Arxiu d'etiquetes: 1888

Agelet i Garriga, Jaume

Deixa un comentari

(Lleida, 25 juliol 1888 – Madrid, 13 març 1981)

Poeta. Exercí la carrera de diplomàtic fins al 1936.

La seva lírica respon a un postsimbolisme refinat, que evoca experiències personals o recull el color del paisatge.

Entre altres obres, cal destacar Damassos al sol (1924), Hostal de núvols (1931), Rosada i celistia (1949), Pluges a l’erm (1953), Fonts de lluna (1960), Ocells al teulat (1970), Hort vell (1968) i la participació al llibre col·lectiu Lleida, vuit poetes (1969). Pòstumament s’ha publicat 100 poemes (1993).

Xirgu i Subirà, Margarida

11 Respostes

(Molins de Rei, Baix Llobregat, 18 juliol 1888 – Montevideo, Uruguai, 25 abril 1969)

Actriu. Germana del pintor i escenògraf Miquel.

Començà a treballar dins el teatre d’afeccionats, i ingressà com a professional a la companyia de Josep Santpere, amb qui interpretà diversos vodevils, com Les píndoles d’Hèrcules, que obtingué un gran èxit.

Atreta per un teatre més ambiciós, estrenà Andrònica (1910) i La reina jove (1911), d’Àngel Guimerà, que representaren la seva consagració definitiva. Dedicada també al cinema, entre 1909 i 1915 intervingué en una sèrie de films a Barcelona.

El 1914 passà a Madrid, on es convertí en la primera figura del teatre castellà, en el qual imposà autors que venien a combatre el teatre postbenaventí, com Alejandro Casona i, sobretot, Federico García Lorca. De manera innovadora representà diversos clàssics castellans del Segle d’Or i també altres escriptors moderns com Valle-Inclán, Pérez Galdós o Unamuno.

A partir de 1927 donà suport, mitjançant el seu prestigi, a les obres de García Lorca, que estrenà a Barcelona i Madrid i després a diversos països d’Amèrica.

El seu primer contacte amb Amèrica fou el 1914 en què actuà a Buenos Aires (Maria Rosa de Guimerà) i a altres poblacions argentines, a l’Uruguai, a Montevideo, i a Xile. El 1921 féu una gira per Uruguai, Xile, Perú, Veneçuela, Puerto Rico i Cuba. Artista ja ben coneguda, el 1926 rebé un homenatge a Caracas.

El 1936 l’esclat de la guerra civil la sorprengué a Amèrica, on adoptà una postura activa a favor del govern republicà. Ajudà, després de la derrota, els catalans exiliats, i estrenà en català Maria Rosa, de Guimerà, a Buenos Aires. El 1939 féu actuacions a l’Havana, Mèxic, Colòmbia i Perú.

El 1941, fundà a Xile l’Escuela de Arte Dramático, que assumí després la Universitat a través del ministeri d’educació, i actuà des de la Radio Nacional de Santiago. El 1944 tornà a Buenos Aires amb la seva Compañía Escuela, amb la qual féu gires teatrals per l’Argentina, Uruguai i Xile.

Es traslladà a Montevideo, on residí de 1948 a 1957, i dirigí la Comedia Nacional Uruguaya i l’Escuela Municipal de Arte Dramático. El 1957 feu actuacions a Mèxic i als Estats Units, a Northampton (Massachusetts), on adaptà i dirigí versions en castellà i anglès de Yerma. El 1958 actuà en teatre i TV (La dama del alba) a Buenos Aires, on també fou promotora de la fundació de la Casa del Actor i del Teatro de Verano.

El Casal de Catalunya de Buenos Aires li féu un homenatge i donà el seu nom al teatre de la entitat. El 1943 presidí els Jocs Florals de la Llengua Catalana a Santiago de Xile i el 1963 els de Montevideo.

La seva tasca pedagògica, encaminada a la formació d’actors, fou el focus de renovació del teatre sud-americà.

Ribot i Calpe, Josep

Deixa un comentari

(Barcelona, 30 juliol 1888 – 18 març 1974)

Dibuixant i pintor. Estudià a Llotja amb Feliu Mestres, de qui fou deixeble. L’any 1914 s’establí com a professional independent. Fou il·lustrador a les revistes “Mercurio” i “D’Ací i d’Allà” i a les ripolleses “La Veu Comarcal”, “El Catllar” i “Scriptorium”, de les quals també renovà gràficament la capçalera.

Soci del Centre Excursionista de Catalunya des del 1919, il·lustrà moltes de les guies que edità l’entitat (com la de Les Guilleries, 1924). També col·laborà al llarg de quatre dècades amb el Foment de Pietat Catalana.

