(Xàtiva, Costera, segle XVII – Orà, Algèria, 1691)
Escriptor i poeta. De l’orde de la Mercè, fou comanador d’Oriola i d’Orà.
Escriví, entre d’altres, Despertador espiritual (1670), Guerra contra guerra, Clamores de la razón contra los tumultos de la locuacidad (1683) i Afectos de un corazón contrito (1743).
(Xàtiva, Costera, 11 novembre 1942 – Alacant, 29 maig 2014)
Metge. Llicenciat a València el 1968, amplià estudis a Heidelberg, Zuric i Londres. Professor a les universitats de Saragossa, València i Alacant (des del 1980).
Ha publicat molts treballs sobre història de la medicina, amb una atenció especial a les qüestions de fisiologia, com: La introducción del modelo físico-matemático en la biología moderna (1974) i, en col·laboració amb López i Piñero i Rosa Ballester, el Diccionario histórico de la ciencia moderna en España.
(Xàtiva, Costera, 1771 – País Valencià, segle XIX)
Predicador. Religiós franciscà descalç. Estudià literatura, filosofia i teologia.
El 1817 fou predicador del rei Ferran VII de Borbó. Va escriure algunes poesies dedicades a la llibertat del rei.
(Xàtiva, Costera, 1536 – València, 9 desembre 1600)
Religiosa del tercer orde de Sant Francesc.
Sostingué durant més de vint-i-cinc anys, una relació espiritual molt intensa amb l’arquebisbe de València Juan de Ribera, per encàrrec del qual escriví, en castellà, alguns tractats ascètics basats en la seva experiència personal, que foren incorporats, el 1607, pel seu antic confessor Jaume Sanxis a la Relación breve de la vida, virtudes y milagros de Sor Margarita Agulló.
Abú Abdal·là ibn Alí Alcama (Oriola, Baix Segura, segle XII – Almeria, Andalusia, 1147) Genealogista àrab.
Abú Abdal·là Muhammad ibn Ialaf Ismail al-Sadafi (València, 1036 – segle XI) Historiador àrab. Fou poeta i jurista de mèrit. Escriví una història de la ciutat. Li és atribuïda una relació de la primera conquesta de València pels cristians.
Abú Amir ibn Iannac (València, 1089 – 1152) Historiador àrab.
Abú Amir Utsman (Dénia, Marina Alta, segle XI – ?, segle XI) Escriptor àrab. Destacà com a teòleg.
Abú Bahr ibn Alatsi (Sagunt, Camp de Morvedre, 1048 – Còrdova, Andalusia, 1126) Escriptor àrab. Fou molt fecund.
Abú Djàffar al-Battí (València, segle XI – ? , 1095) Historiador.
Abú Iasaa ibn Dihia (València, 1150 – Egipte, 1235) Escriptor àrab. Viatjà per orient i ocupà alts càrrecs a Egipte.
Abú-l-Càsim ibn Ferro ibn Halaf ibn Ahmad (Xàtiva, Costera, segle XII – Egipte ?, segle XII) Poeta. Les seves composicions són de caràcter didàctic. Devers la meitat del segle XII residia al Caire, dedicat a l’ensenyament.
Abú-l-Husain ibn Djubair (València, 1145 – ?, 1217) Historiador.
Abú-l-Motref Ahmad al-Marzumi (Alzira, Ribera Alta, 1189 – ?, 1226) Escriptor àrab. Escriví una història dels almohades i una altra de Mallorca, un poema descriptiu de València i una col·lecció d’epístoles.
Abü-l-Mundir (Girona, segle XI – la Vila d’Eivissa, 1114) Convers cristià. Nomenat pel valí de Mallorca representant seu a Eivissa. El 1114 defensà la Vila d’Eivissa de l’atac de la flota catalano-pisana poc abans de la invasió de Mallorca, però morí en el setge.
Abü Muhammad al-Garnatï (Illes Balears, segle XII – Palma de Mallorca, 1229) Noble. Darrer cadi i imam de Mallorca. Governà pocs mesos. Morí en la defensa de la ciutat durant el setge de Jaume I el Conqueridor.
Abú Muhammad ibn Abí Nars (Illes Balears ?, 1029 – ?, 1095) Jurista àrab. Fou conegut també per al-Homaidi. Tingué fama de gran savi i deixà una producció extensa. Sojornà a Bagdad.
Abú Muhammad ibn Alcama (València, 1036 – ?, 1115) Historiador àrab.
Abú Talib al-Muntanabí (Alzira, Ribera Alta, segle XI – 1126) Historiador àrab.
