Arxiu d'etiquetes: republicans/es

Monturiol i Estarriol, Narcís

18 Respostes

(Figueres, Alt Empordà, 28 setembre 1819 – Sant Martí de Provençals, Barcelona, 6 setembre 1885)

Inventor i polític. Afiliat al partit republicà, col·laborà en l’aixecament a favor de la Junta Central (1843-44). El 1846 edità un setmanari titulat “La Madre de Familia”. Fou un dels primers introductors a Espanya del socialisme utòpic cabetià i un dels seus propagandistes, i per difondre aquestes doctrines publicà “La Fraternidad” (1847-48). Fou perseguit i es refugià a França (1848), d’on retornà l’any següent i publicà “El Padre de Familia” (1849-50). El 1857, abandonà l’activitat política.

Dedicat als invents i per tal d’afrontar les dificultats que representava la pesca de corall, ideà un sistema de navegació submarina. Amb l’ajut d’uns quants amics, construí l’Ictíneo, que provà en els ports de Barcelona (1859) i Alacant (1861) amb èxit, i el 1864 construí un altre Ictíneo més gran. Però la manca de la promesa protecció oficial el dugué a la ruïna, i els seus Ictíneo foren venuts com a ferralla.

Publicà unes quantes obres de caire científic i polític, entre les quals Ensayo sobre el arte de navegar por debajo del agua (1891), que fou traduïda al català per Carles Rahola i publicada el 1919.

Lostau i Prats, Baldomer

1 Resposta

(Barcelona, 1846 – 13 octubre 1896)

Polític republicà i dirigent obrer. Era diputat provincial de Barcelona quan, pel setembre de 1869, encapçalà la Insurrecció Federal a Igualada. Exiliat després a Ais de Provença, s’adherí a la Primera Internacional.

Fou elegit diputat a les corts per Gràcia per l’abril de 1871, i intervingué, fent-ne la defensa, en els famosos debats entorn de la legalitat de la Internacional. Novament a la diputació de Barcelona (1872-73), tingué un paper destacat en l’efímera proclamació de l’Estat Català els dies 5-7 de març de 1873.

Organitzà després els guies de la diputació i lluità contra els carlins; pel novembre de 1873 s’oposà a la dissolució dels guies, i hagué de tornar a exiliar-se. El 1877 s’uní als intents d’organització d’un sindicalisme reformista a Barcelona.

Continuà dins el partit federal de Pi i Margall (en especial, el 1883 intervingué activament en el congrés regional del partit a Catalunya i en l’assemblea federal de Saragossa), bé que encapçalà una tendència municipalista oposada al federalisme de Vallès i Ribot. Fou diputat a les corts per Vilafranca el 1893 i el 1896.

Dirigí “La Avanzada”.

Figueras i de Moragas, Estanislau

5 Respostes

(Barcelona, 13 novembre 1819 – Madrid, 11 novembre 1882)

Polític, jurisconsult i destacat orador. Es llicencià en dret i exercí d’advocat a Tarragona. Cap al 1840 ingressà al partit progressista, del qual se separà i passà per anar al partit demòcrata. L’any 1848 participà, a Madrid, en els treballs preparatoris de la revolució, però en fracassar, tornà a Catalunya. A partir del 1851 fou diputat a corts per Tarragona. Es mostrà declaradament republicà i dirigí a les corts la minoria parlamentària d’aquesta filiació.

L’any 1854 formà part de la junta revolucionària de Tarragona i, després del triomf de la revolució de juliol d’aquell any, tornà a ésser elegit diputat, i també el 1862 i el 1865. Les seves campanyes contra els governs de la Unió Liberal i dels moderats li valgueren la persecució de Narváez; va ésser desterrat a Pamplona i posteriorment a Avis (1867).

En triomfar la revolució de setembre de 1868, en la qual prengué part activa, fundà el periòdic “La Igualdad”, que aviat esdevingué el principal diari republicà d’Espanya. Fou elegit diputat per a les corts constituents de 1869-70. Més endavant es distingí per l’oposició constant als governs d’Amadeu I i, en general, a la idea monàrquica.

