Municipi del Maresme (Catalunya): 2,91 km2, 20 m alt, 11.748 hab (2017)
Situat al litoral, a l’extrem meridional de la comarca, al límit amb el Barcelonès. El relleu és accidentat per la Serralada Litoral, que delimita l’inici del pla de Barcelona (turó de Montgat).
Els regatges per mitjà de pous hi fan possible els conreus d’horta, encara que l’agricultura i la pesca són en franca regressió. La principal activitat econòmica del municipi és la indústria (química, fabricació de productes metàl·lics, materials per a la construcció, porcellanes, tèxtil i alimentària). Àrea comercial de Barcelona.
El principal barri industrial, les Mallorquines, és pràcticament una prolongació de Badalona, per bé que bona part de la població activa treballa fora del terme. El seu caràcter de zona residencial i d’estiueig ha estat la causa principal de l’augment demogràfic del municipi els darrers decennis.
El poble té el nucli antic a llevant del turó de Montgat; l’església parroquial és dedicada a sant Joan. Al barri turístic de Montsolís es destaca el palau dels marquesos de Mansolí (o Montsolís). El castell de Montgat és esmentat ja el 1006, quan l’adquirí el monestir de Sant Cugat del Vallès. El 1848 s’obrí el primer túnel ferroviari de la Península. Fou segregat de Tiana el 1936.
Municipi del Maresme (Catalunya): 3,39 km2, 27 m alt, 23.119 hab (2016)
Situat a la costa i accidentat per la Serralada Litoral, al sud de la comarca.
El conreu predominant és el de les flors (especialment clavells). Té importància la indústria, amb predomini de la tèxtil (gèneres de punt), seguida de la construcció, del vidre i la ceràmica i de productes farmacèutics). Ha desaparegut la tradicional activitat marinera (el seu port arribà a ser un dels més importants del litoral català, a causa del seu intens comerç amb Amèrica); actualment ocupat per un gran port esportiu. Àrea comercial de Barcelona.
El municipi ha esdevingut una zona de primeres residències a causa de la proximitat de Barcelona (el creixement demogràfic i urbanístic ha estat notable els darrers decennis). Hi ha un port esportiu i una certa activitat turística.
El poble comprèn els barris marítims d’Ocata i Alella de Mar. Hi destaquen l’església parroquial de Sant Pere, del segle XVIII, i nombrosos edificis neoclàssics (casa de la vila) i modernistes. Cal citar també el Museu Municipal i el Museu de la Farmàcia i la Medicina.
És a la franja litoral, de 50 km de llarg per 10 km d’ample, que s’estén entre Montgat i la Tordera. Limita al nord-oest amb la Selva, a l’oest amb el Vallès Oriental i al sud-est amb el Barcelonès.
GEOGRAFIA FÍSICA – Constituït pel vessant oriental de la Serralada Litoral, amb el Montnegre (759 m) i la serra del Corredor (632 m), i la plana que s’estén al seu peu. La Serralada Litoral, on s’originen un seguit de conques hidrogràfiques de certa consideració, davalla, amb un fort desnivell, fins a la plana, i en alguns casos, com el tram de Caldetes a Sant Pol, fins a la mateixa Mediterrània. Clima mediterrani -protegida dels vents del nord per la Serralada-, amb temperatures molt suaus i pluges (de 500 mm a 800 mm) repartides del setembre al juny. Vegetació molt transformada per l’home; suredes al Montnegre.
POBLACIÓ – És una de les comarques més densament poblades del Principat, amb un creixement constant al llarg del segle XX; entre 1981 i 1991 l’augment ha estat del 15,6%. El 1993 la població es distribuïa per sectors de producció de la manera següent: sector primari (4,2%), secundari (48,5%) i terciari (47,3%).
ECONOMIA – Tot i el retrocés de l’agricultura, s’hi practica la més intensiva de Catalunya, amb predomini de la patata, hortalisses, maduixes i flors. La pesca es concentra a Arenys de Mar, quart port pesquer de Catalunya. Pel que fa a la indústria destaca fonamentalment el tèxtil, però també hi són importants els sectors de la confecció, química i metal·lúrgia, concentrats principalment a Mataró. Fort increment del comerç i l’hoteleria.