Abú Zaid ibn Abd ar-Rahman ibn Muhammad ibn ats-Tsakar (València, 1062 – Fes, Marroc, 1128) Historiador àrab. S’establí a Fes, on es dedicà al comerç de llibres.
(Xàtiva, Costera, segle XI – Dénia, Marina Alta, 1077)
Metge. Primer dels metges coneguts de la família dels Ibn Zuhr, originària de Xàtiva. Després d’una estada al Caire s’establí a Dénia, on exercí la medicina.
Fou conegut per la seva disconformitat amb les doctrines terapèutiques tradicionals.
Fou el pare del també metge Abü-l-‘Ala ‘Zuhr.
Abdal·la ibn Ahmad Abdal·la ibn Hofs (Dénia, Marina Alta, segle XIII – Xàtiva ?, Costera, 1248) Metge i historiador. Residí generalment a Xàtiva.
Abdal·la ibn Càsim ibn Halaf al-Salmi (Alzira, Ribera Alta, 1194 – ? , 1248) Escriptor àrab. És autor d’obres biogràfiques i filosòfiques.
Abdal·la ibn Iaia (Dènia, Marina Alta, segle XII – València, 1182) Jurista àrab. Ensenyà filosofia a Xàtiva.
Abdal·la ibn Muhammad ibn Sufian al-Tudjibí (Xàtiva, Costera, segle XII – ?, 1193) Historiador àrab. Gaudí de gran prestigi al seu temps.
Abdal·la ibn Sulaiman ibn Haut Al·là (Onda, Plana Baixa, 1154 – Granada, Andalusia, 1215) Escriptor. Fou governador de diverses ciutats. Deixà sengles obres de caràcter bibliogràfic i històric.
Abdal·la Muhammad al-Mohaidi (Palma de Mallorca, 1029 – ?, 1095) Historiador àrab. La seva obra més destacada fou una Galeria històrica d’andalusos il·lustres, que ell no pogué acabar i fou enllestida per un deixeble seu.
(Xàtiva, Costera, 1071 – Marroc, 1148)
Escriptor àrab. És autor de diverses obres, per bé que les que li són atribuïdes no resulten de paternitat ben comprovada.
(Xàtiva, Costera, 1432 – Bèlgida, Vall d’Albaida, 1504)
Prelat. Nebot de Calixt III i cosí germà d’Alexandre VI, de la família Borja, fou cardenal el 1456.
Legat papal a Bolonya i a Ravenna, el 1460 va ésser nomenat bisbe de Lleida. Prengué possessió de la seu el 1464 i féu de mediador entre Joan II el Sense Fe i la Generalitat. Renuncià la diòcesi poc abans de morir.
La seva amant fou Angelina Ram, i foren pares de Jaume del Milà i de Borja, i de:
(Xàtiva, Costera, segle XV – Alacant, 1448)
“el Barbut” Noble. Senyor de Moixent, Monòver, Xinosa, la Font de la Figuera, Pinet, Novelda i el castell de Mola. El 1405 comandà les naus del rei Martí I de Catalunya quan passà a Sicília, i per finançar l’expedició vengué la senyoria del lloc de Liçana (1412).
Serví Alfons IV el Magnànim a Nàpols com a majordom i conseller. Fou governador d’Oriola i tinent de l’infant Joan, rei de Navarra. En lluita a la frontera castellana, prengué i saquejà Almansa.
Es casà amb Brianda Cornell i de Luna, i després, amb Elionor de Boïl. Testà el 1448 i vinculà tots els seus béns, que fins aleshores havien restat lliures.
Fou el pare de:
Gaspar Maça de Liçana (País Valencià, segle XV) Germanastre de Pere (VI). Fou pare de:
Gaspar Maça de Liçana i Soler (País Valencià, segle XVI) Fou el pare de:
Joan Maça de Liçana (País Valencià, segle XVI) dit el de Callosa. Inicià un plet contra els Lladró de Vilanova per a la possessió dels béns que tenien dels Maça de Liçana i guanyà (1570) Moixent, Novelda i el castell de la Mola. El litigi continuà, però contra la seva filla:
Elfa Maça de Liçana i Maça de Liçana (País Valencià, segle XVI) Es casà amb Joan de Vall-llebrera, senyor d’Agost, i foren pares d’:
Elisabet Maça de Liçana (País Valencià, segle XVII – 1666) Muller de Francesc de Rocamora, primer comte de la Granja. El 1614 obtingué sentència definitiva a favor seu del plet iniciat pels Lladró de Vilanova, els quals, però, es quedaren Llutxent, Quatretonda, Benimaclet, Pinet, la Font de la Figuera, Terranova i Mandas. Alguns dels successors dels primers comtes de la Granja també es cognomenaren Maça de Liçana.
Dades dels Països Catalans 