L’agricultura, anys enrere l’activitat més important, pràcticament ha desaparegut davant el desenvolupament industrial que ha sofert el municipi. El ritme d’industrialització fou molt accelerat a partir del decenni del 1960, sobresurt en primer lloc la indústria tèxtil, seguida per la química, la metal·lúrgica, la de la construcció, d’arts gràfiques, etc. Àrea comercial de Granollers. Demogràficament duplicà la població entre el 1900 i el 1960, però el principal ascens s’acusà a partir d’aquell darrer any, fins a arribar a quadruplicar-lo.
El poble és en un petit coster; l’església parroquial de Sant Esteve és moderna.
El municipi comprèn, a més, la Torre de Cellers, medieval (actualment masia), el dolmen de la Pedra Serrada, diversos barris, entre els quals el de Casanoves, i l’enclavament de Vila-rosal.
Municipi del Ripollès (Catalunya): 31,05 km2, 1.226 m alt, 160 hab (2017)
(o Vilatinyós) Situat a la vall de Ribes, drenat pel Segadell, afluent del Freser, que travessa el terme d’est a oest (vall de Pardines), entre el puig de Cerverís, el Mont-roig i la serra de Conivella. Relleu muntanyós i molt accidentat, cobert de boscs i pasturatges.
L’economia es basa en l’explotació forestal, la ramaderia (especialment bestiar boví, i també oví i porcí) i les segones residències. Els principals conreus són els cereals, les patates i el farratge, i alguns petits horts prop del riu. Àrea comercial de Ripoll. Població en descens.
El poble és enlairat a la dreta del Segadell, església parroquial de Sant Esteve, de base romànica; resten vestigis d’una casa senyorial.
L’agricultura de regadiu és possible gràcies als regatges per mitjà de pous; produeix fruita i verdura; de secà hi ha conreus mediterranis. La indústria és molt diversificada; sobresurt la fabricació de materials per a la construcció i del vidre, la química i la tèxtil. Àrea comercial de Barcelona. Acusa un important ascens demogràfic des del 1950, i ha quasi triplicat des de llavors la població.
La vila és als vessants d’un puig dominat pel castell del Papiol, reformat el segle XVIII i restaurat modernament, que esdevingué centre de la baronia del Papiol. L’església parroquial de Santa Eulàlia fou construïda el 1315. La població fou afectada pel terratrèmol del 1448 i per la guerra del Francès.
Municipi del Baix Empordà (Catalunya): 25,83 km2, 55 m alt, 2.469 hab (2017)
Situat entre el massís de Begur i el Daró, el qual desemboca a l’extensa platja de Pals, al nord-est de la Bisbal d’Empordà. Al nord del terme hi ha els antics estanys de Pals, zona pantanosa dessecada modernament.
El sector primari ha anat perdent importància en favor del terciari. Els conreus de regadiu, propers al Ter i al Daró, se centren en les hortalisses, els arbres fruiters i l’arròs; al secà predominen els cereals i la vinya. Ramaderia de bestiar porcí, boví i oví; aviram. El turisme és el motor de l’economia i ha beneficiat a d’altres sectors com ara el de la construcció i el de serveis. Des del punt de vista demogràfic ha experimentat un increment del 37,6 % d’ençà del 1900. Àrea comercial de la Bisbal d’Empordà.
La vila està aturonada i voltada en part per les antigues muralles, restaurades el 1478, any que fou enderrocat l’antic castell de Pals, del qual resta però la torre de l’homenatge, dita Torre de les Hores.
Municipi del Pla de l’Estany (Catalunya): 17,98 km2, 152 m alt, 476 hab (2017)
Situat a la vall baixa del Revardit, entre el Terri, afluent de l’esquerra del Ter, i el massís del Rocacorba, al nord-oest de Girona. El territori és muntanyós, llevat del sector nord-est, el pla de la Banyeta, i cobert en part de boscs de pins, roures i alzines.
Agricultura de secà (cereals, llegums, farratges); també hi ha regadiu a la part nord, que aprofita les aigües del Revardit per a regar per aspersió. Ramaderia bovina, porcina i avicultura; escorxador de porcs. Àrea comercial de Banyoles.
