Arxiu d'etiquetes: vescomtat Castellbó

Margarida I de Bearn

(Bearn, França, vers 1245 – Foix, França, 1319)

Vescomtessa de Bearn, Marsan i Gabardà, comtessa en part de Bigorra, baronessa de Castellvell i de Montcada (1290-1319) i comtessa de Foix i vescomtessa de Castellbò, com a muller de Roger Bernat III de Foix.

Era filla del vescomte Gastó VII de Bearn; el 1290 aquest llegà els seus béns de Catalunya a la seva germana gran, Guillema de Bearn, i, si aquesta moria sense descendència -com així fou-, aquests passarien a Margarida o a la germana Mata de Montcada.

Guillema, vídua de l’infant Pere, germà de Jaume II de Catalunya, cedí, però, els seus béns a aquest darrer, contra el testament patern (1302). Això fou causa de lluites contra el rei per part del seu marit (mort el 1303) i del seu hereu, Gastó I de Foix, que acabà possessionant-se de l’herència dels Montcada en nom de la seva mare (1309), enfront dels Armanyac.

Luna, Constança de

(Aragó, segle XIV – 1353)

Dama. Filla d’Artal de Luna. Fou la muller del vescomte Roger Bernat III de Castellbó.

Fills seus foren Roger Bernat IV, hereu del vescomtat; Margarida, muller de Bernat III de Cabrera, i Blanca, muller del comte Hug Roger II de Pallars.

Restà vídua el 1350, i fins a la seva mort, fou tudriu del seu fill.

Roger Bernat III de Foix

(Foix, França, 1243 – Tarascó, França, 3 març 1302)

Comte de Foix (1265-1302) i vescomte de Castellbó (Roger Bernat II). Fill i successor del comte Roger IV de Foix.

Afegí als estats hereditaris de la família, pel seu casament (1252) amb la vescomtessa Margarida de Bearn, aquest vescomtat (1290) i les baronies de Montcada i Castellvell.

A la mort del seu oncle el comte Àlvar d’Urgell (1267) intervingué en les lluites successòries d’aquest comtat al costat dels Cardona i contra els Montcada i Jaume I de Catalunya-Aragó. En signar-se la pau (1269), el rei li reconegué la possessió del vescomtat de Castellbó malgrat el crim d’heretgia imputat als seus besavi i àvia, els comtes Arnau i Ermessenda.

Li calgué, però, presentar-se davant els inquisidors, consentir que els cossos d’aquells seus avantpassats fossin desenterrats i bandejats del lloc sagrat i satisfer al monarca la quantitat de 45.000 sous.

No sotmetre’s al rei de França Felip III l’Ardit li costà la confiscació temporal del comtat (1272-75) i un any i mig de captiveri a Carcassona.

A Catalunya fou l’ànima de les dues rebel·lions nobiliàries dels anys 1274 i 1280, en la darrera de les quals fou fet presoner per Pere II el Gran a Balaguer. No fou alliberat fins tres anys més tard (1283), mitjançant la promesa de cedir a la corona el vescomtat de Castellbó, en canvi d’altres possessions que li foren assignades a l’interior del país i lluny de la frontera.

Un cop lliure es negà, però, a complir el pacte, i el 1285, desitjós de recuperar els seus dominis i àvid de venjança, participà personalment, al servei del rei de França, en la invasió del Principat.

Els cèlebres pariatges d’Andorra (1278-88), subscrits per ell amb el bisbe d’Urgell, Pere d’Urtx, constitueixen encara avui el fonament jurídic de la consenyoria andorrana.

També obtingué importants concessions dels seus nebots el comte Ermengol X d’Urgell i Àlvar d’Urgell, vescomte d’Àger, abans de llur marxa a la guerra de Sicília (1298).

Nogensmenys les seves pretensions en el comtat urgellenc toparen amb la resolta oposició de Jaume II de Catalunya-Aragó, al qual l’enfrontà semblantment l’ajut prestat al seu cunyat Arnau I d’Espanya, vescomte de Coserans, aspirant al soli comtal pallarès.

Roger Bernat II de Foix

(Foix, França, 1195 – 26 maig 1241)

Comte de Foix (1223-41) i vescomte de Castellbó (Roger Bernat I). Fill i successor del comte Ramon Roger I.