Igualment, treballà en la il·lustració de llibres, entre els quals cal destacar La arquitectura naval española (1920), Las Hogueras de Castilla (1922), Llibre d’Or del Rosari a Catalunya (1931) i El Gran Teatre del Liceu. Dibuixà també goigs, ex-libris i cartells, i desenvolupà una, poc divulgada, tasca de documentació gràfica de temàtica etnogràfica, on destaca un recull de llegendes del Ripollès (1926) i l’àlbum de bibliòfil Costums de Catalunya (1931).

Vers el 1940 s’inicià en la pintura de paisatges, amb les sèries de Vallvidrera, del barri barceloní d’Horta (amb més de 170 pintures, una selecció de les quals conformen el llibre Records d’Horta. Barcelona 1930-1950. Els paisatges de Josep Ribot i Calpe, 2007), de Ripoll i de Mogrony. Durant trenta anys es dedicà a aquest gènere, i produí més de 500 obres. El 1949 féu a Ripoll l’única exposició individual de pintures.

En la dècada dels anys 1950 destacà la seva aportació gràfica en la il·lustració naturalística. Col·laborà amb Francesc Masclans en les guies de natura per conèixer arbres i arbustos, i es dedicà al dibuix de la flora micològica de Catalunya, creant una col·lecció de prop d’un miler d’il·lustracions (part d’aquest llegat es publicà en el llibre 100 bolets fàcilment identificables, 2008).

Martinell i Brunet, Cèsar

15 Respostes

(Valls, Alt Camp, 24 desembre 1888 – Barcelona, 19 novembre 1973)

Arquitecte i historiador de l’art català. Com a arquitecte portà a terme nombroses construccions de cooperatives (anomenades “les catedrals del vi”), algunes d’elles declarades (2002) béns culturals d’interès nacional: Cornudella de Montsant i Falset (Priorat), Nulles (Alt Camp), Barberà de la Conca i Rocafort de Queralt (Conca de Barberà), Gandesa i Pinell de Brai (Terra Alta), i pel seu interès i coneixement de la història de l’art dirigí importants restauracions d’edificis històrics (la seu vella de Lleida, la seu d’Urgell i el monestir de Poblet).

Publicà L’art a la Seu Nova de Lleida (1923), El monestir de Poblet (1927), El monestir de Santes Creus (1929), Biografia crítica de l’escultor Lluís Bonifàs i Massó (1936), Arquitectura y escultura barrocas en Cataluña (1950), actualitzat entre el 1959 i el 1964, i publicat en català a “Monumenta Cataloniae”. Més tard s’especialitzà en la personalitat i l’obra de Gaudí, del qual publicà alguns dels estudis més importants: Gaudí i la Sagrada Família i Gaudí.

Entre els càrrecs que ocupà, cal esmentar el de secretari general dels Amics de l’Art Vell (1929-35) i el de president del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya i Balears (1932-33). Així mateix, fundà i dirigí el Centre d’Estudis Gaudinistes.

Enllaç web:  Viquipèdia

Font i Quer, Pius

14 Respostes

(Lleida, 9 abril 1888 – Barcelona, 2 gener 1964)

Doctor en farmàcia i químic. Es llicencià en ciències químiques a la Universitat de Barcelona (1908) i obtingué el títol de doctor en farmàcia el 1914 a Madrid.

Fou nomenat catedràtic auxiliar de botànica a la Facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelona (1917-22). Fou també professor de l’Escola d’Estiu i de l’Escola Superior d’Agricultura i, el 1933, professor agregat de botànica a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Director del Museu de Ciències Naturals de Barcelona (1921), organitzà l’Institut Botànic. El 1911 ingressà al cos de sanitat militar i assolí el grau de tinent coronel farmacèutic.

Fou president de la secció de ciències de l’Institut d’Estudis Catalans (1958) i de la Institució Catalana d’Història Natural (1931-34) i vicepresident d’honor dels Congressos Internacionals de Botànica de París (1954) i d’Edimburg (1964).

El 1939 fou processat i perdé tots els seus càrrecs acadèmics.

Publicà més de 220 treballs sobre botànica, amb la qual cosa contribuí al coneixement de la flora de la Península. El 1953 publicà una síntesi sobre la geografia botànica de la península Ibèrica i inicià treballs sobre una flora dels Països Catalans.

Llibres seus molt coneguts són Diccionario de Botánica (1953) i Iniciació a la botànica (1938). També manifestà un gran interès per l’aspecte terminològic de la botànica, proposant nous termes científics i una nomenclatura popular de les plantes i dels elements del paisatge vegetal. A Plantas medicinales (1962) recollí 10.000 noms populars de plantes en llengües peninsulars.

