(Xàtiva, Costera, segle XI – Dénia, Marina Alta, 1077)
Metge. Primer dels metges coneguts de la família dels Ibn Zuhr, originària de Xàtiva. Després d’una estada al Caire s’establí a Dénia, on exercí la medicina.
Fou conegut per la seva disconformitat amb les doctrines terapèutiques tradicionals.
Fou el pare del també metge Abü-l-‘Ala ‘Zuhr.
Abdal·la ibn Ahmad Abdal·la ibn Hofs (Dénia, Marina Alta, segle XIII – Xàtiva ?, Costera, 1248) Metge i historiador. Residí generalment a Xàtiva.
Abdal·la ibn Càsim ibn Halaf al-Salmi (Alzira, Ribera Alta, 1194 – ? , 1248) Escriptor àrab. És autor d’obres biogràfiques i filosòfiques.
Abdal·la ibn Iaia (Dènia, Marina Alta, segle XII – València, 1182) Jurista àrab. Ensenyà filosofia a Xàtiva.
Abdal·la ibn Muhammad ibn Sufian al-Tudjibí (Xàtiva, Costera, segle XII – ?, 1193) Historiador àrab. Gaudí de gran prestigi al seu temps.
Abdal·la ibn Sulaiman ibn Haut Al·là (Onda, Plana Baixa, 1154 – Granada, Andalusia, 1215) Escriptor. Fou governador de diverses ciutats. Deixà sengles obres de caràcter bibliogràfic i històric.
Abdal·la Muhammad al-Mohaidi (Palma de Mallorca, 1029 – ?, 1095) Historiador àrab. La seva obra més destacada fou una Galeria històrica d’andalusos il·lustres, que ell no pogué acabar i fou enllestida per un deixeble seu.
(Xàtiva, Costera, 1071 – Marroc, 1148)
Escriptor àrab. És autor de diverses obres, per bé que les que li són atribuïdes no resulten de paternitat ben comprovada.
Atanasi Garcia (València, 1574 – 1627) Frare carmelità. És autor de sermons, publicats en 1615 i 1622, i de diversos escrits inèdits de caràcter teològic i filosòfic en general.
Eliseu Garcia (Alcalà de Xivert, Baix Maestrat, 1652 – València, 1719) Religiós carmelità. Excel·lí com a teòleg i predicador. Deixà diversos escrits, entre ells nombrosos sermons.
Ferran Garcia (Girona, segle XIX – Sant Gervasi de Cassoles, Barcelona, 1877) Miniaturista. Són remarcables els seus treballs sobre vori.
Francesc Garcia (València, 1728 – Itàlia, 1774) Religiós jesuïta. És autor d’escrits religiosos. Morí exiliat.
Gabriel Garcia (Tarragona, segle XV) Poeta. Traduí en vers llatí el poema Crist pacient de sant Gregori Nacianzè.
Ignasi Garcia (País Valencià, segle XIX) Escultor. És autor de relleus notables, com un, de gust acadèmic, que hi ha al Museu de València.
Jeroni Garcia (Palma de Mallorca, segle XVI – 1589) Prelat. Professà a l’orde dels trinitaris, del qual fou provincial. Escriví unes constitucions de l’orde i uns projectes de reforma per a la província d’Aragó (1563), en els quals s’anticipà de dos anys a les directrius reformadores del concili de Trento. Fou bisbe de Bosa.
Joan Anton Garcia (Catalunya, segle XVI) Escriptor. Participà amb un poema català al concurs literari del monestir de Jerusalem de Barcelona, el 1580.
Josep Garcia (Sagunt, Camp de Morvedre, segle XVII – Madrid, segle XVIII) Pintor. Estudià a Roma, on fou deixeble de Baldi. S’establí a Madrid. Era pintor de cambra de Felip V de Borbó. Es dedicà també al gravat. Publicà un opuscle sobre els principis i la tècnica de l’aiguafort.
Josep Lluís Garcia (Catalunya, 1935 – ) Pintor. Ha destacat entre els cultivadors de l’art abstracte.
Lluís Garcia (València, segle XV – abans 1515) Poeta. El 1486 era notari; fou conseller de la ciutat de València el 1486 i el 1509. Participà amb composicions en català en els certàmens poètics del 1474 i el 1498 celebrats a València.
Manuel Garcia (Xàtiva, Costera, segle XVII – País Valencià, segle XVIII) Frare trinitari calçat. Ocupà càrrecs diversos, com els de definidor dels bisbats d’Oriola i Cartagena. És autor de bon nombre d’obres religioses.
Martí Garcia (País Valencià ?, segle XV) Escuder i poeta. És autor de deu composicions amoroses en català, dins l’estil de Jordi de Sant Jordi, correctes i d’un llenguatge elegant, però sense cap característica personal. Tingué un cert prestigi a la seva època, car és citat per Pere de Torroella.
