Arxiu d'etiquetes: 1423

Despuig, Ausiàs

2 Respostes

(Xàtiva, Costera, 1423 – Roma, Itàlia, 2 setembre 1483)

Cardenal. Nebot de Lluís Despuig. Fou arquebisbe de Mont-real de Sicília (1458-83) i nomenat canceller (a1470) de Ferran II el Catòlic durant el seu regnat a Sicília.

El 1475 fou nomenat arquebisbe de Saragossa, mitra que hagué de renunciar el 1478 a causa de l’hostilitat de Joan II el Sense Fe; fou també bisbe de Capaccio, i abat comendatari de San Pietro d’Èboli. Sixt IV el creà cardenal (1473-83).

Per delegació del papa acomplí diverses missions de caire polític i diplomàtic davant de l’emperador Frederic III i de la dieta de Frankfurt.

Ferran I de Nàpols

22 Respostes

(València, 2 juny 1423 – Nàpols, Itàlia, 25 gener 1494)

Rei de Nàpols (1458-94). Fill natural i successor d’Alfons IV el Magnànim, el qual, el legitimà el 1440, i el 1443 fou reconegut com a successor en el tron de Nàpols pel parlament general, alhora que li era atorgat el títol de duc de Calàbria. Per assegurar l’ajuda dels nobles, el seu pare el casà amb una neboda dels prínceps de Tàrent, Isabel Chiaramonte.

A la mort d’Alfons el Magnànim no fou reconegut pel papa Calixt III, el país, feu de la Santa Seu, fou envaït (1460) per Joan d’Anjou, però ell el vencé prop de Troia (1462) amb l’ajut dels Sforza i de Pius II. Col·laborà en la política del seu oncle Joan II de Catalunya en la lluita contra França.

Dedicat a la reconstrucció del país, desenvolupà una hàbil política econòmica i fomentà el desenvolupament de les ciències i de les arts: féu obrir la universitat el 1465 i afavorí la introducció de la impremta (1473).

El 1482, després d’expulsar els turcs d’Otranto, emprengué la guerra de Ferrara, que fou ruïnosa per a l’estat, i hagué de fer cara a la célebre Conjuració dels Barons, contra l’autoritarisme monàrquic (1485), oposició fomentada per Gènova, Venècia i el papa Innocenci VIII, que ell reprimí enèrgicament.

A la seva mort fou succeït per Alfons II de Nàpols.

Fenollet i de Narbona, Pere VIII de

2 Respostes

(Rosselló, segle XIV – 1423)

Quart vescomte d’Illa, cinquè de Canet i baró de Castellnou. Fill d’Andreu de Fenollet i de Saportella. Es casà (1385) amb Constança de Pròixida i Carròs, filla d’Elf i vídua de Francesc de Perellós, vescomte de Rueda.

El 1389 lluità contra la invasió dels Armanyac, i el 1392 passà a Sicília, on rebé de Martí I el Jove el títol de vicari general dels ducats d’Atenes i Neopàtria, que el rei sicilià tractava de recuperar.

Posteriorment figurà molt en la política catalana, sobresortí a les Corts i es declarà partidari de Lluís d’Anjou, duc de Calàbria, durant l’interregne produït a la mort de Martí I l’Humà (1410-12). Participà, però, a les primeres Corts, convocades pel rei Ferran I d’Antequera a Barcelona. El 1415 hostatjà l’emperador Segimon a Canet.

Fou l’últim del llinatge i, en morir, les senyories de Sant Feliu d’Amunt i d’Avall i del Soler passaren (1424) a la seva fillastra, Violant de Perellós i de Pròixida; la baronia de Castellnou i les senyories de Clairà i Sant Llorenç de la Salanca passaren (1424) a la seva neboda, la reina vídua Margarida de Prades (que les vengué el 1426 a Ramon de Perellós); els vescomtats d’Illa i de Canet foren segrestats per la corona el 1423, i el 1425 foren atribuïts a Bernat Galceran de Pinós.