El poble és a l’esquerra del Revardit, la seva església parroquial (esmentada ja el 1076) és dedicada a sant Miquel. Subsisteix una torre medieval i l’antic castell de Palol de Revardit (segles XV-XVI).
Municipi de la Ribera d’Ebre (Catalunya): 37,92 km2, 335 m alt, 356 hab (2017)
Situat entre la serra de Montsant i el riu de la Cana, afluent de l’Ebre, a l’extrem nord-est i al sector més alt i més septentrional de la comarca, al límit amb el Priorat i separat de les Garrigues per una estreta franja del terme de Flix. La meitat del terme és improductiu i format per bosc, garrics i pasturatges.
L’agricultura és de secà, amb predomini d’oliveres; a més, s’hi conreen arbres fruiters (ametllers) i vinya. Ramaderia de bestiar porcí i boví; avicultura. Cooperativa agrícola. Àrea comercial de Reus.
El poble és en una vall, a la vora del torrent del Toll. L’església parroquial és dedicada a santa Maria. El lloc fou adquirit el 1398 per la ciutat de Barcelona juntament amb la baronia de Flix i amb els llocs de Banyoles i de Miramar per tal d’assegurar el tràfic de l’Ebre, per on la ciutat s’assortia del blat de les planes de l’interior.
Municipi del Baix Llobregat (Catalunya): 5,46 km2, 100 m alt, 2.998 hab (2017)
Se segregà del municipi de Cervelló el 1998, del qual formava part com a entitat de població. Situat a l’esquerra de la riera de la Palma, afluent per l’esquerra de la de Cervelló, les muntanyes de la serra de l’Ordal entren al terme per ponent, on se situen els punts més alts, a les faldes de la muntanya de Montmany, a l’est, el territori baixa fins a la plana al·luvial del Llobregat. A les muntanyes hi ha boscos de pi i alzina.
Actualment l’aportació de l’agricultura ha perdut pes i només és residual, la principal font de riquesa actual són els serveis.
Al poble destaca la capella romànica de Sant Joan del Pla o de l’Erm (segle XI), església parroquial de Santa Maria (esmentada el 1231).
Dins el terme també hi ha els nuclis de Can Vidal i Can Mascaró i diverses masies pairals, com la de Can Pongem (edificada entre el 1650 i el 1757).
Municipi del Baix Llobregat (Catalunya): 8,30 km2, 41 m alt, 11.416 hab (2017)
Situat a la dreta del Llobregat, que li fa de límit amb el municipi del Papiol.
L’agricultura de regadiu és possible gràcies al regatges derivats de pous i fonts, amb aigües procedents del Llobregat. Produeix fruita i hortalisses. Avicultura. Indústria d’extracció de materials per a la construcció (calç, ciment), tèxtils, de la fusta (mobles), metal·lúrgiques, etc. Àrea comercial de Barcelona.
La població s’ha multiplicat per deu durant el segle XX, és especialment important l’ascens demogràfic registrat des del 1950, que s’ha accelerat en xifres absolutes després d’aquest any.
L’església parroquial del poble és dedicada a santa Eulàlia. La quadra de Pallejà era inclosa dins la baronia de Cervelló. L’anomenat castell de Pallejà correspon a l’antiga casa aloera, que hom l’ha cedit en part a la parròquia per a la celebració d’actes culturals.