HISTÒRIA – Habitada pels laietans, que el segle VI aC hi construïren nombrosos poblats dalt dels turons, els romans hi bastiren una ciutat important, Iluro (Mataró) i nombroses vil·les rurals (Torre Llauder). A partir del segle XVI i fins a meitat del XIX diverses poblacions, especialment Arenys, conegueren una creixent prosperitat gràcies a una intensa activitat marítima. D’altra banda, a partir del segle XVIII, s’hi inicià el procés d’industrialització, especialment a Mataró, amb les fàbriques d’indianes i tèxtil en general, que culminà al segle següent amb la incorporació de la ciutat a la revolució industrial. Unit tradicionalment a Girona el sector d’Arenys fins a la Tordera i a Barcelona el que va de Montgat a Caldetes, a partir de la Divisió Territorial de la Generalitat (1936) es constituí la comarca del Maresme tal com la coneixem.
Municipi del Maresme (Catalunya): 8,82 km2, 4 m alt, 18.295 hab (2016)
Situat al límit amb la Selva, a la zona litoral del delta de la Tordera, al nord-est de Mataró. El relleu és parcialment accidentat pels darrers contraforts de la Serralada Litoral i està drenat per la Tordera i la riera de Palafolls. La costa és formada per extenses platges sorrenques. Al sector muntanyós, cobert de pins i alzines i d’unes grans extensions de garrigar, hom havia explotat unes mines de ferro.
L’agricultura de secà (vinya, cereals, mongetes, patates, faves, pèsols i arbres fruiters); conreus de regadiu a la plana, principalment hortalisses i verdures, que aprofita l’aigua de la Tordera i del subsòl. Instal·lació d’hivernacles per a productes que no són de temporada. Però els grans motors de l’economia local són la indústria, molt diversificada (química, metal·lúrgica, maquinària i tèxtil), i el turisme (importants establiments hotelers i residencials), que han estat les causes del gran creixement demogràfic del municipi. Àrea comercial de Calella.
La vila és a la costa, a l’esquerra de la riera de Palafolls, amb notables edificis modernistes i noucentistes; destaca també l’església parroquial de Sant Nicolau, de façana neoclàssica, consagrada el 1563 i ampliada a la fi del segle XVIII. La població sorgí al peu d’un torre de guaita (segle XIV) coneguda per castell de Malgrat.
Municipi de la Selva (Catalunya): 48,71 km2, 5 m alt, 37.042 hab (2016)
Situat en una cala de la Costa Brava, al peu de la Serralada Litoral, la qual dóna lloc a una costa on se succeeixen diverses cales i penya-segats (platges de Canyelles, les Figueretes, Fenals, Santa Cristina). La cala de Lloret té dimensions de badia i una platja de materials aportats per la mar i la riera de Lloret, L’interior és suaument muntanyós, amb pinedes i suredes.
L’agricultura, la ramaderia i la pesca s’han vist superades pel turisme i la indústria de la construcció, causes del gran creixement demogràfic, i han donat una nova fesonomia al municipi, amb càmpings, hotels, edificis d’apartaments, comerços i locals d’oci, que la converteixen en una de les viles amb més places d’allotjament turístic de Catalunya i de l’estat espanyol, ja que la població estacional (preferentment estiuenca) pot superar de llarg els 100.000). El port de Lloret ha sofert una profunda transformació en esdevenir un gran port esportiu. Àrea comercial de Girona.
La vila, a l’esquerra de la riera de Lloret, té un nucli antic presidit per l’església parroquial de Sant Romà, romànico-gòtica molt modificada; la Casa de la Vila és d’estil isabelí. Hom hi ha trobat restes ibèriques i un sepulcre romà a Lloret de Dalt. Processo marinera de sa Relíquia al santuari neoclàssic de Santa Cristina (24 juliol).
L’agricultura és de secà, principalment vinyes, i petites explotacions dedicades al conreu de productes d’horta. Una de les activitats econòmiques principals és la pesca. Explotació de les pedreres de pegmatites que contenen feldspats. L’afluència del turisme ha impulsat la indústria de la construcció i l’hotelera; altres sectors com el comercial o de serveis també se n’han vist beneficiats. A partir del 1960 la població ha crescut notablement. Les urbanitzacions uneixen la vila al barri pescador (Port de Llançà) i actual centre turístic del Port de Llançà. Àrea comercial de Figueres.
