Arxiu d'etiquetes: 1922

Trias i Fargas, Ramon

4 Respostes

(Barcelona, 27 desembre 1922 – el Masnou, Maresme, 22 octubre 1989)

Economista i polític. Fill d’Antoni Trias i Pujol. Es doctorà en dret a Bogotà (1947) i amplià estudis a Chicago, on obtingué el Master of Arts in Economics. El 1950 tornà a Catalunya, on exercí d’advocat i es vinculà a la universitat.

Llicenciat en ciències econòmiques (1960), guanyà (1962) per oposició la càtedra d’economia política i finances a la Facultat de Dret de València, i el 1972 passà a ocupar la càtedra de finances i sistemes fiscals a la Facultat d’Econòmiques de Barcelona.

Publicà diversos treballs, entre els quals cal destacar Introducció a l’economia de Catalunya (1972), Nacionalisme i llibertat (1979) i Narració d’una asfixia premeditada. Les finances de la Generalitat de Catalunya (1985).

Principal representant, des del 1975, d’Esquerra Democràtica de Catalunya, en fusionar-se aquesta amb Convergència Democràtica de Catalunya (juny 1978), n’esdevingué el president. Elegit diputat al congrés (1977, 1979 i 1982) i senador (1986), fou conseller d’Economia i Finances de la Generalitat de Catalunya de 1980 a 1982 i novament durant els anys 1988-89.

Font i Gumà, Josep

6 Respostes

(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 23 gener 1859 – 4 juliol 1922)

Arquitecte i col·leccionista. Fou deixeble d’Elies Rogent i obtingué el seu títol professional el 1885.

És autor de la font de la plaça de Soler i Gustems de Vilanova i la Geltrú (1893), de l’hospital de Sitges, de la casa Puig i Colom de Barcelona (1913-14) i de la fàbrica Pirelli de Vilanova i la Geltrú. El 1904 féu la reforma de l’Ateneu Barcelonès.

Amic de Domènech i Montaner i d’Antoni Maria Gallissà, féu amb ells nombroses sortides arqueològiques, en les quals sovint aconseguia peces per a la seva notable col·lecció de ceràmica catalana dels segles XIV al XVI, que el 1919 oferí a la diputació de Barcelona a canvi de la restauració del castell de la Geltrú. El 1905 publicà el seu important estudi titulat Rajoles d’art vidriades catalanes i valencianes, amb il·lustracions pròpies. El 1922 fou nomenat acadèmic de Sant Jordi.

Ferrater i Soler, Gabriel

5 Respostes

(Reus, Baix Camp, 20 maig 1922 – Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental, 27 abril 1972)

Escriptor i lingüista. Germà de Joan Ferraté i Soler. Des del 1938 fins a l’ocupació alemanya s’estigué a Bordeus, on el seu pare era conseller del consolat d’Espanya.

L’any 1950 començà els estudis de matemàtiques a la Universitat de Barcelona, que no acabà; més tard s’interessà per la crítica d’art. Vers el 1963 cursà la carrera de filologia romànica a la Universitat de Barcelona, i posteriorment fou professor de lingüística i crítica literària a la Universitat Autònoma de Barcelona.

La publicació del seu primer llibre de poemes, Da nuces pueris (1960), produí un nou tombant en la poesia catalana contemporània. En la seva poesia queda palesa la seva vasta formació literària. Amb Menja’t una cama (1962) i Teoria dels cossos (1967), se situà de manera definitiva en un lloc primeríssim dins la nova poesia.  Tota la seva obra poètica ha estat recopilada a Les dones i els dies (1968).

Com a lingüista, un dels més lúcids de la Catalunya moderna, va evolucionar de l’estructuralisme al transformacionisme de Chomsky. Traduí Language, de Bloomfield, i Cortesian linguistics de Chomsky. El 1969-72 publicà una sèrie d’articles lingüístics a “Serra d’Or” sota el títol De causis linguae, que tracten temes diversos.

Impartí també classes a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada (1971). També traduí al català Der Prozess, de Kafka.

Es suïcidà. El seu germà Joan Ferraté publicà pòstumament la seva obra inèdita, en els reculls Sobre literatura (1979), La poesia de Carles Riba (1979), Sobre pintura (1981), Sobre el llenguatge (1981) i Papers, cartes, paraules (1986).

