Arxiu d'etiquetes: 1773

Cotoner i Sureda-Vivot, Miquel

Deixa un comentari

(Palma de Mallorca, 1641 – 1737)

Fill de Francesc Cotoner i d’Olesa i germà de Marc Antoni.

Fou el fundador de l’única línia avui existent.

El seu fill fou Francesc Cotoner i de Sales (Palma de Mallorca, segle XVIII – 1807)  Regidor i militar. Arribà a brigadier. Fou regidor de Palma durant nou anys. Féu la guerra contra França. Fou el pare de:

  • Josep Cotoner i Salas  (Palma de Mallorca, 1807 – segle XIX)  Pintor. Fou deixeble de Francesc Montaner. Excel·lí en el paisatge i amb obres d’inspiració religiosa, com el Sant Miquel de l’altar major de l’església dels Caputxins, i la Santa Anna per al temple de la Santa Creu. Fou regidor perpetu de Palma.

Cos de Filats de Cotó

Deixa un comentari

(Barcelona)

Nom donat el 1773 a la Companyia de Filats de Cotó, fundada l’any anterior, juntament amb el qualificatiu i privilegi de reial.

Castanyeda i Pujassons, Jacint

Deixa un comentari

(Xàtiva, Costera, 13 gener 1743 – Iba-nei, Tonquín, Vietnam, 7 novembre 1773)

Dominicà missioner. Estudià al col·legi de Sant Domènec d’Oriola. Professà el 1759.

Anà a Filipines, on fou pres i expulsat, i es dirigí a Tonquín (1770), on morí martiritzat.

Fou beatificat pel papa Pius X el 1906. En resten les cartes i alguns versos.

Cabezas, Francesc

Deixa un comentari

(Énguera, Canal de Navarrés, 1709 – València, 1773)

Arquitecte barroc i religiós franciscà. Les seves obres tenen un cert aire valencià orientalitzant.

Hom li atribueix el temple annex al monestir de Santa Bàrbara, a Alzira (1729), amb cúpula de ceràmica amb llanterna, element característic del seu art. Acabà un bon nombre d’esglésies ja començades, com la de Nostra Dona de Sales, a Sueca (1753).

La seva obra més important és el projecte de l’església de planta rodona de San Francisco el Grande, a Madrid (1761).

Com a escultor se li déu l’altar major de l’església de Sant Maur, a Alcoi (1748-53), amb un retaule d’un barroquisme desbordant, avui desaparegut.

Balanzat d’Orvay i Briones, Ignasi

2 Respostes

(Vila d’Eivissa, Eivissa, 1773 – Madrid, 30 octubre 1837)

Mariscal de camp. Germà de Lluís.

Fou ministre de la Guerra (octubre 1837) en el govern d’E. Bardaxí.

Granyó, Gabriel

Deixa un comentari

(Bellpuig, Urgell, segle XVIII – Ferrara, Itàlia, 1773)

Religiós jesuïta. S’exilià a Itàlia arran de l’expulsió de la Companyia de Jesús dels territoris espanyols.

Destacà per les seves virtuts. L’església catòlica el té per venerable.

Ferrer -varis/es bio-

1 Resposta

Andreu Ferrer  (Palma de Mallorca, 1715 – Itàlia ?. 1801)  Religiós jesuïta. Passà a Itàlia l’exili forçat per l’expulsió del seu orde. Escriví en castellà diverses obres piadoses.

Antic Ferrer  (Catalunya, segle XV)  Cavaller. Prengué les armes contra Joan II el 1462. Fou un dels qui juraren la sobirania del rei de Castella, que aquest no havia d’acceptar. Pel febrer de 1463 fou nomenat membre de la Junta de recuperació de presoners.

Bonifaci Ferrer  (Catalunya ?, segle XIV)  Jurista. Serví Pere III el Cerimoniós. Realitzà alguns serveis diplomàtics. El 1344-45 fou ambaixador del rei a la cort papal de Roma.

Esteve Ferrer  (Catalunya, segle XVI)  Eclesiàstic. Publicà una Vida de Santa Eulàlia de Barcelona (1549).

Esteve Ferrer  (Castelló d’Empúries, Alt Empordà, 1664 – Vic ?, Osona, 1744)  Eclesiàstic. Escriví un llibre de meditacions. Fou canonge de la seu de Vic, on féu construir la capella dels Dolors.

Francesc de la Concepció Ferrer  (Barcelona, 1773 – 1821)  Religiós escolapi. Assolí bon prestigi en l’ensenyament de matemàtiques. El seu zel per assistir als malalts de l’epidèmia de febre groga li produí el contagi i la mort.

Gregori Ferrer (València, segle XVI – 1604)  Poeta i prevere. Mestre en arts (1578) i catedràtic de filosofia (1588). Ingressà (1592) a l’Acadèmia dels Nocturns amb el nom d’Industria, on llegí diverses composicions poètiques, en general de tema religiós, i discursos. Gaspar Guerau de Montmajor el descriví en la seva Breu descripció dels mestres universitaris (1586).

Guerau Ferrer  (Catalunya, segle XVI)  Argenter. Féu el seu joiell de passantia el 1508. El 1513 acabà una custòdia per a la seu de Lleida. És autor de la creu dita de Torroella (1515), de la seu de Barcelona.