Cruïlles, Joan de -varis-

4 Respostes

Joan de Cruïlles  (Catalunya, segle XIV – Sicília, Itàlia, 1423)  Fill segon de Berenguer de Cruïlles i de Mosset. Fou el fundador de la branca siciliana de Francofonte, Calatabiano i Palagonia, la qual s’extingí amb els seus besnéts, que aportaren el patrimoni als Acuña (i després als Montcada) i als Gravina, que es cognomenaren Gravina-Cruïlles i foren marquesos de Francofonte i prínceps de Palagonia.

Joan de Cruïlles  (Catalunya, segle XVI – 1557)  (o de Quadres)  Noble. Nebot i successor de Bernat Gilabert (II) de Cruïlles i de Cabrera. Membre de la línia dels Cruïlles de Peratallada. Morí sense fills i el succeí la seva neboda Blanca de Cruïlles i Bret (Catalunya, segle XVI – 1563), la qual transmeté l’herència a la seva filla (i del seu primer marit, Bernat de Vilarig) Violant de Cruïlles, òlim de Vilarig i de Cruïlles.

Benet XIII

75 Respostes

(Illueca, Aragó, 25 novembre 1328 – Peníscola, Baix Maestrat, 23 agost 1423)

(Pero Martines de Luna) Papa (1394-1417), considerat antipapa, fou anomenat el Papa Luna.

Fou prebost de València, consagrat bisbe i nomenat cardenal per Gregori XI (1375), prengué part en l’elecció del seu successor, Urbà VI; però, considerant nul·la l’elecció, s’uní a Anagni als cardenals dissidents que elegiren papa Climent VII, el qual s’instal·là a Avinyó (Cisma d’Occident, 1378), a la mort del qual (1394), els mateixos cardenals dissidents elegiren a Benet XIII.

La Corona catalano-aragonesa li fou sempre fidel, puix que Martí I l’Humà li jurà acatament el 1396 i li donà ajut militar quan França li havia retirat l’obediència i assetjava Avinyó. Després de ser deposat pel Concili de Pisa (1409), seguí considerant-se l’únic papa legítim i, malgrat veure’s abandonat de tothom, es refugià a Peníscola amb quatre cardenals que li romanien fidels, i des d’allí envià diverses excomunions.

Vinculat als interessos castellans, féu costat decisivament a la candidatura de Ferran d’Antequera en el compromís de Casp (1412), a través dels seus agents sant Vicent Ferrer i Berenguer de Bardaixí. Posteriorment arribà a concedir indulgència plenària als qui morien combatent els partidaris de Jaume II d’Urgell.

Així i tot, un cop dominada la situació, Ferran I no dubtà d’abandonar-lo, que, tot i ésser declarat cismàtic en el concili de Constança (1417), no renuncià mai a les seves reclamacions sobre el pontificat.

Gastó IV de Foix

6 Respostes

(Foix, França, 26 febrer 1423 – Roncesvalls, Navarra, 21 juliol 1472)

Comte de Foix i de Bearn (Gastó XI) i vescomte de Castellbó (1436-72). Fill i successor del comte Joan I i de Joana d’Albret.

El 1434 es casà amb la infanta Elionor d’Aragó, filla del rei Joan II de Catalunya, i aquest els declarà successors al tron de Navarra (1455), després de desheretar el príncep de Viana i la infanta Blanca.

Intervingué en la Guerra contra Joan II prop del rei i fou l’alliberador de la reina Joana Enríquez i del príncep Ferran, assetjats a Girona pel comte Hug Roger III de Pallars (1462).

A Navarra fou cap del partit beaumontès, que pretenia d’entronitzar la seva muller, enfront dels designis de Joan II.

Garraf, priorat de

1 Resposta

(Sitges, Garraf, 1163 – 1423)

Antic priorat canonical agustinià (Sant Vicenç de Garraf), fundat el 1163 per Alfons I el Cast. Era anomenat generalment de Sant Vicenç de Pedrabona.

Tingué una escassa vitalitat: del segle XIV ençà només tenia prior. El 1423 s’uní a la canònica barcelonina de Santa Eulàlia del Camp.

Només en resten unes escasses ruïnes.

