Antiga capella on era venerada la Mare de Déu de Paivissol, destruïda durant la Primera Guerra Carlina.
Paivissol, capella de
Deixa un comentari
Arxiu de la categoria: Història
País Valencià, el
País de l’Europa mediterrània: 23.253,3 km2, 4.939.550 hab (2015). Correspon a l’antic Regne de València, format per 21 comarques de llengua catalana i 11 de llengua castellana, amb capital a València. Des del punt de vista de l’administració de l’estat espanyol, es dividit en les províncies de Castelló, València i Alacant.
GEOGRAFIA FÍSICA.- El relleu de la regió és caracteritza per l’enorme varietat dels elements que en conformen el paisatge. La zona litoral és formada per una sèrie de planes constituïdes per dipòsits al·luvials que s’obren finalment a mar en extenses platges: les dunes poden arribar a obstruir o dificultar el desguàs al mar de les aigües continentals, i això contribueix a la formació d’albuferes. La zona interior, en canvi, de caràcter clarament muntanyós, és formada, a l’oest i al nord-oest, per relleus del Sistema Ibèric, mentre que cap al sud trobem les serres orientals de les serralades Subbètiques.
La xarxa fluvial es caracteritza per un règim de forts estiatges, que contrasta amb les catastròfiques crescudes i riuades estacionals. Els rius més importants són el Túria, el Xúquer i el Millars. El clima, de tipus mediterrani, acusa fortes secades al llarg de l’estiu. Les precipitacions oscil·len normalment entre 400 i 500 mm anuals.
POBLACIÓ I ECONOMIA.- La gran expansió econòmica dels anys 1960 hi va implicar una forta atracció demogràfica, que parcialment quedà atenuada a partir de la dècada següent. Tanmateix, des del 1970 el ritme de creixement s’hi ha mantingut a un nivell notablement alt. Aquest fet, però, oculta un fort desequilibri entre les zones densament poblades de la plana litoral i les zones muntanyoses semi-despoblades. Així mateix, el creixement vegetatiu de la regió, no és pas exempt de notables diferències a nivell provincial.
Entre 1986 i 1989, hi hagué un creixement del PIB del 5,4%, cosa que col·loca aquest territori en el tercer lloc del rànquing estatal, només superat per les Illes Balears i les Canàries. Aquesta expansió deriva de la seva posició central en el principal eix de desenvolupament econòmic de l’estat: l’anomenat arc mediterrani.
L’economia valenciana es fonamenta essencialment en una agricultura comercial d’exportació (cítrics), la diversificació de la indústria lleugera, una gran indústria de base i una activitat turística en forta expansió. El sector dedicat a l’agricultura dóna feina a l’11% de la població activa i es basa en la producció de fruites i hortalisses, que es beneficien d’una horta molt rica, especialment a la zona litoral, i amb una llarga tradició.
El sector industrial (34% de la població activa) ha experimentat un fort creixement amb la indústria petroleoquímica (Castelló de la Plana) i l’automobilística (Almussafes). Finalment, el sector terciari és el més vigorós (55%), amb un fort desenvolupament a la costa sud, especialment a la regió d’Alacant, al voltant del nucli de Benidorm.
HISTÒRIA.- De l’època neolítica data l’existència de societats de caçadors i recol·lectors, dels quals tenim constància gràcies a tot de manifestacions d’art rupestre, localitzades especialment a les serres que s’estenen entre Morella i el Maestrat fins a Alcoi. L’any 219 aC els exèrcits cartaginesos van travessar aquesta regió durant la segona guerra púnica i destruïren la ciutat de Sagunt, aliada de Roma; tot i amb això, el país va ésser totalment romanitzat i el conjunt dels seus territoris passaren naturalment a l’administració romana de la província Tarraconense.
Després del període visigòtic, al segle VIII, els musulmans es van establir en aquestes terres, que, amb la seva presència i l’aportació de la seva cultura, van experimentar una forta puixança econòmica (obres de regadiu, introducció de nous conreus, com el taronger). Al segle XI es va crear el regne de taifa de València, que va ésser feu del Cid, i, finalment, el país fou conquerit per Jaume I de Catalunya (1233-40).
