Arxiu d'etiquetes: 1716

Barceló i Pont de la Terra, Antoni

5 Respostes

(Palma de Mallorca, 31 desembre 1716 – 30 gener 1797)

Militar. Fou patró del vaixell correu (1735) entre Mallorca i Barcelona. El 1756 ingressà a l’armada reial.

Conegut popularment per capità Antoni i posseïdor d’una fama llegendària per l’audàcia de les seves fetes, va distingir-se en les accions per alliberar les vies marítimes dels pirates turcs i barbarescos: el 1769 va dur 1.600 pirates moros presoners a Cartagena i el 1783 bombardejà la ciutat d’Alger, per la qual cosa fou ascendit a tinent general de l’armada.

També comandà l’expedició que portà els jesuïtes, expulsats pel decret del 27 de febrer de 1767, del port de Salou a Itàlia. Dirigí les operacions navals del bloqueig de Gibraltar (1779).

Gisbert -varis bio-

Deixa un comentari

Berenguer Gisbert  (Catalunya, segle XV)  Metge. Era catedràtic de la Universitat de Lleida i metge del capítol lleidatà. Fou astròleg i alquimista. El 1464, regnant Pere IV de Catalunya, fou denunciat per heterodòxia.

Esteve Gisbert  (València, segle XVII – Terol, Aragó, 1716)  Religiós trinitari. Ocupà alts càrrecs eclesiàstics. Fou predicador de Carles II i de Felip V de Borbó. Escriví obres religioses en castellà i en llatí.

Gregori Gisbert  (Alcoi, Alcoià, 1779 – Madrid, 1837)  Prelat. Fou canonge de Sant Isidre i bisbe electe de Girona. Publicà algunes obres religioses.

Jaume Gisbert  (País Valencià, segle XIV – segle XV)  Cal·lígraf. En unió de l’il·luminador Domènec Crespí realitzà el bell còdex del Llibre del Consolat de Mar, de València (1407).

Llorenç Gisbert  (Bèlgida, Vall d’Albaida, segle XVII – País Valencià, segle XVII)  Frare dominicà. Professà el 1662. Fou prior dels convents de Llutxent, Alacant i València, i provincial d’Aragó. El 1690 publicà una biografia de santa Caterina de Siena.

Miquel Joan Gisbert  (Tortosa, Baix Ebre, 1544 – Benifassà, Baix Maestrat, 1604)  Prelat. Des del 1586 fou abat del monestir de Benifassà, del qual escriví uns Annals. Traduí al castellà la regla de sant Benet.

Pere Gisbert  (Catalunya, 1215 – 1294)  Frare trinitari. Fou capellà major del rei Pere II el Gran i provincial d’Aragó. Deixà escrites les obres Commentaria in Magistrum Sententiarum i Sermones de Beata Virgine Maria.

Duran -varis bio-

2 Respostes

Antoni Pau Duran  (Barcelona, segle XVII – segle XVIII)  Adroguer. El personatge més reculat de la família del qual hom té notícies. Pare de Francesc, Vicenç i Josep de Duran i Móra.

Baltasar Duran  (Barcelona, 1716 – Girona, 1793)  Jesuïta. Ensenyà filosofia. Fou exiliat a Itàlia arran de l’expulsió decretada per Carles III de Borbó. Escriví una Relación de les festes celebrades a Vic en ser proclamat rei Ferran VI de Borbó.

Eudald Duran  (Ripoll, Ripollès, segle XVIII – Catalunya, segle XVIII)  Compositor. Fou organista de l’església parroquial de Camprodon. Se’n conserven una missa per a dues veus i violins i dos credos polifònics.

Francesc Duran  (Barcelona, segle XVII – segle XVIII)  Notari. Exercí a Barcelona en 1695-1718. Membre del Consell de Cent, es negà a comunicar-ne les deliberacions al lloctinent filipista Francisco de Velasco, i fou empresonat. Amb el govern del rei-arxiduc Carles III recuperà el càrrec. Durant el setge de Barcelona (1713-14) fou partidari de continuar la lluita contra l’exèrcit borbònic.

Josep Duran  (Catalunya, segle XVII)  Terratinent. El 1686 figura matriculat com a ciutadà honrat de Barcelona, tot mantenint, però, una especial atenció al millorament dels conreus i regatge de les seves possessions rurals i a la promoció del canal d’Urgell.

Aguirre, Antoni

Deixa un comentari

(Roses, Alt Empordà, 1716 – Saragossa, 1779)

Metge. Exercí a diferents pobles d’Aragó i a Tarragona.

És conegut per l’obra que va escriure sobre un aeròlit caigut el 17 de novembre de 1773 prop del Monestir de Sixena, a Barbastre.

