(Poblenou, Barcelona, 26 novembre 1931 – Maconi, Querétaro, Mèxic, 14 abril 1996)
Sacerdot escolapi. Preocupat per les classes més necessitades i marginades, com les dels immigrants i els gitanos, desenvolupà una valuosa tasca social en aquest sentit, especialment la dels barraquistes del Camp de la Bota.
Col·laborador, entre altres, de “Serra d’Or”, ha publicat El gitano, una cultura folk a casa nostra (1970).
(Vilassar de Dalt, Maresme, 1877 – Badalona, Barcelonès, 25 desembre 1951)
Historiador de la filosofia. Especialitzat en el Pròxim Orient. Estudià lletres i fou secretari redactor de la secció de ciències de l’Institut d’Estudis Catalans i secretari de la Societat Catalana de Filosofia (1923).
Després de la guerra civil, ja vidu, fou ordenat sacerdot i fou professor del seminari conciliar de Barcelona.
Col·laborà a “Estudis Franciscans”, “Criterion” i “La Paraula Cristiana” amb estudis sobre el pensament franciscà, com Les escoles dominicana i franciscana en “Lo somni de Bernat Metge“ (1926). Sobre temes orientals publicà Aplec d’estudis bíblics i orientals (1901) i Els Pobles d’Orient (1919).
(Vic ?, Osona, segle X – Catalunya, després 1024)
Jurista, clergue i cal·lígraf. Firmava indistintament Homo bonus i Bonus homo. Actuà a Vic i a Sant Cugat del Vallès vers la fi del segle X. Estigué al servei dels comtes Guifré II Borrell i Ramon Borrell I de Barcelona com a notari.
Els seus coneixements jurídics li permeteren la compilació titulada Liber iudicum popularis, basat gairebé exclusivament en el codi legal visigot, amb un pròleg i apèndixs interessants. Ell mateix la copià i il·luminà en dos notables exemplars, datats a Barcelona el 1010 i el 1011, un d’ells per al monestir de Ripoll, que es perdé al segle XIX, i l’altra es conserva a El Escorial, regalada pel bisbe de Vic Joan Baptista de Cardona a Felip II.
(Valls, Alt Camp, 1870 – Tarragona, 3 febrer 1936)
Sacerdot i historiador. Fou director del Museu Diocesà de Tarragona (1902-36). Col·laborà a “La Il·lustració Catalana” i a “Catalunya”.
És autor de: Còdexs catalans de la Biblioteca Provincial de Tarragona (1903), El cartoral major de Poblet (1931), i edità la versió catalana medieval dels Diàlegs de sant Gregori (1931).
Començà una edició monumental de la Crònica de Jaume I.
(Catalunya, segle XIX – Montblanc ?, Conca de Barberà, 1901)
Eclesiàstic. Fou rector de la parròquia de Sant Miquel de Montblanc. Hi excel·lí per les seves virtuts i el seu saber.
Fermament convençut de la bondat de l’ideari catalanista, en fou el propagador més destacat de la Conca de Barberà.
(Barcelona, 2 novembre 1900 – Torí, Itàlia, 23 gener 1995)
Catalanòfil i hispanista. Romangué a Barcelona fins a 13 anys. Fou professor de llengua i literatura hispàniques a diverses ciutats del nord d’Itàlia. El 1942 fou ordenat sacerdot.
A Torí (1946) fundà l’Assoziacione per i Rapporti Culturali con la Spagna e l’America Latina (ARCSAL), amb la revista “Quaderni ibero-americani”, on la cultura catalana ha trobat franca acollença.
Sobre literatura catalana ha publicat, a partir del 1934, nombrosos estudis, sobretot de temes lul·lians i medievals. També ha estudiat autors castellans i n’ha fet edicions. Ha publicat els estudis Studi (1973) i Ensayos (1980).
Fou membre corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans (1966).
(Sant Julià de Vilatorta, Osona, 1815 – Sabadell, Vallès Occidental, 1878)
Científic. Especialitzat en l’aplicació pràctica de les ciències fisicoquímiques, creà una fàbrica de gas a Sabadell, un laboratori químic a Vic, i fou un dels primers a obtenir la preparació industrial del cloroform.
L’any 1863 ingressà al seminari de Barcelona, on fou ordenat sacerdot.
(Barcelona, 21 novembre 1876 – 1936)
Escriptor. Ordenat de sacerdot el 1900, els anys següents exercí com a professor de llatí i d’humanitats al mateix seminari de Tortosa.
Poeta verdaguerià, publicà, entre altres obres, Composicions eucarístiques (1922). Escriví drames, com Sang tortosina (1915) i El màrtir de l’Eucaristia (1926), la novel·la Or a les brases (1933) i l’assaig Els sants pares (1927). Traduí al català les obres de sant Cebrià.
Fou assassinat durant l’onada de violència anticlerical que precedí la guerra civil.
(Catalunya, segle XVIII – Barcelona, 1808)
Canonge i professor. Membre de la Conferència Física Experimental de Barcelona (1766) i professor de matemàtiques a l’Acadèmia de Ciències Naturals i Arts, successora de la indicada Conferència (1766-1808).
És autor de sis memòries presentades a l’Acadèmia sobre la invenció i la construcció de telescopis i microscopis, el micròmetre de Dellon, alguns fenòmens de la vista, i sobre la natura de la llum.
(Barcelona, 1675 – Girona, 1737)
Filòleg. Doctor en filosofia i en drets civil i canònic. Fou canonge i sagristà major de la seu de Girona i examinador sinodal de la diòcesi. Residí a Roma (1709-24) on estudià els cançoners provençals.
És autor de l’obra La Crusca Provenzale (1724), estudi de la llengua, la literatura i els poetes de Provença, incloent-hi els catalans; d’una ortografia comparada del provençal i l’italià; d’una llista de paraules provençals manllevades als trobadors pels antics escriptors toscans.
Deixà, a més, uns quaranta volums manuscrits, avui repartits entre les biblioteques de l’Acadèmia de Bones Lletres i de la Universitat de Barcelona, com una gramàtica catalana, una Història de la llengua catalana, i d’una Controvèrsia sobre la perfecció de l’idioma català.
El 1729 ingressà a l’acadèmia barcelonina que després fou anomenada de Bones Lletres.
Dades dels Països Catalans 