La inclusió del Regne de València dins la confederació catalano-aragonesa va portar una nova època de prosperitat alterada per les guerres de les Germanies (1519-23), l’expulsió dels moriscs (1609), el bandolerisme i les pestes del segle XVII i la segona Germania (1693). Tots els drets forals de València foren derogats per Felip V de Borbó, per haver mantingut fidelitat a l’arxiduc Carles d’Àustria, com ho foren també el conjunt dels altres membres de la corona catalano-aragonesa, el qual anul·là els drets i privilegis valencians amb el decret de Nova Planta (1707).
Al segle XIX, havent sofert els efectes de la guerra del Francès, València va ésser el punt per on el rei Ferran VII de Borbó tornà a Espanya i on signà el decret del 4 de maig de 1814, pel qual s’anul·lava l’obra de les Corts de Cadis. Més endavant és va produir l’enfrontament entre la zona costanera, liberal, i les zones de muntanya, que es mantingueren en una línia de fidelitat a la causa carlina (especialment el Maestrat, controlat pel general Cabrera).
La revolució del 1868 va atreure una gran part de la població cap a la causa republicana, però la curta durada de l’experiència cantonalista (1873) va tornar a inclinar el panorama polític a favor de la monarquia; així, el general Martínez Campos es va rebel·lar a Sagunt contra la Primera República (1874) i proclamà Alfons XII de Borbó, el qual, al seu torn, va desembarcar a València.
Amb la fi del segle XIX, el valencianisme ressorgí, en gran part en la mateixa línia de la Renaixença a Catalunya i les Balears (Lo Rat Penat); així mateix, aparegué un republicanisme de tendència populista, encapçalat especialment per Vicent Blasco i Ibáñez. Paral·lelament, el proletariat es va afiliar a l’anarquisme, sobretot a les ciutats de València i Alcoi.
Durant la guerra civil (1936-39), València va prendre partit per la causa republicana i el país va viure un important procés de col·lectivitzacions agràries. El triomf del bàndol franquista va significar una forta sotragada per al valencianisme polític.
Al llarg dels anys 1960-70, va viure un fort impuls econòmic, gràcies al turisme, al desenvolupament de la indústria tradicional i també per l’exportació d’una grandíssima part de la producció agrària. En l’etapa posterior, ja amb la democràcia, la manca d’acord entre els partits valencians va comportar l’endarreriment en l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia. Finalment, el 1982, l’històric Regne de València passà a prendre el nom de Comunitat Valenciana.
Illes Balears, les
País de l’Europa mediterrània: 5.061,3 km2, 821.820 hab (1999), situat davant les costes de Catalunya i el País Valencià, que actualment constitueix una comunitat autònoma uniprovincial amb un total de 67 municipis.
GEOGRAFIA FÍSICA: Les Balears són un arxipèlag constituït per Mallorca, illa major del conjunt (3.640 km2), formada per un Pla central que contrasta amb la serra de Tramuntana, també dita de Ponent, que culmina al Puig Major; Menorca, Eivissa i Formentera, a més a més de tot un enfilall d’illetes i illots, entre els quals es destaquen Cabrera, l’illa des Conills i sa Dragonera.
Amb l’excepció del riu de Santa Eulària, a Eivissa, les illes Balears no tenen un sistema fluvial permanent, sinó que les aigües pluvials hi circulen per rieres i torrents. El clima és de tipus mediterrani, amb l’excepció de les zones de muntanya de Mallorca.
POBLACIÓ I ECONOMIA: La dinàmica demogràfica de les Balears, després del boom viscut a la dècada dels 1960, s’ha mantingut vigorosa al llarg dels darrers vint anys (44% de creixement absolut entre 1970-90). Aixó ha respost principalment a la immigració, estimulada pel turisme i el creixement econòmic que, paral·lelament, ha experimentat tot el conjunt de l’economia insular.
Tanmateix, el creixement vegetatiu se situa tan sols al voltant de la mitjana espanyola (2,5 per 1.000), a causa del pes predominant d’una alta taxa de mortalitat (10 per 100 davant el 7,9 d’Espanya). En la dècada dels 1980, l’arxipèlag ha experimentat un període de prosperitat econòmica, frenada per la crisi turística de 1989, però que, així i tot, en la comunitat autònoma de més alt creixement del PIB entre 1986-89 (5,9% de mitjana anual, contra el 4,7 de la mitjana espanyola).
