(Dénia, Marina Alta, segle XVIII – Madrid, 1813)
Comediògraf. Residí habitualment a Madrid, on estrenà i publicà un gran nombre d’obres teatrals.
Entre les quals La toma de Hay por Josué (1801), El buen y el mal amigo (1801), El triunfo del amor y de la amistad (1804) i La Eumenia o La madrileña (1805).
(Dénia, Marina Alta, 13 agost 1650 – Roma, Itàlia, 22 maig 1709)
Pintor, gravador i escriptor en italià. Fill d’un comerciant italià. Es formà a Roma amb Carlo Maratta i fou pintor de Cosme III de Toscana. A Roma assolí la canongia de la col·legiata de Xàtiva i retornà a València.
Pintà a la capella del sagrari i a la de Sant Pere de la seu de València, i a la capella dels Jesuïtes, també a València. És autor dels catorze quadres de l’orde franciscà al convent de Sant Francesc de València, de la Confessió de sant Pere i el Naixement de sant Ambròs (augustiniants de Morella).
Tornà a Roma el 1700 i hi publicà Osservazioni sopra il libro de la Felsina Pitrice (1703), impugnant l’obra de Carlo Cesare Malvasia, i Vita e miracoli dell’apostolo valenziano San Vincenzo Ferreri (1705).
(Dénia, Marina Alta, 1650 – Roma, Itàlia, 1712)
Pintor i eclesiàstic. Assolí la dignitat de canonge. Fou protegit pel duc de Toscana. Conreà la pintura al fresc, d’inspiració religiosa.
Deixà inacabada una Historia de la pintura.
(Saix, Alt Vinalopó, 2 febrer 1917 – Dénia, Marina Alta, 10 agost 1989)
Bioquímic. Estudià a Oxford i a la Washington University of Saint-Louis (Missouri), on treballà més tard d’investigador.
Autoritat mundial en enzims, treballà un temps a Barcelona en anàlisis clíniques (mètode Sols). El 1976 guanyà una càtedra a la universitat autònoma de Madrid.
(Almassora, Plana Alta, 4 octubre 1936 – Dénia, Marina Alta, 10 juny 2021)
Professor i crític d’art. Titulat en dret i filosofia i lletres. S’ha especialitzat en teoria de l’art contemporani, teoria del disseny de l’estètica, arquitectura, urbanisme, etc.
Ha col·laborat en revistes: “Serra d’Or”, “Imagén y Sonido”, “CAU”, “Arquitectura Bis”, etc. Ha estat professor en diverses universitats, ha dirigit l’IVAM (1986-88), el centre d’art Reina Sofia de Madrid (1988-90) i, des del 1991, fou conservador en cap de la Fundació Thyssen-Bornemisza.
Ha publicat, entre altres obres, els llibres Equipo Crónica (1972), España, vanguardia artística y realidad social, 1936-76 (1977) i Julio González (1986).
(València, 1774 – segle XIX)
Escultor. Fou membre i tinent director de l’Acadèmia de Sant Carles. És autor d’obres notables de tema religiós.
Fills seus foren:
Ibn ad-Dabag (Onda, Plana Baixa, 1088 – 1151) Historiador àrab.
Ibn Affiun al-Gafiqï (Xàtiva, Costera, 1124 – 1188) Escriptor andalusí. És autor d’un repertori biogràfic dels ascetes andalusins. Es destacà a la literatura pel fet d’haver recopilat i conservat el dïwän d’Ibn Gubair.
Ibn al-Labbana (Dénia, Marina Alta, segle XI) Historiador àrab.
Ibn ‘Alqama (València, 1036 – 1115) Historiador. És autor d’una història de València a l’època del Cid, avui perduda, però utilitzada per les fonts àrabs posteriors (especialment per Bayän al-mugrib d’ibn ‘Idärï). La Primera crónica general i la Crónica de veinte reyes n’inclogueren traduccions parcials.
Ibn al-Zaqqäq (Alzira, Ribera Alta, 1096 ? – 1135) Poeta andalusí. Fou deixeble d’Ibn al-Sïd al-Batalyawsï i del seu oncle Ibn Hafäga. És considerat un dels més insignes representants del gènere floral (poesia dedicada al paisatge) a la literatura àrab.
Ibn ‘Amira (Alzira, Ribera Alta, 1186 – 1251) Historiador àrab.
Ibn ‘Ayyad (Llíria, Camp de Túria, 1149 – 1206) Historiador àrab.
Ibn Fathun (Oriola, Baix Segura, segle XI – 1125) Historiador àrab.
Ibn Waqqäs Al-lamtï, ‘Abd Alläh (Illes Balears, segle XII – 1185) Jurista andalusí. Imam i hätïb de Palma de Mallorca, on també dirigí una escola de jurisprudència. Sembla que morí màrtir a l’alcàsser durant l’aixecament dels presoners cristians contra Ishäq ibn Muhammad ibn Gäniya.
(Dénia, Marina Alta, 1667 – Lisboa, Portugal, 1751)
Militar i escriptor. Partidari de Carles d’Àustria durant la guerra de Successió. Fou governador de Dénia, ciutat que lliurà (1705) a Carles III i la defensà contra els setges filipistes.
Després de la guerra, passà al servei del rei de Portugal, on esdevingué coronel d’enginyers.
Vers el 1740 escriví tractats tècnics de fortificació militar, d’artilleria i de navegació d’altura.
(Dénia, Marina Alta, segle XVII – País Valencià, segle XVIII)
Procurador i agermanat. Dirigent principal de la Segona Germania, la revolta pagesa que tingué lloc al País Valencià (1693) provocada per les condicions exorbitants que els senyors exigien als seus repobladors.
Procurador del Ràfol d’Almúnia, al Marquesat, representà legalment els pagesos en les al·legacions que presentaren al virrei de València i al rei Carles II atacant els senyors. El fracàs de la seva gestió i l’empresonament de quaranta-dos persones provocà la formació d’un exèrcit agermanat i el seu nomenament com a síndic (juliol 1693), per tal d’alliberar els presos.
L’exèrcit fou vençut per les forces del lloctinent a Setla de Nunyes, i Garcia condemnat a mort el 16 de gener de 1694. Tanmateix aconseguí fugir, i el 1698 envià encara, infructuosament, tres memorials al rei demanant el perdó, un dels quals constitueix una interessant exposició dels fets per part del protagonista principal.
Sembla que fou el mateix que, amb el nom de Francesc Garcia d’Àvila, desembarcà amb l’esquadra aliada a Altea el 1705 per fer aixecar els llauradors a favor de Carles III prometent-los de nou la supressió de les imposicions senyorials.
Al capdavant d’aquesta força ajudà el comandant general Joan Baptista Basset a prendre Dénia, i el 1708 intervingué, amb èxit, en el setge d’Alacant, defensada per les tropes del bisbe de Cartagena Luis Belluga.
(Dénia, Marina Alta, segle XVIII – Medina Sidònia, Andalusia, 1765)
Franciscà. Fou orador remarcable. Acompanyà a Itàlia el seu mestre fra Josep Sirera, i pronuncià les conclusions del capítol general celebrat a Florència.
Dades dels Països Catalans 