GEOGRAFIA FÍSICA – Està constituïda per la vall alta del riu Noguera Pallaresa i les dels seus afluents de capçalera, que es desenvolupen quasi íntegrament dins el Pirineu axial. Morfològicament, s’hi poden distingir tres sectors clarament diferenciats: 1) al nord, un seguit de massissos paleozoics, on predominen les roques granítiques, que han estat molt atacats per l’erosió glacial i on es localitzen les màximes altituds del Pirineu català, amb els cims de la pica d’Estats (3.143 m alt), Sotllo (3.073 m), Monteixo (2.905 m), el pic de Peguera (2.982 m ), Montsent de Pallars (2.881 m), els Encantats (2.747 m) i Montesclado (2.386 m); hi ha zones lacustres, que es compten entre les més importants dels Pirineus (estanys de Sant Maurici, Certascan, Romedo i Negre, entre d’altres); 2) al centre, les altes valls de la Noguera Pallaresa i els seus afluents separades entre elles per altes serres en què és palesa l’erosió de les geleres quaternàries: vall d’Àneu, drenada per la Noguera Pallaresa i el riu de la Bonaigua; valls d’Unarre, d’Espot, d’Escart i de Baiasca, travessades pels rius homònims; vall de Cardós, drenada per la Noguera de Cardós; vall Ferrera, solcada per la Noguera de Vallferrera; vall de Tor, travessada pel riu de Tor, i valls de Tavascan, d’Estaon i de Burg, solcades pels rius homònims, i 3) al sud, el sector mitjà de la Noguera Pallaresa o riberes de Sort, on el relleu s’abaixa en trobar les faixes argiloses triàsiques de la depressió perifèrica que separa la zona axial del muntanyam calcari del Pre-pirineu (zona de les Nogueres).
El clima és d’alta muntanya, es caracteritza per les precipitacions abundants i les temperatures fresques a l’estiu i rigoroses a l’hivern. Les precipitacions oscil·len entre els 700 i els 900 mm anuals, i augmenten en sentit sud-nord i amb l’altitud (691 mm anuals a Esterri d’Àneu; 742 mm a Tavascan; 830 mm a Estac); el règim és equilibrat durant tot l’any, i les estacions més enlairades registren fins i tot un petit màxim estiuenc; les precipitacions de neu augmenten també amb l’altitud. Les temperatures són baixes, amb una mitjana a la vall d’Àneu d’11,7ºC el mes més càlid (agost) i de –3,9ºC el mes més fred (gener); a l’hivern les mínimes absolutes assoleixen fàcilment els –20ºC.
La vegetació natural està especialment evolucionada al sector septentrional de la comarca, on forma una clisèrie altitudinal constituïda per boscos de pi roig amb alguns claps de roure al fons de les valls i als vessants més arrecerats; boscos d’avets i sobretot de pi negre entre els 1.000 i els 2.400 m d’altitud, i prats alpins a una altitud superior als 2.400 m; el faig és poc freqüent per la insuficiència de les pluges; creix sobretot a les obagues de la vall Ferrera (bosc de Virós). El sector meridional de la comarca està força desforestat; hi dominen els roures i les carrasques.
POBLACIÓ – El poblament és antic; els primers testimonis es remunten al neolític i, els pobles ben consolidats, a l’edat mitjana, quan la comarca es constituí gairebé com actualment; es caracteritza per la dispersió en petits nuclis, que no acostumen a assolir els 1.000 h. La densitat de població és escassa (4,3 h/km2), i en xifres absolutes segurament és inferior a la que tenia al moment de la repoblació (fins a unes 6.000 persones al segle IX); és la comarca catalana amb menys habitants després de l’Alta Ribagorça: l’any 1860 tenia 20.430 h i en l’espai de cent anys quedaren reduïts en un 50%; el despoblament fou especialment marcat en el període 1860-1900 i en l’època actual, ja que en el decenni 1960-70 va perdre el 30% de la població, i el 25,8% els quinze anys següents. Tots els municipis de la comarca patiren una disminució demogràfica (llevat de la Guingueta d’Àneu) i alguns solament sobrevisqueren gràcies a les annexions (34 municipis el 1857). Però la situació demogràfica canvià de tendència, d’ençà la revaloració i explotació de nous jaciments laborals, com ara el turisme rural i totes les activitats relacionades amb el lleure, les activitats a l’entorn de la natura i els esports d’hivern, que signifiquen no només una nova font d’ingressos comarcal sinó l’establiment i residència de població jove que compensa l’envellida estructura de població. Malgrat aquesta dinàmica, només són tres els municipis que sobrepassen els 450 h i únicament Sort supera els 1.500 h.