Guillem Ferrer  (Palma de Mallorca, segle XVII – segle XVIII)  Escultor. Demostrà especial encert en les imatges religioses.

Guillem Ferrer  (Palma de Mallorca, 1759 – 1833)  Polígraf. Estudià a Montpeller. Conreà la literatura, la música i la pintura. Excel·lí especialment en aquest darrer art, conreant sobretot els temes religiosos i més encara, el retrat. Entre els seus deixebles hi hagué el notable pintor Agustí Buades.

Joan Bartomeu Ferrer  (Catalunya, segle XIV – segle XV)  Patró de galera. Com a tal participà en l’expedició de Pere de Torrelles a Sardenya (1409). El 1412 defensà heroicament la vila de l’Alguer, amb els seus habitants i els ballesters de la seva galera, d’un important atac dut a terme pel vescomte de Narbona.

Joan Francesc Ferrer  (Barcelona, segle XVII)  Mercader. És autor d’un Catàleg dels Consellers de Barcelona, des de 1249 a 1668.

Josep Ferrer  (València, segle XVII – 1682)  Franciscà. És autor d’obres filosòfiques en llatí.

Josep Ferrer  (Palma de Mallorca, 1715 – segle XVIII)  Pintor. És autor d’obres de caràcter religiós.

Lleonard Ferrer  (València, vers 1623 – 1695)  Matemàtic i astrònom. Professà a l’orde augustinià (1641). Catedràtic de matemàtiques a la universitat de València. Publicà diverses obres astrològiques vinculades amb esdeveniments polítics de l’època i de la monarquia entre el 1677 i el 1690.

Lluís Ferrer  (Catalunya, segle XIX)  Escriptor. Fou redactor del diari “El Constitucional”. Escriví diversos llibres sobre fets d’actualitat.

Miquela Ferrer  (País Valencià, segle XVIII – 1804)  Artista. Fou nomenada acadèmica de mèrit de l’Acadèmia de Sant Carles (1777).

Pere Ferrer  (Illes Balears, segle XVII – segle XVIII)  Pintor. Conreà la pintura de caràcter religiós.

Pere Joan Ferrer  (Illes Balears, segle XVIII – 1747)  Pintor. Deixeble de Guillem Mesquida. Conreà els temes religiosos. Donat a l’alcoholisme, la seva carrera es veié en gran part frustrada.

Plàcid Ferrer  (Barcelona, segle XVII – Montserrat, Bages, 1645)  Músic. El 1642 prengué l’hàbit al monestir de Montserrat, on hi morí.

Simó Ferrer  (Barcelona, 1751 – segle XVIII)  Enginyer naval. Dirigí les obres del port de Barcelona. Fou un dels més competents de l’època en la seva especialitat.

Vicenç Ferrer  (Barcelona, segle XVI – 1632)  Monjo benedictí. Ingressà al monestir de Montserrat el 1589. Fou abat de Sant Pere de Galligants i de Sant Miquel de Cuixà.

Codolar, Pere

Deixa un comentari

(Barcelona, 1721 – Oviedo, Astúries, 1773)

(o Antoni)  Tractadista musical. Monjo de Montserrat, fou deixeble del pare Benet Esteve.

Escriví el tractat Examen musical, en què tracta de la tècnica musical de l’època, amb exemples vocals de compositors montserratins.

Marañón, Antonio

(Marañón, Navarra, 1773 – Vilanova d’Almassà, Matarranya, 9 novembre 1826)

(dit el Trapense)  Guerriller absolutista. Desertor de l’exèrcit (1817), es refugià a la Trapa de Santa Susanna, d’on, suprimit el monestir el 1821, passà a Poblet.

L’abril de 1822 dirigí una guerrilla a l’Espluga de Francolí, i participà en la conquesta de la Seu d’Urgell, per instal·lar-hi la regència.

Després del 1823 es convertí en el braç armat de la facció més ultra del reialisme, i fou portat, per tal que fos vigilat, de nou a la Trapa de Santa Susanna (febrer 1826), on morí.

Guardiola i Hortoneda, Simó de

Deixa un comentari

(l’Aleixar, Baix Camp, 6 juny 1773 – la Seu d’Urgell, Alt Urgell, 26 agost 1851)

Eclesiàstic i polític. Professà a Montserrat, on estudià i on posteriorment ensenyà. Elegit abat de Montserrat (1814-17), reconstruí el monestir i reinstaura el culte i l’escolania.

Primer bisbe català en ocupar la mitra d’Urgell en els temps moderns (1827). Dirigí la Junta carlina del Principat abans que fos institucionalitzada pel pretendent.

Expulsat d’Espanya, s’establí a Montpeller (1835), de la junta carlina de la qual formà part juntament amb l’arquebisbe de Cuba i Joaquim de Sentmenat (després marquès de Sentmenat), mentre el canonge Canal, home de la seva confiança, presidia la junta corregimental d’Urgell, i el seu nebot, Josep Ignasi Dalmau i de Baquer, era secretari de la junta governativa de Catalunya.

Els andorrans li retiraren la qüestia per conservar la neutralitat, i la cediren al bisbe d’Albí. Alhora el govern espanyol prescindí d’ell en els convenis amb el síndic i el Consell General.

Es defensà cercant suport en el copríncep francès (memorial a Lluís Felip del 1841). Tornà a la Seu el 1848.