La vila és a la dreta de la riera de la Valleta; església parroquial de Sant Vicenç (segle XVIII), de portada barroca. Santuari de la Mare de Déu del Port (segle XVII).
Al llarg del riu Ter s’estenen els conreus de cereals d’hivern: patates i farratge, si bé s’hi dedica molt poca extensió. Bestiar boví, oví, cabrum, porcí, equí i cria de conills. Explotació forestal i energia hidroelèctrica. Els darrers anys s’ha convertit en un punt d’atracció turística. Àrea comercial d’Olot.
El poble és a l’esquerra del Ter, s’hi destaca l’església parroquial de Sant Esteve (consagrada el 1168), notable construcció romànica, on destaca el portal d’entrada i un pantocràtor del segle XII.
El terme municipal comprèn, a més, els veïnats d’Espinauga i de la Bona Font i el poble de Faitús (on hi ha l’ermita de Sant Pere).
Municipi del Pallars Sobirà (Catalunya): 108,42 km2, 919 m alt, 308 hab (2016)
Format a partir del 1971 per l’annexió dels termes de Jou, Unarre i Escaló, amb capital a la Guingueta per la seva proximitat a la carretera. Comprèn els vessants meridionals de la vall d’Àneu. Ocupa una gran extensió de terreny a banda i banda de la Noguera Pallaresa, que hi forma el pantà de la Torrassa, amb abundància de boscos de pi negre i de pasturatges.
La vida econòmica del municipi en basa en l’explotació forestal, el pasturatge del bestiar boví i oví (que aprofita els prats alpins) i el turisme, que ha afavorit la implantació d’establiments hotelers a la zona. Indústria de formatges i cultius de cereals i patates. Àrea comercial de Tremp–la Pobla de Segur.
GEOGRAFIA FÍSICA: La ciutat s’estén sobre la vall del Ter, prop de la confluència amb els seus afluents Onyar, Galligants i Güell (la ciutat dels quatre rius), en el pas que el riu forma entre la zona muntanyosa de les Guilleries, a ponent, i la serra de les Gavarres, a llevant. El teme municipal, de petita extensió, format per materials d’al·luvió a la part plana i un sector més muntanyós (al voltant de 400 m) a la zona de contacte amb les Gavarres, està en bona part urbanitzat per la conurbació ciutadana i els barris perifèrics (Santa Eugènia de Ter, Palau-sacosta o Montilivi).
ECONOMIA: Malgrat no tenir una gran tradició industrial, s’hi troben algunes empreses importants en el ram alimentari (farineres, derivats del cafè, embotits), químiques (àcid tàrtric, sabons, etc), ciment, mobles, carrosseries, etc. Hi té un gran pes la funció de centre mercantil i comercial, ja que el seu mercat potencial abasta les comarques de l’entorn i es beneficia de la proximitat de la Costa Brava. Cal destacar, però, la creixent activitat turística que -malgrat no tenir una infraestructura hotelera important- es beneficia d’un gran nombre de visitants atrets pel magnífic patrimoni monumental i per l’oferta cultural, lúdica i gastronòmica.
URBANISME I MONUMENTS.- La ciutat té com a eix principal el curs de l’Onyar, que la divideix en dos sectors: el nucli antic i la ciutat moderna. El primer -que s’articula al voltant d’un costerut turó que havia estat murallat- és presidit per la fàbrica de la catedral, que integra estils diversos. Al veí Palau Diocesà hi ha el Museu d’Art de Girona, amb col·leccions importants d’art romànic i gòtic. Altres edificis d’interès de la ciutat antiga són la Pia Almoina (segle XV), l’església de Sant Feliu (gòtica i barroca, amb notables sarcòfags paleocristians), els anomenats banys àrabs, d’època romànica, la capella romànica de Sant Nicolau, l’antic monestir de Sant Pere de Galligants, romànic, que allotja l’interessant Museu Arqueològic, o els antics convents de Sant Domènec i dels jesuïtes, que, amb l’antic Estudi General, han estat recuperats per la nova Universitat de Girona. Resta una part de les antigues muralles romana i medieval, resseguides pels passeigs Arqueològic i de la Muralla.
