Arxiu d'etiquetes: valls

Ferrera, vall

35 Respostes

(Alins, Pallars Sobirà)

Vall dels Pirineus axials, solcada per la Noguera de Vallferrera, separada de la vall de Cardós per la serra de Costuix, i de la de Tor, per la serra de Monteixo. Els rius corresponents a les dues valls formen la Noguera de Cardós.

La capçalera està formada per una sèrie de comes i limitada per un conjunt de crestes, entre les quals destaca la pica d’Estats. És estreta, a conseqüència del fet que l’acció glacial no hi fou gaire intensa, excavant només les dues petites cubetes d’Àreu i d’Alins.

L’explotació dels meners ferrífers -al qual al·ludeix el seu nom-, ja testimoniada al segle IX i abandonada en l’actualitat, va arribar a una producció de 9.000 quintars de ferro anuals i amb un total de 8 fargues.

L’economia actual es basa en l’explotació forestal i en la ramaderia per a la producció de llet. El principal nucli és Alins.

Estiula

3 Respostes

(les Llosses, Ripollès)

Poble (989 m alt), situat al nord del terme, al fons de la vall d’Estiula, tancada per la serra de Sant Marc (coronada pel santuari de Sant Marc d’Estiula) al nord, el pla de l’Auró al sud i la serra de les Ajagudes (contrafort oriental dels rasos de Tubau) a l’oest, i drenada pel torrent d’Estiula o de la Cabana, afluent per la dreta del riu Merdàs.

En un coster, a l’esquerra del riu, hi ha l’església parroquial, dedicada primitivament a sant Pere (1040), després a sant Pere i a sant Feliu (1319) i actualment només a sant Feliu; refeta el 1640, fou completada el 1731.

Té l’origen en una vil·la rural donada al monestir de Ripoll com a dotació inicial pel comte Guifré el Pelós. Formà part de l’antic terme de Viladonja.

Depressió Central Catalana

70 Respostes

(Catalunya)

Gran depressió de l’Ebre, comprès entre els Pirineus, al nord, la Serralada Transversal, a l’est, i la Serralada Prelitoral, al sud-est.

Emplenada, com la resta de la depressió, de sediments terciaris, presenta un relleu no gaire horitzontal; predominen, cap a l’est, les formes tabulars formades per cingleres calcàries eocèniques, molt retallades pels rius que circulen transversalment per la depressió menyspreant l’orientació natural del relleu i presentant alguns casos típics d’epigènesi.

Quant a la composició dels materials, s’hi poden distingir dues zones ben definides: una part oriental, amb materials tous i margues blaves que dominen les planes i conques perifèriques (Conca de Barberà, Osona i Anoia); i una part més occidental, amb domini de les argiles quaternàries, disposades horitzontalment i recobertes posteriorment amb les aportacions al·luvials del Segre, el Cinca, les Nogueres i l’Ebre.

Del seu caràcter interior i deprimit deriva per a la regió un clima de tendència continental que presenta fenòmens acusats d’inversió tèrmica, que fan encara més durs els seus trets climàtics. Aquestes inversions donen lloc a espesses boires matinals a l’hivern. Les precipitacions són febles (300-600 mm) amb màximes equinoccials. A l’estiu les altes temperatures provoquen una forta evaporació i l’aridesa és forma cap al sector de Lleida.

Els rius, procedents la major part dels Pirineus, travessen la depressió de nord a sud. Els del cantó oriental desemboquen directament a la Mediterrània després de tallar, formant típics congostos epigènics, les serres prelitorals (Llobregat); els del cantó occidental (Segre i afluents) desemboquen a l’Ebre.

Demogràficament és, després del Pirineu, una de les àrees menys poblades de Catalunya; la població es concentra a les conques més baixes, mentre que els altiplans resten pràcticament deshabitats. Les activitats econòmiques, doncs, estan concentrades en els nuclis urbans de tradició: Lleida, Manresa, Vic i Igualada.

Cornudella de Montsant (Priorat)

17 Respostes

Municipi del Priorat (Catalunya): 63,50 km2, 533 m alt, 966 hab (2016)

0priorat

Situat a la vall alta del riu de Siurana, entre el Montsant i les muntanyes de Prades, on hi ha la vall de Cornudella, al nord del coll d’Albarca. Gran part del terme és ocupat per pinedes i pasturatges.

El 1973 hi va ser construït el pantà de Siurana, que ha donat un nou impuls al regadiu, base de l’economia local juntament amb el secà (avellaner, vinya, cereals, ametller i olivera). L’avicultura i algunes activitats industrials complementen l’economia. La població va experimentar una important devallada arran del desastre de la fil·loxera i encara avui tendeix a disminuir.

La vila és a la vall, al peu dels primers relleus de les muntanyes de Prades; hi destaca l’església parroquial de Santa Maria, del segle XVII, amb dos campanars.