Estat Català

45 Respostes

(Barcelona, 18 juliol 1922 – )

Organització nacionalista. Fundada per Francesc Macià, alhora partit polític i d’acció directa; el seu òrgan fou el periòdic “Estat Català”. El seu nacionalisme radical provocà una repressió molt dura i, després del cop d’estat del general Primo de Rivera, els caps del partit fugiren cap a França. A l’interior, l’organització funcionà per mitjà d’un directori que orientava les activitats dels militants, enquadrats en escamots, reclutats sobretot al CADCI i a diversos ateneus

El 1925, els elements més radicals constituïren la sots-organització La Bandera Negra, l’objecte de la qual era “la defensa nacional segons el mètode d’acció directa”. Posteriorment, Estat Català visqué una etapa de gran activitat: constituí un comitè pro presos, emeté l’emprèstit Pau Claris (que li permeté l’autofinançament) i publicà a Barcelona el “Butlletí d’Estat Català”.

Macià, malgrat que els cenetistes i els comunistes es negaren a ajudar-lo, es decidí a donar, des de l’exterior, un cop de força que provoqués un alçament general a Catalunya i en altres llocs d’Espanya. Encara que la policia francesa féu avortar la conspiració de Prats de Molló (novembre 1926), els fets i el subsegüent procés a Macià, J. Carner i Ribalta, Ventura Gassol i d’altres detinguts donaren una ressonància internacional a Estat Català com a principal força que afrontava la dictadura.

Macià féu després, amb V. Gassol, un viatge a Amèrica, on aconseguí l’ajut d’unes quantes entitats catalanes d’ultramar, i convocà una assemblea a l’Havana (1928) que preparà una Constitució. Al mateix temps, Estat Català, reorganitzat a l’interior, col·laborà en la preparació del complot avortat per Sánchez Guerra (1929) i envià Jaume Aiguader com a representant de l’organització al pacte de Sant Sebastià (1930).

Amb vista a les eleccions d’abril de 1931, Estat Català passà a formar part d’Esquerra Republicana de Catalunya, però, amb l’aprovació de l’Estatut, alguns grups radicals se’n separaren i formaren diversos grups polítics (el futur Partit Nacionalista Català, Nosaltres Sols!, Estat Català-Partit Proletari, etc). Cap al 1934 es formà, dintre d’Esquerra, un altre grup amb l’antic nom d’Estat Català, i adoptà formes d’organització paramilitar. La pugna que aleshores s’originà entre Josep Dencàs i Lluís Companys es manifestà en els fets del Sis d’octubre.

Pel maig de 1936 se separà d’ERC, i dirigit per Josep Dencàs reuní el grup paramilitar Nosaltres Sols!, el Partit Nacionalista Català i alguns sectors de les Joventuts d’Esquerra d’Estat Català. Tingué com a portaveus “Estat Català” i el “Diari de Barcelona” (fins al juliol 1937).

Després de la guerra civil, participà en el Front Nacional de Catalunya (1939) i menà una activitat clandestina (1945-60). Reaparegué per l’abril de 1976, mantingué una presència testimonial sota la direcció de Josep Planchart i Ramon Rius.

S’ha definit com a independentista dels Països Catalans, liberal i interclassista, i tendeix a donar suport a partits nacionalistes.

Escola del Mar

3 Respostes

(Barcelona, 26 gener 1922 – )

Escola, creada per l’ajuntament de Barcelona. A més del caràcter d’escola a l’aire lliure i d’institució escolar metodològica i d’assaig, tenia inicialment l’objectiu d’educar els nens amb defectes físics i necessitats de fer salut.

Dirigida per Pere Vergés (1922-70), va portar a terme una gran tasca pedagògica, i assolí en alguns moments un relleu considerable. Construïda a la Barceloneta, fou destruïda per un bombardeig el 1938, i s’instal·là a Montjuïc i després (1948) al Guinardó. Avui forma part de les xarxes d’escoles de l’ajuntament.

Enllaç web: Escola del Mar

Derbi

1 Resposta

(Martorelles, Vallès Oriental, 1922 – )

Marca de motocicletes i ciclomotors. Fabricats per Nacional Motor SA. Començà a construir motocicletes i més tard s’especialitzà en la fabricació de ciclomotors, fins a ésser-ne el fabricant més important de l’estat espanyol. Les seves activitats comercials s’estengueren cap a la producció de vehicles més potents i a l’exportació dels seus productes.

Els anys 1990 establí centres de producció a la Xina. El 2001 s’integrà en el grup italià Piaggio. L’any 2002 exportava productes arreu del món i era líder en el mercat europeu de ciclomotors amb canvi de baixa cilindrada.

Des del 1949, en les categories de 50 cc, 80 cc i 125 cc, els pilots que pilotaven una moto de la marca Derbi han guanyat el títol mundial onze vegades.