Elegit president de la I República (12 febrer 1873), amb l’ajut dels radicals. Exercí el càrrec fins al mes de juliol del mateix any; després es traslladà a l’estranger afectat per la mort de la seva muller, malalt i incapaç de superar les divisions polítiques dels republicans. Durant la Restauració es mantingué allunyat de tota activitat política fins que el 1880 fundà el Partit Republicà Federal Orgànic. Procurà la unió de tots els republicans, per la qual cosa s’entrevistà amb Manuel Ruiz Zorrilla a París.

La mort truncà el seu retorn a la vida política.

Esquerra Republicana de Catalunya

111 Respostes

(Catalunya, 19 març 1931 – )

(ERC)  Federació de grups polítics d’ideologia republicana. Es constituí després d’una conferència d’esquerres celebrada al Cercle Republicà de Barcelona, pels elements restants de l’antic Partit Republicà Català, pel grup del setmanari L’Opinió, per Estat Català i altres republicans. Fou presidida per Francesc Macià i formaren part del seu directori Lluís Companys, Marcel·lí Domingo, J. Lluhí i Vallescà, Humbert Torres i Jaume Aiguader.

La seva doctrina afirmava el dret de Catalunya a regir-se amb plena sobirania i la posterior federació amb els altres pobles ibèrics regits democràticament. Participà en les eleccions a regidors municipals del 12 d’abril de 1931 i obtingué un gran triomf (25 actes). Això decidí Companys i Macià a proclamar, dos dies després, la República. El triomf d’Esquerra es repetí en les eleccions a les Corts Constituents de la República en aconseguir 32 actes de diputats.

Capdavantera en la defensa de l’Estatut, Esquerra obtingué 34 diputat en el primer Parlament de Catalunya. A partir d’aleshores, la seva política anà lligada a la del govern de la Generalitat, amb les presidències de F. Macià i Ll. Companys. Durant l’any 1933 obtingué les carteres ministerials de Marina (Ll. Companys), Comunicacions (Miquel Santaló) i Treball (Carles Pi i Sunyer), en el tercer govern Azaña, el primer govern Lerroux i el govern Martínez Barrios, respectivament.

En produir-se l’agitació rabassaire, Esquerra impulsà la llei de contractes de conreu, el seu rebuig a les corts de la República, per inconstitucional, provocà la retirada dels seus diputats en senyal de protesta. Els fets del 6 d’octubre de 1934 significaren la suspensió de l’Estatut (1934-36), però arran de la seva victòria en les eleccions de diputats a les corts (16 febrer 1936), Esquerra tornà al govern de la Generalitat.

La separació d’Estat Català de la federació (maig 1936) li permeté de portar, durant la guerra, dins el govern de la Generalitat, una política d’equilibri entre la pressió dels anarcosindicalistes (CNT–FAI) i dels comunistes del PSUC.

En acabar la guerra passà a la clandestinitat, i formà part de diferents instàncies unitàries, com el Consell de Forces Polítiques (1975) i l’Entesa dels Catalans (1976-79). Després de la mort de Franco tornà a la vida pública, donà suport al president Tarradellas i obtingué uns resultats electorals modestos el 1977, el 1979 i el 1980 (2, 3 i 3 diputats, respectivament). Des del 1976, sota la direcció del seu secretari general, Heribert Barrera, mantingué els seus postulats d’esquerra, de republicanisme i de nacionalisme radical; gràcies a uns millors resultats obtinguts en les eleccions autonòmiques (14 diputats el 1980 i 5 el 1984) accedí a la presidència (1980-84) del Parlament català i al Consell Executiu de la Generalitat, en donar suport al govern de Jordi Pujol.

El 1987 Joan Hortalà substituí Barrera, nomenat president, com a secretari general del partit; dos anys després, Hortalà fou substituït per Àngel Colom. Malgrat la millora de resultats electorals (13 diputat al Parlament català el 1995 i 1 al congrés el 1993 i el 1996), es produí una crisi que desembocà en l’escissió de Colom, que formà un nou partit (Partit per la Independència). J.L. Carod-Rovira es convertí aleshores en el nou secretari general, mentre que Jordi Carbonell substituí Barrera com a president.

Des del 2003 ERC formà part dels dos tripartits que governaren la Generalitat presidits per Pasqual Maragall (2003-06) i per José Montilla (2006-10). El 2009 fou elegit secretari general Joan Puigcercós, el qual dimití el maig de 2011 i fou substituït per Oriol Junqueras.

