Gran coneixedor de l’arquitectura italiana, contribuí eficaçment a la implantació del purisme renaixentista al Camp de Tarragona. En aquesta tasca col·laborà amb l’arquitecte Pere Blai.
Sembla que el 1580 projectà la capella del Santíssim de la catedral de Tarragona, i el 1582, amb Pere Blai, planejà l’església de la Selva del Camp, la primera netament renaixentista del Principat.
Mestre del futur Felip IV de Catalunya. Fou un dels pocs de l’estament militar català de l’època que posseïa una formació humanística i un coneixement de llengües orientals.
Arran del seu nomenament com a tutor del príncep Felip (1612) abandonà Barcelona per la cort. Figurà des d’aleshores entre els personatges influents als quals els consellers barcelonins recorrien per tal d’obtenir ajuda.
Ordenat sacerdot, rebé l’abadia d’Alcalá la Real i l’administració de l’arquebisbat de Granada.
Deixà inèdits entre altres treballs un Compendio de la Historia General de España, unes instruccions sobre el govern dirigides al comte-duc d’Olivares i un Parecer sobre la residencia de obispos.
Poeta i escriptor romàntic. Conegut popularment per Mossèn Cinto. De família camperola, a 11 anys ingressà al seminari de Vic, visqué en una masia de Sant Martí de Riudeperes, on féu de pagès i després de preceptor. Aquests anys de seminari i de vida camperola crearen en ell una facultat d’identificació amb la poesia popular, característica de tota la seva obra.
Va concórrer als Jocs Florals, on fou distingit l’any 1865. El 1867 presidí les reunions de l’Esbart de Vic, els membres del qual havien de tenir gran importància en la renaixença literària de la comarca, i el 1870 fou ordenat sacerdot.
Format en la preceptiva clàssica, se sentí atret per l’èpica; va concebre un poema sobre el descobriment d’Amèrica i, en el curs de la realització, la idea primitiva evolucionà fins a esdevenir el poema L’Atlàntida, premiat als Jocs Florals de Barcelona del 1877. El 1879 publicà Idil·lis i cants místics i el 1880, any en què fou proclamat mestre en gai saber, va publicar Cançons de Montserrat i Llegenda de Montserrat (versió definitiva, 1888-89).
L’Oda a Barcelona (1883) acusa la influència de Victor Hugo i conté una erudició mitològica i històrica que no ofega la inspiració ni l’impuls patriòtic. El 1885 publicà Canigó, hi perduren elements descriptius de la natura i l’obsessió d’interpretar el paisatge amb criteri cosmogònic (com en els primers cants de L’Atlàntida), però el to líric i la influència formal de l’èpica de l’edat mitjana (atribuïble potser a l’estudi de la poesia heroica-popular reivindicada per Milà i Fontanals) donen al conjunt més humanitat i frescor. El 1887 publicà El somni de Sant Joan i el 1890 inicià la publicació de la trilogia Jesús infant (1896), on són glosades llegendes dels Evangelis apòcrifs amb la musicalitat i la capacitat emotiva dels millors Idil·lis.
El 1893 s’inicià l’època dolorosa de la vida de Verdaguer marcada per la influència de persones que explotaven la ingenuïtat del poeta. Verdaguer era almoiner del marquès de Comillas, i sembla que algunes persones es valien de la seva ingenuïtat amb preteses intuïcions místiques; aleshores fou retirat al santuari de la Gleva, prop de Vic. Abandonà el retir sense permís del bisbe i aquest el privà de la celebració de la missa (1895).
La polèmica arribà al carrer amb els articles de Verdaguer aplegats a En defensa pròpia. A aquesta època pertanyen les obres Roser de tot l’any (1894), Sant Francesc (1895) i Flors del calvari (1896). El 1898 li foren retornades les llicències i passà a la diòcesi de Barcelona, on li fou concedit un benefici a la parròquia de Betlem. Els reculls Santa Eulària (1899), Aires del Montseny (1901), Flors de Maria i una abundant producció de tema eucarístic (pòstuma) constitueixen les obres més importants d’aquesta darrera època.
Morí a la Vil·la Joana, i l’enterrament constituí una gran manifestació popular de dol.
La poesia de Verdaguer, lligada al convencionalisme dels certàmens acadèmics, troba el to autèntic quan interpretava les llegendes populars (religioses o profanes); l’apropament al poble era assolit no solament pels camins del sentiment i l’emoció, sinó per un art de llenguatge i de l’expressió poètica que donaren flexibilitat moderna a l’idioma. Aquestes qualitats són també aplicables a la prosa: Rondalles (1905); discursos (Record necrològic de Rubió i Ors), i l’expressivitat descriptiva del Diari d’un pelegrí a Terra Santa (1886).
(Algerri, Noguera, 23 març 1906 – Montserrat, Bages, 29 juny 2001)
Hel·lenista i sacerdot. Professà filologia grega a la universitat pontifícia de Salamanca. S’especialitzà en papirologia.
És autor dels textos didàctics Gramàtica griega (1941), Antología griega (1943) i Anthologia Patrum (1949). Ha publicat també Un papir grec de l’evangeli de sant Mateu (1956), Himne a la Verge Maria. Psalmus responsorius. Papir llatí del segle IV (1965) i Anàfora de Barcelona i altres pregàries (Missa del segle IV) (1994), entre d’altres estudis.
Ha col·laborat a la Fundació Bíblica Catalana, per a la qual ha traduït diversos llibres bíblics: l’Eclesiàstic (1935), Jeremies (1948) i Saviesa (1959).
