Arxiu d'etiquetes: regions

Pallars, el

67 Respostes

(Pallars Jussà / Pallars Sobirà)

mapa_pallarsRegió natural i històrica de Catalunya, dividit entre les dues comarques, al vessant mediterrani dels Pirineus centrals. És separada de la Vall d’Aran i de les terres occitanes de Comenge i País de Foix per l’aresta pirinenca que separa les conques de la Garona i de l’Ebre. Dins aquesta, el Pallars s’orientà de nord a sud ocupant, llevat de la vall més baixa, la conca de la Noguera Pallaresa, entre les de la Noguera Ribagorçana (Ribagorça) i del Segre (Andorra i Alt Urgell). A migjorn, dins la Depressió Central Catalana, les dues Nogueres s’aiguabarregen amb el Segre a la comarca de la Noguera.

Seguint la direcció meridiana, hom hi pot distingir, en els 80 a 85 km d’amplària que assoleix aquí el vessant mediterrani dels Pirineus, com a unitats geogràfiques: la Zona Axial pirinenca, la zona de les Nogueres, les Serres Interiors prepirinenques, la Depressió Mitjana i les Serres Exteriors. L’orientació decididament migjornenca del Pallars i el seu allunyament de mar originen un clima força més sec del que caldria esperar de la seva latitud i altitud. Aquesta relativa sequedat i la tendència continental, accentuada per un relleu aïllador, expliquen el règim dels rius, d’alimentació bàsicament nivosa, i la vegetació clímax.

pallars2La vegetació d’alta muntanya (prats alpins, pinedes de pi negre, alguna avetosa) es redueix a les altituds superiors als 1.600 m, on en manté el sòl vegetal (car hi abunden les tarteres). La vegetació de muntanya mitjana (avellanosa, rouredes de roure martinenc i de roure valencià) era fortament la predominant, però l’acció humana hi ha ampliat considerablement l’àrea d’arbres mediterranis i secaners com la carrasca.

La població, que havia assolit un màxim cap al 1860 ha anat davallant fins al 1981. Dins els Països Catalans, només la Ribagorça i la Vall d’Aran presenten una densitat de població tan baixa, que no assoleix els 10 h/km2. Aquesta població s’ha concentrat tradicionalment en petits nuclis de cases, que apareixen sovint en els censos com a habitants disseminats. L’emigració en massa cap a la Catalunya costanera i les viles pallareses ha reduït els disseminats a 1/8 dels habitants el 1970.

Les diferències físiques entre els Pirineus i els Prepirineus incideixen profundament en la població i en la vida econòmica. Així, hom distingeix un Pallars alt o Sobirà, on el bosc i la ramaderia (avui predominantment de bovins) no poden mantenir, malgrat el reforç del turisme amb els esports de neu i l’estiueig, enllà de 4 h/km2, d’un Pallars baix o Jussà, on una agricultura de caire mediterrani complementada amb activitats industrials i comercials rebé 12,8 h/km2.

Lluçanès, el

45 Respostes

(Bages / Berguedà / Osona)

Subcomarca de l’Altiplà Central Català, que forma part de les tres comarques. Morfològicament la constitueix un altiplà de materials oligocènics, que es troba inclinat vers el sud-oest, per on enllaça amb la subcomarca del Moianès. Té uns 400 km2 d’extensió i la seva altitud es manté entre els 800 i els 1.000 m. El relleu és accidentat, particularment als extrems septentrional i meridional.

El clima es caracteritza per la continentalitat i la feblesa de les influències mediterrànies; les temperatures hivernals són molt baixes i la pluviositat elevada (880 mm anuals, caiguts en 92 dies, és la mitjana de Prats de Lluçanès) amb tendència a augmentar en direcció sud-nord, per influència del relleu, i amb un règim peculiar (màxim pluviomètric al començament d’estiu).

La vegetació natural, que ha estat molt malmesa per l’home a través dels segles, forma nombroses taques de boscos residuals, situats als llocs on la naturalesa del sòl no ha permès la creació de camps de conreu; la clisèrie altitudinal presenta pi blanc amb capes d’alzinar en l’estatge inferior; pinassa a l’estatge mitjà i rouredes i pi silvestre als sectors més alts i irrigats; els pasturatges secs ocupen grans extensions i són aprofitats per a la ramaderia.

Hidrogràficament, el Lluçanès actua de divisòria d’aigües entre les conques del riu Llobregat, al qual aflueixen la riera Gavarresa, amb la riera de Lluçanès i la riera de Merlès, i la del riu Ter, al qual van a parar les aigües de les rieres de Sant Boi i de Riuprimer.

El poblament és molt antic, com ho demostren les abundants restes arqueològiques (monuments megalítics) i el fet que gran part dels nuclis actuals apareixen en la documentació a partir del segle X; la població, però, fou escassa durant tota l’edat mitjana (281 focs i uns 1.250 h l’any 1553). El creixement demogràfic va ésser notable durant el segle XVIII, però quedà aturat al segle XIX, i a mitja centúria començà el declivi que culmina en la tendència actual al despoblament. Predomina l’hàbitat dispers; abunden les masies aïllades.

L’economia tradicional es basava en l’agricultura i la ramaderia, que sovint es complementen. Tots els conreus són de secà, en què sobresurten els cereals (sobretot el moresc) i els farratges, acompanyats subsidiàriament per patates i mongetes. La ramaderia es basa en el bestiar porcí i el boví, orientat aquest últim a la producció de llet. Les activitats industrials tradicionals es basaven en la indústria tèxtil cotonera amb establiments a Olost, Oristà, Perafita, Sant Bartomeu del Grau, Sant Boi de Lluçanès i Prats de Lluçanès; actualment, les petites indústries es localitzen al municipi de Prats de Lluçanès. Comercialment depèn de Vic. La capital subcomarcal és Prats de Lluçanès.