Enllaç web: Esquerra Republicana de Catalunya

Escofet i Alsina, Frederic

Deixa un comentari

(Barcelona, 12 juliol 1898 – 27 març 1987)

Militar. Va lluitar al Marroc i el 1926 tornà a Catalunya amb el grau de capità. El 1930 passà al cos de Mossos d’Esquadra i, amb la moderna reinstauració de la Generalitat, va ésser ajudant de Francesc Macià i de Lluís Companys quan ocuparen la presidència de la Generalitat.

Durant els fets del 6 d’octubre de 1934, fou nomenat comissari general d’ordre públic i, en fracassar la revolta, fou condemnat a mort per un consell de guerra, si bé la pena li va ésser commutada per la de presó perpètua. Després del triomf del Front Popular (febrer 1936), tornà a ocupar el mateix càrrec.

Com a comissari general d’ordre públic, aconseguí de dominar a Catalunya l’alçament militar del 19 de juliol de 1936. Va fer la guerra civil com a comandant al front d’Aragó i després ocupà de nou l’ajudantia de Companys, i s’exilià amb ell el 1939 i va anar a Brussel·les.

Va publicar unes memòries Al servei de Catalunya i de la República (1973), i el 1975 fou nomenat comandant honorari dels Mossos d’Esquadra.

Domingo i Sanjuán, Marcel·lí

7 Respostes

(Tarragona, 25 abril 1884 – Tolosa de Llenguadoc, França, 2 març 1939)

Polític i escriptor. Germà de Pere Domingo. Mestre i periodista, col·laborà a “El Poble Català” i a “La Publicitat”. En la seva joventut era federal pimargallià, i evolucionà cap al republicanisme laic i radical, que va difondre especialment a Tortosa i a la seva comarca. Fou elegit diputat per Tortosa el 1914 com a candidat de la Unió Federal Nacionalista Republicana, partit al qual s’havia afiliat (1911).

Amb Francesc Layret, va fundar (1916) el Bloc Republicà Autonomista, contrari al lerrouxisme, així com el seu òrgan diari “La Lucha” (1916-19), a través del qual assolí una gran notorietat com a publicista. L’any següent (1917) el Bloc es transformà en el Partit Republicà Català.

Participà a l’Assemblea de Parlamentaris, promogué una intensa campanya antimilitarista a “La Lucha” per la qüestió del Marroc i participà en les jornades revolucionàries d’agost de 1917; acusat d’ésser-ne el promotor, estigué empresonat uns quants mesos.

Treballà per enderrocar la dictadura de Primo de Rivera, i el 1929 fundà amb Álvaro de Albornoz, el Partit Radical Socialista. Fou un dels signataris del pacte de Sant Sebastià (1930) i, si bé va intervenir el 1931 en la constitució de l’Esquerra Republicana de Catalunya, no es va separar del Partit Radical Socialista.

Amb la República, fou nomenat ministre d’instrucció pública del govern provisional; a final d’any passà al d’agricultura, comerç i indústria del segon govern Azaña, i pel juny de 1933, al ministeri d’agricultura del tercer govern Azaña. Després del triomf electoral de les dretes (novembre 1933), uní el seu partit amb el d’Acció Republicana, d’Azaña, i aquesta fusió donà lloc a la constitució d’Izquierda Republicana. Amb el triomf del Front Popular (febrer 1936), fou novament ministre d’instrucció pública, càrrec des del qual escometé un renovador programa de construcció d’escoles.

Entre les seves obres, cal esmentar: ¿On va Catalunya? (1927), ¿A dónde va España? (1930), La escuela en la República (1932), La experiencia del poder (1934) i La revolución de Octubre (1935). Morí a l’exili.

Batet i Mestres, Domènec

2 Respostes

(Tarragona, 30 agost 1872 – Burgos, Castella, 18 febrer 1937)

Militar. Ingressà a l’acadèmia militar el 1887. El 1895 partí com a tinent voluntari a Cuba, on ascendí a capità per mèrits de guerra (1896). Tornà a la Península el 1897, continuà els estudis i ascendí a coronel el 1919.

L’any 1921 fou designat jutge especial encarregat d’instruir els procediments derivats dels desastres militars esdevinguts al Marroc (expedient Picasso), càrrec que dimití, entenent que corresponia a un militar del cos jurídic.