Pel seu primer matrimoni amb Ermessenda, vescomtessa de Castellbó i de Cerdanya, senyora de les valls d’Andorra, Cabó i Sant Joan, regí també aquestes possessions durant la minoritat de llur fill Roger IV de Foix.

El 1226 prestà homenatge al bisbe, Pere de Puigverd, per les valls, reiterat el 1232. Figura destacada de la resistència occitana contra la croada anti-albigesa (1211-26) es reconcilià amb l’església l’any 1229.

Això no obstant, la protecció atorgada als albigesos i la negativa a l’establiment de la inquisició en els seus estats li valgueren una nova excomunió del bisbe Ponç de Vilamur (1237), que no li fou llevada fins el 1240.

Tingué també diferències amb el comte Nunó I de Rosselló, a les quals posà terme un conveni (1233) completat per altres acords parcials (1236-37), que fixà els drets respectius al Donasà i la Cerdanya. El 1236 assistí a les corts de Montsó com a vassall dels reis de Catalunya-Aragó.

Les aliances matrimonials, per ell hàbilment promogudes, amb els Cardona i els Cabrera, successors aquests dels comtes d’Urgell, contribuïren considerablement a augmentar la influència i les possibilitats d’intervenció dels comtes foixencs en la política catalana.

Roger Bernat IV de Castellbó

(Catalunya Nord, segle XIV – 1381)

Vescomte de Castellbó. (1350-81) i senyor de les baronies de Castellvell i de Montcada. Menor d’edat encara a la mort del pare, el vescomte Roger Bernat III, el succeí sota la tutela de la mare Constanza Pérez de Luna (morta el 1353).

Armat cavaller pel rei Pere III a Tarragona el 1360 i després d’un curt pelegrinatge a Terra Santa prengué part en la cèlebre batalla de Launac (1362) i féu costat al seu cosí germà, el comte Gastó III de Foix, en la lluita contra els Armanyac per la successió del Bearn, fins a l’acord definitiu entre ambdues cases rivals (1376), que ell també subscriví.

Amplià el patrimoni familiar amb l’adquisició dels castells de Bar, Aramunt i Castellví de la Marca (1366) i vengué, en canvi, a la corona el castell d’Arraona i la vila de Sabadell.

La cessió reial de la part Montcada de Vic i dels castells de Tornamira, Orís, Solterra i Vilardell, confiscats a Bernat III, vescomte de Cabrera i comte d’Osona, després de la desgràcia i execució del pare (1364), fou només de poca durada, ja que el 1367 foren retornats a la seva muller, Margarida de Foix, germana del vescomte.

Aquest, per la seva lleialtat, sabé guanyar-se, d’altra banda, la confiança del Cerimoniós, el qual se’n serví com a ambaixador a la cort de França i li encomanà la defensa de la Cerdanya i del Rosselló.

Casat amb Gueraua de Navailles, la mort prematura del primogènit, Roger Bernat, féu que fos el fill petit, Mateu, el cridat a succeir-lo en el vescomtat i les baronies.

Roger Bernat III de Castellbó

(França, segle XIII – Ortès, França, 1350)

Vescomte de Castellbó i senyor de les baronies de Castellvell i Montcada (1315-50). Fill segon del comte Gastó I de Foix i de Joana d’Artois.

Heretà del seu pare les possessions catalanes de la família, llevat d’Andorra i el Donasà (feu del rei de Mallorca). Topà amb el bisbe d’Urgell, Arnau de Llordat, i amb els habitants de la Seu (1332-34) i tingué també dificultats amb la ciutat de Vic, les quals donaren lloc a un llarg procés (1336-55).

Les qüestions amb el poble d’Alins de Vallferrera (1333) i la Parròquia d’Hortó (1339) foren resoltes mitjançant concòrdies subscrites per ambdues parts.

L’homenatge prestat el 1334 a Alfons III de Catalunya-Aragó, per les possessions cerdanes, fou més tard renovat al rei Pere III, malgrat el pacte defensiu conclòs amb el seu contrincant Jaume II de Mallorca.

Fou succeït pel seu fill Roger Bernat IV de Castellbó.

