Arxiu d'etiquetes: regions

Manresa, regió de

(Catalunya)

Regió. Comprèn les comarques d’Anoia, el Bages, el Berguedà i el Solsonès, és a dir, aproximadament les conques alta i mitjana del Llobregat.

Administrativament coincideix, aproximadament, amb l’antic corregiment de Manresa i amb la franja llevantina del de Cervera, i posteriorment amb els partits judicials d’Igualada, Manresa i Berga (província de Barcelona) i Solsona (província de Lleida).

Eclesiàsticament pertany a les diòcesis de Vic (Bages i Anoia) i de Solsona, llevat d’uns sectors d’Anoia (diòcesi de Barcelona) i del Solsonès (Urgell).

Llitera, la -Segrià-

(Segrià)

Regió nord-occidental de la Depressió Central, compresa entre els primers contraforts prepirinencs, similars a la plana d’Urgell. No hi són incloses les valls del Segre, la Noguera Ribagorçana i el Cinca, perquè ja eren regades abans del segle XX.

El canal d’Aragó i Catalunya, en permetre, ja el segle XX, de regar bona part de la plana, ha intensificat el pes dels mercats comarcals, que s’han repartit la plana en comarques; la Llitera estricta, que incorpora els contraforts prepirinencs; el nord-oest del Segrià; el nord-oest del Baix Cinca, i el sud-est de l’aragonesa Ribera de Cinca.

Lleida, pla de

(Segrià)

Subcomarca, també anomenada el Lleidatà o horta de Lleida, compresa en la depressió Central Catalana.

S’estén al peu de les darreres plataformes de la Llitera, a la dreta del Segre, entre els 200 i els 400 m d’altitud.

És una extensa plana en part al·luvial en què el Segre, que en constitueix l’eix central, i els seus afluents han dipositat un extens mantell d’arrossegalls després d’haver-la aplanada per l’erosió.

La continuïtat de la plana només és alterada per l’aparició d’algun tossal aplanat, que en trenca la monotonia.

Cap al centre de la plana, el Segre i els afluents hi han practicat una incisió d’un centenar de metres escassos de profunditat, on s’obre una àmplia vall escalonada per una graderia de terrasses on es localitzen els conreus d’horta.

Girona, regió de

(Catalunya)

Regió: 4.656,47 km2. Comprèn les comarques de la seva façana marítima situades entre l’Albera i la Tordera i fins a la Serralada Transversal: el Gironès, la Selva, la Garrotxa, el Baix Empordà i l’Alt Empordà.

Comprèn, a grans trets, el territori de l’antiga diòcesi de Girona (excepte la vall de Camprodon i la zona al sud de la Tordera), que comprenia els antics comtats de Girona, d’Empúries i de Besalú (sense el Ripollès ni els territoris al nord de l’Albera) i coincidia amb el conjunt de les vegueries de Besalú (després sots-vegueria) i de Girona i amb el corregiment de Girona creat el 1716.

Amb gairebé tot el Ripollès i una gran part de la Baixa Cerdanya, restà inclosa dins la província de Girona del 1833.

És divideix en tres àrees comercials: Girona, Figueres i Olot.

Empordà, l’ -regió-

(Alt Empordà / Baix Empordà)

Regió natural i històrica, situada al nord-est del Principat, oberta al mar.

Constituït per la depressió en què es descompon el Pre-pirineu meridional en arribar a la Mediterrània, l’est comprèn una plana tancada al nord per la serra de l’Albera i al sud per les Gavarres, travessada pels cursos baixos de la Muga, el Fluvià i el Ter.

És dividit en dues comarques: l’Alt Empordà, amb capital a Figueres, i el Baix Empordà o Empordanet, centrat a la Bisbal d’Empordà.

Zona rica en vestigis arqueològics que indiquen un poblament antic, fou port d’arribada dels grecs i els romans (Empúries). La divisió administrativa que feren els carolingis del territori català en delimità a grans trets la configuració, centrada en el comtat d’Empúries.

Cerdanya, la -regió-

(Alta Cerdanya / Baixa Cerdanya)

Regió natural i històrica (1.084,6 km2), situada a la regió pirinenca. El territori que administrativament correspon a Catalunya (Baixa Cerdanya) té la capital a Puigcerdà, i la que està en territori francès (Alta Cerdanya) la capital és Sallagosa.

La Cerdanya està compresa entre les comarques del Conflent, l’Alt Urgell, el Berguedà, el Ripollès i Andorra. Constitueix una unitat geogràfica ben definida que comprèn la fossa de la Cerdanya i el cinturó de muntanyes que l’envolta.

Fisiogràficament cal distingir dues regions ben diferenciades: la plana i la muntanya. La plana, suaument ondulada, que s’estén d’oest a est, entre 900 i 1.000 m alt, ocupa el fons de la fossa de la Cerdanya i és l’única plana important del Pirineu català; està formada per materials paleozoics, pissarres i granits, recoberts per una capa de conglomerats i d’argiles d’origen terciari i quaternari; l’estret d’Isòvol divideix la plana en dues conques: la de Puigcerdà o Gran Cerdanya, i la de Bellver o Petita Cerdanya.

La muntanya, gairebé en la seva totalitat, forma part de l’anomenada zona axial pirinenca, constituïda per roques paleozoiques entre les quals predominen els granits i les pissarres. En alguns llocs s’intercalen àmplies faixes de roques calcàries devonianes, com en el cas de la Tosa d’Alp.