Ascendit a general de brigada el 1925, fou destinat a Alacant, i posteriorment a Tarragona. Fou processat per la Dictadura de Primo de Rivera, acusat de complicitat en l’alçament contra el règim, però fou absolt (1926).

El 1931, en proclamar-se la República, fou ascendit a general i, poc després, fou nomenat cap de la Divisió orgànica (Catalunya). Com a tal, quan es produïren els fets del 6 d’octubre de 1934, aconseguí de dominar-los amb el mínim de vessament de sang. Posteriorment (març 1935) fou nomenat cap de la casa militar del president de la República Niceto Alcalá-Zamora, i cessà després de les eleccions del 16 de febrer de 1936.

Designat capità general de Burgos (maig 1936), des d’on intenta fer avortar l’alçament militar (16 juliol). Però en fracassar (18 juliol) refusà de sumar-se a l’alçament nacional, i per això fou empresonat i, posteriorment, condemnat a mort en consell de guerra sumaríssim el 8 de gener de 1937 i executat per les forces insurrectes.

Barrera i Costa, Heribert

3 Respostes

(Barcelona, 6 juliol 1917 – 27 agost 2011)

Científic i polític. Fill de Martí Barrera i Maresma. Llicenciat en química i en matemàtica i enginyer químic per la universitat de Montpeller; doctor en ciències físiques per la Sorbona (1948).

Fou professor d’electroquímica a la universitat de Montpeller (1948-51) i investigà per al Centre Nacional de la Recherche Scientifique, de França. Els anys 1959-60 reprengué les investigacions a la universitat de New Hampshire (EUA).

A més del seu treball com a especialista de química orgànica i de la seva col·laboració en llibres de redacció col·lectiva, és autor de nombrosos treballs d’investigació en revistes especialitzades franceses i nord-americanes.

El 1962 promogué la integració dels organismes especialitzats en l’ensenyament superior de Barcelona a la secció mediterrània de la Société de Chimie Physique, de la qual formen part les universitats de Montpeller, Marsella, Barcelona, Gènova i Torí.

El 1949 rebé el premi Prat de la Riba, de l’Institut d’Estudis Catalans, pel seu treball Noves contribucions a la síntesi d’àcids arilalifàtics i a la teoria de l’acilació intramolecular. President de la Societat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques (1976-78) i membre de l’Institut d’Estudis Catalans (1978), fou també president de l’Ateneu Barcelonès (1989-97).

Políticament començà el 1934 com a membre de la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya i el 1935 de les Joventuts d’Esquerra Republicana de Catalunya. Participà a la guerra civil i s’exilià fins al 1952, en que col·laborà a reorganitzar clandestinament ERC, de la qual es convertí en secretari general el 1976. Elegit diputat a les corts per Barcelona (1977 i 1979), mantingué una actitud radical a favor de l’autodeterminació de Catalunya i del règim republicà durant l’elaboració de la constitució espanyola i de l’Estatut català.

El 1980 fou elegit diputat i president del Parlament de Catalunya. El 1984 tornà a ésser diputat al Parlament. De 1989 a 1995 fou president d’ERC i parlamentari europeu de 1991 a 1993. L’any 2000 va ésser guardonat amb la Medalla d’Honor del Parlament de Catalunya i al setembre de 2011, a títol pòstum, la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya.

Al desembre de 2011 fou publicada la seva extensa biografia Cambó.

Almirall i Llozer, Valentí

31 Respostes

(Barcelona, 8 març 1841 – 20 juny 1904)

Polític i escriptor. Fill d’un ric industrial, estudià la carrera de Dret i el 1868 s’afilià al partit demòcrata, del qual passà, no gaire temps després, al partit federal. Dirigí el diari “El Federalista” i el convertí (1869), en portaveu oficial dels federals barcelonins amb el nom d’“El Estado Catalán”, alhora que reafirmava la seva actitud independent davant la direcció central del partit.

Ja des del 1869 era la figura més important del republicanisme barceloní i d’ell depenia, en gran proporció, l’orientació general del grup. Presidí la primera manifestació proteccionista (1869), que havia estat convocada pel Foment de la Producció Nacional, i organitzà la reunió dels vint-i-dos representants de Catalunya, Aragó, València i les Balears a Tortosa (1869), on fou signat el primer pacte federal.