L’any 2010 Piaggio decidí tancar la planta de Martorelles (amb uns 200 treballadors) i traslladar la producció a Itàlia, però posteriorment reconvertí la planta en fàbrica de components. Al gener de 2011 traslladà part de la producció a Itàlia i al febrer de 2012 Piaggio anuncià el tancament de la planta al juliol en cas que no augmentessin els ajuts de la Generalitat.

Colomines i Puig, Joan

1 Resposta

(Barcelona, 29 novembre 1922 – 22 febrer 2011)

Metge analista, polític i escriptor. Ha estat un dels principals divulgadors de la poesia catalana (a partir del 1960) en amplis sectors. Fundà la revista “Poemes”, suprimida per dificultats administratives, i fou un dels organitzadors del festival de Poesia Catalana al Gran Price.

Poeta combatiu, nacionalista i realista, la seva obra poètica fou recollida a Autoretrat (1986). La seva obra dramàtica, recollida a Teatre (1964-1974) (1974), és un reflex de les experiències personals i col·lectives. També ha escrit assaig: La poesia, un combat per Catalunya (1979), Des de Catalunya, un socialisme per a tothom (1975), Aportacions a la lluita nacionalista catalana (1978), La llengua nacional de Catalunya (1992), i estudis mèdics: Els grups sanguinis (1972), El diagnòstic biològic (1972).

Com a polític, participà a la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya (1969), fundà el Partit Popular de Catalunya (1973), ingressà al Partit Socialista de Catalunya i posteriorment (1977) a Convergència Democràtica de Catalunya. Fou elegit diputat al Parlament de Catalunya per Convergència i Unió a les legislatures de 1980 i de 1984. Ha estat secretari de la comissió lexicogràfica de la Societat Catalana de Biologia, a més d’un dels màxims responsables del Pen Club català.

Colomer i Llopis, Manuel

Deixa un comentari

(Barcelona, 1897 – al mar Mediterrani, 1922)

Aviador. Treballà a l’empresa Pujol, Comabella i Cia. i obtingué el títol de pilot el 1919 al Prat de Llobregat.

Aquell mateix any, féu a Sabadell, amb Josep Canudas, els primer aterratges a Catalunya fora d’un aeròdrom i el primer vol de nit efectuat a la Península. El 1920 formà un grup de treball aeri amb Montesa i Trilla, i feren demostracions per les comarques.

A Mallorca promogué la creació d’una societat, l’Aero-marítima Mallorquina, per a establir un correu aeri amb Barcelona, de la qual societat fou director; obtingué el títol de pilot d’hidroavió a Itàlia.

Morí uns quants dies abans de la inauguració de la nova empresa, en caure al mar l’hidroavió que pilotava de Barcelona a Palma de Mallorca.

Gil-Vernet i Vila, Josep Maria

Deixa un comentari

(Barcelona, 9 desembre 1922 – 5 març 2020)

Metge. Fill de Salvador Gil i Vernet. Es llicencià en medicina a la Universitat de Barcelona el 1946.

Seguidor de la línia d’investigació del seu pare en l’especialitat urològica, ha fet nombrosos viatges a l’estranger i n’ha portat les tècniques d’urologia més modernes. Hom li deu la utilització de còlon sigmoide en les enterocistoplàsties.

Efectuà el primer trasplantament renal a Catalunya i el primer transplantament mundial de testicle humà, ajudat per un equip de vint-i-cinc especialistes de l’hospital Clínic de Barcelona (desembre 1978), i en col·laboració amb Laureà Fernández i Cruz, el primer transplantament estatal de pàncrees i ronyó (febrer 1983).

Fou nomenat per decret catedràtic d’urologia el 1971.

Català i Roca, Francesc

6 Respostes

(Valls, Alt Camp, 19 març 1922 – Barcelona, 5 març 1998)

Fotògraf. Fill de Pere Català i Pic, i germà de Pere.

Obtingué els premis Ciutat de Barcelona de fotografia (1951 i 1952) i de cinema pel seu documental sobre el temple de la Sagrada Família (1953).

Ha il·lustrat un gran nombre de llibres: Barcelona (1954), Les cases pairals catalanes (1966), Els monestirs catalans (1968), El Pirineu (1970), Cerámica popular española (1973), Los espacios de Chillida (1974), Arquitectura de Sert (1977), El que hem menjat (1981), Veure Barcelona (1984) i els diversos volums d’una Història de l’Art Català (des del 1983), entre molts d’altres.

La fotografia de Català Roca parteix del concepte neorealista de la imatge, cercant sempre el punt de vista insòlit i, sobretot, l’ambientació humana del tema.

L’any 1983 rebé el Premio Nacional de Artes Plásticas.