ECONOMIA – L’economia es basa en dues fonts tradicionals: la ramaderia i el bosc, i en dues de modernes: la producció d’energia elèctrica i el turisme. La ramaderia consta d’uns 40.000 caps d’ovins i cabrum (que representa una reducció considerable enfront el nombre de caps en decennis pretèrits) i de 9.000 caps de bovins, i el porcí, si bé no ateny els 10.000 caps, és una de les espècies ramaderes amb més creixement; es practica la transhumància estival, aprofitant l’existència de prats d’altura que fan servir també els ramats de les comarques veïnes, però cada cop més amb un grau d’utilització menor. El bosc ha estat explotat des d’antic, quan els troncs es transportaven pel riu; en l’actualitat el transport es fa per carretera i la fusta es concentra a les serradores de Rialb de Noguera i la Pobla de Segur o es tramet als centres consumidors (Balaguer, Lleida i Barcelona). L’agricultura ha tingut tradicionalment poca importància; hi sobresurt la dedicada als farratges, amb més del 70% de les terres conreades, seguida per la dels cereals en gra.
La indústria està molt poc diversificada; d’ençà la desaparició de les activitats industrials tradicionals (del ferro i tèxtil), han pres importància algunes indústries extractives, les alimentàries i les de la construcció. Però la indústria per excel·lència del Pallars Sobirà és la derivada de la energia hidroelèctrica, amb nombroses centrals que disposen d’una potència instal·lada de més de 265.000 kWh. Per una altra banda, les condicions paisatgístiques de la comarca, a més de les infraestructures instal·lades per a la pràctica d’esports d’hivern (Llessui, Superespot i Portainé), han suposat l’aparició d’una rendible indústria turística i de serveis, que ha revifat d’una manera significativa l’economia comarcal.
HISTÒRIA – El poblament prehistòric i antic del Pallars Sobirà és molt mal conegut. A la banda meridional hi ha testimonis de megàlits (Montcortès) i alguna cova amb materials de les edats del bronze i del ferro (Peramea), que lliguen amb el panorama contemporani del Pallars Jussà. No hi ha, fins ara, testimonis arqueològics suficients sobre el poblament del primer mil·leni, ni de l’època romana, però la toponímia amb una quantitat de topònims d’origen bascoibèric, i gairebé cap d’origen romà, demostra que la romanització fou gairebé inexistent o molt superficial.
El nucli de la comarca fou l’antic comtat de Pallars Sobirà (dit després simplement de Pallars) que restà incorporat al segle XIII a la vegueria de Pallars (després sots-vegueria), juntament amb el Pallars Jussà i un sector de Ribagorça (gradualment reduït només a l’esquerra de la Noguera Ribagorçana), demarcació que el 1716 esdevingué corregiment de Talarn. Amb la divisió provincial (1834) restà dins la província de Lleida, i amb el sector de la vall Fosca aigua amunt de Senterada constituí el partit judicial de Sort (la divisió territorial de 1936 atribuí tota la vall Fosca al Pallars Jussà).
GEOGRAFIA FÍSICA – Està constituïda per la conca de Tremp, àmplia depressió d’uns 25 km d’ample per 30 de llarg i de 400 a 500 m d’altitud mitjana, excavada per l’erosió fluvial en els materials tous sedimentaris (margues i argiles), envoltades per alteroses muntanyes: al nord hi ha les serres interiors pirinenques que formen un gran anticlinal calcari constituït per les serres del Boumort (2.077 m alt), Peracalç (1.478 m) i Sant Gervàs (1.887 m); al sud tanca la conca la serra del Montsec (1.676 m al Montsec d’Ares i 1.677 m al Montsec de Rúbies); a l’oest les serres de Llerós (1.689 m) i de Montllobar (1.125 m), que separen la conca de la Noguera Pallaresa de la de la Noguera Ribagorçana (però les annexions de municipis ribagorçans a Tremp han estès la comarca administrativa fins a la Noguera Ribagorçana), i al sud-est el pas de Comiols (1.102 m), que la separa de la conca del Segre.
L’únic accident orogràfic important de l’interior de la conca és el constituït per l’alineació muntanyosa formada per les serres de Sant Corneli (1.342 m) i de Carreu (1.850 m), que en direcció oest-est subdivideixen el territori en dos sectors: al nord, la conca de Dalt, entorn de la Pobla de Segur, i, al sud, la conca de Baix amb capital a Tremp. La comarca també comprèn la vall Fosca, que s’endinsa com una falca al Pirineu axial, entre el Pallars Sobirà i l’Alta Ribagorça i que es troba envoltada per cims que superen els 2.000 m, com ara, el Montsent de Pallars (2.881 m), el pic de la Cometa (2.447 m) i el pic de l’Espada (2.557 m).
