(Barcelona, 1913 – 5 novembre 1991)
Fotògraf. Fill del reporter Josep Brangulí, que fou un dels pioners en aquesta activitat a Catalunya.
Abans de la guerra civil de 1936-39 col·laborà en diverses publicacions, principalment “L’Instant”, i després a “Diario de Barcelona”.
S’ocupà de camps molt diversos però excel·lí particularment en l’esportiu.
Fou germà seu Xavier Brangulí i Claramunt (Barcelona, 1918 – 30 gener 1986) Fotògraf. Fou col·laborador d’“El Noticiero Universal”.
(Manresa, Bages, 10 maig 1905 – Barcelona, 16 febrer 1991)
Arquitecte. Es titulà el 1932 a Barcelona. D’estudiant treballà al taller de l’arquitecte Francesc Falguera. Fou soci fundador del GATCPAC.
La seva obra principal és el Grup Escolar Renaixença de Manresa, molt maltractada actualment.
(Barcelona, 13 abril 1901 – 17 gener 1991)
Pintor i dibuixant. Germà de Gabriel. Format a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, completà els estudis a París.
Conreà el paisatge urbà, amb un estil de gran riquesa cromàtica i pinzellada impressionista.
Es distingí també pels seus dibuixos, que publicà en setmanaris i revistes amb el pseudònim Fin.
Té obres als museus d’Art Modern de Barcelona i Madrid.
(Cassà de la Selva, Gironès, 6 juny 1898 – Catalunya, 1991)
Metge. Ha estat un dels introductors dels estudis sobre al·lèrgia a Catalunya.
Entre els seus treballs cal esmentar els estudis sobre l’asma (1942) i el text sobre la pol·linosi (1954).
(Terrassa, Vallès Occidental, 6 abril 1946 – Barcelona, 4 abril 1991)
Soprano. Especialista en lied, estudià a Barcelona amb Jaume Padrós i Jordi Torra, Madrid i Salzburg, i amb poc més de 20 anys començà a actuar professionalment i aconseguí nombrosos èxits a Viena sota la direcció de B. Paumgartnes i K. Böhm.
Féu recitals arreu del món i enregistraments discogràfics on s’aprecia la bellesa del seu registre vocal.
Establerta als EUA, fou professora de Cant i Dicció a la Universitat de Washington-Seattle.
(Barcelona, 13 juny 1946 – 10 novembre 1991)
Escriptora. Filla de Tomàs Roig i Llop. Fou lectora de català a la Universitat de Bristol. Guanyà el premi Víctor Català amb els contes Molta roba i poc sabó (1971), expressió de les seves vivències generacionals, que lligà amb Ramona, adéu (1972), novel·la més històrica.
Va destacar per les seves entrevistes a “Serra d’Or” i a “Triunfo” i a la televisió, bona part recollides a Retrats paral·lels i Personatges.
De la resta de la seva narrativa destaquen El temps de les cireres (1977, premi Sant Jordi 1976), L’hora violeta (1980), L’òpera quotidiana (1982), L’agulla daurada (1985), La veu melodiosa (1987), El cant de la joventut (1989) i Digues que m’estimes encara que sigui mentida (1991).
També va publicar assaigs: Els catalans als camps nazis (1977), ¿Tiempo de mujer? (1980) i Mujeres hacia un nuevo humanismo (1982).
Pòstumament aparegueren Un pensament de sol i un pessic de pebre. Dietari obert 1990-1991 (1992) i Última crònica (1994).
(Portbou, Alt Empordà, 18 setembre 1893 – Barcelona, 16 agost 1991)
Escultor, col·leccionista i erudit. Estudià a l’Escola de Llotja i practicà al taller d’Eusebi Arnau. Fou pensionat a París, Brussel·les i Itàlia.
És autor de nombroses escultures, realitzades per a llocs públics i privats de Barcelona (diversos grups de la plaça de Catalunya, monuments a l’escenògraf Soler i Rovirosa i a Francesc Layret, retrat de Aureli Capmany, etc), d’altres ciutats de l’estat espanyol, com Maó, Saragossa i Eivissa, i de l’estranger (monument a Salvador Brau, a Puerto Rico), així com de nombrosos retrats.
Aquestes obres tenen les característiques típiques de l’academicisme de la primera meitat del segle XX. Fou molt important la tasca que portà a terme en la reconstrucció de les estàtues jacents del panteó del monestir de Poblet (1946), molt deteriorades des del 1835, i destacà també com a encunyador de medalles.
Com a col·leccionista, realitzà la meritòria labor de recuperació d’objectes d’art, que, centralitzats en una institució que en porta el seu nom (Museu Frederic Marès), cedí a la ciutat de Barcelona; el museu guarda, entre altres peces, una riquíssima sèrie de talles medievals policromades.
Fou professor (1914), catedràtic (1943) i director (1946-64) de l’Escola de Belles Arts, president de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi des del 1960 i acadèmic de San Fernando.
Publicà Dos siglos de enseñanza artística en el Principado (1964), Port de la Selva. Notas históricas (1972) i Informes sobre los monumentos catalanes (1984).
(Granollers, Vallès Oriental, 18 novembre 1908 – 23 març 1991)
Geògraf. S’especialitzà en geografia regional: publicà El medio y la vida en Andorra (1947) i El medio y la vida en el Montseny (1947), tesi doctoral, primera a l’estat espanyol sobre les tesis regionals modernes inspirades en P. Vidal de la Blache.
També estudià la geografia agrària de la comarca del Maresme, la urbana de Granollers, les terrasses fluvials del Besòs i el Ter, el peruglacialisme del Ripollès, etc. Amb caràcter general, preferí la geografia física. Col·laborà en la Geografia de Catalunya, dirigida per Solé i Sabarís (sobresurt el capítol de l’explotació del camp).
Fou catedràtic de la Universitat de Barcelona. Des de l’Editorial Alpina impulsà eficaçment la cartografia i la geografia de la muntanya catalana. Fou president de la Societat Catalana de Geografia (1980-86).
(Barcelona, 19 setembre 1902 – 12 desembre 1991)
Fotògraf. Començà a interessar-se per la fotografia pels volts del 1920. Molt ben relacionat amb ambients de l’avantguarda catalana, fou membre fundador de l’ADLAN (1932), i després de la guerra civil, del Club Cobalto 49 (1949). Féu una llarga sèrie de fotografies de l’obra de Gaudí (1930), que contribuïren a la seva revalorització estètica; posteriorment ha insistit sobre aquesta temàtica.
Molt amic de Joan Miró, entre 1940 i 1948 el fotografià regularment en plena activitat. Tingué igualment bona amistat amb Calder, Picasso i Éluard, i treballà per a marxants tant importants com A. Maeght o C. Zervos. El 1951 obtingué la medalla d’or de la Triennal de Milà.
Inspirat per Joan Prats, fou l’autor de les fotografies dels Fotoscops, llibres a través dels quals han estat analitzades visualment moltes obres d’art, principalment de Gaudí i de Miró. S’ha manifestat sempre com a fotògraf sensible, amb preocupacions esteticistes. Del 1972 al 1975 fou president de la Fundació Joan Miró que, el 1982, li dedicà una exposició retrospectiva.
Dades dels Països Catalans 