El municipi comprèn, a més, els pobles de Siurana de Prades (amb església romànica i restes de l’antic castell) i Albarca, la caseria de les Moreres i el santuari de Sant Joan de Codolar, així com diverses masies d’interès.

Enllaços web:  Ajuntament – Estadístiques

Castellbó, vall de

11 Respostes

(Alt Urgell)

Vall drenada per la riera de Castellbó, que neix damunt el llogaret de Seix i aflueix per la dreta a la riera d’Aravell, tributària del Segre. És retallada dins un bloc enlairat damunt la ribera de la Seu.

És tancada, al nord, per un gran fundal solcat, a més pels barrancs de capçalera d’Albet, de Solanell i de Sendes (que s’uneixen a la riera de Castellbó prop de la vila de Castellbó juntament amb el barranc de Carmeniu) i dominat pels puig de Solanell (2.009 m alt) i de Mongetes (2.091 m), punts culminants de la carena que, entre el coll de la Culla, a l’oest, i el ras de Conques, a l’est, separa aquesta vall de la Ribalera; a llevant, entre el ras de Conques i el roc de la Guàrdia (1.741 m), hom accedeix a la vall de Sant Joan per les comes de Burbe; a ponent, s’obren diversos colls (des del de la Culla fins al de Pou) damunt la vall d’Elins (o de Pallerols), de la qual resta aïllada, al sud, per la roca Rodona (1.565 m) i el pic de les Agudes (1.561 m).

Gran part dels faldars són coberts de conreus de secà, explotats per un poblament (en recessió) disposat en petits nuclis: Sallent de Castellbó (a 1.529 m, el més alt de la vall), Seix, Albet, Solanell, Santa Creu de Castellbó, Sant Andreu de Castellbó, les Eres, Turbiàs, Carmeniu, Cercedol, Castellnovet, Vilamitjana, Sendes, inclosos en l’antic municipi de la Vall de Castellbó, i la vila de Castellbó (802 m, el nucli més baix).

Cardó, serra de

27 Respostes

(Baix Ebre)

Massís de la Serralada Pre-litoral, encaixa al nord i a l’est la cubeta de Mòra, i tanca la serra de Tivissa; a l’oest davalla fins a l’Ebre, i al sud i al sud-est és continuada per les serres de la Capcida i del Boix, i al sud del coll de l’Alba, per la serra de Collredó, amb les quals constitueix l’anomenat bloc de Cardó.

L’abrupta vall de Cardó, oberta vers el nord-oest, és drenada pel barranc de Cardó, afluent, per l’esquerra, de l’Ebre, poc abans de Benifallet.

El clima és mediterrani (14ºC de mitjana anual) amb pluges escasses (460 mm de mitjana anual), les quals són subterràniament dirigides i originen un nivell de fonts medicinals que desguassen per l’abrupte cingle de Sallent, coronat pel balneari de Cardó.

La carena, que culmina a la Creu de Santos (941 m alt) i és travessada per antics camins, fa alhora de partió d’aigües entre l’Ebre i la mar, i entre la vegetació de l’obaga (alzines, pinasses, alguns roures, moixeres i teixos), fuetejada pel mestral, i la vegetació arbustiva degradada de la solana, al voltant de pins blancs i alzines.

Els antics nuclis medievals de població han desaparegut del tot.

Boí, vall de

64 Respostes

(Alta Ribagorça)

Vall del Pirineu axial, travessada de nord a sud per la Noguera de Tor, amb els seus afluents, el riu de Sant Nicolau i el riu de Sant Martí.

Comprèn els municipis de la Vall de Boí, amb els termes de Barruera, Boí, Taüll, Cardet, Erill-la-vall i el santuari i balneari de Caldes de Boí, i Llesp, agregat actualment al Pont de Suert.

La serra de Cardet la separa de la vall de Barravés i els contraforts del massís de Comaloformo de la vall d’Espot i de la de Manyanet. Al nord, els alterosos massissos granítics de Besiberri, Comaloformo, Tumeneia i Montardo d’Aran la separen de la Vall d’Aran. Aquesta zona muntanyosa, juntament amb la vall d’Espot (Pallars Sobirà), forma el parc d’Aigüestortes i Sant Maurici.

El relleu ha estat modelat per les geleres i es caracteritza pels grans circs que s’hi obren i on es troba una important concentració lacustre (estanys de Cavallers, Negre, de Tumeneia, Travessani) i les petites valls encaixades (plana de Boí). Grans boscs i prats d’alta muntanya.

vall de Boí (Alta Ribagorça)Habitada des de temps antics (hi ha restes romanes), el poblament actual es fixà a l’alta edat mitjana. L’economia es basa tradicionalment en la ramaderia i, subsidiàriament, en l’agricultura, però a partir del 1950 sorgí l’explotació hidroelèctrica i la forestal, i el turisme, facilitades aquestes per la construcció de la carretera, així com per la modernització del balneari de Caldes de Boí i els nous hotels que han contribuït a l’increment de visitants.