Miquel Garcia (Torís, Ribera Alta, segle XVIII – Itàlia, segle XVIII) Religiós jesuïta. És autor d’obres diverses, entre elles traduccions llatines de Plutarc i d’Aristòfanes. Morí a l’exili.
Pere Garcia (Catalunya, segle XV) Escriptor i religiós. Autor d’un Cronicó.
Sebastià Garcia (Alacant, segle XVI – 1633) Frare agustí. Excel·lí com a mestre de teologia. Fou prior dels convents del Socors i de Sant Agustí, i provincial de l’orde. Ocupà altres càrrecs. És autor d’obres religioses i escrits filosòfics en llatí i en castellà.
Vicent Garcia (València o Alcoi, 1593 – Toledo, Castella, 1650) Músic. Mestre de capella de les catedrals d’Oriola i a partir del 1618 de la de València, com a successor de Joan Baptista Comes. Fou autor d’Hymnus in festo Sancti Jacobi, a tres veus, lletanies, motets i nadales, de tres a dotze veus. Escriví el Discurso en alabanza de la música (vers 1636).
(Xàtiva, Costera, segle XVII – Montsant, Priorat, 1679)
Monjo cistercenc. És autor de diverses al·legacions sobre els drets de l’orde del Císter, sobre la militar de Montesa, i d’un Examen de la verdad en defensa de las autoridades apostólica y real.
(Xàtiva, Costera, segle XV – Osca, Aragó, 1465)
Eclesiàstic, doctor en decrets i conseller reial. Canonge i sacrista de Barcelona.
Fou bisbe d’Osca i de Jaca (1458-65) per nomenament del papa Calixt III. Amb aquest càrrec assistí a les Corts de Fraga de 1460.
Fou membre de la comissió de tractadors d’aquesta assemblea, en les lluites de Joan II de Catalunya i Carles de Viana.
(Xàtiva, Costera, vers 1410 – València, 1482)
Cavaller. Mestre de l’orde de Montesa (1453). Fou ambaixador d’Alfons IV el Magnànim a Castella (1443-46) i a diversos estats italians: Milà (1447), Ferrara (1451), els Estats Pontificis (1445) i Venècia. Després serví Ferran I de Nàpols (gestionant el reconeixement papal) i Joan II de Catalunya, a França (1459).
Durant la guerra civil contra Joan II figurà en el bàndol reialista, i va ésser conseller de l’esmentat rei, el qual li encarregà la defensa de Girona (1462) contra l’exèrcit de la Generalitat comandat pel comte de Pallars. Malgrat que aquest ocupà una gran part de la ciutat, Despuig pogué resistir fins que arribaren tropes franceses comandades pel comte de Foix, que feren aixecar el setge.
Dirigí la presa d’Ulldecona (1465) i la de Tortosa (1466). Posteriorment fou nomenat capità general de València.
Pere Desplà (Barcelona, segle XIV – abans 1383) Cavaller. Fou figura important de la política municipal en temps de Pere III el Cerimoniós. Ocupà els càrrecs de conseller cinquè el 1356, segon el 1362, i primer o en Cap el 1364, 1368 i 1371.
Pere Desplà (Catalunya, segle XV) Fill de Ramon i d’Elisabet, i germà de Ramon Desplà (nat el 1412), amb el qual potser viatjà en una galera grossa. També era germà seu Francesc Desplà.
Pere Desplà (Xàtiva, Costera, segle XV – València ?, segle XV) Pintor. Exercí el seu art a València a la primeria de la centúria.
(Xàtiva, Costera, 1895 – 1964)
Pintor. Estudià a l’Acadèmia de Sant Carles de València, i després a l’Escola d’Arts i Oficis de Barcelona. Obtingué diversos premis.
Després de fer estada a Barcelona tornà a Xàtiva, per dirigir-hi un obrador d’artesania, tot prosseguint la seva activitat artística personal.
(Xàtiva, Costera, 1 gener 1431 – Roma, Itàlia, 18 agost 1503)
(Roderic de Borja) Papa (1492-1503). El 1456 fou nomenat cardenal.
El seu oncle Alfons de Borja, elegit papa amb el nom de Calixt III, el nomenà el 1455 vicecanceller de l’Església i bisbe de València. Va obtenir la conversió de València en arquebisbat. Fou elegit papa en successió d’Innocenci VIII.
Tingué nombrosos fills amb la seva amant Vanozza Catanei i els enriquí servint-se dels béns eclesiàstics. Durant el seu pontificat lluità contra Carles VIII de França. En canvi, s’alià amb Lluís XII.
El 1493 promulgà una butlla que establia una ratlla imaginària (línia alexandrina) que delimitava les zones d’expansió reservades a les explotacions de Portugal i Castella.
Tant ell com els seus fills, entre ells els famosos Cèsar i Lucrècia Borja, parlaven i escrivien en català.
Dades dels Països Catalans 