Una gran part dels recursos procedeixen del sector terciari (68% de la població activa), a causa del fet de constituir una de les zones turístiques més importants de la Mediterrània, amb una gran expansió de l’oferta hotelera i altres serveis com ara els transports i les comunicacions (l’aeroport de Palma és el segon d’Espanya per tràfic de passatgers i el primer en vols internacionals).
La indústria (25% de la població activa), vinculada tradicionalment als sectors tèxtil, de la pell i la sabateria (Inca), ha experimentat darrerament una forta puixança gràcies als sectors de la construcció i l’alimentació, relacionats amb el turisme. En el sector primari (7% de la població activa), es destaca la producció de llet i els derivats làctics a Menorca (Maó). Pel que fa a la mineria, hi ha jaciments de lignit a Selva i Manacor (Mallorca).
HISTÒRIA: Poblada ja abans de l’any 4000 aC, la cultura baleàrica va excel·lir especialment amb les realitzacions megalítiques: talaiots, navetes, etc (especialment a Menorca i Mallorca). Més endavant, l’arxipèlag va ser ocupat pels grecs, cartaginesos i romans, que l’any 400 li concediren identitat administrativa pròpia; així es constituí la província Baleàrica, amb capital a Pollentia.
L’any 902, va ser ocupada pel califat de Còrdova, i va viure sota influència musulmana fins que Jaume I de Catalunya va conquerir Mallorca (1229) i Eivissa (1235), mentre que Menorca va ser sotmesa sota el regnat d’Alfons II el Franc (1287).
Repoblada des del Principat, va experimentar un fort creixement de les activitats comercials i de la menestralia urbana, en contrast amb l’estancament agrari, que originà alçaments i revoltes de la pagesia; entre les més remarcables cal esmentar la revolució de la part forana de Mallorca (1450) i de les Germanies (1521-23), esclafades per les tropes de Carles I de Catalunya.
Després d’una pròspera etapa en què la posició mediterrània de l’arxipèlag va assegurar una economia florent, la descoberta d’Amèrica i la crisis econòmica del Mediterrani van arrossegar l’arxipèlag a una època de decadència al llarg dels segles XVI-XVII.
Després de la guerra de Successió, a causa dels acords secrets del tractat d’Utrecht, Menorca va viure sota l’administració anglesa (1708-1802). Al segle XIX començà una etapa de relatiu creixement econòmic, paral·lel a la revitalització de l’activitat naval, relacionada amb el comerç amb Amèrica, obert per Carles IV de Borbó. Les guerres colonials i la crisi vitícola provocada per la fil·loxera, però, van frenar aquest creixement.
Al segle XX, després dels beneficis generats arran de la Primera Guerra Mundial, el turisme es destacà com a força motora del creixement econòmic de tot l’arxipèlag. Als anys 1920, especialment a Palma de Mallorca, es començà de constituir un petit nucli de burgesia urbana que impulsa un estatut autonòmic que havia de ser proposat a la segona República espanyola. Però aquest procés s’estroncà amb la guerra civil i la repressió de la postguerra.
No va ser fins als anys 1950, i sobretot a partir dels 1960, que el turisme rellançà la creació d’una important infraestructura de serveis, més endavant controlada per grups d’operadors internacionals. Fins al 1983 no s’aprovà l’estatut autonòmic, amb el qual es creà el Consell General Interinsular i, posteriorment, el Govern Balear, que té el suport polític i administratiu descentralitzat dels consells insulars de Mallorca, Menorca i Eivissa-Formentera.
Països Catalans, els
Conjunt de territoris de llengua i cultura catalanes, situats a la riba occidental de la Mediterrània. La major part dels territoris són enclavats dins de l’estat espanyol (Catalunya, País Valencià, Illes Balears i Franja de Ponent) i una petita part és dins de l’estat francès (Catalunya del Nord). També en formen part un petit estat independent (Andorra) i una ciutat de l’illa de Sardenya (l’Alguer).
El concepte d’un país que aplegava la nació catalana, és a dir, el conjunt de terres que tenien com a pròpia la llengua catalana, diferenciada de la llatina, aparegué com a mínim al segle XII.
L’expansió territorial dels segles següents (cap al sud-oest continental i el sud-est marítim), especialment la del segle XIII, que incorporà al poblament català les Illes Balears i el que havia d’esdevenir el País Valencià, donà a la llengua catalana, al tombant del 1300, l’àmbit territorial d’avui, amb lleugeres modificacions esdevingudes al segle XVII i al començament del XVIII (repoblació de terres abandonades pels moriscs i d’altres de despoblades per les guerres dels Segadors i de Successió).