Modernament ha adquirit una gran anomenada l’antic call o barri jueu, els petits i costeruts carrers del barri de la catedral. Altres casals senyorials o antics convents allotgen avui institucions polítiques o culturals, com el Palau de Justícia, la Diputació Provincial, el Museu d’Història de la Ciutat, l’Arxiu Municipal, etc. Encara a la dreta de l’Onyar, on les cases s’emmirallen sobre el riu en una visió típica de Girona, trobem la Rambla de la Llibertat, un dels principals eixos comercials, o la Casa de la Ciutat, amb el bonic Teatre Municipal annex.
A la Girona moderna, estesa a l’esquerra del riu, es destaquen el vell Hospici neoclàssic, actual Casa de Cultura, l’Hospital de Santa Caterina (segles XVII-XVIII), amb un Museu de la Farmàcia, diversos edificis del notable arquitecte gironí Rafael Masó (primer quart del segle XX) i el gran Parc de la Devesa, extensa arbreda de plàtans urbanitzada al segle XIX, on se celebren fires, concerts i festes populars, entre les quals es destaquen les de Sant Narcís. A més dels barris perifèrics esmentats, fora del recinte de la ciutat cal remarcar les restes de la fortificació de Montjuïc (segle XVII) i la frondosa vall de Sant Daniel.
HISTÒRIA.- L’origen de la ciutat és una fortificació romana al camí de la Gàl·lia a les terres orientals de la Península, a la vora de la Via Augusta. Tingué la categoria de municipium, i des de la fi del segle IV esdevingué seu episcopal d’importància, que ha perdurat al llarg del temps. Després d’una curta època de domini musulmà, l’any 885 s’incorporà a l’imperi carolingi dins l’àmbit de la Marca Hispànica i esdevingué centre d’un important comtat, que el 878 es fusionà amb el de Barcelona, dins el procés de formació política de Catalunya. Les activitats agrícoles, potenciades pel rec Monar, i les dels gremis menestrals i els mercaders donaran impuls a la vida econòmica de la ciutat medieval, que tingué, a més, Taula de Canvi i l’Estudi General.
Però la posició estratègica de Girona tingué de nou efectes desastrosos en tots els conflictes bèl·lics franco-espanyols, des de la Guerra dels Segadors fins a la de Successió (setge de 1712) i també a la Guerra Gran (1795). Aquesta situació representà una veritable tragèdia en la Guerra del Francès, quan la resistència a ultrança dels setges de 1808 i 1809 -d’on prové el mite de la immortal Girona reduí la població a la meitat (de 8.000 a 4.000 hab) i causà greus danys a la ciutat. La revolució industrial del segle XIX hi incidí només moderadament, igual com les lluites polítiques i socials de l’època. En el camp cultural i de la Renaixença es destacà l’escola d’historiadors gironins. Superada la cruel Guerra Civil 1936-39, la ciutat ha tingut un notable creixement demogràfic i econòmic, modernament molt afavorit pel desenvolupament del turisme i la recuperació de la Universitat.
Municipi del Baix Llobregat (Catalunya): 30,75 km2, 9 m alt, 46.266 hab (2016)
Situat a la costa, al sector meridional del delta del Llobregat. El terme és accidentat: al nord-oest, pels darrers contraforts del massís de Garraf, al sud és ocupat per pinedes. Té 4 km de platja, des de l’estay de la Murtra, important reserva ecològica, fins a la platja de Castelldefels.
Els dos grans motors de l’economia local i causes de l’espectacular creixement demogràfic dels darrers anys són la indústria, molt diversificada, i l’estiueig i el turisme, concentrats sobretot en el nucli de Gavamar, antic barri marítim. L’agricultura és dedicada sobretot a les hortalisses (destaquen els anomenats espàrrecs de Gavà).
El poble es troba cap a l’interior, al peu del sector muntanyós, i actualment forma un continu urbà amb Viladecans.
Dins el terme, a la vora oriental del massís de Garraf, hi ha el santuari de la Mare de Déu de Bruguers, situat sota les ruïnes del castell d’Eramprunyà.
Situat al litoral, a l’extrem meridional de la comarca, al límit amb el Barcelonès. El relleu és accidentat per la Serralada Litoral, que delimita l’inici del pla de Barcelona (turó de Montgat).
Dades dels Països Catalans 