Destaca l’important conjunt d’esglésies romàniques decorades amb frescos de Taüll, Erill-la-vall, Durro, Boí, Barruera, i, especialment, Sant Climent de Taüll.

Barravés, vall de

30 Respostes

(Alta Ribagorça)

Alta conca de la Noguera Ribagorçana, arriba fins al Pont de Suert, on s’ajunta amb les valls de Castanesa i de Boí. És d’origen glacial, excavada per les glaceres quaternàries en plena zona axial pirinenca, amb unes condicions que han facilitat l’establiment humà i els conreus. Hi ha també restes d’antics llacs.

Els vessants escarpats de la vall són coberts de bosc (pins negres, avets i roures a la part baixa) que forneixen fusta a les explotacions mineres de la comarca. Les bones planes al·luvials del fons de la vall han estat aprofitades per als conreus (cereals, moresc, patates) i sobretot pels prats de regadiu que nodreixen el bestiar oví i boví.

Després del 1964, inici de l’aprofitament hidroelèctric de la vall, s’han revitalitzat totes les formes d’economia, amb gran impuls del turisme i de la indústria hotelera (Vilaller). La població ha disminuït per l’emigració cap al Pont de Suert o als centres industrials de la plana. Vilaller, centre econòmic de la vall, ha conservat la població gràcies a les centrals hidroelèctriques.

Històricament, estigué tant aviat lligada al comtat de Ribagorça com al de Pallars. El seu centre era el monestir de Sant Andreu de Barravés. La Noguera Ribagorçana fou fixat com a límit el 1322 per Jaume II el Just del nou comtat de Ribagorça, fet que motivà la lenta incorporació de la meitat occidental de la vall a l’administració aragonesa. Aquest límit, que fou respectat per la divisió provincial del 1833, és encara vigent actualment.

Arbúcies (Selva)

34 Respostes

Municipi de la Selva (Catalunya): 86,22 km2, 291 m alt, 6.380 hab (2016)

0selvaSituat a la vall d’Arbúcies, a l’est del massís del Montseny i drenat per la riera d’Arbúcies. Hi abunden els boscos (suredes, castanyeres, fagedes, alzinars i pinedes), explotats econòmicament.

La indústria de la fusta, amb la sidero-metal·lúrgica i l’agropecuària, i una notable ramaderia són els principals motors de l’economia local. A l’agricultura predomina el secà. El municipi és també un important centre d’estiueig.

A la vila destaca la plaça Major, en part porticada, el castell de Montsoriu, el museu municipal d’història i l’església parroquial de Sant Quirze, consagrada el 923, actualment un temple gòtic.

La població és disseminada en nombrosos llogarets, com el de Sant Pere Desplà, amb església pre-romànica. Dins el terme es troba també el santuari de la Pietat.

Enllaços web:  Ajuntament – Estadístiques

Àger, vall d’

22 Respostes

(Àger, Noguera)

Llarga depressió tectònica. Enclavada, al nord-est de la comarca, entre el Montsec d’Ares i els relleus muntanyosos que separen la vall de la depressió central catalana i recorreguda per una línia de dislocació que posa en contacte les roques calcàries del Montsec amb les margues eocenes del fons de la vall.

En són els límits, a l’est, la Noguera Pallaresa (que la separa de la vall de Meià, la seva continuació) i, a l’oest, la Noguera Ribagorçana, les quals travessen aquesta regió pels congosts, difícilment practicables, dels Terradets i Camarasa, a la primera, i de Mont-rebei, Fet i Blancafort, a la segona, actualment emplenats, en bona part, per embassaments hidroelèctrics.

Només el tren, amb el recurs de nombroses foradades, segueix l’artèria fluvial pallaresa. En canvi, la carretera de Lleida al Pallars travessa l’alineació muntanyosa que limita la vall al sud pel coll d’Àger (909 m alt); i, bé que penetra a la conca de Tremp obrint-se pas pel congost dels Terradets, l’antic camí escala el Montsec, pel coll d’Ares.

Les vores muntanyoses de la vall són gairebé desproveïdes de vegetació i, a més de rodals de roures i d’alzines, hom només troba pastures que permetin la ramaderia a les zones més altes i humides. Les característiques climàtiques fan d’aquesta vall un enclavament d’agricultura mediterrània entre terres predominantment ramaderes.

L’únic agrupament important és la vila d’Àger, dins el municipi de la qual és compresa gairebé del tot; només els antics termes de l’Ametlla de Montsec i Oroners, tocant a la Noguera Pallaresa, pertanyen al municipi de Camarasa. El 1981 s’inaugurà la carretera del Doll, des de Camarasa fins a Sant Oïsme.