Erill i d’Orcau, Francesc (I) d’

7 Respostes

(Catalunya, 1372 – 1423)

Baró d’Erill. Fill de Bernat Roger (III) d’Erill i d’Anglesola.

Prengué part en la defensa del Pallars contra el comte de Foix (1396). Fou capità de la Vall d’Aran i participà en les bandositats de Lleida (1410). Assistí al parlament de Tortosa (1411) i fou comissionat a València per pacificar els ànims.

Durant la guerra contra el comte Jaume II d’Urgell, del qual fou acèrrim enemic, fou enviat a Osca a lluitar contra Antonio de Luna. Anant al Pallars per impedir l’entrada de tropes franceses, forçat pels urgellistes, s’hagué de refugiar al castell de Margalef (1413). Al setge de Balaguer demanà, com a procurador reial fiscal, que fos incoat procés contra el comte d’Urgell i que li fossin embargats els béns.

Fou sots-veguer de Pallars (1414), majordom de la reina Elionor d’Alburquerque (1415), conseller del rei Ferran I d’Antequera (1416) i governador de València (1417).

Pare de Joan Roger (I), Berenguer i Francesc d’Erill i de Centelles.

Foren germans seus:

Ramon Roger d’Erill i d’Orcau  (Catalunya, segle XV)  Comanador hospitaler de Barbens. Preceptor i visitador d’Alguaire (càrrec que perdé, acusat de mala administració i per ultratge a una de les monges, cosina germana seva), preceptor de l’Espluga de Francolí (1431) i lloctinent del gran mestre de Rodes.

Bernat Roger d’Erill i d’Orcau  (Catalunya, segle XIV – segle XV)  Cambrer reial.

Erill i d’Anglesola, Arnau d’

4 Respostes

(Catalunya, segle XIV – abans 1423)

Senyor de Selgua.

Fou nomenat lloctinent a diverses poblacions d’Aragó des del 1394 fins al 1410 per Martí I l’Humà, càrrec des d’on reprimí les lluites entre els nobles aragonesos.

Durant l’interregne (1410-12) assistí al parlament d’Alcanyís (1411) i a les Corts convocades per Ferran I d’Antequera a Saragossa (1412).

Després serví Ferran I durant la rebel·lió de Jaume d’Urgell (1413), informant dels moviments de l’enemic i organitzant la campanya.

Cabrera, Bernat IV de

19 Respostes

(Catalunya, 1352 – Milà ?, Itàlia, 1423)

Vescomte de Cabrera i de Bas i comte de Mòdica.

Després de ser-li retornats els béns confiscats al seu avi, capitanejà l’expedició que retornà al tron de Sicília a Martí I el Jove i, en recompensa, fou nomenat almirall del regne (1392-1400).

Es casà primer amb Timbor de Prades i, vers el 1416, amb Cecília d’Urgell, germana de Jaume II el Dissortat.

Morí, probablement a Milà, quan acompanyava Alfons IV el Magnànim a Sardenya.

Fou el pare de Bernat V de Cabrera, de Sança de Cabrera i de:

Aldonça de Cabrera  (Catalunya, segle XIV – segle XV)  Es casà amb el noble Bernat Gilabert de Cruïlles.

Elionor de Cabrera  (Catalunya, segle XIV – segle XV)  Es casà amb Gilabert de Centelles, baró d’Oliva.

Ponç de Cabrera  (Catalunya, segle XV)  Després que el seu germà Bernat V de Cabrera caigué presoner de les tropes de la Generalitat, durant la guerra contra Joan II, continuà operant a les muntanyes a favor dels joanistes. Probablement morí poc temps després, sense successió.

Timbor de Cabrera  (Catalunya, segle XV)  Es casà, en 1418, amb l’aragonès Joan Ferrandis d’Híxar, descendent directe, per la línia natural, de Jaume I el Conqueridor. Fill seu fou un altre Joan Ferrandis d’Híxar, figura notable de la guerra contra Joan II. Era viva en 1464, quan el seu fill rebé el comtat d’Aliaga per abandonar la guerra. Timbor degué viure de prop aquest conflicte.