Font i Puig, Pere

1 Resposta

(Barcelona, 24 desembre 1888 – 25 maig 1959)

Filòsof, psicòleg i pedagog. Fou catedràtic de lògica fonamental a la universitat de Múrcia (1916-24), el 1957 en fou degà. Aquest darrer any obtingué la càtedra de psicologia superior a la Universitat de Barcelona, on realitzà una tasca pedagògica particularment eficaç. Pertangué a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Col·laborà a diverses revistes especialitzades.

La seva producció de llibres comprèn diverses obres de caràcter didàctic, estudis com Las concepciones políticas de los Santos Padres y escritores eclesiásticos de los siete primeros siglos de Cristianismo (1916), El sentimiento de comunión desinteresada con el no yo como fuente de placer estético (1927) i Ramon Llull: polarización y unificación (1931), així com excel·lents aportacions a la divulgació de la filosofia oriental, com La filosofía india (1933) i la traducció Oráculos de Zoroastro. Fou la primera autoritat del país en aquesta especialitat orientalista.

Carrion i Juan, Ambrosi

5 Respostes

(Sant Gervasi de Cassoles, Barcelona, 4 juliol 1888 – Cornellà de Conflent, Conflent, 28 novembre 1973)

Dramaturg, poeta i novel·lista. Es doctorà en filosofia i lletres, i el 1911 estrenà la seva primera tragèdia, Tribut al mar. Iniciat en el modernisme, publicà obres de teatre: Epitalami (1912), La núvia verge (1915), Cap de flames (1918), El fogueral (1925), Niobé (1928), L’ombra (1935), etc.

Promotor del teatre, traduí autors grecs i francesos i fundà “El Teatre Català” i fou professor a l’Escola Catalana d’Art Dramàtic. President de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, fou secretari dels Estudis Universitaris per a Obrers (1933).

Director del Teatre de Guerra de la Generalitat, s’exilià a París el 1939, on fou president del Casal de Catalunya i on continuà escrivint i estrenant (Nit d’embruixament, 1950). També publicà un extens poema èpic: El comte Arnau (1972).

Batlle i Mestre, Antoni

3 Respostes

(Sitges, Garraf, 31 juliol 1888 – Barcelona, 26 novembre 1955)

Pedagog i dirigent escolta. Fou ordenat sacerdot a Barcelona el 1912. Doctor en filosofia i en teologia, fou deixeble del cardenal Isidre Gomà i tingué una gran amistat amb el cardenal Vidal i Barraquer.

Fou un home d’acció i d’esperit obert. Interessat en la pedagogia activa, participà amb Alexandre Galí, Artur Martorell i Maria Montessori en el moviment de pedagogia activa com a professor de l’Escola Blanquerna i l’Escola del Mar i com a secretari del seminari laboratori de pedagogia de la Mancomunitat de Catalunya (1918-21).

Col·laborador amb Batista i Roca en l’organització de l’escoltisme, fundà l’Agrupament Mare de Déu de Montserrat (1930), del qual fou consiliari. L’any 1933 celebrà a Llorà (Collsacabra) la primera missa de campament per a les seccions de Minyons de Muntanya.

Del 1936 al 1939 visqué exiliat a Suïssa. En tornar a Barcelona exercí de professor d’ensenyament privat. L’any 1943, juntament amb antics dirigents, reprengué les activitats escoltes; reorganitzà el seu grup i desenvolupà el moviment a Catalunya contra els intents de desintegració.

Al novembre de 1955, en estat d’agonia, rebé de part del bisbe de Barcelona el nomenament de consiliari diocesà d’escoltisme. El seu enterrament constituí una gran manifestació ciutadana. Els seus Escrits foren publicats el 1966.

Abadal i de Vinyals, Ramon d’

7 Respostes

(Vic, Osona, 1 octubre 1888 – Barcelona, 17 gener 1970)

Historiador i polític. Doctor en dret, completà estudis d’història a Barcelona, Chartres i París.

Afiliat a la Lliga Regionalista (1914), fou un dels promotors d’Acció Catalana (1922-30), de la qual se separà durant la República per tornar a la Lliga. Membre de l’IEC i altres institucions culturals.

Com a historiador destacà pels seus estudis sobre el dret català i el període comtal i els seus antecedents. Autor, entre moltes altres obres, de Les partides a Catalunya (1914), L’abat Oliba, bisbe de Vic (1948), La batalla del adopcionismo (1949), Els primers comtes catalans (1958) i la gran obra incompleta Catalunya carolíngia, que sota el títol general Dels visigots als catalans publicà dos volums: La Hispània visigòtica i la Catalunya carolíngia (1969) i La formació de la Catalunya independent (1970).