El clima presenta una forta tendència a la continentalitat, a causa de la forma tancada de la conca i de l’existència de la pantalla orogràfica del Pre-pirineu interior (el Boumort-Sant Gervàs), que atura els vents humits. Les temperatures són, tant a l’estiu com a l’hivern, rigoroses, i presenten una forta oscil·lació tèrmica anual; les temperatures mínimes no acostumen a baixar de –10ºC, però, en canvi, el perill de glaçades perdura durant set mesos l’any; les temperatures màximes poden arribar a assolir més de 40ºC, i la mitjana del mes més càlid és de 23,9ºC (agost). Les precipitacions són escasses; al fons de la conca no sobrepassen els 500 mm anuals (493 mm a Tremp i 499 mm a la Pobla de Segur) i s’eleven per sobre d’aquesta xifra en augmentar l’altitud (512 mm a Isona i Conca Dellà i 595 mm a Castell de Mur); la mitjana de dies de precipitacions és de 75 (Tremp), amb precipitacions en forma de neu molt freqüents al vessant més septentrional i de més altitud de la comarca; el règim té característiques mediterrànies, amb dos màxims, un d’acusat a la tardor i un altre de secundari a la primavera, així com un marcat mínim estival.
La vegetació natural és escassa, a causa de les condicions climàtiques i de l’atac de l’home, que ha destruït el bosc per a l’establiment dels camps de conreu i per obtenir-ne fusta, llenya i sobretot carbó. L’àrea més boscosa correspon al sector septentrional de la comarca, a les valls de Manyanet i Fosca i als vessants de les serres interiors, on predominen les caducifòlies (roures amb algunes clapes de faig); el centre de la conca és gairebé tot desforestat. L’arbre climàtic era l’alzina, però aquesta ha desaparegut fins i tot dels costers perifèrics, on es presenta formant rodals enmig de la garriga mediterrània; una altra àrea boscosa és la formada per les obagues de les serres del Boumort, Carreu i Montsec
Hidrogràficament, la comarca pertany a la conca del riu Noguera Pallaresa, que travessa el muntanyam calcari de les serres interiors pel congost dels Collegats, procedent del Pallars Sobirà, i drena la conca de Tremp; el sector més septentrional, encara que tributari de la Noguera Pallaresa, resta individualitzat, ja que els seus rius penetren en el Pirineu axial i formen valls glacials de característiques semblants a les de les valls del Pallars Sobirà (vall de Manyanet, solcada pel riu homònim, i vall Fosca, travessada pel riu Flamicell). A més, comprèn un sector de la riba esquerra de la vall mitjana de la Noguera Ribagorçana fins al congost de Mont-rebei.
POBLACIÓ – El poblament és molt antic, com ho demostra l’existència de nombroses restes prehistòriques en el muntanyam perifèric (serres de Boumort i de Montsec), i ha estat continuat durant segles (fundacions romanes, com Isona, sobre un fons ibèric, i creació de pobles encimbellats durant l’edat mitjana: Talarn, Llimiana i Mur); es caracteritza per l’existència de petits nuclis de població agrupada, molt separats entre ells. La població ha minvat un 62% des del començament de la segona meitat del segle XIX, i fou especialment accentuat el decreixement en el període 1857-1910; durant el segle XX s’ha mantingut estacionària, amb un lleuger creixement entre el 1950 i el 1960, a conseqüència de les obres hidroelèctriques, per minvar tot seguit per sota del nivell del 1910. Els nuclis de població són petits, i solament tres sobrepassen els 1.000 h.