Cal destacar l’existència de grans replans d’erosió a diverses altituds, damunt el sòcal paleozoic; el més important és el gran pla de Salines, entre 2.000 i 2.600 m, que davalla del Puigmal en direcció oest; entre els 1.500 i els 1.600 m hi ha el planell del coll de la Perxa, els replans de Lles, Estana, Ardòvol, etc.

Durant el quaternari, petites geleres modelaren aquestes muntanyes; nombrosos llacs d’origen glacial, com ara els de Malniu, Engorgs, Montmalús, la Muga, Colomer, etc, en són testimonis, així com els dipòsits morrènics de la vall de Querol.

El clima hi és fred i sec, però l’altitud i la inversió tèrmica introdueixen modificacions notables en la distribució de les temperatures. Les precipitacions són escasses a la plana, al voltant dels 600 mm, mentre que la muntanya en rep al voltant de 1.000 mm (majoritàriament en forma de neu). Els mesos més plujosos són des de la primavera fins al mes de juliol.

Hidrogràficament pertany a la conca alta del Segre, que discorre d’est a oest seguint l’eix de la plana.

La vegetació a la muntanya es disposa en forma escalonada en tres zones: fins a 1.500-1.700 m, el pi silvestre; més amunt, fins a 2.200-2.400 m, el pi negre, on cedeix l’espai als prats alpins.

El poblament de la Cerdanya és dispers i en general la població ocupa petits turons enlairats, i cedeix les terres més baixes als conreus de regadiu; en general la densitat de població és molt baixa, excepte a Puigcerdà i Bellver de Cerdanya.

Les principals fonts de riquesa són la ramaderia i l’agricultura. Els cultius més importants són el blat, el sègol, les patates i els formatges, que es combinen en rotacions anuals; hi destaca una notable extensió de prats dedicats a la ramaderia, sotmesa tradicionalment a una important transhumància. La industrialització de la llet (formatges, mantega, etc) és un dels sectors amb més pes econòmic; la resta d’activitats industrials es redueixen a empreses de construcció i de la fusta. A l’Alta Cerdanya, s’hi troben establiments sanitaris, lligats a la helioteràpia.

El turisme (estimulat per la seva situació excepcional, al cor dels Pirineus, a la cruïlla dels camins nord-sud, de Tolosa a Barcelona, i transversal, de Perpinyà a Lleida, i pels esports d’hivern a la Molina i a Font-romeu, sobretot), constitueix la principal font de riquesa de la comarca. L’obertura del túnel del Cadí (1984) ha millorat molt les comunicacions.

Camp de Tarragona, el

(Tarragonès / Baix Camp / Alt Camp)

Regió natural i històrica, dividida actualment en les tres comarques.

Comprèn una extensa plana, al límit sud de la Depressió Pre-litoral, encerclada per la Serralada Pre-litoral (serres de l’Argentera i de Llaberia, muntanyes de Prades i serra de Miramar, Montagut i el Montmell) i banyada per la Mediterrània.

L’origen es remunta al segle XII, quan el territori, colonitzat per gent del comtat de Barcelona, fou posat sota domini directe de l’arquebisbat de Tarragona.

Al segle XIV, i per defensar-se de les exigències de l’arquebisbe, es formà la Comuna del Camp de Tarragona, reunió dels síndics dels pobles, que amb el temps, anà adquirint més poder i representativitat; fou abolida amb el Decret de Nova Planta.

Batllia, la -Baixa Cerdanya-

(Baixa Cerdanya)

(o la Batllia de Bellver)  Petita regió, dita igualment Petita Cerdanya i alguna vegada també Baixa Cerdanya, a la vall del Segre, centrada en el pla de Talló, comprèn els termes de Bellver de Cerdanya, Riu de Pendís, Prullans i Talltendre.

Les seves valls altes constitueixen la capçalera del riu de la Batllia.

Té l’origen en la fundació de la batllia de Bellver de Cerdanya (1225) pel comte Nunyó Sanç I de Rosselló i de Cerdanya.

Baridà, el

(Baixa Cerdanya / Alt Urgell)

Petita regió a la vall del Segre, entre la Batllia de Bellver i l’Urgellet. És situada entre la línia de crestes que forma la frontera d’Andorra i la gran cinglera calcària del Cadí, que correspon a un escarpament de falla que ha orientat el curs del Segre d’est a oest i ha format un llarg congost.

El nom prové del de l’antic pagus de Baridà, i actualment comprèn els termes de Montellà i Martinet, Lles, el Pont de Bar i part del de Cava (el Quer Foradat).

És situat al límit septentrional de l’alzina i de l’olivera, i hi penetra la roureda amb boix. Els nuclis de població són als costers assolellats, aprofitant replans enlairats.

Els principals recursos econòmics són l’explotació forestal i la ramaderia. Hi ha hagut un fort despoblament.

Antic lloc de pas de la Strata Ceretana romana, el Baridà és travessat per la carretera de Lleida a Puigcerdà (sots-vegueria de Baridà).

Barcelona, regió de

(Catalunya)

Regió que comprèn les comarques centrals de la seva façana marítima: el Barcelonès, el Baix Llobregat, l’Alt Penedès, el Garraf, el Baix Penedès, el Vallès Occidental, el Vallès Oriental i el Maresme.

Comprèn, a grans trets, el territori de l’antic comtat de Barcelona, tal com era el segle XI (i que es mantingué, aproximadament, com a demarcació de la diòcesi barcelonina), i el de les vegueries de Barcelona i el Vallès i de Vilafranca del Penedès que es mantingueren fins al decret de Nova Planta.