Féu una llarga sèrie de fotografies de l’obra de Gaudí (1930), que contribuïren a la seva revalorització estètica; posteriorment ha insistit sobre aquesta temàtica.

Molt amic de Joan Miró, entre 1940 i 1948 el fotografià regularment en plena activitat. Tingué igualment bona amistat amb Calder, Picasso i Éluard, i treballà per a marxants tant importants com A. Maeght o C. Zervos. El 1951 obtingué la medalla d’or de la Triennal de Milà.

Inspirat per Joan Prats, fou l’autor de les fotografies dels Fotoscops, llibres a través dels quals han estat analitzades visualment moltes obres d’art, principalment de Gaudí i de Miró. S’ha manifestat sempre com a fotògraf sensible, amb preocupacions esteticistes. Del 1972 al 1975 fou president de la Fundació Joan Miró que, el 1982, li dedicà una exposició retrospectiva.

Garsaball i Torrents, Pau

4 Respostes

(Granollers, Vallès Oriental, 19 abril 1920 – Barcelona, 8 desembre 1991)

Actor, empresari i director teatral. Estudià a l’Escola del Teatre de Barcelona. Incorporat de molt jove a l’escena catalana, va protagonitzar una llarga llista d’obres del repertori català. Estrenà obres de J.M. de Sagarra, Bala perduda (1950), de Lluís Elias, etc. El 1963, es va fer càrrec durant uns anys de l’empresa del Teatre Romea. El 1964 estrenà En Baldiri de la costa, amb èxit comercial.

El 1970 va esdevenir empresari del Teatre CAPSA, des d’on va impulsar una renovació de l’escena catalana i va aconseguir un gran èxit amb El retaule del flautista de Jordi Teixidor (temporada 1971-72), obra que també va protagonitzar. El 1983 interpretà El cafè de la marina de J.M. de Sagarra i el 1984 l’Auca del senyor Esteve de S. Rusiñol.

Va intervenir en nombrosos films, com La ciutat cremada (1976), La verdad sobre el caso Savolta (1978), Companys, procés a Catalunya (1979) i Viatge a la darrera estació (1981-82). També ha actuat a la televisió catalana en obres com Hamlet, L’apotecari d’Olot, El secret, etc. El 1990 li va ésser atorgat el Premi Nacional d’Interpretació Teatral.

Ferrater i Móra, Josep

1 Resposta

(Barcelona, 30 octubre 1912 – 30 gener 1991)

Filòsof i assagista. Fou deixeble de Joaquim Xirau a la Universitat de Barcelona, i publicà ja Cóctel de verdad el 1935. Exiliat el 1939, fou professor a Santiago de Xile primer i als EUA després.

Ultra el grandiós Diccionario de la Filosofía (Mèxic 1941), amb constants reedicions, publicà nombroses obres sobre diversos aspectes filosòfics: història de la filosofia, lògica matemàtica, filosofia del llenguatge, ètica. etc, com, per exemple: Les formes de la vida catalana (1944), Cuatro visiones de la historia universal (Buenos Aires 1945), El llibre del sentit (Xile, 1948), El hombre en la encrucijada (Buenos Aires 1952), La ironía, la muerte y la admiración (Santiago de Xile 1952), Lógica matemática (1955), Una mica de tot (1961), El ser y la muerte (1962), La filosofia en el món d’avui (1965), El ser y el sentido (1967), La filosofia actual (1969), Indagaciones sobre el lenguaje (1970) Las palabras y los hombres (1972), Ética aplicada (1981).

Escriví també novel·les Claudia, mi Claudia (1982), i narracions Voltaire en Nueva York (1985), fins i tot realitzà algun film de cinema amateur.

Instal·lat als EUA, donà una interpretació d’aspectes fonamentals de la idiosincràsia dels Països Catalans, on sovint feia estades: Les formes de la vida catalana (Santiago de Xile 1944), El llibre del sentit (Santiago de Xile 1948) i Tres mundos: Cataluña, España, Europa (Buenos Aires 1963).

El 1985 va rebre el premi Príncep d’Astúries de Comunicació i Humanitats.

Espasa, Casa Editorial

10 Respostes

(Barcelona, 1860 – 1991)

Empresa editora. Creada pels germans Josep i Pau Espasa i Anguera amb el nom d’Espasa Germans. El 1879 Pau es retirà del negoci, i el 1881 s’associà amb Manuel Salvat i l’empresa rebé el nom d’Espasa i Companyia.

Edità, entre altres obres, el Diccionari de la llengua catalana, d’Antoni de Bofarull i d’Adolf Blanch. S’ha especialitzat en obres en diversos volums i en fascicles de diversos tipus. Amb més de vuitanta volums, ha editat la famosa Enciclopedia Espasa universal ilustrada europeo-americana, iniciada el 1905, que continua publicant apèndixs bianuals.

Es fusionà amb l’editorial Calpe (1925) i publicà la popular “Colección Austral” (fundada el 1937), i d’altres col·leccions de narrativa i assaig. El 1991 s’integrà a l’editorial Planeta.

Escola Universitària Politècnica del Baix Llobregat

Deixa un comentari

(Sant Just Desvern, Baix Llobregat, 1991 – )

(EUPBL)  Escola superior. Fundada dins de la Universitat Politècnica de Catalunya, per a impartir la titulació d’enginyeria tècnica en sistemes de telecomunicació. Traslladat a Castelldefels un cop acabada la construcció del nou campus. Ha estat un centre pilot a l’estat espanyol en la reforma de plans d’estudis i de mètodes docents.

El seu primer director, Xavier Bara, rebé l’any 1996, la medalla Jaume Vicens i Vives de la Generalitat de Catalunya, com a premi per la qualitat de l’ensenyament arran de les innovacions docents adoptades a l’escola, que s’estengueren a d’altres universitats d’arreu de l’estat.

A inicis del segle XXI passà a denominar-se Escola d’Enginyeria de Telecomunicació i Aereoespacial de Castelldefels (EETAC).