ECONOMIA – L’economia és basa en l’agricultura i la ramaderia. El sector agrícola presenta dues àrees diferenciades, una de regadiu, amb conreus intensius vora els rius, i una altra de secà; el regadiu representa una petita part de la superfície conreada i empra fonamentalment aigües derivades (mitjançant canals) del riu Flamicell i del pantà de Sant Antoni; es dedica a les hortalisses i principalment farratges; s’obtenen diverses collites anuals, gràcies a l’adopció de rotacions a base de patates o moresc el primer any, i ordi o blat el segon, o bé d’alfals durant tres o quatre anys, seguit d’una collita de patates i una altra de blat. Els conreus de secà es dediquen sobretot a cereals (ordi més que blat), que alternen amb períodes de guaret, o bé amb conreus de patates i remolatxes farratgeres; als vessants muntanyosos es fan conreus en feixes, especialment ametllers. La propietat de la terra es troba molt repartida, de manera que prop de les tres quartes parts de les explotacions agràries són menades directament pels seus amos; les explotacions agràries són petites, amb oscil·lacions entre 2 i 5 ha a la muntanya i de 5 a 25 ha a la conca de Tremp. La ramaderia ha minvat en importància els últims decennis, especialment els equins, que havien donat anomenada a Salàs de Pallars; únicament conserva la seva esplendor a les valls de Manyanet i Fosca per a les vaques lleteres, mentre que la conca es dedica a bestiar menut, per a carn; hi ha bestiar oví, boví i porcí, i proliferen les granges d’aviram i de conills; es practica poc la transhumància estiuenca cap al Pallars Sobirà.
La indústria hi té escassa importància: sobresurten els derivats de l’agricultura i la indústria hidroelèctrica (embassaments de Talarn o Sant Antoni i Terradets); l’any 1985 s’inaugurà la central hidroelèctrica de Gento-Sallente, una de les més importants de Catalunya pel nivell de potència instal·lada. Destaquen també els sectors metal·lúrgics i de la maquinària, el tèxtil, de la fusta i dels mobles i de la construcció, centrats principalment en els municipis de Tremp i la Pobla de Segur. Pel que fa al sector turístic, si bé no està molt desenvolupat, pren una recent importància el turisme rural, especialment a la vall Fosca.
HISTÒRIA – Els documents més antics sobre el poblament de la comarca corresponen a l’època megalítica, amb megàlits (la Pobla de Segur, Senterada) i coves sepulcrals de la mateixa època (Toralla). Aquesta i algunes altres coves (Erinyà), mostren la continuïtat de poblament durant l’edat del bronze i del ferro, amb cultura hallstàttica, establint així un panorama normal de la prehistòria de les comarques pirinenques. Hi ha poca informació sobre el primer mil·leni aC fins a arribar a la romanització, quan un nucli indígena que encunyà moneda amb la llegenda Aeso es transformà en ciutat romana amb categoria de municipium, punta de l’extrem nord de l’urbanisme romà a Catalunya.
El nucli de la comarca fou l’antic comtat de Pallars Jussà, incorporat al segle XII al de Barcelona, però al segle següent tot el Pallars era inclòs a la vegueria de Pallars (després sots-vegueria), juntament amb el sector oriental de la Ribagorça. El 1716, quan ja feia alguns segles que el límit occidental d’aquesta demarcació era la Noguera Ribagorçana, esdevingué corregiment de Talarn, subdividit d’ençà de la divisió provincial de 1834 en els partits judicials de Sort i de Tremp. Aquest darrer incloïa una gran part del Pallars Jussà (la conca de Tremp i el sector més baix de la vall Fosca, des de Senterada) i el sector esmentat de Ribagorça. La Ponència de la Divisió Territorial de Catalunya (1936) inclogué aquest sector ribagorçà (vall de Boí, Vilaller, el Pont de Suert, Espluga de Serra i Sopeira –administrativament sota la jurisdicció del govern català-) en la comarca del Pallars Jussà atesa la impossibilitat de constituir amb tan pocs municipis una comarca pròpia. L’any 1988, però, la Generalitat de Catalunya establí la nova comarca de l’Alta Ribagorça mitjançant la segregació del Pallars Jussà dels municipis del marge esquerre de la Noguera Pallaresa situats al nord de la serra de Sant Gervàs.
Situat a la conca baixa de la riera de Tenes, afluent del Besòs, al sud-oest de la comarca, al límit amb el Vallès Occidental.
(o Vilatinyós) Situat a la 
Situat al nord-oest de 
Situat entre el 
Situat a la vall baixa del 
Situat entre la 
Dades dels Països Catalans 