Enllaços web: Consorci Lluçanès – Turisme

Collsacabra

24 Respostes

(Osona)

Altiplà (900-1.300 m alt) al nord-oest de la comarca, anomenat també Cabrerès, que s’estén al nord-est de la plana de Vic i constitueix la partió d’aigües entre el Brugent i el Ter. És una plataforma estructural d’uns 120 km2 d’extensió que forma part dels primers contraforts de la serralada Transversal.

Està limitada al nord per la vall d’Hostoles, regada pel Brugent, on comencen els relleus de la Garrotxa. El límit sud-oriental és una gran cinglera de més de 300 m alt, tallada pel congost del Ter, abans d’entrar aquest riu a les Guilleries; aquesta cinglera assoleix la màxima altitud al centre i al nord. Per la part sud i oest enllaça més suaument amb la plana de Vic.

El clima és humit (uns 1.000 mm de precipitació anual) i fred a l’hivern. Bosc d’arbres caducifolis, a la zona nord, on dominen els roures martinencs, les moixeres i els aurons, entre d’altres espècies. També cal assenyalar les fagedes a les zones altes i obagues, i entre els boscs de faigs i de roures hi ha pasturatges. La població mai no ha estat gaire densa; els principals municipis són Rupit, Santa Maria de Corcó i Tavertet.

Els principals recursos econòmics són l’explotació forestal, la ramaderia i l’agricultura; els principals conreus són els cereals, les patates i el blat de moro. Des de la dècada del 1960 s’hi ha desenvolupat el turisme.

Catalunya -nació-

19 Respostes

Nació de l’Europa mediterrània: 32.108 km2, 7.522.596 hab (2016)

Situada a la costa oriental de la península Ibèrica. S’estén entre l’estany de Salses, el Cinca i el riu de la Sénia. Fins a la segona meitat del segle XII no s’utilitzà el nom de Catalunya per designar el conjunt de comtats que, alliberats de la denominació musulmana abans del segle IX, constituïren un conjunt sobirà d’ençà del primer terç del segle XI.

Segueix sent un enigma l’origen del nom de Catalunya tot i les diverses teories que s’han esbossat: la que vincula l’origen a Otger Cataló i la llegenda dels Nou Barons de la Fama; la que fa esment dels trets característics del territori, com a terra de castells i que derivaria de castlà, defensada per Balari i Jovany i P. Bonnassie; la que el relaciona amb alguns dels pobles i ètnies antigues, com per exemple dels laketani, que defensa Joan Coromines, o la Gotholònia de F. Lot; o la que parteix dels textos del cronista islàmic al-Udri on apareix el topònim Talunya o Taluniya per designar una localitat entre Osca i Lleida i que amb el nexe Ca, contracció de cala, castell, formaria Ca-talunya.

També provinents de fonts islàmiques, una de les darreres teories es refereix a l’expressió qatal-gunya, “la terra de la riquesa”, que els pirates mallorquins dels segles X i XI utilitzaven per referir-se al territori on feien incursions de saqueig, i que podria derivar posteriorment a Catalonia, Catalania, Catalunya. Les teories són, doncs, nombroses i el debat historiogràfic encara és obert.

En l’evolució històrica, els comtats que formaven la Marca Hispànica s’anaren desvinculant gradualment entre els segles IX i X de la sobirania franca i, a partir de l’expansió de la casa de Barcelona els segles XI i XII, en temps de Ramon Berenguer III, va prendre sentit l’expressió Catalunya com a territori sobirà dominat pel comte de Barcelona que comprenia també els comtats d’Urgell, Besalú i Cerdanya.

Aquest territori també es coneix des del segle XIII com la Catalunya Vella, exclosos els comtats de Rosselló i Cerdanya, mentre que es designa com a Catalunya Nova aquell que se situa a ponent i al sud del Llobregat i que s’incorporà des del govern de Ramon Berenguer IV. La unió matrimonial d’aquest darrer comte amb Peronella, filla de Ramir II d’Aragó, possibilità la formació de la corona catalano-aragonesa i una important expansió territorial: Mallorca, València, Sardenya, Sicília, etc.

El matrimoni de Ferran II de Catalunya amb Isabel I de Castella propicià una monarquia hispànica primer dominada per la casa d’Àustria i posteriorment per la casa de Borbó, tot i que es mantingueren les institucions de govern de la corona catalano-aragonesa: Diputació del General, l’audiència, la plena vigència de les Constitucions y Altres Drets de Cathalunya, etc, fins que els decrets de Nova Planta a principis del segle XVIII aboliren gran part de l’ordenament públic propi. Anteriorment, per la pau dels Pirineus (1659), la monarquia francesa havia annexionat els comtats o, com es coneix actualment, la Catalunya Nord.

Al llarg dels segles XVIII i XIX, en el context de la monarquia espanyola, s’inicià una decadència de la cultura i dels senyals d’identificació catalans, especialment de la llengua, que fins a la Renaixença no es començaren a recuperar. Les campanyes ciutadanes del Memorial de Greuges (1885), a favor del Codi civil (1885-89) o de les Bases de Manresa (1892), foren moments claus per a la formació d’un catalanisme polític que concentrà els esforços per aconseguir fórmules d’autogovern: primer mitjançant la Mancomunitat de Catalunya (1914-23) i, posteriorment, a partir dels estatuts d’autonomia de 1932 i 1979, i una institució de govern autonòmic, la Generalitat de Catalunya.