La unitat de les terres de llengua catalana ha estat sentida constantment al marge dels canvis de fronteres administratives o polítiques. Però la dualitat del nom de Catalunya com a designació d’àmbit nacional i com a nom del Principat féu que ja al segle XIV –a l’estranger, al segle XVI– hom cerqués un altre corònim, especialment des que, després del decrets de Nova Planta (i, definitivament, amb la fi de l’Antic Règim) deixà de tenir vigència la corona catalano-aragonesa, nom que cobrí, fins aleshores, en part, aquesta necessitat.
Al segle XIX foren utilitzats noms com terres catalanes, terra de llengua catalana, pàtria catalana, etc. Però ja l’any 1886 aparegué la forma dels Països Catalans en un article de Josep-Narcís Roca i Farreras, a la revista “L’Arc de Sant Martí”; més tard (1900), a la revista “Catalonia”, dirigida per J. Massó i Torrents, i el 1903 a la revista “Catalunya”, dirigida per Josep Carner.
Com a concreció d’un projecte polític, aquest nom es precisà els anys 1930 en els programes d’algun partit (com la Unió Democràtica de Catalunya) o d’algun escriptor (com J. Carbonell i Gener), projecte que havia rebut generalment el nom de Catalunya Gran des de la Renaixença.
Quan afluixà un xic la dura repressió del català imposada per la Guerra Civil de 1936-39, a la dècada del 1950, alguns escriptors, com Alexandre Cirici i sobretot Jaume Fuster, van començar a divulgar un nou concepte de Catalunya Gran, de més abast que el de Principat, que abraçava totes les terres de llengua catalana.
Aquest concepte es va modificar encara a partir del decenni de 1960, quan se’n va excloure l’Alguer, pel seu aïllament en el país sard, i es creà el concepte de Països Catalans, com a realitat geohistòrica més compacta, en què s’incloïen les terres de parla occitana de la Catalunya pirinenca, Andorra, la Franja aragonesa i les terres de parla castellano-aragonesa del País Valencià.
Aquest concepte de Països Catalans és el que va presidir la confecció de les primeres edicions de la Gran Enciclopèdia Catalana, iniciada i posada en marxa per Max Cahner, que fou fins al seu final el director i responsable de l’àrea catalana. El concepte féu fortuna i la denominació entrà dins del lèxic popular i fins d’alguns partits polítics que el prengueren com a base per a reivindicacions nacionalistes.
Ovilvar, baronia d’
(Catalunya, segle XX)
Títol concedit el 1930 a Arcadi Balaguer i Costa, químic industrial, mort el 1973, president del Futbol Club Barcelona i del Club de Polo de Barcelona.
Òtranto, expedició d’ -1481-
(Òtranto, Itàlia, 1481)
Acció bèl·lica de Ferran II el Catòlic amb forces castellanes.
És considerada la primera acció bèl·lica internacional de Castella, que en el regnat de Ferran II inicià la suplantació de Catalunya-Aragó a Itàlia i en altres indrets.
Osona, diòcesi d’ *
Veure> bisbat de Vic (demarcació eclesiàstica de Catalunya).
Orriols -Bages-
Antic poble, al sector occidental del terme. Formava part a mitjan segle XIX de l’ajuntament de Castelladral, Valldeperes i Orriols.
L’església parroquial de Sant Joan depenia de la de Castelladral.
Orlando, batalla del cap -1299-
(Orlando, Sicília, Itàlia, 4 juliol 1299)
Batalla naval entre les forces de Jaume II el Just i les del seu germà, Frederic II de Sicília, a la costa nord de Sicília. L’esquadra catalana, manada per Roger de Lloria, destruí la formació enemiga i en capturà la meitat de les naus.
Jaume II, que havia atacat el seu germà obligat pels termes del tractat d’Anagni, no volgué, però, aprofitar-se de la victòria i féu retirar les seves forces cap a Catalunya.
Ore -Osona-
(Osona)
Taller monetari ibèric de localització incerta, suposadament per la plana de Vic.
Encunyà asos de bronze durant la segona meitat del segle II aC.
Dades dels Països Catalans 