Dedicat a organitzar les forces republicanes arreu de Catalunya, no es presentà a les eleccions per a diputat fins al 1873. Intentà d’estructurar el republicanisme a base de fer dels clubs òrgans determinants de la línia política i de les persones que havien de dur-la a terme. Però aviat tingué una preocupació més directa pel país, gràcies a la influència de Frederic Soler, i l’any 1870 fundà amb d’altres, l’entitat “La Jove Catalunya”. El 1873 es traslladà a Madrid, on continuà publicant “El Estado Catalán”, però decebut per les brutícies de la vida parlamentària, tornà aviat a Catalunya.

Des d’aleshores s’incorporà al catalanisme; l’any 1879 fundà el primer periòdic en llengua catalana, el “Diari Català”, i el 1880 organitzà el primer Congrés Catalanista, del qual sortí la campanya de defensa del Dret civil català. Però no deixà el partit federal fins que, l’any 1881, després de fer un viatge de propaganda pel Principat amb Pi i Margall, es declarà en disconformitat amb les idees d’aquest. Preocupat per donar una dimensió política al moviment catalanista, es posà en contacte amb el grup de “La Renaixença” i fundà amb ells el Centre Català, entitat íntegrament catalanista, apolítica de primer, però que anà adquirint, cada cop més, un aire liberal.

En el segon Congrés Catalanista (1881), s’imposà la idea d’Almirall de polititzar el catalanisme. Fruit d’aquesta orientació fou el Memorial de greuges, que Almirall redactà quasi totalment i, a més, formà part de la comissió que el presentà a Alfons XII a Madrid (1885). L’any següent publicà Lo Catalanisme. Allí valorà la llengua com a lligam d’unitat dels catalans i com a fet diferencial en relació a la resta de les regions peninsulars, i formulà la doctrina del particularisme o descentralització administrativa per comarques o regions naturals: s’hauria de constituir un organisme autònom, les Corts Catalanes, integrat per representacions de comarques i entitats econòmiques, i no pas per partits polítics. Declarà no ésser separatista, però no per manca de dret, sinó per no ésser convenient.

El 1887 els elements més conservadors del Centre Català i el Centre Escolar Catalanista el deixaren i fundaren la Lliga de Catalunya, que des d’aleshores portà la direcció del moviment catalanista. El 1896 fou elegit president de l’Ateneu Barcelonès.

Altres obres seves són: La República Federal española: datos para su organización (1868), L’Espagne telle qu’elle est (1886), Particularisme i regionalisme (1901).

Acció Catalana Republicana

16 Respostes

(Catalunya, març 1931 – 1939)

(ACR)  Partit polític. Denominat també Partit Catalanista Republicà, creat en fusionar-se Acció Catalana i Acció Republicana de Catalunya, integrat especialment per intel·lectuals, personalitats de professions liberals i classe mitjana.

A les eleccions municipals del 12 d’abril 1931 no acceptà de formar coalició amb el nou partit Esquerra Republicana de Catalunya, fundat per Francesc Macià, i fou derrotat.

Proclamada la República, el 14 d’abril, un representant del partit, Manuel Carrasco i Formiguera, formà part del govern provisional de Catalunya. Un altre dirigent del partit, Lluís Nicolau i d’Olwer, formà part com a ministre d’economia del govern provisional de la República Espanyola.

accio_cat_rep2El partit participà activament en l’elaboració i aprovació de l’Estatut de Catalunya. Tingué representants a les corts de la República i al parlament català. Amb motiu de l’aprovació de l’article 26 de la constitució republicana espanyola, alguns dirigents i militants l’abandonaren, entre ells Jaume Bofill i Mates.

El partit era representat al govern de la Generalitat, presidit per Lluís Companys, que el 6 d’octubre de 1934 proclamà l’Estat Català de la República Federal Espanyola. Formà part també del Front d’Esquerres de Catalunya a les eleccions del 16 de febrer de 1936.

Durant la guerra civil del 1936-39 es mantingué al costat del règim republicà, tingué representació al Consell de Milícies Antifeixistes de Catalunya i participà en alguns dels governs de coalició de la Generalitat de Catalunya.