Roger IV de Foix

(Foix, França, segle XIII – 24 febrer 1265)

Comte de Foix (1241-65) i vescomte de Castellbò (Roger I, 1230-65). Succeí el pare Roger Bernat II en el comtat de Foix i la mare, Ermessenda, en el vescomtat de Castellbò (1230).

Es casà amb Brunisenda, germana del vescomte Folc V de Cardona, marit de la germana de Roger Esclarmunda, mentre Cecília, germana consanguínia seva, esdevenia la muller del comte Àlvar d’Urgell.

Aliat primerament del comte Ramon VII de Tolosa, al qual prestà homenatge per la part baixa del comtat (1241), l’abandonà després passant-se al seu enemic el rei de França i fent-se’n vassall immediat (1243).

El 1245 prestà així mateix homenatge a Jaume I de Catalunya-Aragó, pels castells de So i Queragut i les viles d’Évol i Estavar. Es negà, en canvi, a reconèixer la senyoria dels bisbes d’Urgell sobre les valls de Cabó, Sant Joan i Andorra.

Els greuges mutus foren sotmesos al tribunal del papa Innocenci IV (1243), sota la protecció del qual el comte posà els seus dominis. Després d’un llarg procés, en què acredità els seus dots diplomàtics, aconseguí, amb la deposició del bisbe Ponç de Vilamur i l’aixecament de l’excomunió llançada contra ell (1256), un assenyalat triomf personal. Roger també tingué conflictes amb el seu veí, el comte de Pallars.

Concertà casaments molt avantatjosos per a les seves filles: Agnès amb el comte Esquivat I de Bigorra, Sibil·la amb el vescomte Eimeric IV de Narbona, Felipa amb el vescomte Arnau I de Coserans, i Esclarmunda amb el rei Jaume II de Mallorca, els quals, d’altra banda, contribuïren en gran manera a reforçar el prestigi del seu llinatge.

Ramon II de Castellbó

(Catalunya, segle XII – 1185)

Vescomte de Castellbó i de Cerdanya (1151-85). Fill del vescomte Pere I de Castellbó i de Sibil·la I, vescomtessa de Cerdanya.

Tingué greus conflictes amb els bisbes d’Urgell a causa sobretot dels castells de Ciutat i de Terrassa.

Reconciliat amb l’església el 1171 per mediació del bisbe d’Elna, que actuà d’àrbitre en aquelles diferències, tingué un paper destacat en la concòrdia entre el prelat urgellenc Arnau de Preixens i els homes de la vall d’Andorra del 1176.

Mort el primogènit Ramon, fill de la primera muller Porcària de Bellera, el succeí en el vescomtat Arnau I, fill de la segona esposa Ermessenda.

Pere I de Castellbó

(Catalunya, segle XI – 1143/50)

Vescomte de Castellbó (1114-1143/50). Fill del vescomte Ramon II de l’Alt Urgell i d’Ermessenda. Fou el primer vescomte de l’Alt Urgell a titular-se vescomte de Castellbò (1126).

La seva muller Sibil·la, filla i hereva del vescomte cerdà Ramon II, li aportà en dot els vescomtats de Cerdanya i de Conflent i els castells de Sant Martí, Queralt i Miralles, pels quals el 1134 prestà vassallatge al comte Ramon Berenguer IV de Barcelona.

El 1135 obtingué del comte Ermengol VI d’Urgell la cessió del castell de Ciutat, que li disputaven els bisbes d’Urgell.

Morí després d’haver fet un viatge de devoció a Terra Santa, i fou succeït pel seu fill el vescomte Ramon II.

Gastó IV de Foix

(Foix, França, 26 febrer 1423 – Roncesvalls, Navarra, 21 juliol 1472)

Comte de Foix i de Bearn (Gastó XI) i vescomte de Castellbó (1436-72). Fill i successor del comte Joan I i de Joana d’Albret.

El 1434 es casà amb la infanta Elionor d’Aragó, filla del rei Joan II de Catalunya, i aquest els declarà successors al tron de Navarra (1455), després de desheretar el príncep de Viana i la infanta Blanca.

Intervingué en la Guerra contra Joan II prop del rei i fou l’alliberador de la reina Joana Enríquez i del príncep Ferran, assetjats a Girona pel comte Hug Roger III de Pallars (1462).

A Navarra fou cap del partit beaumontès, que pretenia d’entronitzar la seva muller, enfront dels designis de Joan II.