Portolà i Rovira, Gaspar de

(Os de Balaguer, Noguera, 26 juny 1716 – Lleida, 10 octubre 1786)

Explorador i militar. Destinat a Mèxic, el 1767 fou enviat a la Baixa Califòrnia com a primer governador del territori. Dos anys més tard va dirigir l’expedició que conquerí l’Alta Califòrnia, d’on fou també governador (1769-70).

Aquesta expedició fou la primera que arribà per via terrestre fins a la badia de Sant Francisco i el port de Monterrey, i inicià així la colonització d’aquesta àrea.

Fundà, juntament amb fra Juniper Serra, les missions de San Diego (1769) i San Carlos de Monterrey (1770). El 1779 fou nomenat governador de Puebla, a Mèxic.

L’any 1784 tornà a la Península i s’establí a Lleida.

Montblanc, vegueria de

(Catalunya, segle XIV – 1716)

Antiga demarcació administrativa (16.723 h, el 1718), que comprenia la Conca de Barberà (excepte la rodalia de Santa Coloma de Queralt i el sector de Senan, Vimbodí i Vallclara), el vessant esquerre de la vall del riu Corb, de Vallfogona a Belianes, l’Espluga Calba, l’Albi i Cervià, a les Garrigues, el Priorat, Vinebre, Garcia, Móra la Nova i el terme general de Tivissa (inclòs Vandellòs), a la Ribera d’Ebre, i el sector septentrional del Camp de Tarragona, especialment el que pertanyia al comtat de Prades.

Al segle XIV tot el sector de les muntanyes de Prades, el Priorat i de la Ribera d’Ebre pertanyia a la vegueria de Tortosa.

El 1716, amb la Nova Planta, fou incorporada al corregiment de Tarragona, dins el qual constituí l’alcaldia major de Montblanc, una de les dues en què aquest fou dividit.

Moianès, sots-vegueria de

(Catalunya, 1202 – 1716)

Antiga demarcació administrativa. Comprenia els termes de Moià, Rodors, Ferrerons, Marfà, Calders, Monistrol de Calders, Viladecavalls de Calders, Santa Coloma Sasserra i Castellar (Castellterçol, Granera i l’Estany n’eren exclosos i Collsuspina no en formà mai part).

Ja des del 1202 hom troba en funcions un veguer de Moià, que administrava justícia independentment dels castlans del terme del castell de Clarà, que l’envoltava.

El 1285 és testimoniat un sotsveguer, però no consta el terme de la sotsvegueria, que el 1305 es considerava encara inclosa en la vegueria de Bages.

Després d’una sèrie de vendes i d’empenyoraments (1289-1384) la sotsvegueria de Moianès obtingué una certa independència, confirmada per Joan I el Caçador el 1393, quan concedí a Moià el dret de carreratge de Barcelona; el 1394 el rei decretà que la sotsvegueria de Moià i del Moianès fos sotmesa a la vegueria de Barcelona.

Felip II donà, el 1567, més autonomia a la sotsvegueria i li uní els pobles de Calders, Monistrol de Calders i Viladecavalls.

A la seva extinció pel decret de Nova Planta (1716), Moià i la seva sotsvegueria formaren part del corregiment de Manresa.

Martí i Descatllar, Pròsper

(Balsareny, Bages, 1716 – Ferrara, Itàlia, 1799)

Jesuïta. Professor de filosofia a Tortosa i rector dels col·legis de la Vila d’Eivissa i Formentera i de Graus (Aragó).

Obres: Memorias históricas y geográficas de Ibiza y Formentera, llamadas antiguamente las islas Pitiusas i Storica naturales dell’Isola d’Ibiza, ambdués publicades el 1798 a Ferrara.

Manresa, vegueria de

(Catalunya, segle XIII – 1716)

Demarcació administrativa. Comprenia bàsicament la comarca del Bages, amb el Moianès i el Lluçanès.

Amb el temps li fou annexada la sots-vegueria de Berga, i el Lluçanès en fou exclòs temporalment, en esdevenir cap d’una sots-vegueria a partir del 1611. El Moianès tingué també caràcter de sots-vegueria, i depengué un quant temps de Barcelona.

Creada al segle XIII, en la delimitació del 1304 comprenia tot el Moianès, fins a Collsuspina, i tot el Lluçanès, fins a Sant Boi de Lluçanès; delimitava amb el Berguedà per Puig-reig, i per ponent seguia una línia que anava de Castelltallat a la Molsosa, a la Maçana, sobre Rubió, a Castellfollit, a la Guàrdia i a Montserrat. El 1553 tenia 1.819 focs.

El 1716 es convertí en el corregiment de Manresa.

Manresa, corregiment de

(Catalunya, 1716 – 1839)

Demarcació administrativa, creada pel decret de Nova Planta.

Comprenia el territori de l’antiga vegueria de Manresa i Bages i de les sots-vegueries de Berga, Lluçanès i Moianès.

Tenia un corregidor a Manresa i un lloctinent a Berga.