(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, novembre 1391 – Catalunya, maig 1392)
Filla de Joan I de Catalunya i de Violant de Bar. Era el quart dels infants haguts pel matrimoni.
La naixença fou comunicada al rei, que es trobava a Lleida, per Bernat Metge, el famós escriptor i secretari de la reina Violant.
La infanta Antònia morí ben aviat.
(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 15 gener 1877 – Barcelona, 13 setembre 1952)
Publicista. Perit agrícola, doctorat en dret (1897) i llicenciat en ciències i en farmàcia (1911).
Director (des del 1918) de la “Revista de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre” i de la biblioteca d’aquesta institució. El 1928 fou president i vicepresident de la Federació Agrícola Catalano-Balear.
Col·laborà a la fundació de l’Escola Superior d’Agricultura de la Mancomunitat de Catalunya i creà, al Masnou, la col·lecció ampelogràfica per al millorament de les diverses varietats de ceps.
Fou desposseït per la Dictadura de Primo de Rivera de la càtedra de comptabilitat agrícola de la Universitat Nova de la Mancomunitat (1924).
Publicà dues novel·les: La plaça de Sacanell (1899) i El meu amic Modest (1933). La seva bibliografia de temes agrícoles comprèn els títols Compendio de agricultura moderna, Vocabulari català d’Agricultura i Indústries, La “rabassa morta”, su historia, conflictos y soluciones i Lecciones de viticultura y enología.
(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 1900 – Buenos Aires, Argentina, 1980)
Editor i tècnic. Emigrà a l’Argentina el 1920, on ha estat un dels principals promotors i mecenes de la cultura catalana a Buenos Aires.
Director de la revista “Catalunya” i editor, ja el 1939, de la primera col·lecció de sis llibres que la revista publicà, en català, d’escriptors exiliats (1939-41), sota el patrocini de l’Associació d’Ajut a la Cultura Catalana.
(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 12 maig 1856 – Barcelona, 17 novembre 1909)
Poetessa. Tenia la carrera de magisteri. Publicà poemes a diverses revistes. Col·laborà a les publicacions catalanes, especialment les de caràcter religiós.
Publicà un recull titulat Lo miracler de Barcelona (1899), en honor de sant Josep Oriol.
Després de la seva mort aparegué el recull de poesia mariana titulat Maria (1911).
(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 1774 – Barcelona, 1842)
Escultor. Després d’estudiar a l’Escola de Nobles Arts de Barcelona, vers el 1804 obrí taller en aquesta ciutat. L’any 1809, fugint de l’ocupació francesa, s’instal·là a Palma de Mallorca.
En principi es dedicà exclusivament a la imatgeria, però més endavant construí també mobiliari d’una gran qualitat.
Malgrat el prestigi que assolí a les Illes, el 1822 era novament a Barcelona, on arribà arruïnat i portà una existència precària fins que va morir foll a l’hospital.
Entre les moltes obres que realitzà per a les esglésies mallorquines sobresurten una Pietat, un joc de canelobres de set braços per a Sant Jaume i un Sant Bru per a la cartoixa de Valldemossa i que ara figura a la catedral de Mallorca, també féu un llit de gran parada per al palau del marquès de Solleric.
A Barcelona esculpí imatges per al convent de Santa Caterina i un Neptú per a una font pública.
Tingué un fill que, en principi, l’ajudava al taller i que possiblement fou August Ferran i Andrés.
(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 2 febrer 1874 – Barcelona, 4 maig 1957)
Escultor, decorador i comediògraf.
Tot i que escriví algunes comèdies (Una poma per la set, Homenots), és conegut per les seves personals escultures de terra cuita policromada de gust modernista, un dels símbols més divulgats d’aquest moviment artístic. Deixeble de Josep Campeny.
També treballà en el disseny de diorames i realitzà els capgrossos de la processó de Vilanova i la Geltrú (1949).
(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 1832 – Barcelona, 26 març 1902)
Empresari teatral. El 1862 posà en funcionament un teatret als Jardins del Tívoli de Barcelona; el 1864 millorà el local, on representà gatades de Frederic Soler i un gran nombre d’obres catalanes.
El 1875 inaugurà el nou teatre Tívoli. Féu construir els teatres del Prat Català (1864) i Novetats (1885), dels quals fou empresari.
(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 1881 – Barcelona, 1953)
Fotògraf i cineasta. Creador de l’Arxiu Cuyàs, d’art, etnologia, i geografia dels Països Catalans, que, destruït en part el 1938, fou continuat posteriorment pels seus fills, Enric i Narcís, coneguts també com a fotògrafs de postals de la geografia catalana.
Director cinematogràfic de l’Iris Films, col·laborà en Amor heroico, La esclusa i Violant, les tres del 1910.
(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 1609 – Sant Celoni, Vallès Oriental, 1642)
Comanador de Sant Joan. Oncle de Ramon de Copons i de Grimau.
Durant la Guerra dels Segadors fou destacat a Tivenys pel comte de Savallà, amb el terç de la vegueria de Tortosa per impedir el pas cap a Tarragona del marquès de Los Vélez, alhora que ho feien Ramon de Guimerà a Xerta i Josep de Margarit i de Biure a Tivissa (1640).
Aconseguí només de prendre per assalt Horta de Sant Joan, amb l’ajuda de les companyies de miquelets del capità Francesc Cabanyes.
El 1642, a les ordres del mariscal La Motte, caigué mortalment ferit a la batalla de l’hostal de la Grua, prop de Sant Celoni.
(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, segle XVII – Catalunya, segle XVIII)
Historiador franciscà. Fou lector, definidor, cronista de l’orde a Catalunya i examinador sinodal del bisbat de Barcelona.
Publicà Crónica seráfica de la santa provincia de Cataluña, desde su origen hasta el 1400 (1738), Traducción de la vida del V. Buenaventura Gran (1733) i Sermón de Nuestra Señora de la Gleba (1725).
Dades dels Països Catalans 