Sacerdot, historiador, bibliògraf, liturgista i epigrafista. Doctor en filosofia i lletres i llicenciat en dret i en teologia, matèries que estudià en diverses universitats europees. Féu viatges científics constants per Europa i l’Àfrica del nord. Fou doctor honoris causa per Friburg de Brisgòvia (1950), Membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1943), presidí des del 1943 la delegació a Barcelona del Consejo Superior de Investigaciones Científicas. Fou president de la Societat Catalana d’Estudis Litúrgics des del 1970.
Els seus múltiples treballs d’investigació i repertoris erudits el feren conèixer arreu del món científic. A partir de la tesi doctoral sobre Joan Ferrandis d’Herèdia, gran mestre de Rodes (1927), i de treballs metodològics i bibliogràfics, es dedicà sobretot a la publicació de las Inscripciones de la España romana y visigoda (1924 i 1969).
Fou fundador, amb Heinrich Finke, de les “Spanische Forschungen der Gürresgesellschaft”, i més tard dels “Monumenta Hispaniae Sacra”, on publicà, sobretot, l’oracional visigòtic de Tarragona (Oracional visigótico, 1946) i, amb L. Brou, l’Antifonario visigótico mosárabe de la catedral de León (1959), així com els texts conciliars visigòtics (1963), amb T. Marín i G. Martínez.
Dirigí, des de l’any 1927, la revista “Analecta Sacra Tarraconensia”, a la qual afegí la Bibliografia hispánica de ciencias histórico-eclesiàsticas (1925-52). Des del 1948 dirigí també “Hispania Sacra”, on publicà especialment articles d’hagiografia. Havia dirigit encara “Lo Missatger del Sagrat Cor de Jesús”. Cal no oblidar la seva col·laboració a Bibliografia de llengua i literatura catalana de R. Aramon i Serra, que féu eixir del 1929 al 1931.
“el Rector de Vallfogona” Escriptor. Estudià a l’Estudi General de Lleida i començà, més tard, la carrera eclesiàstica; fou ordenat l’any 1606.
Predicà el 1621 a la catedral de Girona un sermó amb motiu de les exèquies de Felip III, i l’any següent es pot datar el viatge que féu a Madrid on, a la cort, va posar-se en contacte amb els escriptors castellans del seu temps.
Personatge envoltat de llegenda (com la seva mort per emmetzinament), li han estat atribuïdes obres apòcrifes que han creat dubtes.
Les seves poesies restaren disperses i no s’imprimiren fins l’any 1703, quan l’Acadèmia dels Desconfiats de Barcelona publicà el llibre La armonia del Parnàs, més numerosa en les poesies vàries de l’Atlant del cel poètic, lo Doctor Vicent Garcia.
Conreà els gèneres poètics propis dels escriptors castellans del segle XVII, va escriure sonets i dècimes, i va introduir el romanç castellà a la literatura catalana. Utilitzà els temes mitològics, als quals donà un sentit irònic, adoptant davant els tòpics literaris una actitud burlesca. La seva obra poètica es basa en l’actitud de versificar en un estil elegant i retòric, pròpiament barroc, a l’estil dels escriptors castellans.
Sobresurten en la seva obra les poesies Desengany del món, A l’expressiva senzillesa de la llengua catalana i les letrillas a l’estil de Góngora. És també autor de La comèdia de Santa Bàrbara, escrita amb un cert barroquisme pròpies de les comèdies al·legòriques de l’escena castellana i estrenada el 1617.
Popularment la seva llegenda, més que la seva obra, ha perdurat fins avui.
Autor de l’Excursionisme científic, Curs de geologia, Botànics catalans anteriors a Linné (1901), Història de Catalunya, Llealtat catalana, Via fora als adormits! i Història de les ciències naturals a Catalunya del segle XV al XVIII (1909).
(Barcelona, 9 abril 1920 – Anantapur, Índia, 19 juny 2009)
Filantrop i cooperant. Estudià dret i a 24 anys ingressà a la Companyia de Jesús. El 1952 s’incorporà a missions a Bombai, on estudià teologia, i el 1956 fou ordenat sacerdot.
Des del 1964 inicià una important tasca humanitària a l’Índia, on lluità contra el sistema de castes i reclamà la dignitat humana dels anomenats intocables. Aquest fet li provocà l’enfrontament amb el govern de l’estat de Mahäräshtra, que en sol·licità l’expulsió del país.
El 1968 fou proposat com a premi Nobel de la Pau. El 1969 deixà l’Índia, on fou posteriorment readmès gràcies a la intervenció d’Indira Gandhi i a les mobilitzacions populars de suport.
El 1970 deixà la Companyia de Jesús i començà a treballar al districte d’Anantapur amb un grup de voluntaris laics, i, a través de la fundació que porta el seu nom, continuà aplicant el seu model de desenvolupament econòmic, que entre el 1970 i el 1974 permeté la construcció de 4.000 pous.
El 1998 rebé el premi Príncipe de Asturias de la concòrdia i el 2008 fou elegit Català de l’Any.
Foren notables les seves recerques espeleològiques, els treballs de repoblació piscícola dels llacs del Pirineu i els reculls de minerals, roques i fòssils de tot Catalunya. Realitzà importants descobriments paleontològics, com és el de les restes d’un elefant d’una espècie nova a Pedralbes (1922), que feren que Lambert li dediqués el gènere fauraster i que el seu nom figurés en catorze espècies i varietats paleontològiques.
Publicà un gran nombre de treballs sobre ciències naturals, entre els quals cal destacar Sota terra (1909), La espeleología de Cataluña (1926), Cuenca potásica de Cataluña (1926) i Expedició científica per la Fennoscàndia (1931).
Dades dels Països Catalans 